XIV

Kobus hauria hagut de penedir-se a l’endemà de sos parlaments inconsiderats de la cerveseria del Gran Cervol; hauria hagut d’estar-ne afligit, fins i tot desolat; perquè pocs dies abans, havent reparat que el vi li desfermava la llengua, i que traïa els pensaments secrets de la seva ànima, s’havia dit: «La vinya és un tany de Gomorra; sos raïms són plens de fel, ses llavors són amargues. No beuràs més el suc del parral!».

Això és el que ell s’havia dit; però el cor de l’home està a la mà de l’Eternal; Ell en fa el que vol; el gira a Tramuntana, el gira a Migjorn. Per això Fritz, en despertar-se, ni tan solament pensà en allò que li havia succeït a la cerveseria.

El primer pensament fou que Súzel era de figura agradívola; es posà a contemplar-la, en son interior, creient sentir-li la veu i veure’n el somriure. Es recordà de la pobra criatura de Wildland, i va aplaudir-se d’haver-la socorreguda, per la seva semblança amb la filla de l’anabaptista; es recordà també del cant de Súzel entre les espigoleres i els segadors i d’aquella veu amorosa que muntava com un sospir entre la nit, i semblava d’un àngel del cel.

Tot el que s’havia esdevingut d’ençà del primer dia de la primavera li tornà a la memòria com un somni. Tornà a veure Súzel apareixent entre sos amics Hâan, Schoultz, David i Iòsef, tímida i modesta, amb els ulls acalats, per a agençar la darrera hora del festí; va tornar a veure-la a la masia, amb sa faldilleta de llana blava, rentant el blancatge de la família, i, més tard, asseguda prop d’ell, d’allò més temorenca i tremolosa, mentre ell cantava i el clavecí acompanyava amb un to nasal la bella tonada:

Roseta, cos lleuger, dóna’m el teu cor o, si no, em moriré!

I pensant en aquestes coses amb enterniment son desig més gran era de tornar a veure Súzel.

—Aniré a Meisenthal —es deia—. Sí, me n’aniré després del desdejuni: cal absolutament que la torni a veure!

Així es complien les paraules del rabí David a la seva muller:

—En aquells dies succeiran coses extraordinàries!

Aquelles paraules es referien a la trasmudança de Kobus, i mostraven també la gran subtilesa del vell rabí.

Tot posant-se els mitjons, tornà al magí de Fritz una idea: Christel li havia dit el dia abans que Súzel aniria a la festa de Bischem, a ajudar la seva àvia a fer la coca. Aleshores obrí uns ulls com unes taronges, i es digué al cap d’un instant:

—Súzel ja se’n deu haver anat a la festa de Bischem, que s’escau el dia de Sant Pere, és demà diumenge.

Això va posar-lo tot consirós.

Katel li vingué a servir el desdejuni i Kobus menjà amb gana bastant desperta, i, tot seguit, posant-se el feltre esbarjós, eixí a donar un tomb per la plaça, on solien passejar-se el gros Hâan, i Schoultz, entre les nou i les deu. Però no hi eren, i Fritz se’n va sentir contrariat, perquè havia resolt d’emportar-se’ls l’endemà a la festa de Bischem.

—Si hi anés tot sol —pensava—, després del que vaig dir ahir a la cerveseria, podrien témer’s d’alguna cosa; la gent és tan maliciosa, i sobretot les velles comares que s’encaparren tant d’allò que no els pertoca! Cal que m’emporti dos o tres camarades; aleshores serà una eixida de divertiment, per a menjar pastell de vedella i beure vinet blanc: una senzilla distracció davant la monotonia del viure.

Pujà doncs a les fortificacions, i donà un tomb a la vila, per a veure què s’havien fet Hâan i Schoultz; no els veié pels carrers, i va suposar que devien haver-se’n anat a fora, a fer una partida de bitlles a la Canastrella Florida, a casa del vell Baumgarten, a la vora del Losser.

Amb aquest pensament, Fritz avançà fins a les immediacions de la porta de Hildebrandt, i, mirant al costat de la taverna, que es troba a mig abast del canó d’Huneburg, cregué reparar, tanmateix, gent darrera els grans salzes.

Aleshores, tot joiós, davallà del talús, passà sota la porta, i es posà en camí, tot seguint el senderó del riu. Al cap d’un quart, sentia ja les grans riallades de Hâan, i la veu forta de Schoultz que cridava:

—Dos! No tinc sort!…

I decantant-se damunt el fullam, descobrí davant la caseta —la gran teulada de la qual davallava sobre el verger fins a dos o tres peus de terra, mentre que la façana blanca era tapissada d’un cep magnífic—; descobrí, doncs, sos dos companyons en mànegues de camisa, llançats els vestits damunt les tanques de rama; i dos més, el secretari de la Casa de la Vila, Hitzig, la perruca posada damunt el seu bastó plantat a terra, i el professor Speck; tots quatre abatent bitlles a l’extrem de l’encanyissat de vímet que hi havia al llarg de la teulada.

El gros Hâan estava sòlidament establert, amb la bola sota el nas, la cara empurpurada, els ulls a flor de testa, els llavis apretats i sos tres pèls redreçats damunt la nuca com tres branquillons; apuntava! Schoultz i el vell secretari miraven, mig acotats, baixant l’espatlla i gronxant-se, amb les mans creuades sobre l’esquena; el petit Sépel Baumgarten, més lluny, a l’altre cap, redreçava les bitlles.

Finalment Hâan, després d’haver-ho ben calculat, deixà caure son braçàs en semicercle, i la bola s’engegà, tot descrivint una corba imponent.

Tot seguit sonà una gran cridòria de «Cinc!» i Schoultz s’ajupí per a arreplegar una bola, mentre el secretari agafava a Hâan pel braç i li parlava, aixecant el dit amb un gest precipitat, sens dubte per a demostrar-li un mancament que havia comès. Però Hâan no l’escoltava i mirava cap a les bitlles; després anà a asseure’s, de bell nou, a l’extrem del banc, sota l’encanyissat transparent, i omplí son vas amb tota gravetat.

Aquesta petita escena camperola alegrà a Fritz.

—Estan joiosos —pensà—, està bé; els plantejaré la cosa amb sagacitat i tot anirà llatí.

Va avançar, doncs.

Frederic Schoultz, magre, descarnat, després d’haver gronxat ben bé la seva bola, acabava de llançar-la; la bola rodolava com una llebre que s’engega entre el matollar, i Schoultz, amb els braços en l’aire exclamava:

—La bitlla major! La bitlla major!

Quan Fritz, aturat darrera ell, va fer una riallada, tot dient:

—Ah, bella jugada! Vina, que et posaré una corona al cap!

Tots els altres, aleshores, exclamaren:

—Kobus! Molt bé… molt bé… al capdavall se’t veu per aquí!

—Kobus —digué Hâan—: entraràs a la partida; ens hem fet fer un bon freginat, i, diastre, cal que tu paguis.

—Ah! —digué Fritz, tot rient— no demano altra cosa; no sóc de primera, però és igual, faré per manera de guanyar-vos, tanmateix.

—Bé —exclamà Schoultz— la partida estava començada; en tinc quinze i te’ls dono. Et convé!

—Endavant —digué Kobus, llevant-se el capot i agafant una bola—; tinc tafaneria de saber si no me n’he desavesat d’ençà de l’altra anyada.

—Baumgarten! —cridava el professor Speck—, Baumgarten!

L’hostaler va comparèixer.

—Porteu un vas per al senyor Kobus i una altra botella. Va fent-se el freginat?

—Sí, senyor Speck.

—El fareu més atapeït, perquè n’hi ha un de més.

Baumgarten, amb l’esquena encorbada com una fura, tornà a la casa amb passets vius; i al mateix instant Fritz llançava la bola amb tanta de força que va caure com una bomba a l’altra banda del joc, dins el verger de la Posta de cavalls.

Ja us podeu pensar la platxèria dels altres; es gronxaven damunt els bancs, amb les cames en l’aire, i reien en tanta de manera, que Hâan hagué de descordar-se uns quants botons de les calces per a no ofegar-se.

Al capdavall, arribà el freginat, un freginat magnífic de gobiets cruixidors i rutilants d’un greix semblant la rosada matinal damunt l’herba, i que escampaven una olor deliciosa.

Fritz havia perdut la partida; Hâan tustant-li l’espatlla, digué, tot joiós:

—En saps la prima, Kobus, en saps la prima! Només cal que una altra vegada vagis amb compte a no enfonsar el cel, per la banda de Landau.

S’assegueren, aleshores, en mànegues de camisa, al volt de la tauleta rovellada. Es posaren a la tasca. Tot rient, cadascú s’acuitava de pendre una bella part de freginat; les forquilles d’estany anaven i venien com la llançadora d’un teixidor; les barres galopaven, l’ombra de les fulles de l’encanyissat tremolava damunt les cares animades, damunt la plata florejada, sobre els vasos cairats i sobre l’alta botella groga, on crepitava el vi blanc del país.

Vora la taula, damunt sa cua en forma de plomall, estava assegut Melac, un gos llop pertanyent a la Canastrella Florida, blanc com la neu, amb el nas dret com una castanya cremada, l’orella dreta i els ulls resplendents, Ara l’un, ara l’altre li tiraven un mos de pa o una cua de peix que ell atrapava al vol.

Era joliu espectacle.

—En bona fe —digué Fritz—, estic content d’haver vingut aquest matí; m’ensopia, no sabia què fer; l’anar sempre a la cerveseria és terriblement monòton.

—Ei! —exclamà Hâan—. Si trobes la cerveseria monòtona, tu, no és que hi tinguis culpa, perquè, gràcies a Déu, pots gloriar-te de criar-t’hi bona sang; et vas riure bellament dels que hi eren, ahir, amb les teves cites del Càntic dels Càntics. Ah, ah, ah!

—Ara —afegí Schoultz, tot alçant la forquilla—, coneixem aquest home seriós; quan està seriós, cal riure, i quan riu, malfiar-se.

Fritz es posà a riure de tot cor.

—Ah! Ben descobert el truc —va fer—; jo que em creia…

—Kobus —interrompé Hâan—: et coneixem de qui-sap-lo temps; no és a nosaltres que ens portaràs a vendre. Però, tornant al que deies suara, és desgraciadament veritat que aquesta vida de cerveseria pot jugar-nos una mala partida. Si hom veu tants d’homes grassos abans d’arribar a vells, gent asmàtica, inflada i panteixant, gotosos, pedrencs, hidròpics a cents, això ve de la cervesa de Francfort, d’Estrasburg, de Munic, o de qualsevol altra banda; perquè la cervesa porta massa aigua, fa el païdor mandrós, i quan el païdor és mandrós, tots els membres se’n contaminen.

—És una gran veritat, senyor Hâan —digué aleshores el professor Speck—; val més beure dues botelles de bon vi, que un sol xop de cervesa; no tenen tanta d’aigua, i, per això no afavoreixen tant el mal de pedra; l’aigua diposita arenes a la bufeta, tothom ho sap; i, d’altra banda, el greix ve igualment de l’aigua. L’home que no beu sinó vi té, doncs, la sort de restar magre una pila de temps, i la magror no és tan difícil de portar com l’obesitat.

—Certament, senyor Speck, certament —respongué Hâan—; quan volen engreixar el bestiar li fan beure aigua amb segó; si li fessin beure vi no s’engreixaria mai. Però, a més d’això, el que cal a l’home, és moviment; el moviment manté les nostres articulacions en bon estat, de manera que hom no s’assembli a aqueixes carretes que grinyolen cada vegada que les rodes donen el tomb, cosa molt desplaent. Els nostres vells, dotats d’una gran previsió, tenien per a evitar aquest inconvenient el joc de bitlles, els pals de cucanya, les corregudes de sacs, les partides de patins i de relliscades, sense comptar la dansa, les caceres i les pesqueres; ara, els jocs de carta de totes menes han passat al davant; vet aquí perquè l’espècie degenera.

—Sí, és deplorable —exclamà Fritz, tot buidant el seu vas—, deplorable! Em recordo que, a la meva infantesa, tots els bons burgesos anaven a les festes dels poblets, amb llurs dones i llurs infants; ara un hom s’arrauleix a casa seva, i és un gran esdeveniment el sortir de la vila. A les festes de poblet, un hom cantava, dansava, tirava a la rodella, canviava d’aires; així és com els nostres vells vivien cent anys; tenien les orelles roges i no coneixien les xacres de la vellesa. Quina llàstima que totes aquestes festes hagin estat abandonades!

—Ah, això —exclamà Hâan, molt ben assabentat dels vells costums—, això, Kobus, ve de l’extensió de les vies de comunicació. Abans, quan els camins eren clars, quan no existien camins veïnals, hom no veia circular tants de viatjants per a oferir a cada poble els uns pebre i canyella, els altres estrijols i raspalls, els altres robes de totes menes. No teníeu a la vostra porta l’adroguer, el quincallaire, el comerciant de teles. En cada família esperaven una festa senyalada per a fer els proveïments de la casa. Així les festes eren més riques i més belles; els marxants, tenint la venda assegurada, arribaven de molt lluny. Era el bon temps de les fires de Francfort, de Leipzig, d’Hamburg, a Alemanya; de Lieja i de Gand, a Flandes; de Beaucaire, a França. Avui la fira és perpètua, i fins en els poblets més menuts, hom troba de tot el que pugui pagar. Cada cosa té el seu bon caire i el seu mal caire; podem enyorar les corregudes de sacs i el tir del moltó, sense condemnar els progressos naturals del comerç.

—Tot això no vol dir que no siguem uns rucs d’aclofar-nos al mateix indret —replicà Fritz—, quan podríem divertir-nos, beure bon vi, dansar, riure i xalar-nos de tota manera. Si calgués anar a Beaucaire o a Flandes, hom podria trobar que és una mica lluny; però tenint ben a la vora d’un hom festes agradívoles, i ben amarades dels vells costums, em sembla que fóra encertat d’anar-hi.

—On és això? —exclamà Hâan.

—Ves, a Hartzwiller, a Rorbarch, a Klingenthal. I, veieu, sense moure’ns gaire, em recordo que mon pare em portava cada any a la festa de Bischem, i que allà hi servien pastells deliciosos… deliciosos!

Es besava el cap dels dits; Hâan el mirava com a meravellat.

—I que s’hi menjava uns crancs de la gruixària del puny —prosseguí—, crancs força millors que no pas els del Losser, i s’hi bevia un vinet blanc molt… molt passador; no era un johannisberg ni un steinberg, sens dubte, però tanmateix, us alegrava el cor!

—Ah! —exclamà Hâan—: per què no ens ho has dit fa temps? Hi hauríem anat. Diastre, tens raó, tota la raó.

—Què voleu fer-hi? No hi havia pensat.

—I quan és aquesta festa? —demanà Schoultz.

—Calla, calla, és el dia de Sant Pere.

—Però si és demà! —va exclamar Hâan.

—Ves, em sembla que sí —digué Fritz—. Quina casualitat! Vejam: ¿esteu decidits a anar a Bischem?

—No cal dir-ho! No cal dir-ho! —exclamaren Hâan i Schoultz.

—I aquests senyors?

Speck i Hitzig s’excusaren per les seves ocupacions.

—Doncs bé, hi anirem nosaltres tres —va dir Fritz, aixecant-se—. Sí; sempre he servat la millor recordança dels crancs, del pastell i del vinet blanc de Bischem.

—Ens cal un carruatge —féu observar Hâan.

—Està bé, està bé —respongué Kobus, tot pagant el compte—, jo m’encarrego de tot.

Al cap d’alguns instants, aquella bona gent vividora feien via cap a Huneburg, i hom podia sentir-los a mitja llegua de distància com celebraven els pastells de poblet, els kougelhof i küchlen, que ells deien que els recordaven el vell temps de llur infantesa. L’un parlava de sa tia, l’altre de l’àvia; hom hauria dit que havien de tornar-les a veure i fer-les ressuscitar, tot bevent el vinet de la festa de Bischem.

Aixi és com l’amic Flritz va tenir la satisfacció de poder anar a l’encontre de Súzel, sense posar en guàrdia a ningú.