IX

Els dimarts i els divendres al matí, dies de mercat, Kobus tenia el costum de fumar amb pipa a la finestra, contemplant les dones d’Huneburg que anaven i venien, amb aire atrafegat, entre les llargues rastelleres de coves, de canastes, de gàbies de vímets, de barraques, d’atuells de cuina i de carretes afilerades a la plaça de les Acàcies. Eren, en certa manera, sos dies de gran espectacle: totes aquelles fresses, aquelles mil actituds de venedors i compradors debatent llurs preus cridant, esbatussant-se, l’alegraven una cosa de no dir.

Si reparava de lluny alguna bella peça, tot seguit cridava a Katel i li deia:

—¿Veus, allà baix, aquell rosari de grives o d’abellerols? ¿Veus aquella llebrassa roja del tercer banc de l’última fila? Vés a mirar-t’ho. —Katel eixia; ell seguia amb interès la marxa de la discussió; i quan la vella serventa tornava amb els abellerols, les grives o la llebre, ell es deia—: Ja ho tenim!

Doncs bé: un matí, allí estava, tot somniós, contra el seu costum, badallant darrera les seves mans i mirant amb indiferència. Res no excitava el seu deler: el moviment, les anades i vingudes de tota aquella gentada li semblaven quelcom de monòton. De vegades es redreçava, i, esguardant la carena de les ginesteres al lluny de tot, es deia:

—¡Quina bella clapa de sol, allà baix, damunt el Meisenthal!

Mil idees li passaven pel magí: sentia braolar l’arment, veia la petita Súzel en mànegues de camisa, amb el cossiol d’avet a la mà, lliscant sota el cobert i entrant a l’estable, Mopsel encalçant-la, i el vell anabaptista que pujava greument la costa. Aquestes recordances l’enternien.

—La paret del dipòsit ja deu ésser eixuta —pensava—: aviat caldrà posar els reixats.

En aquell moment, i mentre es perdia entre aquestes reflexions, Katel va entrar:

—Senyor —digué ella—: veu’s aquí una cosa que he trobat en vostre capot d’hivern.

Era un paper. Ell va pendre’l i obrir-lo.

—Ves! Ves! —féu amb una mena d’emoció—. La recepta dels bunyols! ¿Com he pogut oblidar-ho, de tres setmanes a aquesta banda? Decididament ja no sé on tinc el cap.

I esguardà la vella criada.

—És una recepta de fer bunyols, però bunyols deliciosos! —exclamà com enternit—. Vejam si endevines, Katel, qui m’ha donat aquesta recepta!

—La vella Frentzel del Bou Roig.

—Frentzel? Que és cas! Com si fos capaç d’inventar alguna cosa, i sobretot uns bunyols com aquests! No… és la petita Súzel, la filla de l’anabaptista.

—Oh! —digué Katel—. No m’estranya: aquesta petita està plena de bones pensades.

—Sí, està avançadíssima, per la seva edat. Fes-me’n, d’aquests bunyols, Katel. Seguiràs la recepta exactament: comprens? Sense tot això tot aniria en orris.

—Estigueu tranquil, senyor, estigueu tranquil: hi posaré els cinc sentits.

Katel sortí, i Fritz, atapeint una pipa amb tot esment, tornà a posar-se a la finestra. Ja tot havia canviat davant son esguard: les figures, les cares, les enraonies, els crits d’uns i altres: era com un raig de sol damunt la plaça.

Rumiant encara en la masia, començà de pensar que l’estatge a les viles no és verament agradable sinó a l’hivern; que és bo canviar de nodriment de vegades, tanmateix, perquè la mateixa cuina, a la llarga, es torna fada. Es recordà que els ous frescos, nus i crus, i el formatge blanc de casa l’anabaptista, li daven més gust, en son desdejuni, que tots els requisits de Katel.

—Si no tingués necessitat, en certa manera, de fer la meva partida de youker, de pendre els meus xops, de veure David, Frederic Schoultz i el gros Hâan —es digué— m’agradaria força, de passar sis setmanes o dos mesos de l’any a Meisenthal. Però no cal pensar-hi: els meus plaers i les meves ocupacions són aquí. És una llàstima, que un hom no pugui tenir tots els gaudis plegats!

Aquests pensaments s’encadenaven en son esperit.

Finalment, caigudes les batallades de les dotze la vella serventa comparegué a parar la taula.

—Bé, Katel —li digué, girant-se—: ¿i els meus bunyols?

—Teniu raó, senyor. Són la cosa més delicada que pugui dir.

—T’han reeixit?

—He seguit la recepta: no podia menys de reeixir.

—Ja que han reeixit —digué Kobus—, tot ha d’anar plegat: baixo al celler a cercar una botella de forstheimer.

Es posava el manyoc de claus a la mà, quan una idea el féu tornar: va demanar:

—I la recepta?

—La tinc a la butxaca, senyor.

—Bé, cal que no la perdem. Dóna-me-la per a posar-la al meu secreter: ens farà plaer de tornar-la a trobar.

I, desplegant el paper, es posà a rellegir-lo.

—És que escriu d’allò més bé —va dir—: una lletra rodona, com si fos emmotllada! És extraordinària, aquesta petita Súzel: saps?

—Sí, senyor: té un magí molt viu. Si la sentíssiu a la cuina, quan ve, sempre té alguna cosa a dir per enriolar-vos.

—Ves, ves! Jo que la creia una mica trista!

—Trista… I ca!

—I què diu, què diu? —demanà Kobus, l’ampla cara del qual es dilatava de satisfacció tot pensant que la petita era alegre.

—Què sé jo? Només que hagi dat un tomb per la plaça, tot ho ha vist, i us conta el posat de cadascú; però amb un aire tan trapella…

—Em jugaria qualsevol cosa que també s’ha burlat de mi —exclamà Fritz.

—Oh! El que és això, mai, senyor. Del gran Frederic Schoultz, no diré; però de vós…

—Ah, ah, ah! —interrompé Kobus—. S’ha burlat de Schoultz! El troba una mica gamarús: veritat?

—Oh! Oh! No és això!… No puc recordar-me’n… compreneu?…

—Està bé, Katel, està bé —digué, anant-se’n tot joiós.

I, fins al capdavall de l’escala, la vella criada el sentia riure d’allò més alt, tot repetint:

—Aquesta petita Súzel em fa criar bona sang!

Quan tornà, la taula era parada i la sopa servida.

Destapà la botella, es posà el tovalló al coll amb aire de pregona satisfacció, s’arremangà i dinà amb bella gana.

Katel vingué a servir els bunyols abans de les postres.

Aleshores Fritz, omplint son vas, digué:

—Ara veurem això.

La vella criada romania prop de la taula per oir la seva sentència. Ell prengué un bunyol, i començà per tastar-lo en silenci; després en prengué un altre; després un terç. Finalment, girant-se, pronuncià aquestes paraules amb pes i mesura:

—Els bunyols són excel·lents, Katel, excel·lents! És bo de conèixer que has seguit la recepta tan bé com era possible. I, tanmateix, escolta bé (no és que jo et faci cap retret): els de la masia eren millors; tenien quelcom de més fi, de més delicat, una mena de perfum especial… —féu, tot aixecant el dit—. No puc explicar-t’ho: no era tan fort, si tu vols, però molt més agradable.

—Potser hi he posat massa canyella?

—No, no: està bé, està molt bé; però alquesta petita Súzel, comprens?, en té la inspiració, dels bunyols, així com tu tens la inspiració de la polla d’índia farcida de castanyes.

—És ben possible, senyor.

—És positiu. No s’hi valdria, a no trobar deliciosos aquests bunyols; però al damunt de les coses millors hi ha allò que el professor Speck anomena l’ideal, és a dir, quelcom de poètic, de…

—Sí, senyor, ja comprenc —va fer Katel—: és, per exemple, com les salsitxes de la comare Hâfen, que ningú no podia fer tan ben reeixides com ella, pels tres claus de girofler que mancaven.

—No, no es això el que vull dir: no li manca res, I, tanmateix…

Anava a dir més cosa, quan la porta s’obrí i el vell David entrà.

—Ah! Ets tu, David! —exclamà—. Vina, doncs, i procura explicar a Katel què ve a ésser l’ideal.

David, en oir aquestes paraules, arrufà les celles.

—Vols burlar-te de mi? —digué.

—No, és cosa molt seriosa: digues a Katel perquè tots vosaltres enyoreu les pastanagues, les cebes d’Egipte…

—Escolta, Kobus —exclamà el vell rabí—: tot just arribo, i ja comences a atacar-me pel cantó de les coses santes. Això no és gentil.

—Tot ho agafes per la banda que crema, vell jueu de mala mena! Seu. I ja que no vols que et parli de les cebes d’Egipte, deixem-ho córrer; però si no fossis jueu…

—Bé, ja veig que em vols foragitar.

—Res d’això: només dic que, si no fossis jueu, podries menjar bunyols d’aquests, i et veuries obligat a reconèixer que valen mil vegades més que el mannà, que queia del cel per lliurar-vos de la lepra i altres malalties que havíeu atrapat entre els infidels.

—Ah! El que és ara me’n vaig! Això ja és massa!

Katel sortí, i Kobus, agafant el vell rabí per la mànega, va afegir-hi:

—Vejam! Que diable! Seu. En tinc una veritable recança.

—Recança de què?

—Que no puguis buidar un vas de vi amb mi i tastar aquests bunyols: són una cosa de no dir.

David s’assegué: ara li tocava el torn de riure.

—Els has inventat: oi? —va dir—. Sempre fas invencions d’aquesta mena.

—No, rabí, no: no sóc jo, ni és Katel. N’hauria estat orgullós, d’haver inventat aquests bunyols; però donem a Cèsar el que és del Cèsar: n’escau l’honor a la petita Súzel… Ja saps qui vull dir: la filla de l’anabaptista!

—Ah! —digué el vell rabí, clavant en Kobus sos ulls grisos—. Vaja vaja!… i tan bons els trobes?

—Deliciosos, deliciosos!

—Eh, eh, eh!… Sí… aquesta petita és capaç de tot… fins de satisfer un golut de la teva mena.

Després, canviant de to:

—Aquesta petita Súzel va plaure’m tot seguit —digué—: és una noia intel·ligent. D’aquí a tres o quatre anys coneixerà la cuina com la vella Katel. Durà al seu marit per l’orella; i, si ell és un home de potències deixondides, ell i tot reconeixerà que era la felicitat més gran que podia esdevenir-li.

—Ah! Ah! Ah! Aquesta vegada, David, estic d’acord amb tu —va fer Kobus—: poc exageres. És ben estrany que Christel i Orchel, que no tenen ni quatre pensaments al cap, hagin posat al món aquesta bonica criatureta. ¿Saps que ella ja ho porta tot, a la masia?

—Ja ho deia! —exclamà David—. N’estava segur! Veus, Kobus? Quan una dona és desperta, i no és de les que s’estarrufen, i no cerca de rebaixar el seu marit per enlairar-se ella, tot seguit es fa mestressa: hom és feliç, en certa manera, d’obeir-la.

En aquell moment, no sé quina idea passà pel magí de Fritz: observà el vell rabí de cua d’ull, i digué:

—Fa molt bé els bunyols; però, quant a les altres coses…

—Doncs jo —exclamà David— dic que farà la felicitat del brau pagès que s’hi casarà, i que aquest pagès esdevindrà ric i ple de benaurances! D’ençà que observo les dones (i d’això ja fa qui-sap-lo temps), em penso ser-hi entès: sé tot seguit el que són i el que valen, el que seran i el que valdran. Doncs bé: aquesta petita Súzel m’ha plagut, i em plau que m’innovin la perfecció dels seus bunyols.

Fritz havia esdevingut somniós. De cop i volta demanà:

—Digues, jueu de mala mena, per què has vingut a veure’m a migdia: aquesta no és la teva hora.

—Ah! És veritat: cal que em deixis dos cents florins.

—Dos cents florins?… Oh! Oh! Oh!… —va fer Kobus amb un aire mig seriós i mig mofeta—. D’un sol cop, rabí?

—D’un sol cop.

—I per a tu?

—Per a mi si vols, perquè jo sol em comprometo a retornar-te la quantitat; però és per fer un servei a algú.

—A qui, David?

—Coneixes el vell Hertzberg, el marxant de paquet. Doncs bé: sa filla ha estat demanada pel noi Salomó: dues criatures enciseres! —féu el vell rabí, junyint les mans amb un aire enternit—. Però, comprens?, cal una mica de dot, i Hertzberg ha vingut a trobar-me…

—Sempre seràs el mateix —interrompé Fritz—: no content amb els teus propis deutes, cal que et carreguis a l’esquena els dels altres!

—Però Kobus! Però Kobus!… —exclamà David amb veu penetrant i patètica, amb el nas encorbat i els ulls decantats en terra, guenyejant—. Si veiessis aquestes benvolgudes criatures! No hi ha cor per a negar-los la felicitat de la vida. I, altrament, el vell Hertzberg és solvent: em refarà la quantitat al cap d’una o dues anyades, tot el més tard.

—Tu ho vols —digué Fritz, aixecant-se—: doncs sigui. Però escolta: pagaràs interès, aquesta vegada: el cinc per cent. Tos manlleus em plau que siguin sense interès; però els dels altres…

—Oh! Déu meu! Qui et diu el contrari! —féu David—. Mentre aquestes pobres criatures siguin felices… El pare ja em tornarà l’interès.

Kobus obrí son secreter, comptà dos cents florins damunt la taula, mentre el vell rabí esguardava amb impaciència, i després tragué el paper, el tinter i la ploma, i digué:

—Vaja, David: mira si es això.

—És inútil: ja ho he mirat, i tu comptes bé.

—No, no: compta!

Aleshores el vell rabí comptà, entaforant els munts a la gran butxaca de les seves calces amb una satisfacció visible.

—Ara asseu-te allí, i fes-me el rebut, amb el cinc per cent. Recorda’t que, si estàs malcontent de les meves facècies, amb aquest tros de paper et podré dur qui sap a on.

David, somrient de felicitat, es posà a escriure. Fritz esguardava per damunt la seva espatlla i, en veure’l a punt d’assenyalar el cinc per cent:

—Ep! —va fer— vell jueu de mala mena! Ep!

—Vols un sis?

—No, sis ni cinc. No som amics de tota la vida? Però no hi entens poc ni gaire, en facècies! Amb tu sempre em cal estar-hi tot seriós, com un ase quan l’estrijolen.

El vell rabí s’aixecà, aleshores, i li estrenyé la mà, i digué, tot enternit:

—Gràcies, Kobus.

I se n’anà.

—Bella persona! —deia Fritz, veient-lo pujar el carrer amb l’esquena acotada i la mà a la butxaca—. Ja corre cap a casa del altre com si es tractés de la seva pròpia felicitat! Veu els vailets feliços, i riu per sota el nas amb ells ulls entelats.

Després d’aquesta reflexió, prengué el bastó i eixí per llegir el diari.