X

Dos o tres dies després, un vespre, al Casino, hom parlava, per atzar, del temps de la vellura. El gros recaptador Hâan celebrava els costums de l’antigor: el passeig en trineus, a l’hivern, el bon pare Christian, amb son abrigàs llarg, amb vores de pell de guineu i les grosses botes forrades de xai, el casquet de llúdria tirat sobre les orelles i els guants fins als colzes, conduint tota la seva família al cim del Rothalps, a admirar les boscúries cobertes de gebre; i la jovenalla de la vila seguint a cavall el passeig i dant d’amagatotis un esguard amorós a la bonica llocada de noies embolcallades en llurs esclavines i el nasset rosat entaforat dins el collet de cigne, més blanc que la neu.

—Ah! Aquell temps, era el bo! —deia—. Poc després, tota la vila sabia que el jove conseller Lobstein, o el senyor notari Müntz, s’havia promès amb la petita Lotchen, la bonica Rosa o la gran Guillermina; i era entre la neu que l’amor havia nat, sota l’esguard mateix dels pares. Altres vegades la gent es reunia a la sala de ball, en plena eixida. Tots els estaments es confonien: la noblesa, la burgesia, el poble. Hom no s’inquietava, de saber si éreu comte o baró, sinó bon valsaire. Aneu a cercar un abandó semblant, en nostres dies! D’ençà que fan tanta de noblesa nova, sempre tenen por que se’ls confongui amb la gentalla.

Hâan enaltia així mateix els petits concerts, la bona música de cambra, elegant i ingènua, del temps vell, ara substituïda per l’estrèpit de les gran obertures, i la melodia obaga de les simfonies.

Només sentint-lo, us semblava veure el vell conseller Baumgarten, amb perruca empolsada, calamarsejada i gran vestit quadrat de cerimònia, amb el violoncel recalcat contra la cama i l’arquet fent angle sobre les cordes i la senyoreta Serafina Schmidt al clavecí, entre els dos canelobres, amb els violinistes decantats al voltant, amb la mirada sobre els papers; i, més enllà, el cercle dels amics, en l’ombra.

Aquestes imatges commovien tot el món; i mateix Schoultz, gronxant-se damunt la cadira amb un de sos genolls punxeguts entre les mans, exclamava:

—Sí, sí: aquests temps són lluny de nosaltres! És ben veritat: ens fem vells… ¡Quines recordances ens evoques, Hâan! Quines recordances! Tot això no ens fa semblar minyonia.

Kobus, tornant a casa seva pel carrer dels Caputxins, tenia el cap rublert de les idees de Hâan.

—Té raó —es deia—: nosaltres mateixos hem vist aquestes coses que ara ens semblen allunyades d’un segle.

I mirant els estels, que tremolejaven en el cel immens, pensava:

—Tot això roman, tot això torna en les mateixes èpoques: només som nosaltres, els que canviem. ¡Quina aventura tan paorosa és canviar una mica cada dia, sense adonar-se’n! De manera que al capdavall hom és tot cendrós, tot arrupit, i produeix l’efecte, davant l’esguard de la gent nova que passa, d’aquelles despulles xarugues, d’aquelles arrugues respectables de les quals parlava Hâan ara mateix. Per més que fem, caldrà que això ens passi, com ha passat als altres.

Així cavil·lava Fritz entrant dins la seva cambra; i, quan s’hagué colgat, aquestes idees el dominaren encara per algun temps, i després s’adormí.

L’endemà ja no hi pensava, quan sos ulls caigueren sobre el vell clavecí que hi havia entre el tinell i la porta. Era un moblet de fusta roja, de peus magristons que acabaven en pera i que no tenia sinó cinc octaves. Feia trenta anys que romania allí. Katel hi endegava els plats abans de l’àpat, i Kobus hi tirava sos vestits. De tan veure’l, ja no hi pensava; però aleshores li semblà de retrobar-lo després d’una llarga absència. Es vestí tot somniós. Després mirant a la finestra, veié Katel a fora, que anava a fer ses provisions al mercat. Acostant-se tot seguit al clavecí, va obrir-lo i passà els dits per ses tecles groguenques: un so d’allò més prim s’escapà del moblet, i el bon Kobus, en menys d’un segon, tornà a veure els trenta anys escolats. Es recordà de la senyora Kobus, sa mare, una dona encara jove, de cara llarga i pàl·lida, tocant el clavecí, el senyor Kobus, el jutge de pau, assegut prop d’ella amb son tricorni al barrot de la cadira, escoltant, i d’ell, Fritz, ben petit, assegut a terra amb el cavall de cartró, tot cridant:

—Osque! Osque! —mentre el bon senyor aixecava el dit i feia—: Xsst! —Tot això li passà davant els ulls, i qui-sap-les coses més.

S’assegué, assajà algunes tonades velles i tocà el Trobador i l’antiga romança del Creuat.

—Mai no hauria cregut que em recordés d’una sola nota —digué—. És admirable com aquest vell clavecí s’ha mantingut afinat: m’apar d’haver-lo sentit ahir.

I, abaixant-se, es posà a treure els vells quaderns de llur caixa. El Setge de Praga, la Cenerentola, l’obertura de la Vestal, i després les velles romances d’amor, i tonadetes gaies, però també amoroses; l’amor que riu i l’amor que plora, cap altra cosa més ençà ni més enllà!

Kobus, dos o tres mesos abans, no hauria deixat de treure’n un bell divertiment, amb tots aquells pastors de lligacames roses i aquells cavallers de negre plomall; en altre temps havia llegit el Werther, i havia d’apretar-se els costats mentre va durar la història; però ara trobava aquestes coses molt belles.

—Hâan té molta raó —es deia—: avui dia ja no es fan cobletes tan boniques:

Roseta, cos lleuger dóna’m el teu cor o, si no, em moriré!

Que n’és de senzill! Que n’és de natural!

Dóna’m el teu cor o, si no, em moriré!

Això, fa per a mi! Això, és poesia! Diu coses pregones en un llenguatge innocent. I la música!

I va posar-se a tocar, tot cantant:

Roseta, cos lleuger dóna’m el teu cor o, si no, em moriré!

No es cansava de repetir la bella romança, i la cosa durava vint minuts llargs, quan es sentí un petit renou a la porta: algú trucava.

—Veu’s aquí David —digué, tornant a tancar ben de pressa el clavecí—. Quines rialles faria, si em sentia cantar la Roseta!

Esperà un instant, i, veient que ningú no entrava, anà ell mateix a obrir. Però imagineu-vos quina va ser la seva sorpresa en llucar la petita Súzel, tota rosada i tota tímida, amb sa cofieta blanca; son mocadoret blau i sa cistella, que romania darrera la porta.

—Ah! Ets tu, Súzel? —féu com a meravellat.

—Sí, senyor Kobus —digué la petita—. Fa molt de temps que espero la senyoreta Katel a la cuina; i, com que no ve, he pensat que calia, tanmateix, complir la meva comanda abans d’anar-me’n.

—Quina comanda, Súzel?

—Mon pare em fa venir per fer-vos saber que ja han vingut els reixats, i que només us esperen a vós per a plantar-los.

—I ara! Et fa venir expressament per a això!

—Oh! A més em manca dir al jueu Schmoule que ha de venir a cercar els bous si no vol pagar-ne el nodriment.

—Ah! Són venuts, els bous?

—Sí, senyor Kobus: per tres cents cinquanta florins.

—És un bon preu. Però entra, Súzel: no has de fer compliments.

—Oh! No n’he fet cap.

—Sí, sí… en fas: prou que ho veig. Altrament hauries entrat tot seguit. Vina: seu aquí.

Va atansar-li una cadira, va obrir el clavecí amb un aire d’extraordinària satisfacció.

—I tothom està bo, allí dalt? Christel i Orchel?

—Tothom, senyor Kobus, gràcies a Déu. Em daria molt de goig, que poguéssiu venir.

—Vindré, Súzel: demà o passat demà, ben segur, us aniré a veure.

Fritz tenia aleshores unes grandíssimes ganes de tocar davant Súzel. La mirava tot somrient, i acabà per dir:

—Ara mateix tocava tonades velles, i cantava. Potser m’has sentit de la cuina estant. Deus haver-t’hi fet un tip de riure: veritat?

—Oh! Senyor Kobus! Al contrari, em posava tota trista: la música bonica sempre em fa posar trista. No sabia qui la feia, aquella música tan bonica.

—Espera —digué Fritz—: tocaré alguna cosa jocosa per alegrar-te.

El feia feliç de demostrar son talent a Súzel, i començà la Reina de Prússia. Sos dits saltaven d’un cap del clavecí a l’altre, marcava, el compàs amb el peu, i de tant en tant esguardava la petita en el mirall de davant, mossegant-se el llavi, com és costum quan es té por de dar notes falses. Hom hauria dit que tocava davant tota la vila. Súzel, amb sos ullassos blaus badats d’admiració i sa boqueta rosa mig oberta, semblava extasiada.

I, quan Kobus hagué acabat el vals i es girà tot content de si mateix.

—Oh! Que bonic és! —digué ella—; que bonic és!

—Bah! —va fer ell—; això no val la pena. Però ara sentiràs una cosa magnífica, el Setge de Praga: hom sent rodolar els canons. Veuràs, escolta.

Es posà aleshores a tocar el Setge de Praga amb un entusiasme extraordinari: el vell clavecí zumzejava i s’estremia fins en les seves cametes. I quan Kobus sentia que la petita Súzel sospirava, en veu baixa: «Oh! Que bonic és!». Això li donava una ardència, oh! Però una ardència verament increïble: ni sabia on era, de tan feliç.

Després del Setge de Praga, tocà la Cenerentola; i després de la Cenerentola, la gran obertura de la Vestal; i després, com que no sabia quina altra cosa tocar, i Súzel anava dient:

—Oh! Que bonic és, senyor Kobus! Oh! Quina música tan bonica toqueu! —va exclamar.

—Sí, és bonic; però si no estigués encadarnat et cantaria alguna cosa, i ja veuries, Súzel! Però és igual: ho provaré, tanmateix. Però estic encadarnat, i és llàstima!

I, tot parlant així, es posà a cantar en veu tan clara com la d’un gall que es desperta al mig de les gallines:

Roseta, cos lleuger dóna’m el teu cor o, si no, em moriré!

Gronxava la testa lentament, amb la boca oberta fins a les orelles; i, cada vegada que arribava a la fi d’una cobleta, repetia, per espai de mitja hora, amb to planyívol, decantant-se al barrot de la cadira, el nas tirat en l’aire i gronxant-se com un dissortat:

Dóna’m el teu cor, dóna’m el teu cor, o, si no, em moriré… em moriré… em moriré… mori… moriré…!

De manera que, en acabar, la suor li rajava per la cara.

Suzel, tota vermella, com avergonyida d’una semblant cançó, es decantava, sense gosar mirar-lo; i Kobus, que s’havia girat per sentir-li dir:

—Que bonic és! —La veié que sospirava baix, baixet, amb les mans sobre els genolls, l’esguard acalat.

Aleshores, ell, mirant-se per atzar al mirall, reparà que esdevenia purpurenc; i, no sabent què cosa fer en una circumstància tan sorprenent, passà els dits de dalt a baix i de baix a dalt del clavecí, bufant sota les galtes i cridant: «Brrr! Brrr!», amb els cabells redreçats.

En el mateix instant, Katel tancava la porta de la cuina. Ell la va sentir i, aixecant-se, es posà a cridar:

—Katel! Katel! —amb una veu d’home que s’ofega.

Katel entrà.

—Ah! Està bé —va fer ell—. Té… aquí està Súzel, que t’espera fa una hora.

I, com que aleshores Súzel aixecava envers ell sos ullassos contorbats, va afegir:

—Sí, hem fet música… Són velles tonades… no res de l’altre món!… però bah, bah! He fet el que he pogut. No es pot treure una bona mòlta d’un mal sac.

Súzel havia tornat a agafar la seva cistella i se n’anava amb Katel, tot dient: «Bon dia, senyor Kobus!», amb una veu tan dolça, que ell no sabé què contestar, i romangué més d’un minut com arrelat al mig de la casa, mirant cap a la porta, tot esverat. Després va posar-se a dir:

—Vet-aquí un bon negoci, Kobus! Acabes de tenir un bell èxit amb aquesta maleïda carraca!… Sí… sí… és bonic!… pots estarrufar-ten!… cosa escaient, a la teva edat… Que el diable s’emporti la música! Si em torna a succeir que toqui ni el Pare caputxí, vull que m’escanyin!

I va agafar el seu bastó i el seu capell, sense esperar el desdejuni, i va eixir a donar un tomb sobre les fortificacions per reflexionar a son grat sobre les coses sorprenents que acabaven d’esdevenir-se.