IV

Hi ha res més agradable, en aquest pobre món, que asseure’s, amb tres o quatre vells companyons, davant una taula ben servida, dins l’antic menjador pairal; i allí encastar-se greument el tovalló sobre el coll, enfonsar la cullera dins una bona sopa de cues de cranc, embaumadora, i passar els plats tot dient:

—Tasteu això! Ja me’n direu el què?

Quina felicitat, el començar un semblant dinar amb les finestres obertes al cel blau de la primavera o de la tardor!

I quan preneu el gran coltell de mànec de banya per fer tallades d’un palpís de moltó que es fon a la boca, o bé el ganivet de peix, d’argent, per dividir de llarg a llarg, amb delicadesa, un magnífic lluç de riu gelatinat, amb la gola plena de julivert, amb quin aire de recolliment els altres us esguarden!

Després, quan agafeu darrera la vostra cadira, dins el cossi, una altra botella, i la poseu entre els vostres genolls per a llevar-ne el tap sense estrebada, ¡com riuen pensant:

—Què vindrà, ara?

Ah! Us ho prometo! És un gran plaer, el de tenir entaulats els vells companyons i pensar:

—Això anirà repetint-se igualment, d’anyada en anyada, fins que Déu Nostre Senyor ens faci senyal de comparèixer, i ens adormim en pau en el si d’Abraham.

I quan, a la cinquena o sisena botella, les cares s’animen; quan els uns experimenten de cop i volta la necessitat de lloar el Senyor, que ens curulla de benediccions, i els altres de celebrar la glòria de la vella Alemanya, sos pastells, sos pernils i sos nobles vins; quan Kasper s’enterneix i demana perdó a Miquel d’haver-li servat rancúnia, sense que Miquel se n’hagi dubtat mai, i Christian, amb el cap decantat sobre l’espatlla, riu sense fressa, tot pensant en el pare Bischoff, mort fa deu anys, i a qui havia oblidat; quan d’altres parlen de caceres, d’altres de música, tots al plegat, aturant-se de tant en tant per esclatar en una riallada; és aleshores que la cosa esdevé totalment joiosa i que el Paradís, el veritable Paradís, és damunt la terra.

—Doncs bé!, aquell era precisament l’estat de coses a casa de Fritz Kobus, cap a la una: el vi vell havia produït son efecte.

Frederic Schoultz (que havia estat secretari del pare de Kobus, i sergent de la landwehr el 1814), amb sa gran levita blava, sa perruca lligada fent cua de rata, sos braços llargs, ses cames llargues, sa esquena plana i son nas punxegut, es remenava d’una manera estranya per contar com havia pogut alliberar-se de perill, a la campanya de França, en cert poblet d’Alsàcia, on havia fet el mort mentre dos pagesos li treien les botes. Apretava els llavis, badava el ulls i cridava, com si encara es trobés en la mateixa posició crítica d’aleshores:

—No es bellugava gens!

Pensava: «si et bellugues són capaços de plantar-te la forca a l’esquena!».

Contava aquest esdeveniment al gros recaptador Hâan, que semblava escoltar-lo, amb el ventre arrodonit com un estiverol, la cara empurpurada, la corbata afluixada, els ullassos velats per dolces llàgrimes, i que reia tot pensant en la pròxima obertura de la caça. De tant en tant s’enravenava com per a dir alguna cosa; però tornava a enfonsar-se lentament al dors de la cadira de braços, amb la mà grassa, carregada d’anells, damunt la taula, al costat de son vas.

Iòsef tenia un aire greu: la seva cara de coure expressava la contemplació interior. S’havia tirat els gran cabells cendrosos enfora dels polsos, i sos ulls negres es perdien en la blavor del cel, al cim de les grans finestres.

Kobus, pel seu cantó, reia en tanta de manera, tot escoltant Frederic, que son nas aixafat cobria la meitat de la seva cara; però no esclatava, baldament ses galtes inflades oferissin l’aspecte d’una màscara còmica.

—Apa! Bevem —digué— una altra vegada! La botella encara és mig plena.

I els altres bevien: la botella passava de mà en mà. És en aquell moment que va entrar el vell David Sichel, i hom pot imaginar-se els crits d’entusiasme que l’acolliren:

—Ei, David!… En David és aquí!… Ja era hora! Ja ha arribat!

El vell rabí, passant una mirada sardònica damunt les coques tallades, damunt els pastels esfondrats, i les botelles buides, comprengué tot seguit fins a quin diapasó havia pujat la festa, i somrigué dins la seva barbeta.

—Eh!… David! Ja era hora! —exclamà Kobus, tot joiós—. Si arribes a trigar deu minuts més, et faig cercar pels gendarmes: t’esperem fa mitja hora.

—En tot cas, no haurà estat entre els gemecs de Babilónia —féu el vell rabí, amb to burleta.

—Hauria estat bonic! —digué Kobus tot fent-li lloc—. Vaja, pren una cadira, vell: asseu-te. ¡Quina llàstima que no puguis tastar el nostre pastel!

—Sí! —exclamà Frederic—; però és cosa declarada impura, i no hi ha manera: el Senyor ha fet els pernils, les llonganisses i les salsitxes per a nosaltres.

—I les indigestions també —digué David rient sense fressa—. ¡Quantes vegades, ton pare, Johann Schoultz, no m’ha repetit la mateixa cosa! És una facècia de la teva família que passa de pares a fills com la perruca de cua de rata i les calces de vellut amb dos llaços. Tot això no impedeix que, si ton pare no hagués tingut tanta afició al pernil, les salsitxes i les llonganises, no fos encara fresc i valent com jo. Però vosaltres, calaveres, en res voleu posar esment; i ara l’un, ara l’altre, us deixeu agafar com els rats a la ratera, per amor de la cansalada.

—Ara veieu, el vell jueu de mala mena, com pretén de tenir por de les indigestions! —exclamà Kobus—. ¡Com si no fos la Llei de Moisès, qui li privés la cosa!

—Calla —interrompé David amb veu de nas— això ho dic per als que no compendrien millors raons; però aquesta ha de bastar-vos. Ja és prou bona, per a un sergent de landwehr que es deixa treure les botes en una bassa d’Alsàcia: les indigestions són tan perilloses com els cops de forca.

Aleshores un immens esclat de rialles muntà de tots els costats, i Frederic, aixecant el dit, va fer:

—David, jo me’n revenjaré d’aquest.

Però no tenia cosa a respondre, i el vell jueu reia de tot cor amb els altres.

La Frentzel, de l’hostal del Bou Roig, després d’haver desembarassat la taula, arribà aleshores de la cuina amb una plata carregada de tasses; i Katel la seguia, portant damunt una altra safata, cafetera i licors.

El vell rabí prengué seient entre Kobus i Iòsef. Frederic Schoultz es tragué solemnement de la butxaca de la levita una grossa pipa d’Ulm, i Fritz anà a l’armari a cercar-hi una caixa de cigars.

Però tot just Katel acabava de sortir i essent encara la porta oberta, una veueta fresca i alegre exclamà dins la cuina:

—Ah! Bon dia, senyoreta Katel. Déu meu! Quin gran dinar que teniu! Tota la vila en parla.

—Xsst! —féu la vella criada.

I la porta es tancà de bell nou.

Tots les orelles de la sala s’havien redreçat, i el gros recaptador Hâan digué:

—Ai! Quina veu tan bonica! Heu sentit? Eh, eh, eh! Aquest trapella de Kobus! Heu vist?

—Katel… Katel! —exclamà Kobus girant-se tot admirat.

La porta de la cuina tornà a obrir-se.

—S’ha oblidat alguna cosa, senyor? —féu Katel.

—No. Però qui hi ha a fora?

—És la petita Súzel, sabeu? La filla de Christel, el vostre masover de Meisenthal! Porta ous i mantega fresca.

—Ah! És la petita Súzel. Vaja, vaja!… Bé, doncs, que entri: fa més de cinc mesos que no l’he vista.

Katel es girà:

—Súzel, el senyor demana que entris.

—Ah! Déu meu, senyoreta Katel! Jo que no vaig mudada!

—Súzel! —cridà Kobus—. Vina tot seguit!

Aleshores, una noieta rossa i rosada, de setze a disset anys, fresca com una poncella d’englantina, d’ulls blaus, de nasset tot dret i de badius delicats, llavis graciosament arrodonits, amb sa faldilleta de llana blanca i cosset de tela blava, comparegué al llindar, cota la testa, tota vergonyosa.

Tots els amics l’esguardaven amb un aire d’admiració, i Kobus semblà com a sorprès de veure-la.

—Que gran que t’has fet, Súzel! —digué—. Però acosta’t; no tinguis por: no et volem pas menjar.

—Ah! Prou que ho sé —féu la petita—; però és que no vaig mudada, senyor Kobus.

—Mudada! —exclamà Hâan—. Com si les noies boniques no anessin prou mudades cada dia!

Aleshores, Fritz, girant-se, digué, movent el cap i alçant les espatlles:

—Hâan! Hâan! És un infant, un veritable infant! Vejam, Súzel: vina a pendre el cafè amb nosaltres. Katel, porta una tassa per a la petita.

—Oh! Senyor Kobus! En la vida no gosaria!

—Bah, bah! Katel, eixoriveix-te!

Quan la vella criada tornà amb una tassa, Súzel, roja fins a les orelles, estava asseguda tota testa sobre el caire de la cadira, entre Kobus i el vell rabí.

—Bé, doncs: com van, les coses del mas, Súzel? Segueix en bona salut el pare Christel?

—Oh! Sí, senyor, gràcies a Déu: —féu la petita—: està ben bo. M’ha encarregat força expressions per a vós, i la mare també.

—Molt bé: les rebo de grat! ¿Heu tingut molta neu, aquest any?

—Dos pams al voltant del mas per espai de tres mesos; i només amb vuit dies s’ha fos.

—Així, el gra ha estat ben cobert.

—Sí, senyor Kobus. Tot brota: la terra ja és verda, fins a la banda enclotada del solc.

—Està bé. Però beu, Súzel. Potser no t’agrada, el cafè? Vols un vas de vi?

—Oh! No! El cafè m’agrada força, senyor Kobus.

El vell rabí mirava la petita amb un aire tendre i paternal. Volgué ensucrar-li ell mateix el cafè, tot dient:

—És una noia bona minyona, sí, una noia bona minyona; però és una mica massa poruga. Vejam, Súzel: beu una mica. Això et donarà coratge.

—Gràcies senyor David —respongué la petita en veu baixa.

I el vell rabí es redreçà, tot content, mirant-la amb un aire tendre, mentre ella submergia el llavi rosa a la tassa.

Tots miraven amb veritable plaer aquella noia bonica, tan dolça i temorenca, i el mateix Iòsef somreia. Hi havia en ella com un perfum dels camps, una bona flaire de primavera i d’aire lliure, quelcom de rioler i d’amorós com el cantusseig de l’alosa damunt el blat: tot mirant-la us semblava de trobar-vos a ple camp, a la masia vella, després de la fosa de les neus.

—Tot verdeja, doncs, allà baix? —recomençà Fritz—. Que s’ha començat el jardinatge?

—Sí, senyor Kobus. La terra encara és una mica fresca, però d’ençà d’aquesta vuitada de sol la neixor és per tot: d’aquí quinze dies tindrem raves. Ah! El pare li agradaria molt, de veure-us! El temps ens llargueja, quan sou fora: us esperem cada dia. El pare tindria qui-sap-les coses a dir-vos. La Blanqueta ha vedellat, i el nouvingut reïx: és una vedella blanca.

—Una vedella blanca? Ah! Millor!

—Sí, les blanques donen més llet; i, després, són més boniques que les altres.

Hi hagué un silenci. Kobus, veient que la petita s’havia begut el cafè i estava tota empallegada, li digué:

—Vaja, filla meva: estic ben content d’haver-te vist; però, ja que estàs tan empantanegada amb nosaltres, vés a veure la vella Katel, que t’espera. Et posarà un bell tros de pastell a la panera (m’entens? Digues-li això), i una botella de bon vi per al pare Christel.

—Gràcies, senyor Kobus —digué la petita, aixecant-se tota cuitosa. Va fer una bonica reverència per a escapar-se.

—No t’oblidis de dir allí dalt que arribaré d’aquí a quinze dies, si no abans.

—No, senyor: no m’oblidaré de res. Estaran ben contents.

Fugí com un ocell de la gàbia, i el vell David, amb els ulls guspirejants, exclamà:

—Veu’s aquí el que hom pot anomenar una noia bonica, i que aviat serà (bé ho espero), una bona mestresseta de casa.

—Una bona mestresseta de casa: n’estava segur! —exclamà Kobus, rient a tot riure—. El vell jueu de mala mena no pot veure una noia ni un minyó sense pensar de seguida en casar-los. Ah, ah, ah!

—I bé, sí! —exclamà el vell jueu, amb la barbeta eriçada—. Sí, ho he dit i ho repeteixo: una bona mestresseta de casa! Quin mal hi ha, en això? D’aquí a dos anys aquesta petita Súzel pot ser casada, pot tenir àdhuc un infantó posat als braços.

—Vaja, calla, vell: repapieges.

—Repapiejo!… Ets tu, qui repapieges, epicuri! En totes les altres coses sembla que tinguis bastant de seny, però en el capítol del matrimoni ets un veritable foll.

—Bé! Ara sóc jo, el foll, i David Sichel és l’home raonable. Quina idea endimoniada garfeix el vell rabí, de voler casar tot el món?

—No és la destinació de l’home i de la dona? No ha dit Déu, des del començament: «—Aneu, creixeu i multipliqueu-vos?». No és una follia, d’anar contra Déu? De voler viure…

Però, aleshores, Fritz es posà a riure en tanta de manera, que el vell rabí s’esblaimà tot, d’indignació.

—Rius! —va fer, contenint-se. —És de bon fer, el riure! Encara que fessis «—Ah, ah, ah!… eh, eh, eh!… ih, ih, ih!» fins a la fi dels segles, això demostraria gaire cosa: veritat? Només que volguessis raonar una sola vegada amb mi, com t’esclafaria! Però rius, obres la bocassa: «—Ah, ah, ah!» ton nas s’estén damunt les teves galtes com una taca d’oli, i et penses haver-me vençut. No és això, Kobus: no és d’aquesta manera que es discuteix.

I, tot parlant, el vell rabí feu gestos tan còmics, imità la manera de riure de Kobus amb ganyotes tan grotesques, que tota la gent que hi havia a la sala no pogué contenir-se, i el mateix Fritz hagué d’oprimir-se el païdor per no esclatar.

—No, no és això! —continuà David amb una singular vivacitat—. No penses, no t’has mai posat a reflexionar!

—Jo? Si no faig altra cosa! —digué Kobus eixugant-se les grosses galtes, on les llàgrimes feien torterols—. Si ric, és de les teves idees estranyes. A més, em creus massa innocent. Fa quinze anys que visc tranquil·lament amb la meva vella Katel; que ho he ordenat tot, a casa meva, per a estar-m’hi a gust. Quan em vull passejar, em passejo; quan vull asseure’m o dormir, m’assec i dormo; quan vull beure un xop, el bec; si em passa pel cap la idea d’invitar tres, quatre, cinc amics, els invito. I tu voldries fer-me canviar tot això! Voldries portar-me una dona que ho trabucaria tot, de soca a arrel! Francament, David: és massa gruixut!

—Doncs, ¿que et penses, Kobus, que tot seguirà de la mateixa manera fins a la fi? Desenganya’t, minyó: els anys passen, i, amb la mena de vida que portes, preveig que el dit gros de ton peu aviat t’avisarà, que la grifolda ha durat massa. I aleshores sí que voldràs tenir-ne, de dona!

—Tindré Katel.

—La vella Katel ja ha fet el seu fet, com jo. No tindràs més remei que pendre una altra minyona, que t’entabanarà, que et robarà, Kobus, mentre tu et passaràs l’estona sospirant a la cadira de braços, amb el poagre al peu.

—Bah! —interrompé Fritz—. Si això passa… aleshores serà temps de posar-hi esment. Mentrestant sóc feliç, perfectament feliç. Si ara prenia muller (i suposant que tingués sort, suposant que la meva dona fos excel·lent, bona mestressa de casa i tot allò que cal), bé, David, tanmateix, hauria de fer-li donar un tomb alguna que altra vegada, i portar-la al ball del senyor burgmestre o de la senyora sots-prefectessa; hauria de canviar els meus costums; no podria anar més amb el capell sobre l’orella o sobre el clatell, i amb la corbata una mica esgarriada; hauria de renunciar a la pipa… Seria l’abominació de la desolació; tremolo només que de pensar-hi. Ja veus que raono sobre mos petits interessos tan bellament com un rabí xaruc que predica a la sinagoga. Abans que tot, fem per manera de ser feliços.

—Raones malament, Kobus.

—Com s’entén! Jo, no raono bé? No és la felicitat el fi de tots nosaltres?

—No, no és el nostre fi: si ho fos, tots seríem feliços; no es veurien tants de miserables. Déu ens hauria donat els mitjans de complir el nostre fi: no li hauria calgut sinó voler-ho. Així, Kobus, Déu vol que els ocells volin, i els ocells tenen ales; vol que els arbres fruiters donin fruits en llur estació, i en donen: tot ésser rep els mitjans d’atènyer el seu fi. I ja que l’home no té els mitjans d’ésser feliç, ja que potser en aquest moment, damunt tota la terra, no hi ha un sol home feliç amb els mitjans de restar-ne sempre, això prova que Déu no ho vol.

—Doncs quina cosa vol, David?

—Vol que la mereixem, la felicitat. I això és molt diferent, Kobus; perquè per merèixer la felicitat, sigui en aquest pobre món, sigui en un altre, cal començar por complir els nostres deures, i el primer d’aquests deures és crear-se una família, tenir muller i fills, criar gent honrada i trametre a d’altres el dipòsit de la vida que ens ha estat confiat.

—Té unes idees ben singulars, tanmateix, aquest vell rabí! —digué aleshores Frederic Schoultz, tot omplint la seva tassa de kirschenwasser—. Hom creuria que ell ho pensa, el que diu.

—Les meves idees no són singulars —respongué David greument—: són justes. Si ton pare l’adroguer hagués raonat com tu, si hagués volgut desempallegar-se de tot encaparrament i portar una vida inútil per als altres, i si el vell Zacaries Kobus hagués vist les coses de la mateixa manera, vosaltres no fóreu aquí, amb el nas vermell i el ventre entaulat, a xalar-vos a despeses de llur treball. Us en podeu riure, del vell rabí; però ell, almenys, té la satisfacció de dir-vos el que pensa. Aquells amics també feien facècies, de vegades; però en les coses serioses raonaven seriosament, i jo us dic que en el ram de la felicitat hi entenien més que no pas vosaltres. ¿Et recordes, Kobus, de ton pare, el vell Zacaries, tan greu en son tribunal? Et recordes quan tornava a casa entre onze hores i migdia, amb sa gran caixa sota el braç, i et veia de lluny quan jugaves a la porta? ¡Com se li trasmudava, la cara! ¡Com es posava a somriure per a si! Hauríeu dit que baixava fins a ell un raig de sol. I quan, en aquesta mateixa cambra on som, et feia saltar damunt sos genolls, i tu deies mil ximpleries, com de costum, si n’era de feliç el pobre home! Vés a cercar en ton celler la teva millor botella de vi i posa-la davant teu: Ja veurem si rius com ell, si ton cor salta de plaer, si tos ulls resplendeixen i et poses a cantar la tonada dels Tres Hússars, com ell cantava per al teu divertiment!

—David —digué Fritz—: parlem d’altra cosa!

—No! Totes les vostres gaubances de solter, tot el vi vell que beveu uns amb a1tres, totes les vostres facècies, tot això no és res… no és sinó misèria, vora la felicitat de la família: allà és on sou verament feliços, perquè sou estimats; allà és on lloeu el Senyor per les seves benediccions. Però aquestes coses no les compreneu: us dic mos pensaments més veritables, més justos, i no m’escolteu.

Tot parlant així, el vell jueu semblava d’allò més commòs. El gros recaptador Hâan l’esguardava amb els ulls badats, i Iòsef murmurava, de tant en tant, paraules confoses.

—Què en penses d’això, Iòsef? —digué a la fi Kobus a l’hongarès.

—Penso com el rabí David —digué—; però no em puc casar, perquè m’agrada viure al ras, i mos petits podrien morir per la sendera.

Fritz s’havia posat tot somniós.

—Sí, no parla mal, per ésser un vell jueu de mala mena —féu tot rient—; però m’arrapo a la meva idea: fadrí sóc, i fadrí seré.

—Tu! —exclamà David—. Doncs bé! Escolta això, Kobus: no he fet mai el profeta, però avui et predic el teu casament.

—El meu casament? Ah, ah, ah! David, encara no em coneixes.

—Et casaràs! —exclamà el vell rabí amb una veu de nas tota irònica—; et casaràs. En faria una juguesca.

—I jo també.

—No la facis, Kobus, que la perdries.

—Doncs bé, si… em jugo… vejam… em jugo contra tu el meu recó de vinya del Sonneberg, saps? Aquell clos petit que dóna un vi blanc de primera, el meu millor vi, que ja el coneixes, rabí: te’l jugo…

—Contra què?

—Contra res.

—I jo accepto —féu David—. Aquests són testimonis que jo accepto. Beuré un vi de primera que no em costarà res, i després els meus dos minyons en beuran així mateix. Eh, eh, eh!

—Estigueu tranquil, David —féu Kobus aixecant-se—: aquest vi no us pujarà mai al cap.

—Està bé, està bé: accepto. Veu’s aquí la meva mà, Fritz.

—I veu’s aquí la meva, rabí.

Aleshores, Kobus, girant-se, demanà:

—No anirem a refrescar al Gran Cérvol?

—Sí, anem a la cerveseria —exclamaren els altres—: això va bé per a cloure la diada. Senyor, Déu meu! Quin dinar hem fet! —Tots s’aixecaren i prengueren llurs capells. El gros recaptador Hâan i Frederic Schoultz anaven davant, Kobus i Iòsef els seguien, i el vell David Sichel, tot joiós, anava darrera de tots. Pujaren, de bracet, el carrer dels Caputxins, i entraren a la cerveseria del Gran Cérvol, davant el mercat vell.