XV

Podeu figurar-vos si n’estava de content, Kobus. Idees de magnificència i de grandesa es debatien aleshores en son cap; volia veure Súzel, i mostrar-se-li amb una esplendor inavesada; volia, en certa manera, enlluernar-la; no trobava cap cosa prou bella per a colpir-la d’admiració.

Per a les avinenteses ordinàries, hauria llogat el carruatge i l’egua arrossinada d’un Hans Nickel per a fer el viatge; però, aleshores, això li semblà indigne de Kobus. Immediatament després del dinar, prengué el seu bastó de darrera la porta i se n’anà a la Posta de cavalls, en el camí de Kaiserslautern, a casa de mestre Johann Fanen, que tenia deu cadires de posta sota els seus coberts, i vuitanta cavalls a les seves estables.

Fanen era un home de seixanta anys, propietari de les grans prades que s’allarguen a la vora del Losser, un home ric i no obstant senzill en els seus costums; gros, baix, vestit d’una samarreta de drap, cofat amb un llarg capell de crin, amb la barba llarga de vuit dies, tota grisenca, i les galtes rodones i grogues, solcades de grosses arrugues que feien cercles.

Així va trobar-lo Fritz, tot estrijolant els cavalls al pati de la Posta.

Fanen, coneixent-lo de lluny, anà a son encontre fins a la portalada i llevant-se el capell, el saludà dient:

—Oh! Bon dia, senyor Kobus; ¿què em proporciona el goig i la honor de la vostra visita?

—Senyor Fanen —respongué Fritz, tot somrient—: he resolt de fer una excursió de plaer a la festa de Bischem, amb mos amics Hâan i Schoultz. Tots els carruatges de la vila són pels camins, perquè és l’hora del fenc; no hi ha manera de trobar un faeton. En nom de Déu, m’he dit, anem a veure al senyor Fanen, i prenguem un carruatge de posta; vint o trenta florins no acaben la vida d’un home, i quan un hom vol divertir-se ha de fer les coses en gran. Aquest és el meu tarannà.

El mestre de postes trobà aquest raonament molt just.

—Senyor Kobus —digué—, feu bé, i us ho aprovo; quan jo era jove em plaïa que em traginessin desembarassadament i amb comoditat; ara só vell, però encara só del mateix parer: el parer és bo quan hi ha manera de sostenir-lo, com us passa a vós i a mi.

Conduí a Fritz sota el seu cobert. Allà hi havia caleses segons la nova moda de París, lleugeres com a plomes, adornades d’escuts i tan belles, tan gracioses que hom hauria pogut posar-les en un saló, com a mobles assenyalats per llur elegància.

Kobus les trobava boniques; però, a desgrat d’això un gust natural per la sumptuositat abundosa li féu triar una gran berlina atapeïda interiorment de seda, una mica feixuga, és veritat, però que Fanen li va dir que era el carruatge de les personalitats distingides.

L’escollí, doncs, i aleshores el mestre de postes l’introduí dins les seves estables esbarjoses.

Sota d’un sostre emblanquinat, d’una llargada de cent vint passes i una amplada de seixanta, i sostingut per dotze pilars de cor d’alzina, hi estaven, afilerats en dos rengles, i separats l’un de l’altre, seixanta cavalls, grisos, negres, bruns, clapats, de gropa rodona i lluent, de cua anusada fent una onda, de sofraja sòlida, de testa enlairada; els uns renillant i tustant amb la pota, els altres estirant el farratge de la menjadora, els altres mig tombant-se per a veure. La llum, arribant del fons, per dues finestres enlairades, il·luminava l’estable amb llargs rossegalls d’or. Les grans ombres dels pilars s’allargaven sobre l’enllosat, net com un paviment, sonor com la pedra. El conjunt tenia quelcom de verament bell i àdhuc de gran. Els establers vigilaven i raspallaven; un postilló, amb un gequet blau brodat d’argent, i el capell de tela encerada damunt el clatell, conduí un cavall cap a la porta; anava a fer, sens dubte, un viatge d’estafeta.

Fanen i Fritz passaren lentament darrera els cavalls.

—Us en calen dos —digué el mestre de postes—. Trieu.

Kobus, després d’haver fet la seva inspecció, trià dos vigorosos rossins grisos clapats, que devien anar com el vent. Després va entrar al despatx, seguit del senyor Fanen; i traient-se de la butxaca una llarga bossa de seda verda amb borles d’or saldà tot seguit el compte, dient que volia tenir el carruatge a la seva porta, l’endemà, cap a les nou, i demanant com a postilló el vell Zimmer, que en altre temps havia portat l’emperador Napoleó I.

Un cop això va ésser fet, oït i convingut, Fanen va acompanyar-lo fins a fora del pati. S’estrenyeren la mà, i Fritz, satisfet, reprengué el camí de la vila.

Tot caminant, es figurava la sorpresa de Súzel, del vell Christel i de tot Bischem, quan els veurien arribar fent petar el fuet i sonant el corn. Això li produí una mena d’enterniment estrany, sobretot pensant en l’admiració de la petita Súzel.

El temps s’escolava de pressa. Mentre s’atansava així a Huneburg, tot somniós, el vell rabí David, revestit de son vell capot de color de tabac, i Sourlé, cofada amb sa magnífica còfia de tul amb llargues cintes grogues, atraieren sos esguards pel senderó que voreja els jardins, al peu dels glacis. Tenien el costum de donar un tomb fora vila tots els dies de sàbbat; es passejaven de bracet, com a joves enamorats, i cada vegada David deia a la seva dona:

—Sourlé, quan veig aquesta verdor, els blats que es gronxen i el riu que llisca a pleret, això em rejoveneix; em sembla encara que et trec a passejar, fa vint anys, i alabo al Senyor donant-li gràcies.

Aleshores la bona vella es sentia tota benaurada, perquè David parlava sincerament i sense falagueria.

El rabí també havia vist a Fritz per damunt la tanca de rama. I quan va ésser a l’entrada dels camins coberts, li va cridar:

—Kobus!… Kobus!… vina!

Però Fritz, tement que el vell rabí no volgués burlar-se de son discurs a la cerveseria del Gran Cérvol, prosseguí el seu camí, tot baixant el cap.

—Una altra vegada, David, una altra vegada —digué—. Porto pressa.

I el rabí, somrient amb sornegueria dins la seva barbeta, va pensar:

—Pots ben escapar-te; tanmateix, ja et tornaré a trobar.

Finalment Kobus tornà a casa seva per allà a les quatre. Encara que les finestres estessin obertes, feia molta de calor, i va desempallegar-se del capot, no sense una veritable felicitat.

—Ara, anem a triar els vestits i el blancatge —es deia tot joiós, estirant les claus del secreter—. Cal que Súzel en resti meravellada, cal que jo faci oblidar la més galant jovenalla de Bischem, i que ella em porti al magí. Déu del cel, vina en mon ajut, perquè jo enlluerni tot el món!

Obrí els tres grans armaris que davallaven del sostre fins el paviment. La senyora Kobus, mare de Fritz, i la seva àvia Nicklausse havien tingut l’amor del blancatge, com el pare i l’avi havien tingut l’amor del bon vi. Hom pot figurar-se tenint-ne compte, quina quantitat d’estovalles adamascades, de tovallons de filet vermell, de mocadors, de camises i de peces de tela hi havia amuntegades allà dins: era increïble. La vella Katel passava la meitat del temps plegant i desplegant tot allò per a renovar l’aire, esquitxant-ho de reseda, d’espígol i de mil altres olors per allunyar-ne les arnes. Fins i tot hi havia a la part de dalt, penjats pel bec, dos martins pescaires de ploma verda i daurada, dissecats: aquests ocells tenen la reputació d’apartar els insectes.

Un dels armaris era ple de velles despulles, de tricornis amb cocarda, de perruques, vestits de peluix amb botons d’argent grans com a platerets, bastons que tenien per mànec boles d’or i de vori, capsetes de pólvores amb llurs grossos pinzells de cigne; allò era del temps de l’avi Nicklausse; res n’havia estat canviat; aquella bona gent haurien pogut tornar i vestir-se de bell nou a la moda del darrer segle, sense haver reparat la llargada de llur son.

En l’altre compartiment hi havia els vestits de Fritz. Cada any es feia pendre mesures d’un vestit complet, pel sastre Hèrcul Schneider, de Landau; no se’ls posava mai aquests vestits, però li era una satisfacció, de dir-se:

—Aniria a la moda com el gros Hâan, si volia: sortosament prefereixo mon vell capot; cadascú per allà on l’enfila.

Fritz es posà, doncs, a contemplar tot allò amb un gran embadaliment. Li vingué la idea que Súzel podria tenir l’amor del vell blancatge com la seva mare i la seva àvia; que en aquest cas augmentaria els tresors de la casa, que tindria el manyoc de claus, i que s’extasiaria al matí i al vespre davant aquells armaris.

Aquesta idea va enternir-lo; i desitjà que les coses anessin per aquest carrerany, perquè l’amor del bon vi i del blancatge fa felices les parelles.

Però, de moment, es tractava de trobar la més bella camisa, el més bell mocador, el més bell parell de mitjons i el més bell vestit. Aquí estava la dificultat.

Després d’haver mirat qui-sap-lo temps, Kobus, molt empantanegat, va cridar:

—Katel! Katel!

La vella serventa, que feia mitja a la cuina, obrí una porta.

—Entra, Katel —li digué Fritz—, tinc un gran encaparrament: Hâan i Schoultz volen de totes passades que vagi amb ells a la festa de Bischem; tant m’ho han pregat, que he acabat per acceptar. Però a aquella festa hi van prussians a cents, jutges, oficials, una pila de gent d’upa, ufanosa, vestits a la darrera moda de França, i que ens miren amb menyspreu a nosaltres, els bavaresos. Com em vestiré? No entenc en aquestes coses, no es per mi.

Els ullets de Katel s’encongiren; la feia feliça, de veure que es passava fretura d’ella en una circumstància tan greu; i deixant la mitja sobre la taula, va dir:

—Heu tingut força raó de cridar-me, senyor. Gràcies a Déu, no serà la primera vegada que hauré donat consells per a vestir com cal, segons el temps i les persones. El senyor jutge de pau, el vostre pare, tenia el costum d’avisar-me quan anava a fer visites de cerimònia; era jo qui li deia: «Amb permís, senyor jutge, encara us manca això o allò». I sempre era allò mateix que jo deia; tothom de la vila havia de reconèixer que, pel que feia a la bona i vella presentació, no hi havia com el senyor Kobus.

—Bé, bé, et crec —digué Fritz—, i estic content de saber-ho, encara que les modes hagin canviat molt, d’aleshores ençà.

—Les modes poden canviar tant com se vulgui —respongué Katel, tot acostant l’escala a l’armari—; el bon sentit no canvia mai. Primer de tot us cercarem una camisa. És llàstima que no es porti calça curta, perquè us hauria escaigut d’allò més una bella perruca empolvada a la francesa; era magnífic! Però avui en dia la gent assenyalada i els pagesos, tots són iguals. Caldrà, però, que tornin les modes antigues, un dia o altre; hom no s’hi entén, avui!

Katel estava aleshores damunt l’escala; i triava una camisa amb tot esment. Fritz, a baix, esperava en silenci. Finalment, Katel davallà portant una camisa i un mocador damunt les seves mans, esteses amb aire de veneració; i deixant-ho damunt la taula, va dir:

—Veu’s aquí, per començar, el principal; ja veurem si aquests prussians tenen camises i mocadors que s’hi puguin comparar. Així, senyor Kobus, eren les camises i els mocadors de gran cerimònia del senyor jutge de pau. Mireu-me la finor d’aquesta tela, i la magnificència d’aquesta pitera, amb sis rengles de randes, i aquests punys, els més bells que mai s’hagin vist a Huneburg; mireu aquests ocells de cua llarga i aquestes fulles brodades en els traus; quin treball, Déu meu, quin treball!

Fritz, que en sa vida s’havia ocupat més d’aquelles coses que dels habitants de la lluna, passava els dits damunt les randes, i les contemplava amb un posat d’èxtasi mentre la vella criada, amb les mans creuades damunt son davantal, expressava en alta veu son entusiasme.

—¿Es pot creure, senyor, que mans de dona hagin fet una cosa com aquesta? —deia—, ¿no és una meravella?

—Sí, és bonic! —responia Kobus, tot pensant en l’efecte que ell produiria a la petita Súzel amb aquella superba pitera estesa sobre el païdor i aquells punys, vorejant-li el naixement de la mà—; ¿penses, Katel, que moltes de persones siguin capaces d’apreciar aquestes coses?

—Moltes de persones! En primer lloc totes les dones, senyor, totes; baldament haguessin guardat oques fins a cinquanta anys, totes saben el que és ric, i bell, i escaient. Un home amb una camisa com aquesta, àdhuc essent l’home més beneit del món, tindria el lloc d’honor en llur esperit; i és cosa justa, perquè, si ell curtejava de seny, sos pares n’haurien tingut per compte d’ell.

Fritz va fer una riallada.

—Ah, ah, ah! Tens unes idees ben salades, Katel —va fer—; però és igual, em sembla que no l’erres del tot. Ara ens caldrien mitjons.

—Tingueu, aquí estan, senyor; mitjons de seda; mireu quina cosa tan flexible, tan amorosa; la mateixa senyora Kobus les va fer, amb agulles fines com a cabells: era un gran treball. Ara tot això és cosa d’ofici; quins mitjons es veuen! Ja fan bé d’amagar-los sota els pantalons.

Així s’expressà la vella serventa, i Kobus, cada vegada més joiós, exclamà:

—Vaja, vaja, això agafa bastant bon caient; i si tenim un vestit una mica passable, començo de veure que els prussians no tindran manera de fer riota de nosaltres.

—Però, en nom de Déu! —digué Katel—; no em vingueu amb els vostres prussians! Pobres diables que no porten deu thalers, i que s’ho posen tot al damunt, per a semblar alguna cosa, Nosaltres, som altra gent, sabem on ajeure el cap, de nit, i no és damunt d’un còdol, gràcies a Déu! I també sabem on cal trobar una botella de bon vi, quan ens plau de beure’n una. Som gent coneguda, ben establerta; quan hom parla del senyor Kobus, hom sap que la seva masia és a Meisenthal, son bosc de faigs a Michelsberg…

—Sens dubte, sens dubte; però són gent que fa goig, aquests oficials prussians, amb llurs grans mostatxos, i més d una noia, en veure’ls…

—No us penseu que les noies siguin tan ximpletes —interrompé Katel, que aleshores treia de l’armari diversos vestits, i els estenia damunt la calaixera—; les noies també saben distingir entre un ocell passavolant i un altre que és bo per a l’ast; el major nombre s’estimen més de romandre a l’escalf de la llar, i les que miren els prussians, no valen la pena que hom se n’ocupi. Però teniu, veu’s aquí els nostres vestits, no us en manquen pas.

Fritz es posà a contemplar el seu guarda-roba, i al cap d’un instant, digué:

—Aquest capot amb coll de vellut negre no em sembla malament, Katel.

—Què voleu dir, senyor? —exclamà la vella, tot junyint les mans— un capot per anar amb una camisa brodada!

—I per què no? La tela és magnífica.

—Voleu anar mudat, senyor?

—Ja ho crec!

—Doncs bé, preneu aquest vestit blau cel, que encara està per a estrenar. Mireu!

I descobria els botons daurats, encara guarnits de llur paper de seda.

—No hi entenc en les modes noves, però aquest vestit em sembla bell; és senzill, ben tallat; és, altrament, lleuger com pertoca a l’estació, i després el blau cel els escau, als rossos. Em sembla, senyor, que aquest vestit us aniria de primera.

—Vejam —digué Kobus.

Es posà el vestit.

—És magnífic. Mireu-vos una mica.

—I del darrera, Katel?

—De darrera és admirable, senyor; us fa un cos de jovenet.

Fritz, que es mirava al mirall, s’enrojolà de plaer.

—De debò?

—Seguríssim, senyor, no ho hauria cregut mai; són els vostres capots feixucs, els que us donen deu anys més; és astorador.

Ella, li va passar la mà per l’esquena:

—Ni un plec!

Kobus, gambadejant aleshores sobre els talons, va exclamar:

—Pendré aquest vestit. Ara, una armilla; però el que se’n diu una armilla, comprens; quelcom d’extraordinari, de la mena d’aquesta, però més roja.

Katel no pogué impedir una rialla:

—Sou com els pagesos del Kokesberg, que es posen rojor des de la barbeta fins a les cuixes! Roig amb un vestit blau cel! Se’n riurien fins a l’altre cap de la Prússia, i aquesta vegada els prussians tindrien raó.

—Què cal posar-se? —demanà Fritz, rient ell mateix de la seva primera idea.

—Una armilla blanca, senyor, una corbata blanca brodada i vostres bells pantalons de color d’avellana. Tingueu, mireu-vos vós mateix.

Katel ho ordenava tot, al recó de la calaixera:

—Totes aquestes colors són fetes l’una per a l’altra, s’ajusten bé; tindreu lleugeresa, podreu ballar, si això us plau; us traureu deu anys del damunt. Ves! No us n’adonàveu? Cal que una pobra vella com jo us digui el que convé.

Es posà a riure, i Kobus, mirant-la amb sorpresa, va dir:

—És veritat. Penso tan clares vegades en els vestits…

—I això és una errada, senyor; el vestit fa l’home. Encara caldrà que us enllustri les botes fines, i estareu d’allò més galant; totes les noies s’enamoraran de vós.

—Oh! —exclamà Fritz—; estàs plaguejant!

—No, d’ençà que he vist el vostre cos veritable, he canviat de parer, eh, eh, eh! Però caldrà que us apreteu bé el cinyell. I digueu, senyor: si trobéssiu en aquesta festa una noia bonica que us agradés força i que finalment… eh, eh, eh!

Reia amb sa boca desdentegada tot mirant-lo, i ell, tot vermell, no sabia què respondre.

—I tu —digué al capdavall—, què diries tu?

—N’estaria contenta.

—Però ja no series la mestressa.

—Oh Déu meu, mestressa de fer-ho tot, de vigilar-ho tot, de conservar-ho tot! Ah, tant de bo, tant de bo que ens vingui una mestressa jove, bona i treballadora, que m’alleugi de tot això, i seré ben feliça, mentre em deixin gronxar les criaturetes.

—De manera que no te n’enutjaries, de bo de bo?

—Al contrari! Com voleu?… Cada dia em sento més èrtiga, les cames ja no em van, això no és per durar sempre. Tinc seixanta quatre anys, senyor, seixanta quatre anys ben complerts…

—Bah, et fas més vella del que ets —digué Fritz, interiorment satisfet d’aquest desig que concordava tan bé amb el seu—; mai no t’he vist tan viva, tan eixerida.

—Oh, poc ho mireu d’a la vora.

—En fi —digué rient—, el principal és que tot estigui a punt per a demà.

Examinà altra vegada el bell vestit, l’armilla blanca, la corbata d’angles brodats, els pantalons avellana i la camisa de randes. Després, tot mirant Katel que l’esperava:

—Hi és tot? —digué.

—Sí, senyor.

—Doncs ara me n’aniré a beure un bon xop.

—I jo a preparar el sopar.

Despenjà la grossa pipa d’escuma de la paret, i sortí xiulant com una merla.

Katel entrà de bell nou a la cuina.