XIII

Déu sap a quina hora va adormir-se Fritz aquella nit; però el sol ja era alt quan Katel entrà dins la seva cambra i en veié les persianes closes.

—Ets tu, Katel? —digué ell estirant els braços—, què passa?

—Christel ve a veure-us, senyor; fa mitja hora que s’espera.

—Ah! Christel és aquí; doncs que entri; entreu, Christel. Katel, obre els finestrons. Hola! Bon dia, bon dia, Christel! Ves, ves, sou vós! —digué, estrenyent les dues mans del vell anabaptista, que estava dret davant son llit, amb sa barba cendrosa i son gran feltre negre.

Kobus el mirava amb la cara expandida; Christel romania tot astorat d’un acolliment tan entusiàstic.

—Sí, senyor Kobus —digué somrient—, vinc de la masia per a portar-vos un cistellet de cireres… Sabeu, cireres cruixidores, del cirerer de darrera el cobert, que vós mateix vau plantar, fa dotze anys.

Aleshores Fritz veié damunt la taula un cistellet de cireres, afilerades i desades amb tot esment en grans fulles de maduixera que penjaven a tot el voltant; els fruits eren tan frescos, tan apetitosos i bells, que en fou meravellat:

—Ah! Està bé, està bé! Sí, em plauen molt aquestes cireres! —exclamà—. Heu pensat en mi, doncs Christel?

—Ha estat la petita Súzel —respongué el masover—; en aquest ram no tenia repòs ni descans. Cada dia anava a veure el cirerer, i deia: «Quan aneu a Huneburg, pare, penseu que les cireres son madures; ja sabeu com se n’agrada el senyor Kobus!». Finalment, ahir al vespre li vaig dir: «Demà hi aniré!». I aquest matí, a punta de dia, ella ha pres l’escala i les ha anades a collir.

Fritz, a cada paraula de Christel, sentia com un baume refrescant que se li difongués per tot el cos. Hauria volgut abraçar l’excel·lent home, però es contingué, i exclamà:

—Katel, porta aquestes cireres, que les tastaré.

I havent-les portades Katel, començà per admirar-les; li semblava de veure Súzel, tot estenent les fulles verdes al fons del cistellet, i després posant les cireres al damunt, cosa que li procurava una satisfacció interior i àdhuc un enterniment que era cosa de no dir. Al capdavall les tastà, assaborint-les a bastament i empassant-se’n els pinyols.

—Quina frescor! —deia—, quina fermesa tenen aquestes cireres que vénen de l’arbre! No se’n troben d’iguals al mercat; encara són plenes de rosada, conserven tot el seu gust natural, tota la força i tota la vida.

Christel el mirava amb aire joiós.

—Us agraden molt les cireres? —va fer.

—Sí, per mi són la felicitat. Però asseieu-vos, asseieu-vos.

Kobus posà el cistellet sobre el llit, damunt sos genolls i tot conversant, prenia de tant en tant una cirera, i l’engolia. Sos ulls eren entelats de plaer.

—Així, doncs, Christel —afegí—, tothom està bé a casa vostra? Orchel?

—Molt bé, senyor Kobus.

—Súzel també?

—Sí, gràcies a Déu, tot marxa. Fa alguns dies que Súzel sembla només una mica trista; pensava que estava malalta, però és l’edat qui fa això, senyor Kobus; les criatures es tornen somnioses en aquesta edat.

Fritz, recordant-se de l’escena del clavecí va enrojolar-se qui-sap-lo i digué tot tossint:

—Està bé… sí… sí… Té, Katel, posa aquestes cireres a l’armari. Seria capaç de menjar-me-les totes abans de dinar. Ja em dispensareu, Christel, cal que em vesteixi.

—Feu el vostre fet, senyor Kobus, feu el vostre fet.

Tot vestint-se, Fritz continuà:

—Però no haureu pas vingut de Meisenthal únicament per a dur-me cireres?

—Ah, no! Tinc altres afers a vila. Ja sabeu que la darrera vegada que vau venir a la masia vaig mostrar-vos dos bous que hi havia a l’engreix. Alguns dies després d’haver-vos-en anat, Schmoule els va comprar; vam entendre’ns per tres cents cinquanta florins. Havia d’emportar-se’ls el primer de juny, o pagar un florí per cada dia de trigança, però aviat farà tres setmanes que em deixa aquests animals a l’establa. Súzel ha anat a dir-li que això m’enquimerava molt; i com que no responia, l’he fet citar davant el jutge de pau; no ha negat que hagués comprat els bous, però ha dit que no hi havia res de convingut per a la remissió, ni sobre el preu dels dies de trigança; i com que el jutge no tenia cap més prova, recorre al jurament de Schmoule, que ha de prestar-lo avui a les deu, entre les mans del vell rabí David Sichel, perquè els jueus tenen llur manera de prestar jurament.

—Ah, està bé! —va fer Kobus, que acabava de posar-se el capot i despenjava el seu feltre—; aviat seran les deu; us acompanyo a casa de David, i després, immediatament, tornarem per a dinar; dinareu amb mi, oi?

—Oh! Senyor Kobus, tinc els cavalls a l’hostal del Bou Roig.

—Bah! Bah! Dinareu amb mi. Katel fes-nos un bon dinar. Passo gust de veure-us Christel.

I eixiren.

Tot caminant, Fritz es deia:

—No és extraordinari? Aquest matí, pensava en Súzel, i vet aquí que son pare em duu cireres que ella ha collit per a mi. És meravellós, meravellós!

I la joia interior li resplendia a la cara; en aquestes coses hi reconeixia el dit de Déu.

Al cap d’uns quants moments, arribaren al pati de la vella Sinagoga. El vell captaire Francès era allí, amb son pot de fusta sobre els genolls; Kobus, en son èxtasi, hi tirà un florí, i Christel pensà que Kobus era generós i bo.

El Francès aixecà envers ell sos ulls plens de sorpresa; però ell no el mirava, caminava amb la testa alta i riallera, i abandonant-se a la felicitat de tenir al seu devora el pare de la petita Súzel: allò era com una alenada del Meisenthal, entre aquelles altes construccions ombrívoles, com una veritable resplendor del cel. Ves, però, quines idees tan estranyes tenen els homes; aquell vell anabaptista, dos o tres mesos abans li feia l’efecte d’un pagès honrat i res més, i ara l’estimava, el trobava intel·ligent, i amb moltes d’altres virtuts que fins aleshores no li havia reconegut; es feia partidari d’ell i s’indignava contra Schmoule.

Mentrestant el vell rabí David, que estava dret a la finestra oberta, esperava ja a Christel, Schmoule i l’escrivà de la justícia de pau. La vista de Kobus li va fer plaer.

—Ah! Véns aquí, calavera! —exclamà de lluny estant—; fa alguns dies que no et veia.

—Sí, David, sóc jo —digué Fritz, aturant-se a la finestra—, et porto Christel, el meu masover, un home excel·lent, i del qual en responc com de mi mateix; és incapaç de sostenir coses que no siguin…

—Bé, bé —interrompé David—, el conec de fa temps. Entreu, entreu, els altres no poden trigar a venir: ja són les deu.

El vell David portava son gran capot castany, de colzes lluents; un casquet de vellut negre li cobria la part posterior de la testa calba, i alguns cabells grisos voleiaven al seu entorn; la seva cara beguda i groga, solcada d’innombrables arruguetes, tenia un posat somniós, com al dia del Kipur.

—Que no et vesteixes? —li demanà Fritz.

—No, és inútil. Asseieu-vos.

S’assegueren.

La vella Sourlé mirà per la porta de la cuina, entreoberta, i digué:

—Bon dia, senyor Kobus.

—Bon dia, Sourlé, bon dia. Que no entreu?

—Vindré tot seguit —va fer ella.

—No cal que et digui, David —continuà Fritz—, que per mi Christel té raó i que en respondria amb el cap.

—Bé! Ja ho sé tot això —digué el vell rabí—, i també sé que Schmoule és viu, molt viu, fins i tot massa viu. Però no parlem d’aquestes coses; he rebut la notificació fa tres dies, he reflexionat sobre aquest afer, i… teniu, aquí són!

Schmoule, amb son nassàs com un bec de voltor, sos cabells d’un roig ardent, la bruseta apretada a la cintura amb una corda i la gorra plana damunt els ulls, travessava aleshores el pati amb aire de tant se me’n dóna. Al seu darrera marxava el secretari Schwan, amb el llarg copalta d’allò més test damunt la grossa cara granelluda, i amb el registre sota el braç. Al cap d’un minut, entraren a la sala. David els digué greument:

—Asseieu-vos, senyors.

Després anà ell mateix a obrir de bell nou la porta, que Schwan havia tancat distretament, i digué:

—Les prestacions de jurament han de ser públiques.

Prengué de dins un tinell una grossa Bíblia, amb tanques de fusta, cantell roig i les pàgines gastades pel polze. L’obrí damunt la taula i s’assegué en sa gran cadira de braços, de cuiro. Hi havia aleshores quelcom de greu en tot ell, i de consirós. Els altres s’esperaven. Mentre ell fullejava el llibre, Sourlé entrà i romangué dreta, darrera la cadira. Els vianants, aturats vora l’escaleta ombrívola del carrer dels Jueus, miraven amb posat de tafaneria.

El silenci portava alguns minuts de durada i cadascú havia tingut temps de reflexionar, quan David, aixecant el cap i posant la mà damunt del llibre, digué:

—El senyor jutge de pau Richter recapta el jurament d’Isaac Schmoule, marxant de bestiar, sobre aquesta pregunta: «¿És veritat que es va fer tracte entre Isaac Schmoule i Hans Christel, que Schmoule aniria a pendre, dins la capvuitada, una parella de bous que havia comprat el 22 de maig darrer, i que si no compareixia, pagaria a Christel per cada dia de trigança un florí com a indemnització de l’alimentació dels bous? És això?».

—Això mateix —digueren Schmoule i l’anabaptista a l’ensems.

—Doncs només cal saber si Schmoule consent en prestar jurament.

—Per això he vingut —digué Schmoule tranquil·lament—, estic a punt.

—Un instant —interrompé el vell rabí, tot aixecant la mà—, un instant! El meu deure, abans d’acollir un acte com aquest, un dels més sants, de més sagrats de la nostra religió, és de recordar-ne la importància a Schmoule.

Aleshores, en veu tota greu, es posà a llegir:

—No invocaràs el nom de l’Eternal, ton Déu, endebades. No diràs falsos testimonis!

Després, més lluny, llegí encara, en el mateix to solemnial:

—Quan es tracti d’alguna cosa en la qual hi hagi dubte, referent a un bou o un ase, o un animal petit, o un vestit o qualsevol altra cosa, la causa de les dues parts serà portada davant el jutge, i el jurament de l’Eternal intervindrà entre les dues parts.

Schmoule, en aquell moment, volgué parlar; però, per segona vegada, David li féu senyal que callés, i digué:

—No invocaràs el nom de l’Eternal, ton Déu, endebades; no portaràs falsos testimonis! Són dos manaments de Déu, que tot el poble d’lsrael va sentir entre els llampecs i els trons, tremolant i mantenint-se allunyat en el desert de Sinaí.

»I veu’s aquí ço que diu l’Eternal al que violarà sos Manaments:

»Si no obeeixes la veu de l’Eternal, ton Déu, per a tenir compte del que avui et prescric, els cels que són damunt la teva testa seran d’aram, i la terra que és sota tos peus, serà de ferro.

»L’Eternal et donarà, en lloc de pluja, pols i cendra; l’Eternal et colpirà, a tu i a la teva posteritat, de nafres estranyes, de nafres grans i de durada, de malalties malignes i de durada.

»L’estranger pujarà al damunt teu, molt alt, i tu davallaràs molt baix; ell et prestarà i tu no li prestaràs.

»L’Eternal farà venir al teu damunt la maledicció i la ruïna de totes les coses on tu posaràs la mà i que tu faràs, fins que siguis destruït. Tes filles i tos fills seran lliurats a l’estranger, i tos ulls ho veuran i es consumiran tot el dia mirant envers ells, i ta mà no tindrà cap força per a lliberar-los.

»La teva vida serà com a suspesa al teu davant, i tu seràs esglaiat de nit i de dia. Diràs al matí: Qui em farà veure el vespre? I en ésser vespre, diràs: Qui em farà veure el matí?

»I totes aquestes malediccions et succeiran i et perseguiran, i reposaran al teu damunt fins que siguis exterminat, perquè no hauràs obeït la veu de l’Eternal, ton Déu, per a servar sos Manaments i les Lleis que t’ha donat!».

—Aquestes són les paraules de l’Eternal! —afegí David, aixecant el cap.

Mirà Schmoule, que romania amb els ulls clavats a la Bíblia, i semblava cavil·lar profundament.

—Ara, Schmoule —continuà—, prestaràs jurament damunt aquest llibre, davant l’Eternal que t’escolta; juraràs que no hi ha hagut cosa convinguda entre Christel i tu, ni pel que fa a l’ajornament, pel que fa als dies de trigança, ni pel preu de l’alimentació dels bous durant aquests dies. Però guarda’t de donar tombs en la teva ànima per autoritzar-te a jurar, si no estàs segur de la veritat de ton jurament; guarda’t de dir, per exemple, dins tu mateix: «Aquest Christel m’havia fet tort, m’havia causat pèrdues, m’havia impedit de guanyar en aquella circumstància». O bé: «Va fer tort a mon pare, a mos parents, i així torno a posseir allò que m’hauria escaigut naturalment». O bé: «Les paraules del tracte tenien doble sentit, i a mi em plau de girar-les cap al sentit que em convé; no eren prou clares i les puc negar». O bé: «Aquest Christel m’ha exigit un preu massa alt, sos bous valien menys que el preu establert, i així resto dins la veritable justícia, que vol que la cosa comprada i el seu preu siguin iguals, com els dos costats d’una balança». O bé, encara: «Avui no tinc la quantitat sencera, més tard faré reparació del dany», o qualsevol altre pensament d’aquesta mena.

»No, tots aquests tombs no enganyen els ulls de l’Eternal; no és segons aquest pensament i d’altres semblants, que has de jurar; no és segons el teu esperit, que pot ésser arrossegat cap al mal per l’interès, que cal prestar jurament; no és segons el teu pensament, és segons el meu que t’has de governar, i no pots afegir ni treure res, per astúcia o altrament, del que jo penso.

»Doncs bé, jo, David Sichel, tinc aquest pensament, senzill i clar: —Schmoule, ¿ha promès un florí a Christel per l’alimentació dels bous que ha comprat i per cada dia de trigança després de la capvuitada? Ho ha promès? Si no ho ha promès a Christel, que posi la mà damunt el llibre de la Llei, i que digui: “juro que no vaig prometre res”. Schmoule, acosta’t, estén la mà i jura!

Però Schmoule, aixecant els ulls, aleshores digué:

—Trenta florins no són una quantitat per prestar un jurament com aquest. Ja que Christel està segur que ho vaig prometre —jo, no me’n recordo bé—, ho pagaré, i espero que restarem bons amics. Més tard, ell farà que me’n refaci, perquè els bous són realment massa cars. En fi, el que és degut és degut, i mai Schmoule no prestarà jurament per una quantitat, ni que fos deu vegades més forta, llevat que n’estigui completament segur.

Aleshores David, mirant Kobus amb un esguard extraordinàriament fi, va fer:

—I obraràs bé, Schmoule. En el dubte, val més deixar-ho córrer.

L’escrivà havia inscrit el refús de jurament; va aixecar-se, saludà la gent acoblada, i eixí amb Schmoule, el qual en el llindar, va girar-se i va dir amb brusca entonació:

—Aniré a cercar els bous demà a les vuit, i pagaré.

—Bé està —respongué Christel, inclinant el cap.

Quan romangueren sols, el vell rabí va posar-se a somriure.

—Schmoule és viu —digué—, però els nostres vells talmudistes encara eren més vius que no pas ell; prou sabia jo que no aniria fins al capdavall: vet aquí perquè no m’he vestit.

—Ah! —exclamà Fritz—. Sí, ja ho veig, tanmateix hi ha una cosa bona a la vostra religió.

—Calla, epicuri —respongué David, tancant la porta i tornant a posar la Bíblia en el tinell—; sense nosaltres, tots plegats seríeu uns pagans, és per nosaltres que penseu; no heu inventat res; no heu descobert res. Pensa una estona quantes vegades us heu dividit i combatut de dos mil anys ençà, quantes de sectes i de religions s’han format. Nosaltres seguim essent els mateixos d’ençà de Moisès, nosaltres seguim essent els fills de l’Eternal, vosaltres sou els fills del temps i de l’orgull; el menor interès us fa canviar d’opinió, i a nosaltres, pobres miserables, tot l’univers plegat no ha pogut fer-nos abandonar una sola de nostres lleis.

—Aquestes paraules mostren ben bé l’orgull de la teva raça —digué Fritz—; fins ara et creia un home modest en el seu pensar, però ara veig que respires l’orgull, en el fons de la teva ànima.

—I per què hauria d’ésser modest? —exclamà David amb veu de nas—. Si l’Eternal ens ha escollit, no és perquè valem més que no pas vosaltres?

—Bé, calla —va fer Kobus, tot rient—, aquesta vanitat m’esparvera; seria capaç enutjar-me.

—Enutja’t a cor obert —digué el vell rabí—, no facis compliments.

—No, més m’estimo invitar-te a pendre cafè a casa meva, cap a la una; conversarem, riurem, i després ens n’anirem a tastar la cervesa de març; et convé això?

—Està bé —va fer David—, hi consento, el card sempre hi guanya a fer-se amb la rosa.

Kobus anava a exclamar:

—Ah, decididament, això és massa!

Però s’aturà, i digué amb vivor:

—Sóc jo la rosa!

Aleshores tots tres no van tenir més remei que riure.

Christel i Fritz eixiren de bracet, tot dient-se:

—És viu, aquest rabí David! Sempre té algun vell proverbi a punt per a divertir-vos. És un home excel·lent.

Tot passà com s’havia convingut; Christel i Kobus dinaren plegats. David comparegué a les postres, a pendre cafè, i després se n’anaren a la cerveseria del Gran Cérvol.

Fritz estava en un tarannà de gaubança extraordinària, no sols perquè anava entre son vell amic David i el pare de Súzel, sinó també perquè traginava una botella de steinberg al cap, sense parlar del bordeus i del kirschenwasser. Veia les coses d’aquest pobre món com a través d’un raig de sol; sa cara carnosa estava tota empurpurada, i un joiós somriure arremangava sos llavis gruixuts. Així és que quan aparegué sota la tela grisa que feia ràfec a la porta del Gran Cérvol, hi hagué un entusiasme!

—Heu-vos-l’aquí! Heu-vos-l’aquí! —cridaven de tots costats amb el xop en l’aire—: aquí està Kobus!

I ell, tot rient, repetia:

—Sí, sí, aquí està, ah, ah, ah!

Entrava en els bancs i feia encaixades amb tots sos vells companyons.

Durant els vuit dies que acabaven de passar la gent es demanava per tot arreu:

—Què se n’ha fet? Quan el tornarem a veure?

I el vell Krantheimer es desconhortava perquè tots els seus clients trobaven la cervesa dolenta.

Finalment s’assegué, entre el gaudi universal, va fer seure Christel a la seva dreta. David anà a mirar Frederic Schoultz, el gros Hâan, Speck i cinc o sis més que feien una partida de rams a dos kreutzers la fitxa.

Es posaren a beure aquella famosa cervesa de març que us puja al nas com el xampany.

Al davant, a la cerveseria de les Dues Claus, els hússars de Frederic-Wilhelm bevien cervesa amb gerros; els taps s’engegaven com a trets de pistola; hom se saludava de l’un costat del carrer a l’altre perquè els paisans d’Huneburg sempre estan bé amb els militars, sense mesclar-s’hi, però, ni rebre’ls en llurs famílies, cosa sempre perillosa.

A cada instant deia Christel:

—Ja és hora que me’n vagi, senyor Kobus; dispenseu-me; ja fa dues o tres hores que hauria d’ésser a la masia.

—Bah! —exclamava Fritz, tot posant-li la mà a l’espatlla— un dia és un dia, Christel; de tant en tant cal alegrar-se i eixorivir-se l’esperit. Vaja, un altre xop.

I el vell anabaptista, un mica embriagat, es tornava a asseure, tot pensant:

—Serà el sisè! Mentre no em trabuqui pel camí!

Després deia:

—Però, senyor Kobus: ¿què pensarà la meva dona si torno a casa mig embriagat? No m’hi ha vist mai, em penso.

—Bah! Bah! l’aire corrent tot s’ho emporta, Christel; i després, no us caldrà sinó dir: —El senyor Kobus ho ha volgut, i Súzel us defensarà.

—Això és veritat —exclamà aleshores Christel, tot rient—, és veritat: tot el que diu i fa el senyor Kobus està ben fet! Vaja, un altre xop!

I el xop arribava, i es buidava i la serventa en duia un altre, i així successivament.

Doncs, bé, en sonar les tres a l’església de Sant Silvestre, i sense que ningú pensés en res, una colla de minyons tombà la cantonada de l’hostal del Cigne, tot corrent cap a la porta de Landau; després comparegueren alguns soldats, portant un de sos companys sobre un baiard; després altres infants en munió; hi havia un rodolament de passes al paviment, que se sentia de lluny.

Tothom es decantava a les finestres i eixia de les cases per a veure. Els soldats pujaven pel carrer de la Forja, de la banda de l’Hospital, i havien de passar davant la cerveseria del Gran Cérvol.

Tot seguit les partides foren abandonades; la gent s’enfilà als bancs; Hâan, Schoultz, David, Kobus, les serventes, Krantheimer, en fi, tots els assistents. D’altres, contents, venien de la sala, i la gent es deia en veu baixa.

—És un duel! És un duel!

Mentrestant el baiard s’acostava lentament; dos homes el portaven; era un baiard per a treure els fems de les estables de la Caserna de Cavalleria; el soldat hi anava ajagut, amb les cames penjant entre els braços de l’atuell; sa cara es decantava sobre el gec enrotllat, i era d’allò més esblaimada; tenia els ulls closos, els llavis entreoberts i el davant de la camisa ple de sang. Darrera venien els testimonis. Un vell hússar de celles groguenques i grossos bigotis rogencs que feien una rúbrica damunt ses galtes colrades, duia el sabre del ferit sota el braç, el talabard tirat a l’espatlla, i semblava tot tranquil. L’altre, més jove i ben ros, estava com atuït, i portava el xacó; després venien dos suboficials, girant-se a cada pas, indignats de veure tanta gent.

Alguns hússars, davant la cerveseria de les Dues Claus, cridaven al vell que portava el sabre:

—Rappel! Ep! Rappel! —Era, sens dubte, llur mestre d’armes; però ell no respongué i ni tan sols bellugà el cap.

Quan passaven els dos darrers, Frederic Schoultz, en sa qualitat de vell sergent de la landwehr, cridà de dalt de la cadira estant:

—Ei! Companys… Companys!

Un d’ells s’aturà.

—Què passa, company?

—Això ha estat un cop de sabre en honor de la senyoreta Grédel, la cuinera del Bou Roig.

—Ah!

—Sí! Un cop de punta a fons i sense parada; ja era massa tard.

—I on ha tocat?

—Una mica a sota del testó dret.

Schoultz allargà el llavi; semblava tot altívol de rebre una resposta. La gent escoltava, decantada al voltant d’ells.

—És un mal cop —digué—; n’he vistos a la campanya de França.

Però l’hússar, veient que sos companyons entraven al carreró de l’Hospital, alçà la mà contra l’orella, i digué:

—Permeteu-me!

I va juntar-se a la seva colla; i Schoultz, passejant una mirada satisfet per l’assistència, tornà a asseure’s tot dient:

—Quan un home és soldat, cal treure’s el sabre; no passa com en el paisanatge on la gent es malmena a cops de punys.

Tenia el posat de dir:

—Veu’s aquí el que jo he fet cent vegades!

Però d’altres, en gran nombre, gent raonable i pacífica, murmuraven entre ells:

—És possible que els homes es matin per una cuinera? És una cosa antinatural. Aquesta Grédel mereixeria d’ésser bandejada de la vila, per les passions funestes que excita entre els hússars.

Fritz no deia paraula, semblava consirós, i sos ulls brillaven amb un esclat especial. Però havent-se posat a dir, a son torn, el vell David:

—Veu’s aquí com éssers creats per Déu es maten per coses de no-res! —va irar-se, de cop i volta, d’una manera estranya.

—De què en dius coses de res, David? —exclamà en veu ressonant—. ¿No ha inspirat l’amor en tota època i en tot indret les més belles passions i els pensaments més alts? ¿No és el mateix alè de l’Eternal, el principi de la vida, de l’entusiasme, del coratge i del sacrifici? T’escau força de profanar d’aquesta manera la veu de la nostra felicitat i de la glòria del gènere humà! Lleva-li l’amor a l’home: ¿què li resta? l’egoisme, l’avaricía, l’embriaguesa, el tedi i els instints més miserables; ¿quina gran cosa farà, quina cosa gentil dirà? Res; no pensarà sinó en sadollar-se el ventre!

Tots els assistents s’havien girat, espalmats de son engrescament; Hâan el mirava amb sos ullassos per damunt l’espatlla de Schoultz, el qual es torçava el coll per a veure si era ben bé Kobus qui parlava, perquè no podia donar crèdit a les seves orelles.

Però Fritz no parava cap esment en aquestes coses.

—Vejam, David —reprengué, animant-se cada vegada més—; quan el gran Homer, el poeta dels poetes, ens mostra els herois de la Grècia que se’n van a cents en llurs nauetes per a recaptar una dona gentil que ha fugit de llur terra, travessen les mars i s’exterminen per espai de deu anys amb els de l’Àsia per a tornar-la a haver, ¿et penses que ell ho hagi inventat, això? ¿Et penses que no era veritat el que deia? I si és el més gran dels poetes, ¿no l’és perquè ha celebrat la cosa més gran i més sublim que hi hagi sota el cel: l’amor? I si el cant de vostre rei Salomó és anomenat el Càntic dels Càntics, ¿no és també perquè canta l’amor, cosa més noble, més gran, més pregona que totes les altres en el cor de l’home? Quan diu en el Càntic dels Càntics: «Ma ben amada, ets bella com la volta dels estels, agradable com Jerusalem, temible com els exèrcits que avancen amb les banderes desplegades», ¿no vol dir que no hi ha cosa més bella, més invencible i més suau que l’amor? I tots els vostres Profetes ¿no han dit la mateixa cosa? I d’ençà de Crist, l’amor ¿no ha convertit als pobles bàrbars? ¿no és amb una senzilla cinta rosa que, d’una mena de salvatge, en feia un cavaller?

Si en nostres dies les coses no són tan grans ni tan belles ni tan nobles com en altre temps, ¿no és perquè els homes ja no coneixen l’amor veritable i es casen pel diner? Doncs bé, jo, David, ¿ho sents? Dic i sostinc que l’amor veritable, l’amor pur, és la única cosa que trasmudi el cor de l’home, que l’enlairi i sigui mereixedora que hom dongui la vida per ella. Trobo que aquests homes han fet bé de batre’s, ja que cap d’ells no podia renunciar a la seva amor, sense reconèixer-se’n indigne.

—Ei! —exclamà Hâan a l’altra taula— ¿com pots parlar-ne tu d’això? Mai no has estat enamorat; enraones aquestes coses com un orb que enraonés de colors.

Fritz, davant aquest apòstrof, romangué tot empallegat. Mirà a Hâan amb els ulls entelats, amb el posat de voler-li respondre, i barbotejà algunes paraules confoses, tot engolint el xop.

Aleshores, molts es posaren a riure. Tot seguit Kobus, alçant la grossa testa, els cabells de la qual s’embarbesclaven com si haguessin estat vivents, exclamà amb un aire particular:

—És cert, mai no he estat enamorat! Però si hagués tingut la felicitat d’estar-ne m’hauria fet matar, abans que renunciar a la meva estimada, o bé hauria exterminat l’altre.

—Oh! Oh! —va fer Hâan, amb accent una mica burleta, tot copejant les cartes—. O, Kobus! No hauries estat tan ferotge.

—Que no hauria estat tan ferotge! —digué amb les dues mans badades—. Som dos amics de tota la vida, ¿veritat, Hâan? Doncs bé; si estés enamorat i em semblés que tu cobegessis, ni que fos amb el pensament, la que jo havia escollit… t’escanyaria.

Tot dient això, tenia els ulls vermells, no feia posat de facècia; tampoc els altres no reien.

—I voldria —afegí, tot aixecant el dit—, que tota la vila i la rodalia tinguessin un gran respecte per la meva estimada, baldament no fos de la meva categoria, del meu estament i de la meva fortuna: el més petit blasme sobre ella comportaria una terrible batalla.

—Si és així —digué Hâan—, Déu faci que no t’enamoris mai, perquè no tots els hússars de Frederic-Wilhelm són morts, i més d’un correria el perill de morir si la teva estimada era bonica.

Les celles de Fritz s’estremiren.

—És possible —digué asseient-se de bell nou, perquè s’havia aixecat—. N’estaria orgullós i em gloriejaria, de batre’m per una causa tan alta! No tinc raó, Christel?

—Del tot, senyor Kobus —digué l’anabaptista, una mica embriagat—; la nostra religió és una religió de pau, però temps era temps, quan jo estava enamorat d’Orchel, sí —Déu m’ho perdoni!— hauria estat capaç de batre’m a cops de falç per haver-la. Gràcies al cel, no ha calgut escampar sang. M’estimo més no haver-me de fer cap retret.

Fritz, veient que tothom l’observava, comprengué la imprudència que acabava de cometre. El vell rabí David, sobretot, no li treia l’ull de sobre i semblava voler llegir en el fons de la seva ànima. Alguns moments després, havent exclamat per vintena vegada: «Però senyor Kobus es fa tard, m’esperen; Orchel i Súzel deuen estar inquietes», Fritz va respondre-li, a la fi:

—Sí, ara ja és hora; us acompanyaré fins al carruatge.

Era una excusa que li esqueia per a retirar-se. L’anabaptista s’aixecà, tot dient:

—Oh! Si us estimeu més romandre ja trobaré el camí de l’hostal, tot sol.

—No, us acompanyo.

Eixiren del banc i sortiren a la plaça. El vell David se n’anà gairebé al seu darrera. Fritz, havent encaminat Christel, tornà a casa seva prudentment. Aquell dia, en el moment de colgar-se, Sourlé, veient que el vell rabí murmurava paraules confoses, va trobar-ho estrany.

—Què tens, David? —va preguntar-li—. Veig que parles baixet d’ençà del sopar; ¿què penses?

—Bé, bé —va fer, tot estirant el cobrellit damunt la seva barbeta—, penso en aquestes paraules profètiques: «He estat gelós per causa d’Eva, amb gran gelosia!». I en aquestes: «En aquells temps passaran coses extraordinàries, coses noves i sortoses».

—Tant de bo que sigui pensant en nosaltres que hagi dit això —va replicar Sourlé.

—Amén! —va fer el vell rabí—; tot arriba a punt per qui sap esperar. Dormim en pau.