EPÍLEG

Dimecres, 6 de gener de 2016

9.56 h

—Déu… no… existeix.

L’agent Sinclair va passar per davant de la finestra emmirallada mentre sortia de la sala d’interrogatoris en tromba.

—Suposo que estàs satisfeta —va esbufegar l’Atkins—. Gràcies per la teva «col·laboració». Ja hem acabat —va concloure mentre s’eixugava la suor del front i recollia les seves coses.

La Baxter, amb un posat sarcàstic, li va dir adeu amb la mà mentre ell corria darrere de l’agent de l’FBI enfurismat. Ara a ell li tocaria llepar-li el cul durant una hora fins que es calmés.

—La inspectora ha estat tan diplomàtica com sempre —va dir en to burleta en Saunders, fent un somriure a la Vanita i a l’home del racó de la reduïda cambra des d’on havien seguit l’interrogatori; no feia gaire, acabava d’anar-se’n un americà que feia tota la fila de ser important.

—Per un dia no es podria comportar? —va remugar la Vanita—. Per vint minuts de no res. Tant li demano?

—Doncs sembla que sí —va dir en Saunders arronsant les espatlles.

L’home del racó estava d’acord amb en Saunders i va assentir amb el cap.

—Tu ara no comencis. Que no hauries de ser ni aquí —li va dir la Vanita mentre es feia un massatge al front.

La Baxter va enviar cap a casa la psiquiatra. Estava perfectament bé i no tenia «cap interès a menjar-se més l’olla».

Com si hagués oblidat que hi podia haver gent encara observant-la i escoltant-la darrere el vidre, la Baxter va apuntalar el cap entre els dos braços i el va deixar esfondrar damunt la taula.

—Ei, on vas? —va preguntar en Saunders a l’home del racó, que ja no era allà sinó sortint per la porta.

—La vull veure —va dir senzillament.

—Veig que no has entès encara que estàs «detingut» —li va recordar en Saunders.

L’home va mirar la Vanita, que semblava tan cansada i exasperada com la Baxter.

—Tenim un pacte —li va recordar ell.

—Entesos —va dir ella amb un gest de menyspreu—. Igualment, pitjor no podem anar.

L’home va somriure alegrement i va sortir al passadís.

—Ens fotran fora a tots plegats —va dir en Saunders, mentre es quedava mirant com marxava.

—Sí, podria ser, sí… —va fer la Vanita assentint amb el cap.

La Baxter va sentir unes passes que s’acostaven a la sala d’interrogatoris, però no les identificava ni amb el pas militar de l’americà ni amb el pas desmenjat de l’Atkins.

Va remugar entre les mans.

Algú va entrar i va arrossegar una cadira metàl·lica. La taula inestable va trontollar quan un altre pesat de torn seia davant seu. La Baxter va deixar anar un esbufec d’exasperació i va aixecar el cap. En aquell moment es va quedar sense alè, com si li acabessin de clavar un cop de peu a la boca de l’estómac.

Amb l’esquena recolzada a la cadira, tirat una mica enrere per si de cas la Baxter decidia rebre’l amb un cop de puny, l’home imponent li va fer un somriure. Mai l’havia vist amb els cabells negres i ondulats tan llargs però encara conservava els ulls blau intens, capaços de perforar-la amb la mirada, exactament com el dia que va desaparèixer de la seva vida.

La Baxter se’l mirava sense entendre res, incapaç fins i tot de digerir un altre atac devastador a les seves emocions.

—Què? Com anem? —va fer ell com si es veiessin cada dia.

L’home va posar les mans emmanillades sobre la taula mentre intentava trobar les paraules adequades per al moment, alguna cosa que li permetés passar pàgina a un any i mig de silenci. Una frase que li permetés recuperar la seva confiança.

—Sorpresa! —va dir finalment en Wolf.