14

Diumenge, 13 de desembre de 2015

7.42 h

—És un cas de possessió!

La Baxter ja s’havia llevat i era a l’habitació de l’hotel mig vestida, penedint-se d’haver engegat el televisor. Tot i que no la sorprenia trobar-se que el cas dels assassinats fos un tema de debat en un dels programes matinals més vistos al país, la conversa començava a girar cap a un terreny desconegut.

—De possessió? —preguntava un dels presentadors de les notícies amb una presència impecable al controvertit telepredicador.

—Això mateix: possessió —va assentir el pastor Jerry Pilsner amb un marcat accent del sud—. És cosa d’una única entitat antiga, que va saltant d’un cor trencat a un altre, moguda per unes ganes insaciables de causar turment i dolor, i afecta indiscriminadament els dèbils i els malvats… Només hi ha una manera de protegir-nos d’aquestes entitats… Déu és l’única salvació!

—O sigui —intervenia la presentadora femenina del programa—, que ara mateix estem parlant d’esperits?

—D’àngels.

La dona semblava perduda i es va dirigir al seu homòleg masculí per fer-li saber que li tocava a ell fer la pregunta següent.

—D’àngels caiguts —va apuntar el pastor.

—I… —deia el presentador amb escepticisme— diu que aquests àngels que han caigut del cel…

—Només és un —el va interrompre el pastor—. Només un.

—O sigui que aquest àngel caigut, sigui qui sigui…

—Ah, però jo sé exactament qui és —va tornar a intervenir l’entrevistat, que va descol·locar completament els presentadors—. Sempre he sabut qui era. Fins i tot, si volen, els en puc donar el nom… Un dels seus noms…

Tots dos presentadors es van mostrar interessats, conscients que estaven forjant un moment sensacionalista d’or.

—Azazel —va mussitar el pastor abans que el programa passés a publicitat en una pausa clarament estudiada.

La Baxter va notar que els cabells del clatell se li posaven de punta mentre un anunci divertit sobre l’últim invent en llaminadures de gust de fruita feia flaixos i li cridava l’atenció des de la pantalla.

El pastor havia ordit un cas apassionant i, tot s’havia de dir, havia trobat la manera de relacionar aquells crims tan estranys, que era més del que havien aconseguit fer la Policia Metropolitana de Londres, la de Nova York, l’FBI i la CIA plegats. Però aleshores va notar una esgarrifança quan el programa d’actualitat es reprenia amb imatges de l’església de fusta blanca del pastor, aïllada al final d’un camí de terra que obria una cicatriu a un vast camp erm.

Una congregació multitudinària avançava com un ramat procedent de fins a tres pobles de distància, i apareixien com un espectre, vestits de diumenge, delerosos de participar en la seva pròpia demanda de salvació. La multitud que es congregava al voltant del fràgil edifici va anar eixamplant-se fins a acumular cinc fileres de persones, que assaborien cada paraula del predicador adreçada als qui es volien salvar.

A la Baxter l’escena li va semblar tètrica: aquella gent enmig del no-res, en ramat com si fossin ovelles, sotmesos completament al seu pastor oportunista, que no tenia escrúpols i explotava descaradament les misèries reals dels altres per promoure les seves collonades delirants: tenia els nassos de parlar de les víctimes, dues de les quals eren agents de la policia honrats, com a «persones dèbils i malvades».

Déu meu, com odiava la religió.

Incapaç de desenganxar-se de la pantalla, va veure com el pastor oferia els últims pensaments abans d’acomiadar-se a una audiència entregada a ell en persona, a més dels innombrables teleespectadors que buscaven la salvació des de la comoditat del sofà de casa.

—I avui miro tota aquesta bona gent aquí congregada, i és com si em mirés al mirall, i sabeu què hi veig?

La congregació esperava amb l’alè en suspensió.

—Pecadors…, hi veig pecadors. Aquí cap de nosaltres no és perfecte. Però com que som el poble del Senyor, dediquem les nostres vides a convertir-nos en millors persones!

El públic es va desfer en aplaudiments, murmuris d’assentiment i de tant en tant un «amén».

—Però després —va continuar el pastor— miro més enllà i veig aquest món en què vivim. I sabeu què sento? Sento por. Hi veig tant d’odi, tanta crueltat, tanta mala fe.

»Podem recórrer sempre a l’Església perquè ens ajudi? Tot just fa una setmana, es va dir que un altre membre del clergat (un home que suposadament estava en pau amb Déu) havia abusat d’un nen de set anys! No és un bon lloc! Jo estimo el meu Déu, però Ell no és aquí!

El pastor, un professional en la cúspide del seu joc, va trencar el contacte amb el públic absort en ell per dirigir-se directament a la càmera.

—Em dirigeixo a tots els agnòstics que sou a casa… Vull que us feu una pregunta: I si Déu existeix? I si el cel existeix? I si l’infern existeix? I si… i si resulta que tots nosaltres ja hi som?

La Baxter va deixar el telèfon i va respirar fondo. A través del vidre mitjanament opac arribava a veure la Lennox que s’aixecava de la seva taula i se n’anava a fer una abraçada de consol, tot i que estava indubtablement incòmoda, a la Curtis. Pel que semblava, l’agent especial al càrrec no la llençaria als lleons com pensava en un principi. La Baxter va intentar imaginar-se la Vanita fent el mateix per ella i va fer que no amb el cap per haver tingut un pensament tan absurd.

Acabava de tenir una conversa de trenta-cinc minuts amb la seva superior de Londres. Després dels fets de la terminal de trens, pràcticament no havien pogut parlar per posar-se al dia. Després de seguir el protocol que obligava la Vanita a preguntar-li pel seu estat emocional, la seva superior li havia demanat que li fes un repàs de tots els detalls per assegurar-se que coincidien amb l’informe que li havien enviat els americans. Van parlar de l’alta probabilitat que en poques hores es repetís un crim semblant a Londres, que era terrible perquè no s’avançava gens en les investigacions, i que la Baxter valia més que es quedés a Nova York com a representant de la Policia Metropolitana mentre la Vanita assumia a casa les regnes del cas.

Va escriure un text breu a en Thomas mentre esperava que la Lennox i la Curtis acabessin de parlar. S’havia oblidat de dir-li que no tornava a Londres i es va adonar que ella tampoc no contribuïa a millorar la relació si no donava senyals de vida.

Ei. Com està l’Eco? Parlem més tard? ☺

La Lennox va sortir del seu despatx i la Curtis la seguia al darrere.

—Tothom qui treballi en el cas dels assassinats que vingui a la sala de reunions, sisplau.

Si fa no fa un terç de l’oficina es va aixecar i es van amuntegar a la sala, alguns es van quedar a fora, escoltant el que passava a dins; semblava l’escena del pastor Jerry Pilsner a l’església. La Baxter va esmunyir-s’hi i va situar-se al capdavant, al costat d’en Rouche, la Curtis i la Lennox. Hi havia una gran pissarra blanca i en Rouche hi havia escrit els detalls dels cinc assassins:

—Ja hi som tots? —va preguntar la Lennox; tenint en compte que hi havia gent de peu dret darrere d’una paret, la pregunta sobrava—. Bé, doncs. Per als que encara no us heu conegut: la inspectora en cap Baxter de la Policia Metropolitana de Nova York i l’agent especial Roush de la CIA.

—Rouche —la va esmenar ell.

—Ruch? —va tornar-ho a intentar ella.

—No es pronuncia com Roach? —va preguntar un home que seia a la primera fila.

—No —va dir en Rouche, al·lucinat que: a) l’home es pensés que era tan estúpid per no saber com es deia el seu propi nom, i b) que hi hagués més persones entre els assistents que fessin els seus propis intents de pronunciar el seu nom en una sonsònia de pronúncies incorrectes:

—Rooze?

—Roze?

—Rooshy?

—Rouche —va tornar a corregir-los l’agent de la CIA amb educació.

—Doncs la meva veïna diu Roach —insistia l’home de la primera fila.

—Potser és perquè ella es diu Roach? —va argumentar en Rouche.

—És Rouche —va dir la Curtis a la sala—. Com «whoosh».

—Molt bé, molt bé! —va cridar la Lennox davant l’enrenou—. Tornem al tema en qüestió. Silenci! Passo la paraula a l’agent… Rouche.

Ell es va aixecar.

—Bé, doncs… —va començar dient assenyalant la pissarra—: aquí tenim els assassins presentats en una taula perquè sigui fàcil de llegir i ens posem ràpidament al corrent de la situació. Algú em podria dir quina conclusió en podem treure? —va preguntar als oients com si s’adrecés a un grup d’escolars.

El veí de la senyoreta Roach es va escurar la gola:

—Uns fills de puta s’han carregat dos dels nostres homes, i pagaran per això! —L’home corpulent va aplaudir el seu comentari i el van seguir uns quants companys—. Que es preparin! —cridava amb excitació.

—Molt bé, sí —assentia en Rouche mostrant-se pacient—. Alguna cosa una mica més tangible? Sí?

—Està clar que els assassinats de Londres i de Nova York s’emmirallen mútuament.

—Absolutament —va dir en Rouche—, la qual cosa vol dir que ens podem trobar amb un altre assassinat «desagradable» a Londres en qualsevol moment. I la pregunta és: per què? Per què algú vol declarar la guerra a totes dues ciutats i només a aquestes en concret?

—Pels mercats de valors? —va cridar algú.

—Acumulació de riquesa?

—Focus mediàtic?

—Hem d’explorar tots aquests possibles arguments —els va dir en Rouche—. Entesos, què més ens diu la llista?

—El modus operandi —va dir una veu des del fons de la sala. L’agent es va obrir pas fins a la primera fila—. Cada modus operandi ha estat diferent, o sigui que hi ha certa independència. Està clar que aquesta gent rep un objectiu, potser un temps límit per executar-lo, però sembla que la resta sigui cosa de cadascú.

—Fantàstic! —va dir en Rouche—. I això ens porta al següent punt: ens hem de fixar en aquestes persones com a individus. En Glenn Arnolds, en realitat, no tenia la intenció de fer mal a ningú… L’estaven utilitzant. Ens dividirem en cinc equips. Cada equip s’encarregarà d’un dels nostres assassins. Heu d’identificar qualsevol cosa d’ells de la qual algú se n’hagi pogut aprofitar. Per exemple: Townsend-diners; Medina-condició d’immigrant; Burrell-mogudes a la presó com ara drogues o privilegis; Fergus-mare malalta; Arnolds-germà mort i salut mental.

Els oients prenien apunts atentament.

—D’altra banda, la inspectora Baxter vol una còpia de l’historial mèdic de cada assassí al més aviat possible —va afegir.

En Rouche es va adonar de la mirada interrogadora amb què la Lennox es mirava la Curtis.

—Miraré d’alliberar algú de la seva feina per posar-lo a la vostra disposició —li va dir la Lennox.

En Rouche va assentir amb agraïment.

—Qualsevol cosa que trobeu —va dir en Rouche, dirigint-se de nou a la sala—, sisplau, poseu-vos en contacte amb mi, amb la Curtis o amb la Baxter immediatament. Entre tots tindrem una visió general del cas i podrem detectar semblances o patrons. Moltes gràcies a tothom.

El comiat a tall de conclusió d’en Rouche també va servir per buidar la sala de reunions.

La Lennox va anar de dret a agafar-los tots tres per banda: ell, la Baxter i la Curtis.

—Tinc un munt de rodes de premsa i reunions —els va dir—. Avui, Baxter, potser necessitaré que vingui amb mi en algun moment.

La inspectora en cap ja s’ho imaginava.

—Quins plans teniu? —va preguntar la Lennox sense adreçar-se a cap dels tres en particular.

—Primer anar als forenses. Tenen els dos cossos d’ahir i esperem que una identitat de la nostra… víctima —va dir en Rouche, triant amb cura les paraules per no ferir la Curtis—. Tenim l’equip de l’Arnolds que està intentant localitzar el psiquiatre, i està interrogant els amics i els veïns; per tant, tard o d’hora podrem fer el seguiment d’algun d’ells.

—Molt bé. —La Lennox va aturar la Curtis quan ja marxaven mentre la Baxter i en Rouche van continuar tirant—. Per què vol els historials mèdics?

—No ho sé del cert.

—Descobreix-ho. Recorda el que et vaig dir. Després del que ha passat, ara és més important que mai que nosaltres resolguem el cas. Si t’oculta alguna informació, no tindré cap problema a enviar-la a casa amb el primer avió disponible.

—Entesos.

La Lennox va fer que sí amb el cap i es va enretirar del pas perquè la Curtis pogués anar a trobar-se amb els seus companys.

—O sigui que en Glenn Arnolds encara prenia la seva medicació? —va preguntar la Curtis, estranyada.

—No, però prenia medicaments —va respondre la dona petitona enigmàticament, mirant-la per damunt de les ulleres de lectura per dirigir-se a ella.

La Curtis es va recordar de les vegades que s’havien vist amb la metge forense en el passat. El nom de Stormy Day no s’oblidava tan fàcilment. I tampoc la sensació de no entendre res del que li explicava aquella dona. La Stormy va donar a la Curtis i a en Rouche un arxiu que contenia una còpia amb una llista: els resultats de l’anàlisi de sang que s’havia fet com a part de l’autòpsia. Per a ells dos era com tenir un paper en blanc.

Estaven asseguts a la recepció de l’OCME Hirsch Centre, l’institut de medicina legal i ciències forenses de l’avinguda 26 Est. L’OCME era un de tants edificis auxiliars de l’hospital central; per tant, els dos cadàvers només havien hagut de viatjar tres carrers des de la sala d’urgències de l’hospital universitari Langone de Nova York. Es trobaven en aquell lloc tan poc convencional perquè, sense que la Curtis en sabés res, en Rouche havia trucat abans per sol·licitar que ells no tinguessin cap més contacte amb els cossos.

Ella s’hauria ofès si ho hagués sabut, però li va veure l’alleujament a la cara quan els van dir que s’esperessin en una recepció lluminosa i airejada en comptes d’acompanyar-los als laboratoris tenebrosos al rovell de l’edifici, on s’hauria hagut d’afrontar al cos de pell cerosa de l’home que feia poc havia matat d’un tret.

La Baxter estava a punt d’arribar. No havia pogut escapolir-se de l’oficina local de l’FBI abans que la Lennox la posés a disposició de tothom per a rodes de premsa o entrevistes.

La Stormy va assenyalar el full incomprensible que la Curtis tenia a la mà:

—No sé exactament quins medicaments prenia, però el que està clar és que no els havia de prendre. Pràcticament no hi havia cap rastre dels antipsicòtics que li havien receptat, però hi havia restes d’ETH-LAD i benzodiazepines.

La Curtis va fer cara de no entendre res.

—Un dels efectes secundaris de la benzodiazepina són les tendències suïcides.

—Oh.

—I l’ETH-LAD és com el germà petit de l’LSD. Segurament una de les dues pitjors coses que algú amb l’historial de l’Arnolds podria combinar. El resultat: al·lucinacions, pèrdua de la realitat. I suma tot això a la síndrome d’abstinència dels antipsicòtics. L’home devia ser una bomba de rellotgeria. Segur que el sostre de la terminal de trens devia cobrar vida! —En adonar-se que era millor que es guardés les seves arrels hippies per a un públic menys conservador, es va escurar la gola i va continuar—: He enviat una mostra de la seva sang a Quantico per ampliar les proves i he demanat que escorcollin casa seva a veure si hi troben més medicació.

—Si vols ja m’encarrego jo de mirar-t’ho —va dir la Curtis, prenent-ne nota.

—Això és el que realment tinc per a vostès de l’Arnolds a banda del que és obvi. Si volen que els digui la veritat, és una mica estranya, aquesta situació. Normalment el cos s’hauria d’haver quedat a l’escena del crim, però per la naturalesa de l’incident, està cobert per la sang i el teixit d’un altre home, ha viatjat en ambulància i per alliberar-lo l’han hagut de descosir de l’altre a la sala d’emergències. En resum, a hores d’ara mig Nova York ha estat furgant el seu cos. El grau de contaminació i d’interferències post mortem és un problema, per dir-ho finament.

—I què ens pot dir de la víctima?

—Noah French. La seva desaparició s’havia denunciat feia dos dies. Treballava en una de les finestretes de venda de bitllets a la Grand Central.

En Rouche feia cara d’estar impressionat:

—No ha calgut fer-li cap analítica per descobrir-ho —va continuar la Stormy—. Tenia un tatuatge a l’avantbraç: «K. E. F. 3-6-2012». Deu ser un fill o una filla. Hem consultat el registre civil i hem contrastat les inicials amb les dates de naixement de la zona de Nova York i hem obtingut un resultat.

—Quina crac! —va somriure en Rouche.

—És el que he pensat. L’havien drogat amb algun opiaci. Tots els detalls els trobareu a l’informe. —La Stormy es va distreure amb alguna cosa de la recepció—. Va amb vosaltres, ella?

Es van girar i van veure la Baxter bregant amb l’home que hi havia darrere del taulell de la recepció, que no entenia absolutament res del que li deia. La Stormy es va aixecar per intervenir-hi abans que la situació empitjorés.

En Rouche es va girar i va mirar la Curtis.

—Tenim una pista sòlida —va dir—. Hem de parlar amb el psiquiatre.

—Sí. Hi parlarem —va dir la Curtis.

Va fullejar els resultats de les analítiques, va obrir les anelles metàl·liques d’un cartipàs i en va treure el full imprès.

En Rouche semblava no entendre res.

—Emmm… què fas? —li va preguntar.

—Obeir ordres.

—Eliminant proves?

—Guardant la primera pista sòlida del cas que han aconseguit l’FBI i la CIA.

—No veig que… No em sento gaire còmode actuant així —va dir en Rouche.

—I et sembla que jo sí? Però per això en diuen «ordres» i no «amenaces».

La Stormy ja tornava amb la Baxter al darrere. La Curtis encara tenia el full imprès a la mà.

—Amaga això.

La Curtis l’hi va llançar a en Rouche, i ell l’hi va tornar.

—Jo no el vull! L’hi penso dir.

—Ni parlar-ne!

En Rouche havia deixat l’abric sobre el respatller del sofà. La Curtis hi havia entaforat el full rebregat en una de les butxaques mentre la Baxter s’asseia al costat de tots dos. No va fer cap cas de la mirada reprovadora d’en Rouche mentre la Stormy reprenia la paraula.

La Baxter havia acompanyat la Lennox a la roda de premsa, que s’havia programat per fer oficialment públics els detalls dels fets de la terminal de trens Grand Central. La inspectora en cap s’havia quedat tan impressionada com sorpresa de la negativa de la Lennox de cedir a les pressions de dir el nom de l’agent responsable de la mort d’un home innocent. Ella havia insistit que l’únic culpable era un home mentalment inestable, que havia maquinat la mort d’una persona forçant la intervenció d’un agent, que havia actuat heroicament i tal com exigia el protocol.

La Lennox havia estat prou intel·ligent per fer que la seva agent semblés la víctima, i els periodistes havien anat rebaixant el to acusador en les seves preguntes. La Baxter hi havia contribuït repetint com un lloro les respostes de sempre quan li preguntaven pels avenços en les investigacions.

Quan finalment va poder sortir al carrer, va consultar el telèfon i hi va trobar noves informacions sobre el cas. Tal com havia demanat, els equips investigadors havien enviat els historials mèdics dels assassins així que els havien rebut. De moment, doncs, tenia la informació de l’Eduardo Medina, d’en Dominic Burrell i d’en Marcus Townsend. Els va reenviar directament a l’Edmunds abans d’encaminar-se a l’institut Forense.

L’Edmunds va donar un cop d’ull a la pantalla del mòbil, que va vibrar tres vegades seguides després de rebre tres correus consecutius. Quan va veure el nom de la Baxter, es va aixecar i se’n va anar al lavabo. Tancat amb balda en un dels compartiments, es va descarregar els arxius. Va passar les pàgines del primer informe i va trobar el que buscava en qüestió de segons. Va obrir el segon i va trobar la mateixa paraula unes pàgines més endavant. Va clicar el tercer informe i va començar a llegir. De sobte, els ulls li espurnejaven. Va sortir del lavabo amb un cop de porta i se’n va anar cap a la zona d’ascensors.

La Baxter, en Rouche i la Curtis tot just acabaven d’acomiadar-se de la patòloga forense. Així que van posar un peu a la Primera Avinguda, va sonar el telèfon de la Baxter. No hauria respost la trucada si hagués estat algú altre.

—Edmunds? —va preguntar ella, distanciant-se dels seus companys.

—Tots ells havien seguit algun tipus de teràpia! —li va dir tot exaltat.

—Qui?

—Els assassins. Aquest és el nexe que els uneix! Vaig entrar a la pàgina web de Streets to Success i hi deia que oferien suport per ajudar les persones a recuperar el bon camí. Això em va fer pensar. A les anotacions que tenia d’en Patrick Peter Fergus hi tenia apuntat que patia una crisi per la càrrega financera que suposava la seva mare malalta. Això explicaria per què va buscar l’ajut d’algú. I no t’ho creuràs…

—Què?

—En Marcus Townsend va acceptar entrar a Streets to Success després que fossin tan amables d’oferir-li sessions de coaching per a la vida. L’Eduardo Medina va caure en una depressió després que no prosperés la sol·licitud de residència de la seva filla; estava en un grup d’Alcohòlics Anònims la vigília de l’assassinat. I en Dominic Burrell tenia reunions setmanals obligatòries que formaven part del seu pla de rehabilitació.

La Baxter somreia. L’Edmunds no l’havia decebut.

—En Glenn Arnolds, no és cap novetat, patia trastorns mentals greus des que era ben petit —va dir ella, emocionada—. De totes maneres, estem buscant el seu psiquiatre.

—Doncs jo de tu el buscaria més: és un cinc sobre cinc! —va cridar pràcticament l’Edmunds—. Molt bé, va, digue-ho.

—Què haig de dir?

—Que estaries perduda sense mi.

La Baxter va penjar.

La Curtis havia estat la poca estona que durava la trucada buscant la manera de deixar la Baxter enrere amb la Lennox mentre ella i en Rouche desapareixien i se n’anaven al comtat de Westchester per interrogar l’escapadís doctor Bantham. Va quedar callada quan la Baxter se’ls va atansar amb una ganyota estranya a la cara.

—Hem de trobar el psiquiatre com sigui —els va dir, decidida.

En Rouche es va mirar la Curtis i va fer un somriure de satisfacció.