8

Dijous, 10 de desembre de 2015

23.13 h

La Curtis se sentia atrapada.

Va examinar la sòrdida habitació de l’hotel, empunyant la seva arma, a l’aguait de qualsevol moviment. Li hauria agradat cridar i avisar en Rouche, però tenia dubtes que la pogués sentir i no volia donar pistes a l’intrús del lloc on es trobava. Notava el pols que li bategava a les orelles alhora que el cor s’accelerava mentre mirava la porta, metres enllà i molt lluny del seu abast.

Sabia que tard o d’hora hi hauria d’anar i obrir-la.

Ja s’havia canviat i portava la roba de dormir: una samarreta de tirants de My Little Pony passada de moda, uns pantalons curts verds llampants i uns mitjons de llana ben gruixuts. Molt lentament, es va arrossegar de bocaterrosa per sobre el llit i va agafar la jaqueta penjada al respatller de la cadira.

Va respirar fondo i, d’un bot, va saltar del llit. Va llançar la xancleta que havia empunyat i, després de barallar-se amb el pany, va sortir al passadís mentre la porta es tancava al darrere.

Va recuperar la calma i es va posar dreta abans de picar suaument a la porta de l’habitació del costat. Va aparèixer en Rouche, que semblava una mica mal girbat: la camisa blanca per fora i els peus nus. La combinació del jet lag i massa vi a l’hora de sopar els havia passat factura a tots.

Ell va mirar la seva visita un moment i es va fregar els ulls cansats, intentant centrar-se.

—Portes una samarreta de My Little Pony?

—Sí —va dir la Curtis panteixant.

—Ah, caram —va dir ell assentint amb el cap—. Que vols passar?

—No. Gràcies. De fet et volia preguntar si tens traça amb les aranyes.

—Les aranyes? —va fer en Rouche amb indiferència—. Sí, esclar.

—No em refereixo a agafar una bèstia d’aquestes amb un bocí de paper i alliberar-la perquè després s’enfili per la paret i torni a entrar. La vull morta… exterminada —li va ordenar.

—Entesos —va dir en Rouche, agafant una sabata i la clau de l’habitació.

—És massa grossa per tenir-la corrent per allà dins —va continuar la Curtis, agraint que el company li fes cas.

Tot d’una en Rouche semblava intranquil:

—Grossa com ara què?

La Baxter s’havia posat la part de dalt del pijama de quadres escocesos capgirada, una badada que no havia repetit amb la part de baix, que hi feia joc, i que només portava del revés.

Va prendre un altre got d’aigua de l’aixeta, de regust amarg, mentre alguns hostes pesats de l’altra punta del passadís picaven i donaven cops de porta. Es va deixar caure sobre el llit i li va fer l’efecte que el sostre donava voltes, cosa que va despertar les nàusees. El xivarri de la ciutat s’esmunyia per la finestra mentre amb la grapa buscava el telèfon a les palpentes, va seleccionar el nom de l’Edmunds i li va trucar.

—Què passa? —va cridar l’Edmunds, assegut al llit amb l’esquena recta com un fus.

La Leila va començar a cridar al bressol del racó de l’habitació.

—Quina hora és? —va remugar la Tia, que tot just acabava d’aconseguir que la nena es tornés a adormir.

Un cop esvaïda la desorientació, l’Edmunds es va adonar que el telèfon sonava al pis de sota. Va aconseguir baixar les escales del dúplex i va veure el nom de la Baxter a la pantalla.

—Baxter? —va respondre—. Va tot bé?

—Psii, va bé… De conya —va balbucejar.

—És l’Emily? —va cridar la Tia des de dalt de les escales mentre la Leila es queixava.

—Sí —va xiuxiuejar l’Edmunds, conscient del veí impertorbable.

—Em sembla que la teva filla plora —l’informà la Baxter, amablement.

—Sí, ho sé, gràcies. El telèfon l’ha despertat —li va dir ell—. A ella i a tots plegats.

—A les sis i vint? —li va preguntar ella abans de quedar-se callada—. Ah, ja saps el que he fet, oi?

—Que has comptat al revés? —va suggerir l’Edmunds.

—Que he comptat al revés.

—Sí.

—Al rellotge, eh.

—Sí, Baxter! Ja ho sé. Que vas trompa?

—No. I ara. Només m’he passat una mica.

La Tia va baixar les escales de puntetes amb la Leila en braços, per fi més calmada.

—Vine al llit —li va dir amb els llavis muts a l’Edmunds.

—Un moment —va xiuxiuejar ell.

—Ho sento —va dir la Baxter amb to de culpabilitat—. És que m’hauria agradat tenir-te a l’escena del crim en què he estat avui.

—A on? —va preguntar l’Edmunds.

La Tia ja feia cara d’empipada.

—Un inspector lligat al morro d’una camioneta mentre encara era viu i encastat contra la paret d’una comissaria. —L’Edmunds va quedar estupefacte—. Ja et truco demà al matí —va dir la Baxter—. Al matí teu… No! El meu… Espera…

—No, va bé. —L’Edmunds va fer un somriure de clemència a la Tia—. Explica-m’ho ara.

—On era l’última vegada que l’has vist? —va preguntar en Rouche, conscient que empunyant la sabata com una arma, havia deixat el peu nu i exposat al perill.

—Ha saltat i s’ha ficat a sota de l’armari, crec —va dir la Curtis des de la seguretat d’una posició elevada: el llit.

—Que ha saltat, dius?

—Bé, ha fet un bot.

—Un bot?

En Rouche començava a perdre la confiança.

—No ben bé… Més aviat… Quin és l’equivalent de galopar per a una aranya?

—Suposo que també galopar! —va dir ell alçant la veu mentre es dirigia lentament a l’armari, controlant el terra que trepitjava per evitar atacs sorpresa.

—I si l’hi demanem a la Baxter? —va suggerir la Curtis.

—Ja ho faig jo! —li etzibà en Rouche—. No la necessitem, a la Baxter. Vaig a poc a poc perquè no s’escapi.

La Curtis va encongir les espatlles.

—No he trobat el moment de donar-te les gràcies com et mereixes —li va dir ella, clarament amb una certa vergonya.

—Donar-me les gràcies?

—Per ahir a la nit.

—Quan tu vulguis. Soc tot orelles —li va dir ell, sincerament, girant-se per mirar-la a la cara, però la Curtis feia uns ulls com unes taronges.

En Rouche li va seguir la mirada fins que va arribar a terra. Una aranya enorme, de la mida d’un platet de cafè, s’havia plantat just davant seu, a la catifa.

Ell es va quedar petrificat.

—Ves a buscar la Baxter —li va mussitar.

—Com dius?

De sobte, la bestiola va començar a córrer de dret cap a ell. En Rouche va xisclar, va deixar caure la sabata i se’n va anar directe cap a la porta.

—Ves a buscar la Baxter! —va cridar mentre tots dos sortien com uns esperitats al passadís.

Per no despertar la Tia i la Leila, l’Edmunds va desafiar la pluja glaçadora i va córrer descalç pel petit tram de jardí ple de fang fins al cobert. Va encendre el llum, molt precari, i va eixugar el portàtil.

El senyal del wi-fi arribava amb prou potència per obrir les notícies i un mapa de Manhattan. La Baxter es va disposar a donar-li una descripció mal articulada, per bé que ben detallada, de tot el que havia passat.

—No entenc res —va sospirar l’Edmunds.

La Baxter va tenir una decepció. S’havia acostumat a esperar els impossibles del seu millor amic.

—Jo continuo pensant en la teoria del culte. No hi puc veure cap més explicació —va dir.

Van picar a la porta de la Baxter.

—Un moment. No pengis —va dir ella.

L’Edmunds sentia les veus distants mentre s’acabava d’instal·lar al cobert.

—Ep! Ah, ets al telèfon —va sentir que deia algú.

—Doncs sí —va sentir que contestava la Baxter.

—És que tenim un petit contratemps a l’habitació de la Curtis. Tot i que no corre pressa… Saps què? Que ja ens espavilarem sols.

—No passa res. Puc acabar de parlar i després vinc?

—Esclar, esclar. Gràcies.

—Dona’m cinc minuts.

L’Edmunds va sentir una porta que es tancava. Un fru-fru empipador i, finalment, la veu de la Baxter que tornava amb tota la seva potència:

—Perdona… O sigui que l’únic vincle que tenim en aquest cas és que dues de les víctimes estan relacionades amb el Ragdoll.

—I això pràcticament no és cap pista —va dir l’Edmunds—. Una d’elles és senzillament un paio que tenia el mateix nom d’en Wolf; l’altra víctima és l’assassí real del Ragdoll. Això tampoc no té cap solidesa.

—Per tant, el millor seria concentrar-se en els assassins. Hi ha d’haver algun vincle.

—Els titelles —va dir l’Edmunds—. Estic d’acord amb tu. És impossible preveure a qui aniran a buscar després si no sabem què busquen, la qual cosa no entendrem mai fins que no sapiguem què els vincula.

—Per què aixequen tot aquest ressò mediàtic? Per què criden l’atenció d’uns quants i després callen?

—La meva teoria: no en tenen prou de cridar l’atenció d’uns quants; volen l’atenció de tothom. I tu espera perquè això anirà a més.

—Perdona si m’equivoco, però sembla que tot plegat no t’afecti gaire —va remarcar la Baxter davant del to d’excitació de l’Edmunds.

—Envia’m tot el que tens sobre els assassins al matí i m’ho començaré a mirar. I, Baxter…, sisplau, ves amb compte. Recorda-ho bé: l’esquer.

—No pateixis.

—Has parlat amb en Thomas?

—No.

—Per què no?

—Ens vam barallar abans que jo marxés.

—Per què?

—Històries nostres.

L’Edmunds va sospirar.

—No siguis tossuda, que ho engegaràs tot a rodar.

—Gràcies pel consell. Penso que series un gran conseller matrimonial.

L’Edmunds dubtava que la Tia pensés el mateix.

—Bona nit.

—Bona nit.

L’Edmunds va penjar el telèfon. Eren les 4.26 h de la matinada, però estava totalment desvetllat i estava pelat de fred. Va donar una ullada a aquell espai oblidat i tot seguit va començar a endreçar les eines, perquè ja veia que segurament necessitaria utilitzar aquell cobert fins que es resolgués el cas.

La Baxter de seguida es va adormir al llit de la Curtis.

La Curtis i en Rouche s’havien distribuït l’espai i tots dos seien amb els ulls ben oberts i preparats per atacar amb l’arsenal d’armes casolanes que havien arreplegat. Tot i que en Rouche s’havia negat a deixar-li fer servir el totxo de Bíblia com a projectil, anaven armats amb dos parells de sabates, una xancleta, un pot de laca i les dues pistoles reglamentàries (només per llançar-les a la bèstia, llevat que la situació se’ls escapés de les mans).

La Baxter no els havia servit de res. Havia entrat a l’habitació i, després que li haguessin explicat la situació, s’havia instal·lat a la «zona segura». S’havia tret les botes amb la punta del peu i s’havia adormit en qüestió de minuts.

—En vols una altra? —va preguntar en Rouche, afegint la seva ampolleta a la pila que tenien damunt del llit.

—Per què no? —va contestar la Curtis, abans d’escurar la seva.

En Rouche es va arrossegar fins a la cadira, va obrir el minibar i va agafar una ampolleta per a cadascú.

—Salut —va dir.

Van brindar i va fer un glop.

—No te’n canses mai, d’això? —li va preguntar la Curtis.

—D’això? —va preguntar en Rouche, amb la sabata a la mà.

—D’això en particular no. Vull dir de les habitacions dels hotels ronyoses, de les camises rebregades…, d’estar sol.

—Ara mateix comparteixes llit amb dos més —va recordar-li ell. La Curtis va somriure amb recança—. No —li va respondre ell—. Però si mai me’n cansés, no crec que ho pogués continuar fent gaire temps.

—Deu ser tan dur estar lluny de la dona i la filla.

—I malgrat tot ho continuo fent. Si no tens aquests lligams i, així i tot, et costa…

—A mi no em costa! —li va etzibar la Curtis.

—Ho sento: no m’he expressat bé.

—És que… tu creus que la nostra vida sempre serà així?

—Ho serà si no la canvies —li va dir en Rouche.

La Curtis li va llençar una sabata per damunt del cap, que va abonyegar la paret divisòria de fireta i gairebé va despertar la Baxter.

—Perdó, m’havia semblat veure una ombra —va excusar-se ella.

—Tens raó —va dir en Rouche—, no és cosa meva, així que si em vols llençar una altra sabata quan digui una cosa que no toca, per mi endavant. Ara bé, arruïnar-te la vida per demostrar-te a tu mateixa que vas prendre la decisió encertada, no demostra absolutament res.

La Curtis feia que sí en posat pensatiu.

—La Baxter porta els pantalons del pijama al revés —va dir al cap d’una estona.

—Sí —va assentir la Curtis sense necessitat ni de mirar-la.

En aquells moments, la Baxter dormia i respirava fondo. La Curtis la va mirar un moment abans de dir a sota veu:

—La meva superior m’ha dit que no comparteixi informació important amb ella.

—Per què?

La Curtis va fer un gest d’indiferència.

—De totes maneres, només la tindrem per aquí dos dies més i prou.

—Quina pena. Mira que em cau bé.

—Jaaa. A mi també.

—Descansa una mica —li va dir—. Ja vigilo jo.

—Segur?

En Rouche va fer que sí amb el cap. En cinc minuts, la Curtis ja dormia al costat del seu company, i al cap de deu, ell també havia caigut rodó.

L’alarma de la Curtis es va disparar a les sis del matí. Després de passar la nit tots tres al seu llit, tots plegats es van quedar una mica confosos quan van obrir els ulls.

—Bon dia —va dir en Rouche amb la veu rogallosa.

—Bon dia —va dir la Curtis, estirant els braços.

La Baxter no entenia res del que passava.

—Me’n vaig a la dutxa —va anunciar en Rouche.

Es va alçar del llit i se’n va anar cap a la porta. Va aturar-se en sec, va mirar a terra i va remugar.

—Què passa? —va preguntar la Curtis, i se’n va anar de puntetes fins on era ell, al costat d’una bestiola esclafada contra la catifa.

—La Baxter la devia trepitjar quan va venir —va dir ell amb una rialleta, esgotat.

En Rouche va agafar un tros de paper de vàter, va recollir la prova i va llençar al vàter la primera presa que havien aconseguit com a equip.

Les coses començaven a anar millor.