11

Dissabte, 12 de desembre de 2015

7.02 h

La Baxter havia pitjat el botó de repetició d’alarma cinc vegades abans d’aconseguir llevar-se. Va saltar-se la dutxa a favor de rentar-se les dents, guardar les seves coses a la maleta i maquillar-se ràpidament. Va sortir al passadís tot just dos minuts més tard del previst, amb prou bona presència, i es va trobar que era l’única que estava a punt. Al cap d’un minut encara no, es va sentir de l’habitació d’en Rouche un grunyit mandrós. El pany va grinyolar sorollosament i va aparèixer ell clarament desmillorat. Segurament s’havia adormit amb el mateix vestit rebregat que portava. I era evident que havia intentat dominar d’alguna manera uns cabells rebels, que havien ignorat les seves incursions, i per més que portés ulleres de sol, encara es veia obligat a protegir els ulls de la llum del passadís.

—Bon dia —va dir amb veu rogallosa i ensumant-se l’aixella de la jaqueta.

Per la cara que li va fer la Baxter, no rebria una abraçada de comiat.

—Com és que se’t veu tan…? —En Rouche va fer una pausa, no volia dir res que es pogués considerar ofensiu.

—Tan què? —va xiuxiuejar la Baxter, conscient que la gent de les habitacions del costat encara devien estar dormint.

La Baxter es preguntava si s’havia adormit darrere de les ulleres de sol.

—… tan bé —va resoldre finalment. Aquells seminaris d’assetjament sexual que tot el departament havia hagut de seguir al capdavall no havien estat una pèrdua de temps.

—És pràctica —va respondre la Baxter—. Massa pràctica. Les ulleres de sol són un bon detall…, molt fi, sí.

—És el que he pensat. —En Rouche va assentir i a l’instant es va adonar que aquell dia de ressaca era millor que no remenés gaire el cap.

—I com és que portes ulleres de sol? Estem a menys cinc a fora.

—Pels reflexos —va dir en Rouche, a la defensiva—. Quan condueixes, perquè no t’enlluernin.

—Com que t’enlluernen? —va fer la Baxter, escèptica.

En aquell moment es va obrir la porta de l’habitació de la Curtis i l’agent va sortir immaculada amb el telèfon a l’orella. Sempre tan professional, ella, només s’havia pres una cervesa i a les nou de la nit ja havia marxat del pub. Després de donar quatre excuses als seus companys, havia vist la Baxter i en Rouche amagats en una tauleta a tocar de la finestra. Llàstima que aleshores ja anaven per la tercera consumició, acabaven de demanar alguna cosa per picar i no tenien cap pressa per marxar.

L’agent americana va mirar la Baxter i la va saludar amb un gest breu, després va dedicar una mirada llarga, enfadada i reprovadora a l’estat del seu company desmanegat. Va sacsejar el cap i se’n va anar a buscar l’ascensor.

En Rouche va mirar la Baxter amb cara d’innocència.

—De debò creus que funcionen les ulleres? —va preguntar ella amb un somriure burleta mentre passava per davant d’ell arrossegant la maleta.

Van decidir que era millor que conduís la Curtis. La Baxter anava al darrere, mentre en Rouche obria la finestra del copilot i dirigia tots els ventiladors de la calefacció cap a ell. Poc després de deixar l’hotel, una marea de taxis ja havia engolit el vehicle negre de l’FBI com una gran taca de pintura groga escampada sobre l’asfalt.

La ràdio de la policia feia de so de fons, un fil musical basat en les comunicacions entre la central i els agents que patrullaven al carrer. La ciutat que mai no dorm havia tingut una nit mogudeta pel que havia pogut deduir la Baxter, tot i que ho havia de llegir entre línies, perquè no estava familiaritzada amb els codis d’incidències de la policia de Nova York. La Curtis havia tingut el detall de traduir-li les trucades més interessants.

A Londres ja era l’hora de dinar, i l’equip de la Baxter havia aprofitat el matí. Li havien enviat detalls actualitzats sobre l’últim assassí, Patrick Peter Fergus, i la Baxter els va llegir en veu alta per a la Curtis i en Rouche:

—Seixanta-un anys. Havia treballat els últims dos anys per a una empresa de serveis de neteja. Antecedents amb la policia: només una batussa al pub feia més de trenta anys. L’única família que tenia era una mare amb demència, al poble de Woking, i… Hòstia!

—Què hi ha?

—Va tenir una feina de mitja jornada als vespres, feia de Pare Noel. I és precisament on es dirigia quan va decidir, sense pensar-s’ho dues vegades, que mataria una agent de la policia innocent.

A en Rouche li va passar la borratxera en un moment i es va girar.

—De debò? —va preguntar a la Baxter.

—Per favor, que l’Andrea no tingui aquesta informació —va remugar ella, sense parlar a ningú en particular—. «Els assassinats del Pare Noel». Es veu d’una hora lluny.

Va mirar per la finestra mentre avançaven a poc a poc per davant del City Hall Park. Els núvols negres continuaven amenaçant amb la neu. Un senyal de trànsit verd la va informar que s’acostaven lentament al pont de Brooklyn.

Va rebre un missatge de text d’en Thomas i va fer espetegar la llengua.

—I ara què vol?

Estava meditant la resposta quan la va distreure un missatge a baix volum de la ràdio. No era el missatge el que li va cridar l’atenció —se l’havia perdut tot— sinó el to de veu del locutor de la central.

En els trenta minuts que la Baxter havia escoltat a mitges, havia sentit la dona que enviava les unitats a cobrir una denúncia de violència domèstica, un heroïnòman mort i un home que amenaçava de suïcidar-se. En cap moment no havia perdut ni la serenor ni l’aplom… fins en aquell moment.

—I quins plans tens quan… —va fer en Rouche, que no s’havia adonat del que les dues dones havien sentit.

—Xxxt! —el va esbroncar la Curtis, que va apujar el volum de la ràdio mentre giraven i començaven a pujar per la rampa del pont.

—10-5 —va dir una veu masculina lleugerament distorsionada.

—Li està demanant que ho repeteixi —va interpretar la Curtis per a la Baxter.

Va tornar la veu alegre, que contrastava amb el neguit que transmetia la locutora de la sala de control.

—Charlie 42. Boy 34. David 34. 10-39Q…

—Què és tot això? —va preguntar la Baxter.

—Ves a saber. No crec que ella sàpiga què passa, però està demanant reforços.

—… al gran vestíbul de la terminal de trens Grand Central. Informen d’un criminal, armat, amb un ostatge… que sembla que és mort.

—Què collons…? —va dir en Rouche.

—10-5 —va respondre un dels agents, expressant el mateix sentiment però amb un codi deu.

—Un ostatge mort no és un ostatge —va dir en Rouche—. És una víctima mortal.

La dona deia coses sense cap sentit. Estava clar que volia donar als agents més detalls, però no ho podia fer en el canal obert i que qualsevol amb una antena de trenta dòlars podria escoltar.

—10-6… Terminal de trens Grand Central. 10-39Q… 10-10F… 10-13Z… 10-11C…

—Ara han saltat totes les alarmes —va dir la Curtis—. Estan donant cobertura a un agent vestit de civil.

—Un criminal armat. Han disparat trets! —va comunicar la locutora innecessàriament. El seu transmissor havia captat els espetecs dels auriculars mentre atenia la trucada—. Confirmat: 10-10 S. El criminal està lligat a un cadàver.

En Rouche es va girar i va mirar la Curtis.

—Lligat? És un dels nostres, oi?

La Curtis va activar la sirena.

—Ho sento, Baxter, em sembla que t’hauràs de quedar una mica més amb nosaltres —va dir en Rouche, abans de dirigir-se a la Curtis—. Hem de travessar el pont i… però què fas?!

La Curtis va fer un cop de volant i es va quedar encarada contra tres carrils de cotxes que venien en sentit contrari. Va zigzaguejar entre els vehicles, passant-hi a frec en espais que semblaven impossibles de traspassar. Va pujar per la zona de vianants dels afores del City Hall Park, i els botiguers i els turistes gesticulaven i saltaven per sortir del pas. Els pneumàtics xerricaven mentre viraven a dreta i esquerra, deixant un rastre de goma cremada a l’avinguda de Broadway.

Fins i tot la Baxter va comprovar dues vegades que portava el cinturó posat. Va tancar el missatge de text d’en Thomas i va deixar el telèfon a un costat, veient com la ciutat blavosa passava a tota velocitat pels vidres tintats; ja li diria més tard que al final no tornava a casa.

La Curtis va haver de deixar el cotxe a dos-cents metres de l’estació a causa de la riuada de gent que sortia al carrer per la porta principal. Van fer un esprint entre el trànsit paralitzat a la Quaranta-dosena i cap al soroll d’un avís d’evacuació automàtic. Van passar tres cotxes de la policia, abandonats a diverses distàncies del seu destí, i per fi van endinsar-se per l’avinguda Vanderbilt.

En Rouche encapçalava el grup i obria camí entre les cares de terror. Es va adonar que ningú no deia ni una paraula al del costat. Va veure un agent de la policia de Nova York que vigilava l’entrada al vestíbul i va arribar amb penes i treballs fins a ell entre la multitud de gent desallotjada.

Va ensenyar la seva credencial: «Rouche, CIA».

El jove va segellar-se els llavis amb el dit índex i va assenyalar l’arcada abans de xiuxiuejar gairebé sense que se’l pogués sentir:

—És aquí mateix.

En Rouche va assentir amb el cap i va adaptar la veu al seu volum:

—Qui porta l’operatiu?

—En Plant. —El va assenyalar a l’altra punta del passadís—. Balconada est.

El grup va continuar en la direcció contrària del passadís fins a trobar la sala de control i a l’interior un agent que agafava una ràdio amb nerviosisme. El bigoti de pèls emblanquinats no parava quiet mentre etzibava una filípica amb un volum de veu contingut.

—Tingue’m informat —va dir, tallant bruscament la transmissió abans d’aixecar la vista i fixar-se en els nous visitants.

—Plant? —va preguntar en Rouche. L’home assentí amb el cap—. Soc l’agent especial Rouche, de la CIA. —Va assenyalar les seves companyes—: L’agent Curtis, FBI. I la Baxter… ara no tinc temps per explicacions. Quina és la situació?

La Baxter va mirar de reüll el gran vestíbul de l’estació, amb un sostre blau ceruli que obria un cel artificial a una gran esplanada marbrada, ara deserta. Va examinar el que podia veure del pis superior, el punt on naixien les escales que pujaven al balcó oest abans d’acabar enfilant-se fins a tres finestrals enormes.

La mirada se li’n va anar cap al rellotge de llautó emblemàtic instal·lat sobre el punt d’informació del centre del vestíbul. De sobte, va veure una presència fugissera a sota, a les finestretes d’informació, que desapareixia amb la mateixa rapidesa amb què havia aparegut. Va retrocedir i es va ocultar darrere de la paret, amb el cor a cent, els ulls oberts i amatents, perquè el que acabava de veure l’havia deixat seca.

—S’han disparat quatre trets —els va informar l’agent Plant—, cap a nosaltres, tots al sostre. Té… —En Plant es va quedar mirant al buit—. Té un home i el porta… El porta cosit.

Una pausa.

—Pots explicar-te millor? —li va demanar en Rouche, impassible, reaccionant ben bé com si li estiguessin donant la descripció d’un sospitós qualsevol.

—Té un home mort cosit a l’esquena.

—Porta «Esquer» gravat al pit?

En Plant va fer que sí.

En Rouche no se’n va adonar que ja mirava la Baxter.

—Ha dit res? —va preguntar a l’agent.

—Quan hem arribat se’l veia molt angoixat, plorava i gemegava, però hem hagut d’enretirar-nos quan ha començat a disparar al buit.

—I sabem com ha arribat a aquesta… situació?

—Hi ha testimonis que diuen que l’han vist sortir d’una furgoneta a l’entrada principal. Ja he enviat aquesta informació perquè l’analitzin.

—Molt bé —va assentir en Rouche—. On tens els homes?

—Un a l’oest, un al pis superior, dos a les andanes retenint la gent als trens.

—Entesos —va concloure en Rouche després d’un moment de reflexió. Es va treure la jaqueta rebregada i es va descordar la funda de la pistola—. Farem el següent: digues als teus homes que no disparin contra el sospitós en cap circumstància.

—Però i si… —va començar en Plant.

—En cap circumstància. Queda clar? —va reiterar en Rouche—. El sospitós és massa important.

—Rouche, què coi fots? —li va preguntar la Curtis mentre observava, atònita, com l’agent treia les seves manilles i ell mateix s’immobilitzava els canells.

—Fes el que et dic —va ordenar en Rouche a en Plant, sense escoltar-se la Curtis.

—No permetré que hi vagis —li va dir ella.

—Curtis —va xiuxiuejar en Rouche—, a mi aquest pla m’agrada tan poc com a tu, creu-me, però no en traurem res, de recollir cadàvers. Aquesta podria ser l’única oportunitat de descobrir què passa exactament. Un de nosaltres hi ha d’anar i parlar amb ell.

La Curtis va buscar el suport en la Baxter.

—Potser et matarà abans que puguis dir res —el va advertir la Baxter.

—Ben vist —va dir en Rouche. Va sospesar quines opcions tenia per un moment. Va treure’s el mòbil de la butxaca com va poder i va trucar al número de la Curtis. El va posar en mode mans lliures i se’l va tornar a posar a la butxaca de la camisa—. No pengis.

—Endavant —va dir en Plant, contestant a una veu que li arribava a l’auricular—. 10-4. —Es va dirigir a en Rouche—: Els d’Operacions Especials són a tres minuts d’aquí: tindrem tota la Unitat Tàctica.

—Això vol dir que en quatre minuts serà home mort —els va dir en Rouche—. Hi vaig ara!

—No! —va xiuxiuejar la Curtis, que va allargar la mà per aturar-lo, però només va agafar aire mentre en Rouche s’endinsava al gran vestíbul de sostres alts.

En Rouche va aixecar els braços immobilitzats per sobre el cap i es va començar a acostar al rellotge central. Excepte els missatges d’evacuació que saltaven cada trenta segons, el ressò de les seves petjades era l’únic so perceptible.

Només eren tots dos.

Per no espantar l’home de qui necessitava desesperadament respostes, va començar a xiular la primera tonada que li va venir al cap.

La Curtis sostenia el mòbil perquè tothom el pogués escoltar, i el diminut altaveu transmetia amb efecte retardat el lent repic dels talons d’en Rouche contra el marbre. L’agent s’esperava sentir en qualsevol moment el ressò d’un tret després de cada passa.

—Està xiulant aquella cançó de la Shakira? —va preguntar en Plant, en aquells moments dubtant seriosament de la salut mental de l’home que li donava ordres.

La Curtis i la Baxter es van estimar més no respondre-li.

En Rouche estava a mig camí d’arribar al rellotge. L’envoltava una extensió de marbre lluminós que s’expandia en totes direccions, com si es trobés enmig d’un mar obert. Va veure que la distància que hauria de recórrer si es volia refugiar estava més lluny del que li havia semblat abans. Va localitzar un agent que vigilava, esporuguit, des d’una de les ales, i això no el va ajudar a calmar els nervis mentre ell s’acostava a l’horror que potser l’esperava.

Gairebé ja al punt d’informació, en Rouche va deixar de xiular i va vacil·lar a l’hora de fer el pas i avançar… perquè tenia un home mort plantat de cara a ell. A vint passes. L’havien despullat completament, la paraula «Esquer» encara li sagnava al pit, i tenia el cap desplomat endavant com si intentés desxifrar el tatuatge gravat. Ocult a la vista d’en Rouche, l’home del darrere va esclatar a plorar i el cos mutilat va començar a cobrar vida: a cada sanglot del viu se sacsejaven les espatlles del mort.

Era, sens dubte, la imatge més esgarrifosa que en Rouche hagués vist mai.

—Em sembla que he canviat d’idea… —va murmurar en Rouche.

Quan es girava per iniciar la retirada, se li va dirigir una veu afligida:

—Qui ets?

En Rouche va fer una ganyota. Va respirar fondo i es va girar a poc a poc per posar-se de cara a l’home mort.

—En Damien —va respondre en Rouche, que va avançar tímidament unes passes.

—Ets policia?

—Més o menys, sí. No vaig armat i estic emmanillat.

En Rouche continuava acostant-s’hi, pas a pas, desconcertat perquè l’home no s’havia girat per comprovar si deia la veritat. Però mirava al cel, captivat pel cel nocturn, trenta-vuit metres enlaire. En Rouche va seguir la mirada fins a l’espectacular sostre d’estrelles brillants i constel·lacions que formaven imatges daurades: Orió, Taure, Peixos… Gèminis.

Els Bessons apareixien dibuixats l’un al costat de l’altre, gairebé arremolinats. Les quatres cames no se sabia de qui eren, podien ser de tots dos germans: una única entitat, inseparable.

En Rouche s’havia distret amb el sostre i tot d’una s’acabava d’adonar que només estava a unes passes de la reproducció celestial. Va notar com li remuntava la bilis fins a dalt de la gola quan va sentir que la víctima gemegava entre respiracions treballoses.

—Mare meva… L’ostatge encara és viu —va dir amb un fil de veu, però prou marcadament perquè els seus companys el sentissin—. Repeteixo: l’ostatge encara és viu!

La Curtis es va girar i va mirar en Plant. Les mans li tremolaven.

—Avisa una ambulància. I sobretot que els d’operacions especials estiguin al corrent de la situació abans no entrin aquí en tromba.

En Plant se’n va anar a complir les ordres.

—Estem massa lluny —va dir la Baxter, que estava tan alterada com la Curtis—. Si alguna cosa es girés en contra… Ens hi hem d’apropar més.

—Segueix-me —va dir la Curtis, assentint amb el cap.

En Rouche estava a la mateixa altura que l’home doble. Una capa fina de sang negra semblava que unís els dos bessons falsos tant com les enormes puntades negres que mantenien cosida la pell pinçada. Va forçar una cara neutra per mirar la persona que era responsable d’aquella atrocitat.

La pell del cos nu era cerosa i pàl·lida, i les llàgrimes es barrejaven amb la suor malgrat el fred. Tenia una mica de sobrepès, divuit anys com a màxim, els cabells esborrifats i infantils com els dels Gèminis que tenia més amunt. La paraula que duia gravada al pit semblava que ja hagués cicatritzat i ja formés part d’ell. Els ulls privats de son van anar baixant de mica en mica del cel per posar-se damunt d’en Rouche, un somriure agradable a la cara malgrat l’arma carregada que empunyava.

—Et fa res si m’assec? —va preguntar en Rouche, que volia evitar de totes totes una aparença amenaçadora.

Com que no va obtenir cap resposta, en Rouche va baixar lentament sobre el terra fred i va encreuar les cames.

—Com és que fa una pregunta si després no espera la resposta?

En Rouche va reaccionar mirant l’arma trèmula que subjectava amb la mà dreta.

—No puc parlar amb vostè. No… no ho hauria de fer —va continuar, cada vegada més neguitós. Va posar-se la mà a l’orella i va mirar al voltant del vestíbul desert com si hagués sentit alguna cosa.

—Ara sento que he estat un mal educat —va dir en Rouche somrient, com a disculpa—. Tu has estat prou educat i m’has preguntat com em dic, però, en canvi, jo no sé com et dius tu.

El noi va esperar pacientment. Se’l veia destrossat i es va endur una mà al front com si tingués dolor.

—Glenn —va dir, fet un mar de llàgrimes.

En Rouche va continuar esperant.

—Arnolds —va afegir el noi.

—Glenn Arnolds —va repetir en Rouche per als seus companys. No sabia fins a quin punt rebien clarament la conversa—. Gèminis —va dir per donar-li conversa mentre mirava el sostre. Era conscient que assumia un gran risc abordant el tema, però tenia la sensació que el compte enrere havia començat.

—Sí —va dir en Glenn, rient entre llàgrimes mentre es permetia una altra mirada a les estrelles—. Per a mi sempre és de nit.

—Què significa, Gèminis, per a tu?

—Ho és tot.

—En quin sentit? —va preguntar en Rouche, amb interès—. Que és el que… aspires a ser?

—Que és el que soc. Que és en el que ell m’ha convertit.

L’home suposadament «mort» encarat al vestíbul desert va deixar anar un gemec rogallós, angoixat. En Rouche desitjava que no recuperés el coneixement, incapaç d’imaginar que algú es pogués recuperar mai del trauma de despertar cosit a una altra persona.

—Ell? —va preguntar en Rouche—. Qui és ell?

En Glenn va començar a hiperventilar i a sacsejar el cap violentament. Les dents li xerricaven i amb la mà es pressionava el front.

—Que no ho sent? —va cridar a en Rouche, que es mantenia callat, sense saber ben bé quina seria la resposta correcta als ulls d’aquell home. Finalment, semblava que el malestar minvés—. No… no li puc parlar d’això. I encara menys d’ell. Com puc haver estat tan burro! Per això ell em va dir que entrés i ho fes!

—No passa res. Tranquil. Oblida el que t’he preguntat —va dir en Rouche per amansir-lo, tan temptadorament a tocar del nom de la persona que bellugava els fils i, al mateix temps, a un dit de rebre una bala al cap per una pregunta que no tocava. La Unitat d’Emergències Mèdiques tot just acabava de passar l’entrada i donava el tomb al vestíbul—. Volia que entressis i fessis què?

En Glenn ni tan sols no va sentir la pregunta mentre sanglotava i inconscientment movia l’arma amunt i avall mentre es castigava per ser tan feble.

En Rouche l’estava perdent.

—És el teu germà? —En Rouche va alçar la veu amb desesperació, fent gestos a la seva víctima, que anava recuperant la veu.

—No. Encara no —va respondre en Glenn—. Però ho serà.

—Quan?

—Quan els agents de la policia ens alliberin.

—Que us alliberin? —va preguntar en Rouche—. Deus voler dir que us matin?

En Glenn va fer que sí amb el cap. Li va aparèixer un punt vermell al pit. En Rouche en va buscar la procedència fins que el punt es va instal·lar al seu front.

—Ningú no et vol matar, Glenn —li va mentir.

—Però ho faran. Ell va dir que ho farien. Ho faran… després que matem un dels vostres.

La mirada d’en Rouche va tornar a la pistola.

—No em crec que vulguis fer mal a ningú —li va dir en Rouche a l’home alterat—. I saps per què? Perquè ja ho hauries pogut fer, i no ho has fet. Has començat disparant a l’aire per espantar la gent… per allunyar-los de tu i salvar-los. No és així?

En Glenn va assentir amb el cap i es va ensorrar.

—Tranquil. Jo mateix m’encarregaré que no et passi res. Deixa l’arma a terra.

Després d’un moment de rumiar-s’ho, en Glenn es va inclinar endavant per agenollar-se, però va deixar anar un crit de dolor en l’intent, en estripar-se-li una de les sutures cosides a la pell. L’home del darrere va bramar com un posseït alhora que el dolor li feia recuperar el coneixement. Va començar a regirar-se i a tensar els punts que encara els unien. I en aquest estira-i-arronsa el punt vermell ballava d’un cos a l’altre.

En Rouche va veure la mirada traïdora a la cara d’en Glenn mentre el làser li passava pel pit.

Sabia què passaria tot seguit.

—No disparis! No disparis! —va cridar en Rouche mentre s’aixecava de terra. Va acostar-se un pas més als bessons forçats i el punt vermell va aparèixer a la pell del seu braç alçat per impedir el tret del franctirador de la policia.

En Glenn va alçar la vista per comprovar el que havia de passar una última vegada i en acabat va alçar l’arma per disparar un tret a en Rouche.

—No dispareu! —va tornar a cridar en Rouche: la informació del subjecte tenia molta més validesa que la seva vida.

Mentre en Glenn perdia l’equilibri perquè la víctima es regirava, un espetec penetrant transformava el punt vermell en un forat sagnant a la gola. En Rouche, després de perdre de vista el punt vermell, va sentir massa tard el clic d’un fusell que es tornava a carregar. En Glenn, moribund, l’apuntava.

En Rouche va tancar els ulls, va aguantar la respiració i va deixar escapar un subtil somriure.

L’escopetada va ser eixordadora.