28

Dissabte, 19 de desembre de 2015

14.34 h

Vestit de repartidor de cap a peus, l’agent especial Chase va sortir de la furgoneta aparcada entre dues places per a minusvàlids. Va allargar al seu company una escala de tisora i després va agafar la caixa d’eines del darrere del vehicle. Tots dos enfundats en granotes d’operari idèntiques, van entrar al vestíbul de l’hotel Sycamore i es van dirigir al taulell de recepció, on tot de garlandes penjaven sense cap gràcia com una heura pansida.

Van avançar pel vestíbul i en Chase va observar un modest rètol que anunciava la reunió il·lícita de l’endemà:

En Chase havia de reconèixer l’habilitat de l’enemic: qui necessitava un exèrcit de vigilants de seguretat quan una conferència sobre mercats financers i valors de les accions ja tenia un efecte dissuasiu per si mateix?

Després de comprovar que les dues recepcionistes estaven massa ocupades, van seguir els senyals per un passadís fins a una modesta sala de conferències.

Gràcies a Déu, la sala estava totalment buida. Hi havia fileres i fileres de cadires velles encarades a una tarima més aviat baixa. Feia pudor de resclosit, i les parets d’un marró claret impregnaven l’ambient de decadència.

En Chase va pensar que si la soporífera conferència d’en Jules Teller no hagués estat un frau, aquell era ben bé el lloc per fer-la.

Els dos operaris d’incògnit van tancar la porta i es van posar mans a l’obra.

Després de la desastrosa reunió del matí amb els anglesos, la Lennox havia deixat molt clara la seva posició al seu emissari americà: la investigació els havia portat fins a Londres, però el cas continuava sent de l’FBI i l’Alexei Green era al capdamunt de la llista dels més buscats. Les instruccions eren no obeir les ordres paranoiques de la Baxter de mantenir-se lluny de l’hotel i instal·lar càmeres i micròfons a dins de la sala. Així que hi veiessin en Green, en Chase i els seus homes entrarien directament a buscar el seu objectiu, i la Baxter i la seva tropa ja s’ocuparien dels fidels quan fugissin.

En Chase tenia una llarga experiència com a agent infiltrat i, en part, entenia que la inspectora en cap anglesa temés que l’hotel estigués sota vigilància. A còpia de cops havia après que, en casos com aquell, sempre era millor pecar de prudent. Per això, ell i el seu company van fer una reparació real a les portes de doble batent i van canviar-ne les frontisses mentre col·locaven la primera càmera. Tota l’estona van mantenir el seu paper, parlant de la feina en un accent mínimament anglès, per si de cas algú els escoltava.

En quinze minuts ja havien acabat. Balanç: tres càmeres i un micròfon, més quatre frontisses rovellades canviades.

—Això ha estat bufar i fer ampolles, eh, Chasey? —va dir el company d’en Chase, el típic americà que té una idea equivocada dels anglesos i parlen com si anessin a netejar una xemeneia de la Mary Poppins.

—Un te? —va suggerir en Chase, ofegant un rot, mentre es posava la mà a l’estómac i duia fins a les últimes conseqüències les tècniques d’interpretació teatral.

Van desar les eines, xiulant en tot moment, i van tornar a la furgoneta.

Les investigacions de la Policia Metropolitana de Londres no progressaven.

Havien pogut extreure mostres d’ADN de la clau que la Baxter havia utilitzat per atacar l’assassí d’en Phillip East, però, com era de preveure, no coincidien amb cap persona de la base de dades. Hi havia un equip que encara visionava les imatges que les càmeres de seguretat havien gravat en les tres reunions prèvies.

Els pacients d’en Green, els antics i els actuals, havien resultat ser gent agraïda amb aquell home extraordinari que els havia ajudat en etapes difícils de la vida; a més, no tenien cap cicatriu. Encara hi havia un grapat de pacients que no havien pogut localitzar. La Baxter havia destinat un equip a localitzar-los, amb l’esperança d’acabar topant un dels titelles d’en Green.

L’FBI no s’amagava que estaven removent cel i terra per trobar en Green i els seus sequaços. Per això havia desplegat un exèrcit i no es replegaria fins que no alliberessin la gent de Londres de l’atemptat que en Green els havia preparat.

La conferència de diumenge seria una oportunitat única per posar punt final a aquelles matances. A última hora de la tarda del dissabte, la Baxter ja en tenia prou. Tots feien vida normal, però sabien perfectament que estaven comptant les hores fins que arribés el dia assenyalat. Va tornar a parlar amb en Mitchell, l’agent infiltrat que havia triat perquè entrés a la sala de conferències. Després, satisfeta perquè ho tenia tot sota control, va deixar en Rouche amb un excompany d’en Green, va donar quatre excuses i se’n va anar fins a Muswell Hill sota un altre cel llòbrec.

Va aparcar al costat d’un arbre que li sonava, però va trigar uns quants segons a reconèixer la casa que hi havia al darrere i que tan bé havia conegut en una altra època. Havien construït una habitació sobre el garatge i al davant hi lluïa un Mercedes nou de trinca. Mentre baixava del cotxe i caminava per anar a tocar el timbre, sentia que algú feia anar el trepant.

Una dona amb bona presència d’uns cinquanta anys va obrir la porta. Tenia uns ulls blaus clars, que contrastaven amb els seus cabells negre atzabeja, recollits en un monyo estil anys cinquanta. Els texans foscos i el jersei despenjat estaven bruts de pintura, però semblava més aviat una declaració d’intencions d’algú preocupat per la moda.

—Problema a la vista! —va exclamar la dona amb l’accent de classe alta abans d’abraçar la Baxter i estampar-li a la galta el rosa carmí d’uns llavis pintats.

La Baxter va aconseguir escapolir-se dels braços de la dona.

—Hola, Maggie! —va saludar amb un somriure—. Que hi és?

—Ara sempre hi és —va sospirar—. Em sembla que no sap ni què fer amb ell. Jo ja li vaig advertir que si es jubilava li passaria això, però… ja saps com és. Però va, vine, passa, passa!

La Baxter va entrar amb ella.

Per a ella, en Finlay era una de les persones més íntegres que hi havia al món, però cada vegada que veia la Maggie, es preguntava com s’ho havia fet el seu amic, vell i lleig, per atraure i mantenir al seu costat una dona atractiva, encantadora i culta. I quan el burxaven sobre això, ell sempre responia: «És que jo jugo a una lliga superior».

—Com esteu? —va fer la Baxter.

La pregunta suportava una càrrega més forta quan es feia dirigida a algú que havia passat per una llarga malaltia.

—No es pot queixar. Almenys va fent —va somriure la Maggie mentre l’acompanyava a la cuina.

La dona va començar a remenar teteres i tasses mentre la Baxter esperava pacientment, fins que va notar que la Maggie li volia preguntar alguna cosa.

—Què passa, Maggie?

La dona es va girar amb una mirada innocent, però de seguida la va desviar. Feia massa temps que es coneixien per fer veure el que no era.

—Només em preguntava si saps res d’en Will.

La Baxter sabia que li faria aquella pregunta.

—No. No en sé res. T’ho prometo.

La Maggie semblava decebuda. Amb el pas dels anys, havien construït amb en Wolf una relació estreta, fins al punt que ell havia passat dos Nadals amb ells abans que arribessin els nets.

—No cal que et digui que en mi hi pots confiar…

—Ja ho sé. Però això no canvia res perquè no s’ha posat en contacte amb mi.

—Tornarà —li va dir la Maggie.

La Baxter no va copsar el to tranquil·litzador de la frase.

—Si torna, el detindré.

La Maggie va riure.

—No t’enganyis. Parlem d’en Will i és normal que el trobem a faltar. Tots el trobem a faltar. I, segurament, tu més que ningú.

La Maggie havia presenciat prou interaccions entre la Baxter i en Wolf amb els anys per saber que la seva relació anava més enllà de simples amics o companys de feina.

—Encara no has conegut en Thomas —va dir la Baxter, canviant de tema, i en el fons mantenint el mateix—. La pròxima vegada vindré amb ell.

La Maggie va fer un somriure murri, i la Baxter encara es va emprenyar més.

El trepant va deixar de barrinar al pis de dalt.

—Puja tu primer. Jo porto el te.

La Baxter va pujar les escales, seguint l’olor de pintura fresca, i va trobar en Finlay de genolls col·locant un tauló de fusta al seu lloc. No es va adonar que ella l’observava fins que va sentir algú que s’escurava la gola. En aquell moment va deixar de fer tot el que feia, gemegant quan l’esquena i els genolls li cruixien, i es va aixecar per abraçar-la.

—Emily! No m’havies dit que passaries.

—No ho sabia.

—Quina il·lusió que em fa veure’t! Tot el que ha passat últimament em tenia preocupat. Seu —va proposar ell abans d’adonar-se que no hi havia gaire lloc per oferir. A una cantonada hi havia tot un grup de posts de fusta apuntalades contra la paret esperant el seu torn perquè les col·loquessin. Mentrestant, a terra hi havia un forat perillós. I en l’espai que quedava entre les eines antigues hi havia escampats pots de segellador i de pintura—. Si vols, podem anar a baix —va oferir com a alternativa.

—No pateixis, ja estem bé aquí. T’està quedant molt bé, eh?

—És que o bé fèiem aquesta habitació o marxàvem —li va dir ell, assenyalant l’estança—. Volem donar un cop de mà amb els nets ara que jo estic…

—Avorrit?

—Jubilat —el va corregir a l’últim ell amb una ganyota irònica—. Bé, això si algun dia la Maggie s’acaba de decidir pel color.

—Una gran ampliació. Un cotxe nou de trinca a l’entrada… —va dir la Baxter, que semblava més encuriosida que impressionada.

—Què t’haig de dir? Quan vaig començar a treballar, valia la pena pagar les pensions. A la teva generació, en canvi, us donaran pel sac. —Va parar un moment l’orella per comprovar que la Maggie no l’hagués sentit utilitzant aquell vocabulari—. Així que… M’haig de preocupar per tu?

—No.

—Segur que no?

—Demà a l’hora de dinar tot s’haurà acabat —va dir la Baxter amb un somriure—. Ja ho sentiràs quan la Vanita surti amb els seus talons a anunciar al món com ha salvat la situació asseguda al seu despatx gratant-se la panxa.

—Què passa demà? —va preguntar en Finlay, preocupat.

—Res que a tu t’hagi de capficar, amic meu. Senzillament veurem com l’FBI entra en acció —va mentir; sabia perfectament que se li enganxaria si sabia, encara que fos per un moment, que ella el necessitaria. També havia hagut de mentir a l’Edmunds, precisament pel mateix motiu.

Ell li va dirigir una mirada escrutadora.

—Aquest matí he conegut el nou comissari —va anunciar la Baxter—. M’ha dit que et donés records.

—Ah sí? —va fer en Finlay, que havia decidit finalment seure a terra.

—Sembla que et té molta estima. D’on surt, aquest home?

En Finlay es va fregar la cara bruta a fons mentre meditava la resposta.

—És l’amic que en Fin coneix de fa més anys —va respondre la Maggie en nom d’ell des de les escales; portava una safata de te i el pot de les penyores perquè en Finlay pagués per haver dit una paraulota—. Eren inseparables quan ens vam conèixer. Com si fossin germans.

—No me n’havies parlat mai —va dir la Baxter, sorpresa.

—I tant que te n’havia parlat. Recordes aquella víctima que estava morta i al final va resultar que era viva? I quan vam fer la batuda de droga més gran que es coneix en la història de Glasgow? O quan li van disparar al cul?

—Sempre era amb ell? —La Baxter havia sentit tantes vegades aquelles històries que se les sabia de memòria.

—Ei, però no son aquestes històries les que l’han catapultat, eh?

—Està gelós —va dir la Maggie a la Baxter mentre fregava el cap pelat d’en Finlay afectuosament.

—No és veritat! —va replicar.

—Tard o d’hora ho hauràs de reconèixer —va dir la Maggie rient—. Fa un temps van tenir una enganxada —va explicar a la Baxter, que va arquejar les celles perquè sabia què significava «enganxada» en el diccionari d’en Finlay—. Van acabar esbatussant-se, fins i tot van volar taules i cadires pels aires. Els insults van ser recíprocs i també algun os trencat.

—A mi no em va trencar cap os —va remugar en Finlay.

—El nas —li va fer memòria la Maggie.

—Això no compta.

—Però tots dos van passar pàgina i al final vas ser tu qui em va aconseguir, oi, rei?

En Finlay li va fer una carícia.

—Sí, reina.

La Maggie li va fer un petó al front i es va aixecar per anar-se’n al pis de sota.

—Us deixo sols perquè pugueu parlar —va dir.

—Només perquè siguem amics de fa molts anys —va dir en Finlay a la Baxter— no vol dir que puguis confiar en ell més que en qualsevol altre buròcrata. No t’oblidis de les regles de sempre: evita’l tant com puguis excepte quan sigui inevitable. I a la mínima que et busqui les pessigolles, me l’envies.

En Rouche estava completament desvetllat. Havia estat mirant la foscor durant hores, joguinejant amb la creueta de plata que portava penjada al coll i pensant en l’operatiu imminent.

El xivarri de l’avinguda Wimbledon s’havia intensificat a mesura que s’anaven omplint els restaurants i els bars. L’alcohol ajudava a desinhibir els consumidors, que passaven d’un local ple de gom a gom a un altre.

Va sospirar i va allargar el braç per encendre el llum de la tauleta de nit que s’havia instal·lat a terra i il·luminava el tros de l’habitació de la Baxter que ell s’havia fet seu. Va renunciar a les aspiracions de fer una bona dormida i va acabar sortint del sac de dormir per vestir-se ràpidament i apuntar-se a fer un beure.

En Thomas es va girar i va tocar a les palpentes l’edredó que tenia al costat. No va obrir els ulls de seguida; primer la memòria intentava recordar si la Baxter havia arribat a casa en algun moment. Després de resoldre que segurament ja havia tornat, va sortir del llit i se’n va anar al pis de sota. La Baxter dormia davant del televisor, amb un concurs televisiu de soroll de fons i una copa de vi perillosament inclinada a la mà.

En Thomas se la va mirar amb un somriure. Se la veia tan tranquil·la. La cara se li havia relaxat, i el front, arrufat permanentment de dia, ara s’havia destensat. Estava arraulida com un cabdell en un únic coixí del sofà de tres places. S’hi va inclinar a sobre i va posar-li les mans per sota per poder-la agafar a força de braços.

Va fer un primer intent, i no la va poder alçar ni un dit. Va corregir la posició dels braços i ho va tornar a intentar sense èxit. Potser era per l’angle amb què estava asseguda, potser la densa pasta que ell li havia preparat, qui sap, o potser el fet que els seus partits de bàdminton quinzenals no havien donat els resultats esperats. A l’últim, va decidir deixar-la on era. Va posar-li la seva manta preferida al damunt, va apujar una mica la calefacció i li va fer un petó al front abans de tornar-se’n a dalt.