6

Dimecres, 9 de desembre de 2015

19.34 h

La Baxter se les va enginyar per obrir la porta de casa d’en Thomas amb la barbeta i va ensopegar al rebedor amb un transportador de gats en una mà i una bossa del supermercat a l’altra.

—He sigut jo! —va cridar sense obtenir resposta. Com que hi havia els llums encesos, sabia que en Thomas era a casa. El televisor enraonava sol amb el volum abaixat mentre ella entrava a la cuina amb les sabates brutes de neu i fang. Va deixar la bossa de la compra i el gat sobre la taula, i en acabat es va servir una generosa copa de vi negre. Va deixar-se caure en una de les cadires, es va treure les botes amb una puntada de peu i es va fer un bon massatge als peus adolorits mentre deixava la mirada perduda en la foscor del jardí. La casa estava submergida en un silenci plàcid, trencat només pel murmuri reconfortant de la calefacció que es tornava a encendre i el repic esmorteït de l’aigua de la dutxa que li arribava del pis de dalt.

Va treure de la bossa de la compra els paquets de mida familiar de Cheetos i de xocolatines Cadbury, però la va distreure el reflex espectral d’ella mateixa sobre les finestres en la penombra. Es va adonar que era la primera vegada que es veia des de la terrible experiència del matí i va comptar les esgarrapades que s’escampaven per la cara i el coll, a part de la rascada que supurava al front i s’estenia de punta a punta. Es va estremir en recordar les urpes dels reclusos, com la van arrossegar per terra, que indefensa s’havia sentit quan amb una puntada de peu allunyava una cara i en un segon ja en tenia una altra al damunt.

S’havia dutxat dues vegades abans de sortir del seu pis i encara se sentia bruta. Es va passar les mans per la cara sense esma i després pels cabells molls abans de tornar a omplir la copa fins dalt.

Al cap de deu minuts, en Thomas va entrar a la cuina amb la bata de nit.

—Ei. Em pensava que aquesta nit no vind… —Va deixar la frase enlaire en veure els talls que tenia a la cara. Va córrer cap a ella i va seure al seu costat—. Mare meva! Estàs bé?

Li va agafar la mà que no tenia molles de Cheetos i la va estrènyer suaument. La Baxter va forçar un somriure d’agraïment i va esmunyir la mà, agafant la copa de vi com a excusa perquè no l’hi toqués.

—Què ha passat? —va preguntar ell.

En Thomas era un home increïblement afable, excepte quan s’excedia sobreprotegint la Baxter. L’última vegada que havia tornat a casa amb el llavi trencat, havia fet servir tota la seva influència d’advocat perquè la presó preventiva del seu agressor fos el més dura possible i per assegurar-se que li queia la pena màxima quan arribés el judici.

Per uns moments, la Baxter es va plantejar confiar en ell.

—No és res —va dir ella amb un somriure inconsistent—. Hi ha hagut sarau a l’oficina. No m’hi hauria d’haver ficat.

Va veure que en Thomas es relaxava una mica, satisfet de saber que ningú no havia intentat fer-li mal intencionadament.

Desesperat per saber-ne més però conscient de les reticències de la Baxter a donar-ne detalls, va agafar un fantasma dels Cheetos.

—Primer, segon o postres? —va preguntar ell, assenyalant la bossa.

La Baxter va picar l’ampolla de vi encetada.

—Primer.

Va assenyalar la gran bossa de Cheetos.

—Segon.

Va agafar la bossa de xocolatines.

—Postres.

En Thomas se la va mirar amb un gran somriure i es va aixecar d’un bot.

—Vinga, que et faig sopar.

—No, estic bé. De fet, no tinc gaire gana.

—Encara que sigui una truita. Són cinc minuts —va dir ell, disposat a preparar un sopar d’emergència. Es va fixar aleshores en el transportador de gats col·locat damunt la taula de la cuina—. Què hi ha a dins de la caixa?

—El gat —va contestar la Baxter automàticament, esperant no equivocar-se: l’Eco estava molt calladet des que havien arribat a la casa.

De sobte li va passar pel cap que hauria estat un detall per part seva preguntar-li si estava preparat per cuidar-li el gat mentre ella era fora abans de presentar-se a casa seva amb l’Eco. Aleshores es va adonar que, de fet, no li havia dit en cap moment que se n’anava.

No s’havia molestat ni a discutir-ho amb ell.

—I, com sempre, és tot un plaer veure l’Eco —va dir en Thomas en un to diferent—. Com és que s’ha decidit a creuar la ciutat per fer-me una visita en una nit tan freda?

La Baxter va pensar que el millor era treure-s’ho del damunt com més aviat millor.

—M’envien a treballar en una operació conjunta de l’FBI i la CIA per un cas mediàtic d’homicidi. Aquesta matinada agafaré un avió cap a Nova York i no tinc ni idea de quan tornaré.

Va fer una pausa perquè en Thomas pogués assimilar la notícia.

Ell estava mut.

—Alguna cosa més? —va preguntar.

—Sí. M’he oblidat del menjar, o sigui que n’hauràs de comprar. Ah, i no t’oblidis de donar-li les pastilles. —Va furgar la bossa i al cap d’un no res ja estava sacsejant una capseta amb la mà esquerra—: Boca. —I després una altra a la dreta—: Cul.

Va veure com en Thomas serrava les dents mentre donava un cop de paella contra els fogons. L’oli va sortir disparat i va sobreeixir dels límits antiadherents de la paella dissenyada pel reputat xef Jamie Oliver.

La Baxter es va aixecar.

—Haig de fer una trucada.

—Ei, que t’estic fent una truita! —li va etzibar en Thomas mentre afegia formatge ratllat a la paella.

—Mira, menja-te-la tu, la truita dels nassos —li va contestar ella abans d’anar-se’n a dalt a parlar amb l’Edmunds en privat.

A l’Edmunds se li acabaven de pixar al damunt.

La Tia li havia agafat el relleu de canviar els bolquers mentre ell anava a canviar-se la camisa. Mentre portava la peça de vestir bruta a la rentadora, va sonar el telèfon.

—Baxter? —va respondre mentre es rentava les mans.

—Ei —el va saludar ella amb naturalitat—. Tens un minut?

—I tant.

—Quin dia de bojos…

L’Edmunds va escoltar-la atentament mentre ella li explicava tots els detalls de l’estada a la presó. També li va traspassar la poca informació que li havia confiat en Rouche fora de la presó.

—Un culte? —va suggerir ell prudentment després que ella acabés de parlar.

—Aquesta seria una de les explicacions més probables, però pel que sembla els americans tenen equips sencers dedicats a activitats de culte i sectes religioses. I han dit que els assassins no encaixen amb cap dels grups que tenen controlats.

—No m’agrada gens això de «l’esquer». Una cosa és matar algú que tingui el nom d’en Wolf, però ara ja han aconseguit arribar a en Masse. És com si aquest missatge fos per a tu, i si ho és, ara hi estàs implicada. Els estàs donant exactament el que volen.

—Estic d’acord que aquesta és una possibilitat, però què vols que hi faci?

—Alex! —La Tia el cridava des de l’habitació.

—Un moment! —va fer l’Edmunds amb un raig de veu.

El veí del costat va picar amb el cap contra la paret.

—Ara s’ha pixat damunt meu! —va cridar la Tia.

—Ok! —va cridar l’Edmunds, frustrat.

El veí va tornar a donar cops, i una foto de família va caure de la lleixa.

—T’haig de deixar —li va dir a la Baxter.

—Et fa res que et truqui quan tingui més informació? —va preguntar ella.

—I ara! Ves amb molt de compte, em sents?

—No et preocupis. Vigilaré els titelles les vint-i-quatre hores del dia —va dir la Baxter.

—De fet —va dir l’Edmunds, en un to de gravetat—, crec que ens hem de preocupar més de qui està movent aquests fils.

Quan la Baxter va arribar al peu de l’escala sabia que la discussió amb en Thomas seria inevitable. La televisió estava en pausa. La imatge de l’Andrea estava congelada a mig reportatge, i a la part inferior de la pantalla un rètol anunciava:

MOR L’ASSASSÍ DEL RAGDOLL DESPRÉS DE LA VISITA DE LA INSPECTORA EN CAP

Com odiava aquella dona.

—Avui has anat a veure en Lethaniel Masse? —li va preguntar en Thomas amb veu pausada.

La Baxter va esbufegar i va entrar a la sala d’estar. En Thomas seia a la seva cadira amb una ampolla de vi a les acaballes.

—Ahà —va assentir la Baxter com si li restés importància.

—No me n’havies dit res.

—I per què ho hauria d’haver fet? —va dir ella arronsant les espatlles.

—No, esclar. Per què? Per què?! —va cridar en Thomas, aixecant-se del seu lloc—. De la mateixa manera que per què m’hauries de dir que avui hi ha hagut un motí, oi?

—Jo no hi era —va mentir ella.

—I un rave!

La Baxter es va quedar desconcertada. En Thomas difícilment deia renecs.

—Et presentes aquí amb tot de blaus i sang…

—Només són unes rascades.

—… i has arriscat la vida amb tot de presoners descontrolats perquè has anat a visitar l’home més perillós del país!

—No tinc temps per a això —va dir la Baxter, agafant l’abric.

—No, esclar que no —la va escridassar en Thomas amb frustració mentre la seguia fins a la cuina.

—A la matinada agafes un avió a Nova York, cosa que també t’has oblidat de dir-me. —Va fer una pausa—. Emily, no entenc per què tens la sensació que no pots compartir aquestes coses amb mi —va dir més serenament.

—En podem parlar quan torni? —va preguntar ella, buscant la mateixa serenor que ell.

En Thomas se la va quedar mirant fixament una bona estona i finalment va assentir amb una mirada desafiadora mentre la Baxter es tornava a posar les botes.

—Cuida’m l’Eco —va dir.

Es va aixecar i se’n va anar cap al passadís. En Thomas va somriure mentre ella es ficava el barret i els guants de conjunt que ell li havia regalat per fer broma. El desconcertava que aquella dona, que bufava per enretirar-se els cabells de davant dels ulls alhora que una borla li anava d’un costat a l’altre del cap, hagués pogut obtenir una reputació tan impressionant entre els pocs col·legues que ella li havia permès conèixer.

La Baxter va obrir la porta.

—I quin és aquest cas en què et reclamen? —li va etzibar.

Tots dos sabien que era més que una pregunta casual: li estava suplicant que s’obrís a ell abans d’anar-se’n; li donava l’oportunitat de demostrar que les coses serien diferents a partir d’aquell moment; li preguntava si mai podrien tenir un futur plegats.

Ella li va fer un petó ràpid a la galta.

La porta es va tancar amb un clec.

La música dels Busted va despertar en Rouche amb «Air Hostess» ressonant al seu mòbil. El va agafar tan ràpidament com va poder per silenciar l’irritant so de trucada.

—Rouche —va dir amb un murmuri rogallós.

—Rouche, soc la Curtis.

—Va tot bé? —li va preguntar amb urgència.

—Sí. Tot bé. No he despertat la família, oi?

—No. —Va badallar mentre baixava per les escales i entrava a la cuina—. No t’amoïnis, dormen com un soc. Què passa?

—Ara no recordo si demà et passem a recollir a dos quarts de set o a les set.

—A les set —va respondre en Rouche amablement, mirant el rellotge per comprovar l’hora.

Eren les 2.52 h de la matinada.

—Ah, d’acord —va murmura ella—. Em pensava que potser era a dos quarts de set.

En Rouche sospitava que aquest no havia estat l’objectiu real de la seva trucada asocial. Quan ella va callar, ell va seure al terra fred i es va posar còmode.

—Quina por, avui —va dir ell—. M’ha anat bé arribar a casa i parlar-ne amb algú.

Va deixar que el silenci fes el seu recorregut, i va donar a la seva companya l’oportunitat de caçar la indirecta.

—Jo, de fet, no… no tinc ningú —va reconèixer finalment.

Parlava tan fluixet que gairebé no la podia sentir.

—Ets molt lluny de casa —li va dir ell.

—Això no canviaria… Igualment no hi tinc ningú.

En Rouche va esperar que fos ella qui continués.

—La feina passa per davant de tot. Tampoc no tindria temps de cuidar una relació. He perdut el contacte pràcticament amb tots els amics.

—I què hi diu, la teva família? —va preguntar ell, esperant no ficar la pota.

La Curtis va sospirar fondo. Ell va fer una ganyota.

—Em dirien que èticament faig una bona feina, però que és l’equivocada.

En Rouche es va arraulir per combatre el fred, però en canviar de posició va xocar contra la porta desllorigada d’un armari, que va fer trontollar una pila de rajoles i les va fer caure sobre el terra polsegós.

—Merda.

—Què ha passat? —va preguntar la Curtis.

—Perdona. Estem fent obres a la cuina i tot està de cap per avall —li va dir ell—. Explica’m això de la teva família.

Van parlar de tot i de res fins que la Curtis va murmurar respostes que es perdien en el silenci. Ell va escoltar les seves respiracions poc profundes i els seus ruflets una estona, fins que el so li va resultar una manera surrealista d’acabar pacíficament un dia traumàtic.

Finalment, ell va penjar el telèfon.

Massa cansat per tornar a pujar a dalt, va recolzar el cap a l’armari, va tancar els ulls i es va quedar adormit entre uns mòduls de cuina desmuntats i el terra de formigó.