35

Dilluns, 21 de desembre de 2015

23.20 h

En Rouche va aparcar l’Audi a fora del número 56, una casa d’un blau pàl·lid situada en un carrer de cases de gent benestant. Les corones nadalenques guarnien les portes més per aparentar que no pas per decorar. I els llums de Nadal feien exclusivament pampallugues blanques i daurades; ni un sol Pare Noel de plàstic esguerrava la sobrietat del paisatge. Un reguitzell de fanals antics flanquejaven el carrer, unes inhòspites torres negres en un fons nevat que alertaven dels perills amagats just a sota de la superfície blanca. La lluentor taronja i càlida dels fanals era entranyable, però no deixava de recordar per què a la resta de la ciutat s’havia optat per models menys nostàlgics però més lluminosos.

En Rouche va sortir del cotxe i va anar a obrir la porta del passatger. La Baxter va caure de costat, però ell la va poder agafar a temps i la va arrossegar pel camí enfangat de neu fins a les escales de la porta de la casa. En Rouche va col·locar la cama hàbilment per sota de la de la Baxter per mantenir-la incorporada i va picar al timbre. Les ferides encara eren recents i notava com li coïen sota l’embenatge.

Al cap de quaranta segons, que se li van fer eterns, va sentir algú que baixava les escales. Els panys van cedir i aleshores un home, que semblava que hagués estat jugant a bàdminton en pijama, va mirar pel badall de la porta abans d’obrir-la de bat a bat:

—Què ha passat? És morta! —va exclamar en Thomas quan va veure el cos pansit de la Baxter als braços d’en Rouche.

—Eh? No! No! Ha begut més del compte —va explicar en Rouche, ensenyant-li la cara de la inspectora com a prova. Tenia el cap caigut endavant i la boca oberta. Convençut que encara estava conscient, en Rouche la va sacsejar i la Baxter va acabar remugant—. Bastant més del compte —va afegir.

—Ah… d’acord —va dir en Thomas més alleugerit però també sorprès—. Em sap greu. Passi, passi. Que mal educat que soc. Què fem…? La portem a la seva habitació, aleshores?

—Al lavabo —va suggerir en Rouche, arreplegant totes les forces per subjectar-la, perquè no veia que en Thomas tingués cap intenció de descarregar-lo d’aquell pes.

—Sí, esclar, al lavabo —va assentir en Thomas, tancant la porta de la casa—. És a dalt.

—Perfecte —va esbufegar en Rouche, avançant pel rebedor fent tentines.

En Thomas l’havia sorprès una mica. No hi havia dubte que tenia l’elegància d’un model de catàleg de jaquetes de punt, d’home sa i fort, però s’esperava algú… Ara que hi pensava, en Rouche no tenia ni idea de quina mena d’home s’esperava.

Va seguir en Thomas fins a l’habitació i al lavabo adjunt, on per fi va poder deixar la Baxter a terra al costat del vàter. Gairebé immediatament, ella es va revifar i es va agafar a la tassa. En Rouche li enretirava els cabells de la cara mentre ella vomitava. Mentrestant, en Thomas s’havia ajupit al seu costat amb un got d’aigua.

—Per cert, soc en Thomas —es va presentar allargant-li la mà en un acte reflex, però era evident que en Rouche en aquells moments no l’hi podia agafar—. Esclar. Perdó —va dir enretirant-la.

—Jo em dic Rouche.

—Ah, així que ets en Rouche —va dir amb un somriure, i va estirar la cadena—. És la primera vegada que la veig així —va confessar-li després de veure com la Baxter es deixava caure a terra entre tots dos.

En Rouche va saber dissimular que el sorprenia que la Baxter hagués triat compartir amb ell el seu problema amb l’alcohol i no amb el seu nòvio de feia vuit mesos. També era estrany que en Thomas no s’hagués adonat de res.

Aquesta vegada li tocava a en Thomas agafar els cabells a la Baxter, que s’havia tornat a arrambar a la tassa del vàter.

—Què ha passat? —va preguntar.

En Rouche va pensar que no era el lloc adient per parlar-ne. El que la Baxter li volgués explicar era cosa d’ella. Ell es va limitar a arronsar les espatlles en senyal de disculpa.

—El cas encara és obert i no puc dir res.

En Thomas assentí amb el cap. Tot feia pensar que la Baxter ja havia utilitzat abans aquella excusa amb ell. Va canviar de tema:

—Tu i l’Emily deveu ser molt amics.

—Qui?

La Baxter va alçar una mà sense esma.

—Ah, la Baxter! Suposo que… sí —va dir en Rouche, que s’acabava d’adonar de l’infern que havien viscut en un cas tan breu, horrors que perdurarien—. I tant —es va reafirmar—. És molt, molt especial!

La Baxter va vomitar sorollosament i en Rouche va tornar a agafar-li els cabells. Quan va acabar, ell es va aixecar.

—Veig que aquí més o menys ja està tot controlat —va dir a en Thomas—. Jo me’n vaig. —I aleshores va recordar una cosa—. Tinc un… un detallet per a ella al cotxe, res de l’altre món.

—Ah, doncs estàs més que convidat a deixar-lo sota l’arbre amb els altres —va dir en Thomas—. I, sisplau, agafa el cotxe. Demà al matí ja l’acompanyaré jo a la feina.

En Rouche va acceptar l’oferta.

—Rouche —li va dir en Thomas quan ja anava a buscar el cotxe—, l’Emily mai no m’explica gaires coses… Cuida-me-la, sisplau.

En Rouche va dubtar. No faria a en Thomas una promesa que no podia mantenir.

—D’acord, un dia més i prou —li va dir abans d’anar-se’n.

La Baxter es va despertar als braços d’en Thomas. Les rajoles fredes del lavabo li glaçaven les cuixes nues i a l’instant va ser conscient de la cicatriu que tenia sense ni tan sols mirar-la. Els pantalons estaven fets un nyap en un racó, però encara portava la camisa suada. Tots dos dormien coberts per una tovallola de bany. En Thomas seia com bonament podia entre el lavabo i la paret.

—Merda —va mussitar, enfadada amb ella mateixa.

Es va desprendre dels braços d’en Thomas i es va aixecar lentament, balancejant-se mentre s’adaptava a la nova alçada. A poc a poc, va començar a baixar les escales.

Els llums de Nadal feien pampallugues, una font de llum solitària i càlida en la foscor de la casa. Va creuar la sala d’estar i va seure davant de l’avet amb les cames encreuades mentre observava com les bombetes de colors s’alternaven la feina. Després d’uns quants minuts hipnòtics, va observar l’angelet que l’esguardava des del cim de l’arbre. Les paraules «tranquil·litzadores» de la Lennox sobre la seva companya morta li van ressonar al cap: «Suposo que Déu necessitava un altre àngel».

La Baxter es va aixecar, va allargar la mà i va llançar el fràgil ornament al sofà. Ja millor, va començar a ordenar els regals que no eren seus.

Quan era més joveneta adorava el Nadal. Els últims anys, el grau de celebració s’havia limitat a les cinc pel·lícules típiques nadalenques i potser sopar a casa d’algú la nit de Nadal, si li insistien molt, si és que sortia de la feina prou d’hora.

Va agafar el telecomandament i va engegar el televisor. Va abaixar-ne el volum fins que els altaveus només emetien un brunzit. Estava emocionada de veure que tornaven a repetir un capítol de la sèrie Frasier i, amb un somriure d’alegria, va començar a separar els regals en tres pilons. La majoria eren per a ella, esclar. L’Eco s’emportava un botí que encara feia goig, però el piló d’en Thomas feia pena.

Va agafar un paquet diferent, estrany, i en va llegir l’etiqueta:

Intrigada, esperonada per la il·lusió del seu Nadal privat en petit format, però també per poder tornar el gest amb un regal del mateix valor econòmic, va estripar el paper i es va trobar un pingüí amb una gorra taronja a les mans, el mateix peluix que ella s’havia quedat mirant a la casa d’en Rouche…, el peluix de la seva filla.

La Baxter es va quedar mirant aquell ocell d’aire maldestre. No entenia que en Rouche li pogués fer un regal amb un valor sentimental tan fort, i això la va neguitejar. Com si ja no el necessités, com si no comptés tornar de la prova final que teòricament havien d’afrontar.

Es va deixar el Frankie sobre les cames i va estirar la bossa gran de l’Edmunds i la Tia. Va ficar-hi la mà i va trobar el sobre blanc. Se n’havia oblidat totalment. El va treure i el va agafar amb les mans, just damunt del Frankie. Va recordar aleshores les seves sospites infundades sobre en Rouche, l’enganxada que havia tingut al principi amb l’Edmunds, el seu millor amic, que sempre li suplicava que no es llegís l’estat de comptes d’en Thomas. Li va venir al cap en Thomas, cobert amb la tovallola i adormit al lavabo de dalt, on havia passat la nit cuidant-la.

I aleshores va somriure en pensar en el seu nòvio a estones maldestre. Va estripar el sobre en petits bocins i els va llançar com si nevés sobre el paper d’embolicar estripat. Després, va continuar classificant els regals.