INICIACIÓ

Dimarts, 24 de novembre de 2015

21.13 h

Sabia que li tocava a ella.

Sentia els ulls de tots plegats clavats al damunt, i tot i així no es movia.

Es va girar i amb una breu mirada va confirmar el que ja sabia: la porta era tancada i l’única escapatòria possiblement devia estar a l’altra punta del món.

Era impossible. No ho aconseguiria.

—Sasha? —li va preguntar una veu suaument a l’orella.

L’Alexei era de peu dret al seu costat. Sobretot havia de dirigir-se a ell formalment davant dels altres. No permetia que ningú el cridés pel seu nom, però amb ella havia fet una excepció.

—Per què no vens amb mi? —li va dir amb una veu amable, oferint-li la mà—. Va, vine.

Tots dos van caminar entre els dos flancs. Els de la banda esquerra de la Sasha, ja havien passat la prova. En canvi, l’angoixa dels de la dreta s’allargaria una mica més per culpa de la seva covardia.

En Green la va acompanyar fins al capdavant de la sala, on hi havia el rastre d’una taca vermella sobre un terra encerat; un dels seus «germans» havia perdut el coneixement quan encara no havia acabat el procés. Un home desconegut la mirava fredament amb un ganivet ensangonat a les mans. No l’havia netejat i no ho faria fins que l’hagués marcada. Aquest era l’objectiu. Ara eren un tot, igual, connectat.

—Estàs preparada? —va preguntar en Green.

La Sasha va fer que sí, amb respiracions breus, accelerades.

Ell es va situar darrere d’ella per descordar-li la camisa i l’hi va enretirar de les espatlles. Quan el desconegut va acostar-li el ganivet, però, va tenir una esgarrifança i va recular enrere. En aquell moment va topar amb en Green.

—Ho sento… ho sento —es va disculpar ella—. Estic bé. —Va reincorporar-se, va fer un pas endavant i va tancar els ulls.

El botxí de mirada impassible va tornar a empunyar el ganivet… Va notar el metall fred de la fulla a punt d’esgarrinxar-li la pell.

—Ho sento. Ho sento. Ho sento —va dir ella plorant, i es va allunyar—. No puc fer-ho.

Mentre ella sanglotava entre llàgrimes davant del seu públic, en Green l’abraçava fort.

—Xxxxxt… Xxxxxt… —li xiuxiuejava.

—Faré tot el que em diguis, t’ho prometo —li va dir la Sasha—. És molt important per a mi. Però és que… no puc.

—Però, Sasha, entens per què et pregunto si pots fer això per mi, oi? —va preguntar en Green.

Ell li dirigí una mirada d’odi roenta com un ferro encès: l’havia traït.

—Sí.

—Doncs explica-m’ho… De fet, explica’ns-ho a tots —va dir en Green, i la va alliberar.

Ella es va escurar la gola:

—Demostra que faríem qualsevol cosa per a tu, que nosaltres som teus i que et seguirem allà on sigui, que farem el que diguis sense fer preguntes.

La Sasha va tornar a mirar el ganivet corbat i va tornar a plorar.

—Molt bé. Però ja saps que no has de fer res que no vulguis, oi? N’estàs segura que no ho pots fer?

Ella va fer que no amb el cap.

—Molt bé… Eduardo! —va cridar en Green. Un home va fer un pas i es va desmarcar del grup. Es va tocar l’embenatge que li havien posat feia poc, com si li fes nosa—. Tu i la Sasha sou amics?

—Sí, Ale… Ai, perdó. Doctor Green.

—Pots ajudar la Sasha si ho vols.

—Gràcies —va mussitar ella.

L’Eduardo va anar fins a ella i la va abraçar.

En Green va estrènyer-li afectuosament la mà i en acabat se’n va anar.

Quan els dos amics havien fet unes quantes passes, en Green es va girar i es va tornar a dirigir a ells:

—Eduardo —va cridar en Green des del llindar de la porta, just quan es trobaven en un punt de la sala des d’on tothom els podia veure—. És una llàstima que la Sasha hagi decidit que no és un dels nostres… Mata-la.

Petrificat, l’Eduardo es va girar per dir alguna cosa, però en Green ja se n’anava, sense cap intenció d’escoltar-lo. Al final l’Eduardo no va dir res i es va mirar la Sasha, sense saber ben bé què fer.

—Eddie… —va fer ella, en veure que la mirada del seu amic havia canviat. Ni tan sols no podia veure la porta perquè el públic li feia de muralla—. Ed!

Els ulls d’ell es van negar de llàgrimes, i seguidament va etzibar uns cops de puny a la cara de la seva amiga.

La Sasha es va aferrar a ell mentre queia i li va arrencar l’embenatge.

Mentre ell es vinclava sobre d’ella, la Sasha només es podia fixar en una cosa: la paraula que tenia gravada al pit. I en el seu moment final, allò li va portar algun consol, perquè ja no era el seu amic qui l’estava a punt de matar sinó un «Titella»… El seu amic ja se n’havia anat.