4

Dimecres, 9 de desembre de 2015

8.19 h

Londres havia passat una nit gèlida.

El dèbil sol hivernal se sentia distant i remot, una llum freda poc compromesa que no havia aconseguit descongelar un matí glaçat. La Baxter tenia els dits cada vegada més entumits mentre esperava l’ascensor per baixar a l’avinguda Wimbledon. Va mirar l’hora: feia vint minuts tard, un temps que hauria pogut passar en companyia d’un cafè ben calent a dins del seu acollidor pis.

Bellugava el cos sense moure’s de lloc per mantenir-se en calent mentre l’aire fred li assotava la cara. Fins i tot s’havia rebaixat a portar la ridícula gorra de llana amb una borla i els guants a joc que en Thomas li havia comprat al Camden Lock Market.

Havien canviat el terra de llambordes per un de platejat lluent on els vianants hi passejaven amb cautela i desconfiança: qui els assegurava que aquell paviment no els trencaria una cama així que badessin una mica? Va veure dos homes que es discutien al mig del carrer; per sobre del cap els naixien dues bafarades com les dels còmics.

Quan un autobús de dos pisos es va aturar al semàfor, la Baxter va mirar el seu reflex a les finestres entelades. Avergonyida, es va treure la gorra taronja cridanera del cap i la va enterrar a la butxaca. Més amunt de la seva cara de disgust, l’anunci d’una novetat editorial embolcallava l’exterior del vehicle.

ANDREA HALL

Un acte de ventrilòquia: converses amb un assassí

Com si no en tingués prou amb la fama i la fortuna que havia obtingut gràcies als assassinats del Ragdoll, i a les misèries de les seves víctimes, la periodista i exdona d’en Wolf tenia l’arrogància de treure un relat autobiogràfic dels fets.

L’autobús de dos pisos va arrencar i, des de dalt, l’Andrea, que acaparava la part del darrere del vehicle amb la seva fotografia, va dirigir un somriure a la Baxter. Se la veia més jove i atractiva que mai i s’havia tallat els cabells pèl-rojos ben curts, com imposava la moda i cosa que ella no s’hauria atrevit a fer. Abans que aquella cara de creguda se n’anés i quedés lluny del seu abast, la Baxter va obrir la bossa, va treure’n un tàper i en va agafar l’ingredient bàsic del seu entrepà de tomàquet, que va esclatar gratament sobre la immensa cara d’aquella immensa estúpida.

—Inspectora?

La Baxter va fer un bot.

No s’havia adonat de la impressionant furgoneta negra que acabava de parar just darrere seu, a la parada de l’autobús. Va desar immediatament el tàper a la bossa i quan es va girar es va trobar que l’agent especial la mirava amb cara de preocupació.

—Què fa? —li va preguntar la Curtis amb cautela.

—Ah, res, només… —La Baxter no va acabar la frase amb l’esperança que aquella professional, vestida impecablement, en tindria prou amb aquelles tres paraules per explicar el seu comportament inadequat.

—Llançant menjar als autobusos? —suggerí la Curtis.

—Sí.

Mentre la Baxter es dirigia al vehicle, la Curtis va descórrer la porta lateral de la furgoneta i va mostrar el gran espai interior que els vidres tintats ocultaven.

—Americans… —va murmurar amb displicència entre dents.

—Com estem avui? —va preguntar la Curtis educadament.

—Ui, jo no sé vosaltres, però jo estic morta de fred.

—Sí, perdona que hem arribat tard. No ens pensàvem que el trànsit estaria tan malament.

—Som a Londres —va dir la Baxter com si digués una obvietat.

—Puja, va!

—Segur que hi cabo? —va preguntar la Baxter amb sarcasme mentre s’enfilava sense cap gràcia al vehicle.

La pell beix del seient va crepitar mentre s’hi asseia. Es va preguntar si hauria de deixar clar que el soroll venia de la pell i no d’ella, però va arribar a la conclusió que això mateix els devia passar a tots els passatgers quan s’hi asseien.

Va fer un somriure i va mirar la Curtis.

—Tranquil·la —va dir l’americana, que va tancar la porta d’una estrebada mentre cridava al conductor que ja podien marxar.

—Avui no ve en Rouche? —va preguntar la Baxter.

—L’agafarem a mig camí.

La Baxter, tremolant mentre la calefacció començava a descongelar-la, es va preguntar per què els agents no havien pensat a allotjar-se al mateix hotel.

—Em sap greu però t’hi hauràs d’anar acostumant. A Nova York hi ha dos pams de neu. —La Curtis va furgar una motxilla i en va treure una elegant gorra negra semblant a la que ella portava—. Té.

La va allargar a la Baxter, que per uns instants es va il·lusionar, fins que es va adonar que duia al davant les lletres de l’FBI serigrafiades en groc; un blanc perfecte per a un franctirador si mai se’n trobava cap.

La va tornar a la Curtis.

—Merci, però ja en tinc una —va dir. Va treure de la butxaca la cridanera gorra taronja i se la va enfundar al cap.

La Curtis va arronsar les espatlles i va mirar per la finestra, veient passar la ciutat.

—L’has tornat a veure des d’aleshores? —li va preguntar a l’últim.

—Només al judici —va contestar la Baxter mentre intentava esbrinar a on es dirigien.

—Estic una mica nerviosa —va dir la Curtis amb un somriure.

La Baxter va quedar uns moments hipnotitzada pel somriure perfecte d’actriu de cinema de la jove agent. Després es va fixar que tenia una pell bruna immaculada i no sabia dir si portava maquillatge per aconseguir aquell efecte. Es va sentir una mica inferior al costat d’ella, així que va desviar la mirada a la finestra mentre es tocava distretament els cabells.

—És que en Masse és una llegenda vivent —va continuar la Curtis—. He sentit dir que a l’acadèmia de policia encara l’estudien. Estic convençuda que algun dia el seu nom es mencionarà al costat d’assassins en sèrie històrics com Ted Bundy o John Wayne Gacy. En realitat, és… és tot un honor, oi? Per dir alguna cosa.

La Baxter va fulminar la noia amb la mirada.

—Jo de tu buscaria una altra manera de dir-ho —li etzibà—. Aquell sac de merda guillat va matar i mutilar un amic meu. De debò això et fa gràcia? Et penses que n’aconseguiràs un autògraf?

—No volia ofend…

—Perds el temps. I me’l fas perdre a mi. Fins i tot fas perdre el temps a aquest d’aquí —va dir la Baxter assenyalant el conductor—. En Masse no pot ni parlar. L’última notícia que en tinc és que encara li penja la mandíbula.

La Curtis es va escurar la gola i va redreçar l’esquena.

—Et demano disculpes si…

—La manera de disculpar-te és callant —va sentenciar la Baxter.

Totes dues dones van acabar fent el trajecte en silenci. La Baxter observava el reflex de la Curtis a la finestra. No se la veia ni enfadada ni indignada, només decebuda amb si mateixa per aquell comentari sense cap mena de tacte. Els llavis es bellugaven en silenci com si practiqués una disculpa o es preparés a consciència el tema de la pròxima conversa que tard o d’hora tindrien. La Baxter, que començava a sentir-se una mica culpable per com havia esclatat, va recordar que ella mateixa estava emocionada com una nena, tot just un any i mig abans, en veure per primera vegada el Ragdoll i adonar-se que acabava de trobar-se enmig d’un cas molt gros, fantasiejant en la repercussió que podia tenir en la seva carrera. Estava a punt de dir alguna cosa quan el vehicle va girar per un carrer i va aparcar a fora d’una gran casa adossada en un barri residencial. No tenia ni idea d’on eren.

Va mirar tota confusa la casa que imitava l’estil eduardià, que tan aviat semblava acollidora com abandonada. Les males herbes proliferaven a pler per les escletxes profundes d’un pendent cimentat. Uns llums de Nadal apagats s’aferraven als marcs escrostonats de les finestres, mentre el fum s’escapava mandrosament per una xemeneia obstruïda per un niu d’ocells.

—Quin hotel més curiós —va comentar ella.

—La família d’en Rouche encara hi viu —va explicar la Curtis—. Em sembla que el van a veure als Estats Units de tant en tant i ell torna aquí quan pot. Em va dir que allà fa vida als hotels. Però esclar, així és aquesta feina, m’imagino. Mai no et pots acabar d’establir enlloc gaire temps.

En Rouche va sortir de la casa menjant una torrada. Semblava que s’integrés a la gelor del matí: la camisa blanca i el vestit blau imitaven els núvols que enteranyinaven el cel, i les vetes blanques dels cabells li relluïen com si fossin el glaç de l’asfalt.

La Curtis va treure el cos de la furgoneta per saludar-lo i ell s’hi va encastar de ple amb la torrada; havia relliscat pel pendent.

—Collons, Rouche! —es va queixar ella.

—No has trobat una furgoneta més grossa? —va sentir la Baxter que en Rouche li preguntava a l’altra agent amb sarcasme abans de pujar al vehicle.

En Rouche va seure just davant de la Baxter i li oferí una mossegada del seu esmorzar, amb un somriure d’orella a orella perquè s’acabava de fixar en el bolic de llana taronja que portava al cap.

El conductor va reprendre la marxa i ja tornaven a estar en ruta. La Curtis va ocupar l’estona llegint papers de la feina, mentre que la Baxter i en Rouche miraven com passava ràpidament el paisatge per la finestra i s’acabava difuminant fins a formar una nebulosa indesxifrable.

—Ostres, com odio aquesta ciutat —va dir en Rouche mentre creuaven el riu, amb els ulls enganxats a unes vistes espectaculars—. El trànsit, el soroll, la brutícia… La gent camina en massa per unes artèries estretes com si busquessin provocar un atac de cor… Els grafiters embruten qualsevol superfície que tingui la mala sort de caure al seu abast…

La Curtis va fer un somriure a la Baxter per disculpar el seu company, però en Rouche encara no havia acabat:

—En certa manera, em recorda l’escola: la típica festa a casa del nen ric, m’entens? Els pares són fora i mentre no hi són tota la sofisticació arquitectònica queda trepitjada, pintada i ignorada per allotjar-hi les vides insignificants de persones que no la sabran valorar mai.

Van seure en un silenci tens mentre la furgoneta avançava a poc a poc cap a la cruïlla.

—Doncs a mi m’agrada Londres —va dir la Curtis—. Hi veus història per tots els racons.

—De fet, coincideixo bastant amb en Rouche —va dir la Baxter—. I sí que té història per tots costats, però on tu veus Trafalgar Square jo hi veig el carreró i els contenidors on vam trobar el cos d’una prostituta. On tu veus el Parlament, jo hi veig el riu i la llanxa que em va fer perdre… una cosa que no hauria d’haver perdut. Però malgrat tots els seus defectes… és la meva ciutat.

Per primera vegada des que s’havien posat en marxa, en Rouche va desviar la mirada de la finestra i va escodrinyar la Baxter.

—I quan vas marxar de Londres, Rouche? —va preguntar la Curtis, a qui era evident que aquell silenci no li resultava tan còmode com als altres.

—El 2005 —va replicar.

—Deu ser dur tenir la família sempre lluny.

En Rouche feia cara de no tenir cap ganes de parlar-ne però va contestar:

—Sí. Però si sents les seves veus cada dia, la distància tampoc no és tan gran.

La Baxter es va regirar al seu lloc, una mica incomodada i avergonyida per la seva sinceritat, que la Curtis encara va empitjorar més quan va fer un «Ooooh!» innecessari i hipòcrita.

El conductor els va deixar a l’aparcament per a visitants de la presó de Belmarsh i van caminar fins a l’entrada principal. Els dos agents van entregar les pistoles mentre els agafaven les empremtes dactilars, després van passar pel cancell de seguretat, la màquina de rajos X, el detector de metalls i es van sotmetre als escorcolls de rigor abans que els diguessin que havien d’esperar el director de la presó.

A en Rouche se’l veia tens mentre avaluava l’entorn, i la Curtis es va excusar unes quantes vegades per anar al lavabo. Al cap d’una estona, la Baxter ja no podia ignorar el fet que en Rouche cantava a sota veu «Hollaback Girl» de Gwen Stefani:

—Va tot bé? —li va preguntar.

—Perdó.

La Baxter se’l va mirar de reüll.

—Canto quan estic nerviós —va explicar.

—Nerviós?

—És que no m’agraden els llocs tancats.

—I a qui li agraden? —va fer la Baxter—. És com dir que no t’agrada que et treguin un ull: és obvi. I no té cap sentit dir-ho en veu alta perquè a ningú no li agrada quedar-se atrapat enlloc.

—Gràcies per l’interès —va dir ell amb un somriure—. I ja que parlem de quan estem nerviosos, tu com ho portes?

La Baxter no s’esperava que s’adonés dels seus temors.

—En el fons, en Masse tenia intencions de…

—Matar-me? —va afegir la Baxter—. Sí, ho sé. Però aquest cas no té res a veure amb en Masse. Només espero que el director Davies encara no treballi aquí. No li caic gaire bé.

—Tu? —va preguntar en Roche, amb l’esperança que hagués semblat (tot i que no ho va semblar) que estava del tot sorprès.

—Sí, jo —va dir la Baxter, una mica ofesa.

Evidentment, era una mentida. La Baxter en realitat temia trobar-se cara a cara amb en Masse una altra vegada, no per qui era sinó pel que podia saber i revelar.

Només quatre persones sabien què havia passat exactament a l’interior de la sala de justícia de l’Old Bailey. Ella s’esperava que en Masse contradigués la seva versió dels fets, reformulada a correcuita; no obstant això, mai no va contradir la seva declaració. I com més passaven els dies més creixia l’esperança que l’assassí hagués sortit tan malparat de la batussa amb en Wolf que no recordés el secret de la Baxter. Cada dia es preguntava si el passat l’atraparia i ara temia que no estigués temptant la sort. En pocs minuts seuria davant de l’única persona que li podia arruïnar la vida.

En aquell moment va aparèixer el director Davies. La cara se li va desencaixar en reconèixer la Baxter.

—Vaig a buscar la Curtis —va xiuxiuejar a en Rouche.

Es va aturar davant de la porta del lavabo en sentir la veu de la Curtis a l’interior. Se li va fer estrany, perquè havien deixat els telèfons mòbils a Seguretat. Va acostar l’orella a la porta massissa fins que va poder sentir el que l’agent americana es deia a si mateixa, possiblement mirant-se al mirall:

—Para de fer comentaris estúpids. Pensa abans de parlar. No pots cometre errors així davant d’en Masse. Si vols tenir confiança en tu mateixa, primer has de confiar en els altres.

La Baxter va picar a la porta estrepitosament i la va obrir de bat a bat, cosa que va fer saltar la Curtis.

—El director ja està a punt —va anunciar.

—Ara vinc, un moment.

La Baxter va assentir amb el cap i va tornar amb en Rouche.

El director va acompanyar la comitiva cap al mòdul d’alta seguretat.

—M’imagino que ja n’esteu al corrent, però en Lethaniel Masse té seqüeles de les lesions que va patir abans que el detingués l’agent Baxter —va dir fent un esforç per semblar agradable.

—Actualment inspectora en cap —el corregí ella, desautoritzant-lo.

—S’ha sotmès a diverses cirurgies reconstructives a la mandíbula, però no li acabarà de funcionar mai del tot bé.

—Podrà respondre les preguntes que li fem? —va preguntar la Curtis.

—No d’una manera entenedora, no. Per això he fet venir una intèrpret que els acompanyarà durant l’interrogatori.

—Especialitzada en… murmuris? —va preguntar la Baxter, incapaç de dominar-se.

—Llenguatge dels signes —va dir el director—. En Masse en va aprendre al cap de poques setmanes de ser aquí.

El grup va sortir a l’exterior per una altra porta de seguretat, on els patis estaven misteriosament buits, mentre el sistema d’altaveus emetia un missatge codificat.

—Com és en Masse com a reclús? —va preguntar la Curtis amb una veu de clar interès.

—Exemplar —va respondre el director—. Tant de bo es comportessin tots tan bé. Rosenthal! —va cridar un jove vigilant que era a l’altra punta d’un camp de futbol de perímetre pentagonal, que una mica més i rellisca amb el gel en dirigir-se corrent cap a ells—. Què passa?

—Hi ha hagut una altra baralla al bloc 3, senyor —va dir el jove, panteixant. Tenia els cordons d’una sabata descordats i els arrossegava per terra.

El director va sospirar.

—Em sap greu però m’hauran de disculpar —els va dir—. Aquesta setmana ens ha arribat un nou grup d’interns i sempre hi ha problemes mentre es mesuren els uns als altres i es reajusten les jerarquies. En Rosenthal els acompanyarà a veure en Masse.

—En Masse, senyor? —El jove no semblava gens entusiasmat amb l’ordre—. D’acord.

El director se’n va anar corrents i en Rosenthal els va portar cap a una presó dins de la presó, envoltada de murs i reixats propis. Quan van arribar a la primera porta de seguretat, el jove vigilant es va palpar les butxaques frenèticament i va començar a recular.

En Rouche li va picar l’espatlla i li allargà una targeta d’identificació.

—T’ha caigut abans —li va dir amablement.

—Gràcies. El meu cap em mataria aquí mateix si la tornés a perdre.

—Abans et mataria un dels autors d’una massacre que intenta escapar-se —va dir la Baxter, i el noi es va posar vermell com un pebrot.

—Perdó —va dir, abans de passar entre ells per sotmetre’ls a nous controls de seguretat i escorcolls.

Va explicar-los com el mòdul d’alta seguretat estava dividit en «galeries» amb dotze cel·les individuals cadascuna i que els zeladors només hi podien treballar per un període de tres anys abans no els transferien un altre cop a la presó principal.

A l’interior, unes parets beix i unes portes s’alçaven al voltant d’un paviment de terracota i d’una estructura laberíntica de baranes, accessos i escales rovellades. Al sostre hi havia unes grans xarxes desplegades entre les passarel·les, i feien panxa al centre, allà on s’acumulava la porqueria i altres objectes més aerodinàmics.

Sorprenentment, l’edifici estava en un silenci absolut, mentre els presoners encara estaven confinats a les seves cel·les. Un altre guàrdia els va acompanyar fins a una sala situada a la planta baixa, on els esperava una dona de mitjana edat malforjada. Els la van presentar, era la intèrpret de llengua de signes, i el vigilant els va recitar tota una llista de normes de rigor abans d’obrir finalment la porta.

—Recordeu-ho, si necessiteu res, seré a fora —va insistir en dues ocasions, i per fi va empènyer la porta fins a deixar al descobert la figura imponent que seia d’esquena a ells.

La Baxter podia notar el neguit dels guàrdies quan eren a tocar de l’intern amb més mala reputació de tot el centre penitenciari. Una llarga cadena lligava les manilles d’en Masse a la superfície de la taula metàl·lica, i recorria de dalt a baix la granota blau elèctrica fins a fermar al terra de ciment els grillons que li immobilitzaven els peus.

Quan van entrar a la sala no es va girar, només li podien veure les profundes cicatrius que li havien quedat a la closca, però sí que va tirar el cap enrere per ensumar l’aire amb un nas rastrejador, interioritzant el seu olfacte.

Les dues dones es van mirar, neguitoses al mateix instant, mentre que en Rouche va asseure’s i va triar, com si res, el seient que quedava més a prop del sospitós.

Malgrat les cadenes que el lligaven a una sala de la qual no es podia escapar, va ser la Baxter qui es va sentir atrapada quan la porta massissa es va tancar darrere d’ells. Molt lentament, va seure davant de l’home que, tot i estar tancat a la presó, encara s’alçava com una amenaça per a ella.

Mentre en Masse observava com la Baxter pentinava la sala amb la mirada i esquivava una topada visual amb ell, la cara deformada va esgrimir una rialla desencaixada.