21
Dimarts, 15 de desembre de 2015
10.03 h
Ningú no havia badat boca mentre creuaven la ciutat amb la Curtis al volant. Les ràdios del departament de la policia de Nova York treien fum, i des de la central enviaven més i més recursos a l’escena del crim cada vegada que una unitat hi arribava i explicava la situació. La poca informació que els agents que es trobaven a l’església s’havien vist obligats a passar pel canal obert feia esgarrifar:
—… cossos pertot arreu…
—… penjats a les parets…
—… tothom és mort.
La Curtis va haver de pujar a la vorera per superar el tap de cotxes que s’havia format a l’encreuament de la 51 Oest. Dos carrers més enllà, un agent jove els feia senyals amb la mà perquè passessin per Broadway, que acabaven de tancar al trànsit. Va arrossegar una tanca de plàstic de nyigui-nyogui per sobre del fang glaçat perquè poguessin passar pel carrer desert. La Curtis va accelerar en direcció a una munió de cotxes policials estacionats que emetien flaixos de llum blava en totes direccions.
Van derrapar i van aparcar davant del Paramount Plaza, que era el màxim de prop on podien arribar, i van recórrer la resta del camí a peu. La Baxter estava convençuda que anaven en la direcció equivocada mentre buscava a banda i banda del carrer, entre edificis tallats pel mateix patró, de façanes brutes i castigades, alguna construcció que s’assemblés a una església. I encara es va quedar més estranyada quan va entrar, darrere de la Curtis i en Rouche, a un antic teatre.
Al carregós vestíbul dels anys trenta la decadència es fusionava amb missatges religiosos que asseguraven que Déu era la salvació i amb cares de policies traumatitzats que suggerien que Déu es devia haver agafat el dia lliure.
Es van obrir tot de portes i es va poder entreveure l’auditori que s’alçava al darrere. La Baxter va veure tot de llanternes que pentinaven el sostre de motllures daurades i la part alta d’unes cortines vermell sanguini, corregudes com si l’espectacle estigués a punt de començar.
Va seguir els companys i va travessar la porta de l’auditori.
Quan havien fet tres passes, es van parar en sec.
—Què coi és això? —va mussitar la Curtis, mentre en Rouche mirava les parets que l’envoltaven sense entendre res.
La Baxter va obrir-se pas entre tots dos i immediatament va lamentar haver-ho fet. L’antic cinema reconvertit en teatre i reformat com a església havia patit una metamorfosi final, una mutació perversa: una manifestació viva de l’infern a la Terra. Va notar que es marejava mentre els ulls assimilaven l’escena que tenia al davant. Havia oblidat el sentiment, la mateixa reacció aclaparadora que havia sentit quan havia vist per primera vegada el Ragdoll, el cadàver fet a partir d’extremitats de diferents persones penjat davant dels finestrals d’aquell sòrdid pis de Kentish Town.
Hi havia tot un feix de cables encreuats que anaven de l’escenari fins a la galeria, del sostre al terra emmoquetat, d’una paret amb motllures a l’altra paret amb motllures; ben bé com una teranyina d’acer teixida per damunt de butaques de vellut vermelles disposades en fileres esgraonades. En aquesta teranyina metàl·lica hi havia tot de cossos despullats atrapats com insectes, cosits de cicatrius, recargolats en contorsions impossibles.
Completament atordida, la Baxter va continuar avançant, seguida dels seus companys, cap a l’auditori… cap a l’infern.
Les llanternes exploradores projectaven ombres sinistres a les parets i figures distorsionades dels cossos atrapats. Els agents de la policia que ja eren a dins avançaven fent ziga-zagues entre l’horror i omplien el buit amb els seus murmuris sufocats. Ningú no donava ordres ni feia ostentació de tenir un rang superior, segurament perquè, com la Baxter, ningú no sabia realment com actuar.
Una llanterna ambulant va passar per sobre d’un dels cossos penjats damunt d’ells i va il·luminar-ne la pell bruna. La Baxter s’hi va atansar per examinar-lo de més a prop. Se sentia un cruixit esgarrifós que cada vegada era més fort. L’agent es va fixar en les extremitats flexionades, més retorçades que les altres, fins i tot fracturades.
—Li fa res? —va preguntar a un agent amb una xiuxiueig de complicitat.
Agraït que per fi algú li digués què havia de fer, l’agent va il·luminar el sostre amb la llanterna.
—N’hi ha més —va informar l’agent mentre les extremitats de fusta es balancejaven suaument—. No sé quants exactament.
El que veien al sostre era una rèplica en mida real de persones suspeses en l’aire però sense trets distintius. El cap era ovalat, sense ulls, i eren els nusos de la mateixa fusta esculpida els que els donaven una expressió sinistra. Un titella penjat en el buit davant d’un escenari i una paraula coneguda gravada en un cos fals: «Esquer». En donar un cop d’ull a la sala a les fosques era impossible saber quines de les formes recargolades que els envoltaven eren reals.
Al cap d’un moment, la Curtis va fer un pas endavant i es va adreçar a tots els policies mostrant la seva acreditació:
—Soc l’agent especial Elliot Curtis de l’FBI! Jo m’encarregaré de gestionar l’escena del crim. Per tant, tothom m’ha d’informar a mi, i qualsevol contacte amb la premsa ha de passar primer per mi. Gràcies.
La Baxter i en Rouche van compartir una mirada, però cap dels dos no va dir res.
—Curtis, no te’n vagis! —va cridar en Rouche mentre ella avançava entre les butaques i se situava al centre de la sala, l’escenari real del teatre, un punt gravitatori al voltant del qual semblava que giressin tots els cossos penjats—. Curtis!
Ella el va ignorar i va assignar a un agent la tasca poc envejable de fer el recompte exacte de morts per una banda i de maniquins de fusta per l’altra.
La Baxter va fer unes quantes passes fins al cos suspès que quedava més a prop, i va situar l’edat de la víctima al voltant de la seixantena. Tenia la boca oberta com ho estaven les ferides recents esgarrinxades al pit: «Esquer». Fins i tot en la llum tènue, podia endevinar la pell reblerta de blaus del mort. L’havien penjat i tenia la punta dels peus a un dit de la rosegada moqueta vermella.
La van sobresaltar unes passes que ressonaven al primer pis, però de seguida va veure el raig de llum d’una llanterna que enfocava des de la galeria mentre un agent atrevit comprovava la zona. La Curtis li va somriure amb cert neguit des del centre del pati de la sala, plantada sota el cos d’un home que tot just estava unes quantes fileres més amunt.
El murmuri abans sufocat ara ja era una xerradissa suau a mesura que la sala s’omplia amb nous policies, una marea blava que s’enretirava dels carrers de la ciutat per arreplegar-se en una única habitació com papallones de nit atretes per un llum. Cada vegada eren més les llanternes que il·luminaven la sala a les fosques.
La il·luminació addicional va revelar quatre cossos més suspesos, i això va fer que la Baxter s’adonés d’una nova cosa. Va agafar el mòbil i va enfocar un cos penjat per sota de la galeria. Després va il·luminar la figura solitària amb una contorsió atroç sobre l’escenari. Va córrer cap a una víctima femenina, col·locada d’esquena a ella. Es va ajupir per sota els cables que subjectaven la dona i va enfocar-li el pit.
—Baxter? —va preguntar en Rouche. Havia observat que en passava alguna i va anar a trobar-la—. Què passa?
—Aquí hi ha alguna cosa…
Va girar el cap bruscament i va il·luminar el cos magre i pàl·lid que la Curtis encara tenia al davant.
La Curtis se’ls va mirar amb una expressió interrogadora.
—Baxter? —va repetir en Rouche.
—Esquer —va contestar ella amb aire distret.
—Què passa?
—Tots són esquers —va explicar mentre se’ls mirava amb preocupació—. Si tots són esquers, on són els titelles?
Li va caure una gota de sang a la galta. En un acte reflex se la va eixugar i li va quedar escampada.
En Rouche va alçar la vista i va mirar el cos que tenien al costat, duia la paraula coneguda gravada a la carn i encara li regalimaven fils de sang per sota el melic.
—Els morts no sagnen —va dir ell entre dents, enretirant la Baxter del lloc.
Aquesta vegada, ella no s’hi va tornar i el va mirar amb ulls de terror mentre el seu raig de llum improvisat enfocava la suposada víctima que la Curtis tenia a tocar: una figura blanca espectral.
La Curtis els va demanar que anessin on era ella, perquè volia saber de què parlaven, quan els músculs de sota la pell cerosa de la víctima es van contraure i un dels braços blancs es va desprendre dels cables. Un raig de llum va captar alguna cosa brillant a la mà tancada…
Abans que en Rouche pogués agafar la seva pistola, abans que cap d’ells poguessin fins i tot alertar la Curtis, el cadàver reanimat va passar-li la mà gola a través en un únic moviment suau.
La Baxter s’ho mirava amb la boca oberta mentre en Rouche disparava tres bales ensordidores al tors de l’home, que l’enviaven violentament contra els cables tensos que el mantenien al lloc.
Tot seguit, l’únic so que es va sentir en el silenci de la sala va ser la vibració metàl·lica de la teranyina de cables.
La Curtis va mirar en Rouche als ulls i va entendre aleshores què passava. Va enretirar-se la mà del coll i va veure que la tenia tacada de sang fosca. Una cascada de sang va caure sobre la brusa blanca talment com el teló d’un escenari. La Baxter ja corria cap a ella mentre l’agent americana trontollava i es desplomava darrere d’una filera de butaques.
—Fora tothom! —va cridar en Rouche—. Fora d’aquí!
Les figures que els envoltaven van començar a desfer les seves contorsions. Els crits de pànic dels policies assolien nivells que rebentaven el timpà amplificats per l’acústica natural de la sala mentre fugien amb dificultat cap a la llum.
L’aranya venia.
Van esclatar trets perillosos.
En Rouche va notar una bala que li va passar a pocs centímetres del cap.
Es va sentir un crit procedent del primer pis i un segon. Poc després, l’agent de la galeria aterrava als peus d’en Rouche.
En Rouche va alçar la pistola i es va endinsar a la sala buscant-hi la Baxter.
Es va sentir un sonor clac metàl·lic que venia de l’altre costat de la nau, diferent d’un tret de pistola, seguit de crits de desesperació dels agents que fugien. A en Rouche no li va caldre girar-se per comprovar d’on venia aquell soroll: el so de l’esperança perduda; era el so d’unes portes de fusta massisses que es tancaven de cop i els deixaven atrapats a dins com si fos una ratera, sentenciats entre quatre parets que ja no eren la casa de Déu.
En Rouche va trobar la Baxter ajupida al costat del cos de la Curtis mentre la massacre continuava al voltant. L’agent anglesa buscava amb una mà el pols mentre amb l’altra li taponava la ferida mortal alhora que intentava sentir les respiracions.
—Crec que li noto el pols, és molt dèbil, però en té! —va sospirar amb alleujament. Va mirar en Rouche.
—Agafa-li la pistola —li va dir ell amb fredor.
—L’hem de treure d’aquí —li va contestar la Baxter, que ni tan sols havia entès el que li deia.
—Agafa-li la pistola! Vinga! —va insistir en Rouche.
La Baxter se’l va mirar amb menyspreu.
Una taca blanca es va precipitar de sobte damunt d’en Rouche. Atrapat per sorpresa, l’únic que va poder fer va ser disparar un tret, que va tocar la cama de l’atacant i el va fer caure entre les butaques; un temps de treva molt valuós. Tot seguit en Rouche va allargar el cos per sobre de la Curtis i li va agafar la pistola de la funda. Després va estirar la Baxter fins a aixecar-la mentre ella intentava impedir-l’hi.
—Deixa’m anar! Encara és viva! —va cridar la Baxter mentre ell l’allunyava de la Curtis—. Encara és viva!
—No podem fer res per ella! —va cridar ell, però la Baxter no el podia sentir pels seus crits, pels trets de pistola i el so esgarrifós de la mort quan els agents quedaven atrapats a la sortida i acabaven esquarterats per armes rudimentàries: ganivets, eines i cables. Les poques persones que esgarrapaven desesperades les portes de fusta massissa acabaven atrapades—. Tampoc no podem fer res per ells.
En Rouche es va veure obligat a deixar anar la Baxter quan l’home que havia ferit els va atacar amb una peça metàl·lica dentada i tallant. Va rebre un tall a la cintura i va recular en sentir el dolor. Doblegat i amb la mà a la ferida, va engrapar la pistola de la Curtis pel canó i amb el mànec va etzibar un cop al cap de l’home que el va deixar inconscient. Després va oferir l’arma a la Baxter, que es va quedar immòbil mirant-la.
Encara hi havia diversos cossos penjats sense moure’s a la sala. Era impossible saber si eren cadàvers, titelles o persones vives que esperaven pacientment. En Rouche no va tenir ni el temps ni les ganes d’acostar-s’hi per comprovar-ho perquè dues figures pàl·lides van irrompre de sobte de la foscor i van començar a córrer pel passadís de butaques en direcció a ells.
—Baxter, hem de marxar… Hem de marxar! —va cridar amb rotunditat.
Ella encara buscava amb ànsia el lloc on havien abandonat la seva amiga quan la butaca del seu costat va esclatar en mil bocins d’estelles i farcit.
Algú els disparava.
Mentre ells corrien cap a l’escenari, un home disparava indiscriminadament des de la galeria sense tenir cap domini de l’arma, i va fer que un dels titelles de fusta s’estavellés a terra abans de quedar-se sense bales. En Rouche va assenyalar les escales laterals de l’escenari. Mentre pujaven, es va fixar si hi havia signes de vida en la figura solitària recargolada al focus.
Un ramat d’ulls famolencs es van girar i els van mirar mentre desapareixien darrere les cortines i topaven amb la foscor dels bastidors.
Unes escales insegures s’enfilaven per les parets com unes torres i unes cordes gruixudes de nusos penjaven per sobre dels seus caps talment unes sogues. Sentien perfectament els atacants que anaven darrere d’ells.
El so del pes dels peus nus sobre els taulons de fusta els va atrapar mentre s’enfrontaven amb les entranyes claustrofòbiques del vell edifici, guiats únicament per les fletxes verdes lluminoses dels senyals de «Sortida d’emergència». Mantenien les pistoles empunyades cada vegada que travessaven una porta del laberint de passadissos que només feia que alentir la seva fugida.
Van sentir un soroll just darrere seu.
En Rouche es va girar de cop i va mirar en la foscor.
Va esperar, però l’únic moviment va venir d’un cubell rovellat que es balancejava suaument en una de les cordes que ells havien mogut en passar pel costat.
Es va tombar per continuar avançant i es va trobar que la Baxter havia desaparegut.
—Baxter? —va mussitar en Rouche mentre avaluava els tres possibles passadissos per on podia haver anat ella. Tenia la sensació que l’envoltaven crits salvatges i petjades de peus que corrien—. Baxter?
Va decidir-se per un dels passadissos, basant-se només en el fet que estava una mica més ben il·luminat que les altres dues opcions. A mig camí, però, es va amplificar el ressò dels crits feréstecs i van aparèixer tres formes fantasmals a la cantonada.
—Merda —va lamentar en Rouche.
Va fer mitja volta i va començar a córrer en el sentit contrari.
Tenia la sensació que tard o d’hora cauria de morros perquè les cames no podien seguir el ritme de la seva desesperació per fugir d’allà. Va creuar la intersecció on havia perdut la Baxter i va continuar recte mentre darrere d’ell els crits cada vegada eren més desfermats i embogits, com si els predadors sentissin que la cacera estava a punt d’acabar-se.
En Rouche no s’atrevia a mirar enrere, però disparava igualment. L’únic que aconseguia era perforar una paret insubstancial. Va cridar la Baxter, amb l’esperança que el pànic que transmetia la seva veu l’empenyés a córrer, si és que encara ho podia fer. Els trets es van convertir en espetecs buits, s’havia acabat la poca munició que li quedava. Va ensopegar amb un pot de pintura buit, que va sentir rodolar estrepitosament per terra durant uns segons.
Estaven a punt d’atrapar-lo.
Va arribar a una cantonada abrupta i va xocar contra la paret. Una mà li engrapava la cara mentre ell es tirava enrere per desprendre-se’n. A l’extrem del passadís, emmarcada per una fina escletxa de claror del carrer, hi havia la porta d’una sortida d’emergència. Va fer un últim esprint, amb l’alè dels seus assetjadors enganxat al clatell, i es va llançar contra la barra fins a sortir disparat a la llum encegadora. El va rebre una ràfega de trets i una ordre:
—Policia de Nova York, quiet! Llença l’arma!
En Rouche va obeir. L’aire era fred i se li van entelar els ulls.
—De genolls!
—Tranquils. Tranquils —va insistir una veu familiar—. És dels meus.
La taca negra que entreveia en Rouche va acabar sent un agent de la Unitat d’Assalt vestit amb l’uniforme tàctic. En Rouche va reconèixer els edificis de l’altre costat del carrer i s’adonà que el vast entramat de passadissos i magatzems de l’església l’havia fet desembocar a la 51 Oest, dos edificis més enllà.
L’agent armat va abaixar l’arma i va passar pel costat d’en Rouche, sense oferir-li ajuda, per anar a comprovar l’estat dels dos cossos nus estesos al llindar de la porta d’emergència. En Rouche es va agafar aquell menyspreu com una invitació a aixecar-se i va sospirar d’alleujament quan va veure la Baxter, però ella ni li va retornar el gest ni li va anar a dir res.
—Ja són dins? —va preguntar en Rouche a un agent de la Unitat d’Assalt—. Hi ha una dona, una agent de l’FBI, i està…
L’agent el va interrompre:
—Estan a punt de rebentar les portes de l’auditori.
—Hi haig de ser —va dir en Rouche.
—Tu on has de ser és aquí —el va corregir l’home.
—Potser quan la troben és massa tard!
En Rouche es va girar per aproximar-se a l’entrada principal quan l’agent armat va aixecar el seu fusell d’assalt AR-15.
—Està tot controlat, agent! —va intervenir la Baxter.
Es va interposar al camí d’en Rouche i el va empènyer a un costat. Ell s’aguantava el pit amb dolor.
—Que vols que et matin? —li va preguntar—. Em vas dir que no volies morir, te’n recordes? M’ho vas prometre.
—La Curtis encara és dins! —va dir en Rouche—. Potser jo puc… Si jo pogués…
—És morta, Rouche! —va cridar la Baxter, abans d’abaixar el to de veu fins a un simple xiuxiueig—: És morta.
Es va sentir un barrabum i en qüestió de segons les portes d’entrada a l’església es van reduir a un esclat de vidres que van deixar via a una enorme massa de foc que va recular i després s’alliberà. L’ona expansiva de l’explosió va empènyer enrere en Rouche i la Baxter, que s’havien endut les mans a les orelles per suportar millor un xiulet intern mentre un núvol de fum envaïa tot el carrer. La Baxter va sentir que els ulls li coïen fins que ja no s’hi va veure. Sentia la pols que se li enganxava a les pestanyes i va notar que en Rouche li agafava la mà. No sabia cap a on se l’emportava fins que va sentir la porta d’un cotxe que s’obria.
—Puja! —va cridar ell.
Quan la Baxter va ser a dins del vehicle, ell va tancar-li la porta i va córrer a pujar-hi per l’altre costat.
La Baxter ja podia respirar una altra vegada i es va fregar els ulls fins que els va poder obrir. Eren a l’interior d’un dels cotxes patrulla de la policia abandonats al mig d’una cruïlla. Només podia afigurar-se la cara d’en Rouche mentre un torrent de fum negre inundava les finestres: una nit prematura.
Cap dels dos no parlava.
La Baxter va començar a tremolar en recapitular els fets dels últims vint minuts.
I tot seguit hi va haver una segona explosió.
La Baxter va començar a hiperventilar i va agafar la mà d’en Rouche. Aquest cop el so no venia de l’església sinó d’algun lloc proper; però ells no podien veure més enllà de l’interior del cotxe patrulla. Es va sentir una tercera deflagració i la Baxter va tancar els ulls. Va notar els braços d’en Rouche a les espatlles mentre retrunyia la quarta i definitiva explosió.
A poc a poc, el fum es va anar esllanguint i la claror va anar guanyant presència. La Baxter va desprendre’s d’en Rouche i va sortir del vehicle, amb la màniga com a màscara improvisada per protegir-se el nas i la boca. Va buscar l’agent de la Unitat d’Assalt, però no el va trobar enlloc. Segurament s’havia refugiat després de la primera explosió. En Rouche va sortir del cotxe per l’altre costat.
Les primeres flamarades van començar a tenyir de vermell el cel sobre el cor de la ciutat mentre unes enormes columnes de fum negre s’arremolinaven i evocaven una imatge malauradament coneguda de l’skyline de Nova York.
—On som? —va preguntar la Baxter amb els ulls encara emboirats.
—Times Square —va mussitar en Rouche.
El silenci es va escapçar amb una allau tronadora de sirenes, alarmes i humanitat que corrien a socórrer els ferits.
—Ah —va fer la Baxter, atordida.
Tots dos es van quedar allà, plantats, observant amb impotència com la ciutat cremava.