3

Dimarts, 8 de desembre de 2015

20.53 h

—Que hi ha algú? Ho sento, arribo tard —va cridar la Baxter des del passadís mentre es treia les botes amb un cop de peu i entrava a la sala d’estar. Un núvol de flaires delicioses emanava de la cuina a través del llindar de la porta, i per l’altaveu de l’iPod, a la cantonada, sonava la melodia inofensiva d’un cantautor que Starbucks havia promocionat aquella setmana.

La taula estava parada per a quatre i les espelmetes titil·lants impregnaven l’estança d’una llum ataronjada que ressaltava la cabellera pèl-roja de l’Alex Edmunds. El seu excompany mal girbat que no sabia ben bé què fer i tenia una cervesa buida a la mà.

Tot i que la Baxter era alta, va haver de posar-se de puntetes per fer-li un petó a la galta.

—On tens la Tia? —va preguntar al seu amic.

—Al telèfon amb la cangur… com sempre.

—Emi! Ja ets aquí? —cridava una veu perfectament impostada des de la cuina.

La Baxter va guardar silenci. Estava massa cansada per ajudar a preparar el sopar.

—Si vols vi aquí en tinc! —va afegir la veu, en to de broma.

La temptació la va arrossegar fins a una cuina de revista on una bateria de cassoles d’última generació borbollejaven en una llum tènue. Les orquestrava un home, amb camisa elegant sota un davantal llarg, que de tant en tant les remenava o les sotmetia a una flama més intensa. La Baxter va entrar i li va fer un petó breu als llavis.

—T’he trobat a faltar —va dir en Thomas.

—Havies dit que tenies vi? —li va recordar ella.

Ell va riure i n’hi va servir una copa d’una ampolla oberta.

—Gràcies. La necessitava —va dir la Baxter.

—No me les donis a mi. És cortesia de l’Alex i la Tia.

Tots dos van alçar les copes mirant l’Edmunds, que s’estava de peu dret a la porta. Després, la Baxter va seure al taulell d’un bot per observar com cuinava en Thomas.

S’havien conegut feia vuit mesos al metro de Londres, a l’hora punta, en una de tantes vagues que feien anar a tothom malament. En Thomas havia aparegut quan la Baxter intentava arrestar injustificadament un dels piquets que reclamava millores salarials i laborals. Si retenia el treballador del metro contra la seva voluntat, la va advertir en Thomas, i l’obligava a caminar deu quilòmetres amb ella fins a Wimbledon, tècnicament ella seria culpable de segrest. Per això, ella va acabar arrestant en Thomas en comptes del piquet.

En Thomas era un home amable i honest. Era guapo en el sentit més genèric de la paraula, com també ho eren els seus gustos musicals, i tenia deu anys més que ella. Era un home segur de si mateix. Sabia qui era i què volia: una vida endreçada, tranquil·la i còmoda. També era advocat. La Baxter reia només de pensar com l’hauria odiat en Wolf. De vegades es preguntava si era precisament allò el que l’havia atret d’ell a primera vista.

L’elegant casa que havia servit de punt de reunió per fer el sopar pertanyia a en Thomas. Feia dos mesos que ell demanava a la Baxter que s’hi traslladés a viure. I si bé ella havia començat a deixar-hi algunes coses personals, i fins i tot havien redecorat plegats l’habitació on dormien, s’havia negat en rodó a deixar el pis del carrer de Wimbledon. De fet, encara hi tenia el gat, l’Eco, l’excusa constant per passar per casa.

Els quatre amics van seure a taula i van gaudir del sopar en companyia, intercanviant històries que, amb l’edat, s’havien tornat menys precises però més divertides i expressaven un interès intens en les respostes a les preguntes més mundanes sobre la feina, la manera correcta de cuinar el salmó i la família. Agafat de la mà de la Tia, l’Edmunds havia explicat animadament com havia anat la seva promoció a Antifrau i va destacar en reiterades ocasions que ara podia passar més temps amb la família, que s’havia ampliat. Quan li van preguntar per la feina, la Baxter va ometre la visita dels companys de l’altra banda de l’Atlàntic i la feina gens envejable que hauria de fer l’endemà al matí.

A les 22.17 h la Tia s’havia quedat adormida al sofà, i en Thomas havia deixat que la Baxter i l’Edmunds xerressin mentre endreçava la cuina. L’Edmunds s’havia passat al vi i s’anaven omplint la copa mentre enraonaven a la llum d’unes espelmes que ja agonitzaven.

—I com va tot per Antifrau? —li va preguntar ella a sota veu, donant un cop d’ull al sofà per comprovar si la Tia ja dormia.

—Ja t’ho he dit… tot perfecte —va dir l’Edmunds.

La Baxter se’l mirava sense dir res.

—Què passa? Va tot bé —va dir ell a la defensiva, amb els braços plegats.

La Baxter continuava callada.

—Va tot bé. Què vols que digui?

I mentre ella encara es negava a acceptar la seva resposta, ell finalment va fer un somriure.

Ella el coneixia massa bé.

—Estic tan avorrit. No és que… No em penedeixo d’haver marxat d’Homicidis.

—Doncs ho sembla —va suggerir la Baxter. Cada vegada que es veien ella intentava convèncer-lo perquè tornés.

—Ara tinc vida. I puc veure la meva filla.

—És una pena —va dir la Baxter, i realment ho pensava. Oficialment, havia estat ella qui havia detingut el famós assassí del Ragdoll. Però extraoficialment havia estat l’Edmunds qui havia resolt el cas. Només ell havia estat capaç de veure-hi entre un garbuix de mentides i enganys que l’havien encegat a ella i tot el seu equip.

—Fem una cosa: dona’m una feina de nou a cinc i t’ho firmo ara mateix —va somriure l’Edmunds, conscient que la conversa s’havia acabat.

La Baxter es va tirar enrere i va fer un glop de vi, mentre en Thomas continuava fent enrenou a la cuina.

—Demà haig d’anar a visitar en Masse —li etzibà, com si anar a veure un assassí en sèrie fos simple rutina.

—Què? —L’Edmunds es va ennuegar amb un glop del sauvignon blanc d’oferta que havia portat ell mateix—. Com és això?

L’Edmunds era l’única persona a qui havia confiat la veritat de com havia estat la detenció d’en Lethaniel Masse. Havia rebut una pallissa gairebé mortal i, si el seu cervell psicòtic decidia recordar-la, podia arruïnar perfectament la vida a la Baxter. Per això ella sempre havia temut el dia que l’assassí en sèrie fes memòria.

La Baxter va explicar a l’Edmunds la conversa que havien tingut amb la Vanita i els dos agents «especials», a part d’anunciar-li que l’enviaven a Nova York amb ells per presenciar l’escena d’un crim. L’Edmunds l’escoltava atentament.

—Em pensava que el cas estava tancat —va dir ell amb neguit.

—I està tancat. Segur que és algú que l’imita, com ja ha passat.

Ell no les tenia totes.

—Què? —va preguntar la Baxter.

—Has dit que la víctima duia la paraula «Esquer» gravada al pit.

—Exacte. I?

—Per a qui és l’esquer? Em pregunto.

—Creus que és per a mi? —va preguntar la Baxter amb incredulitat, després d’interpretar el to de l’Edmunds.

—La víctima es diu com en Wolf i, de moment, ja ha aconseguit que vagis a Nova York. Quina casualitat, no trobes?

La Baxter va dirigir un somriure afectuós al seu amic.

—És un altre imitador. No t’has de preocupar per mi.

—Sempre em preocupo.

—Algú vol cafè? —va preguntar en Thomas, sorprenent-los a tots dos. Era a la porta i s’eixugava les mans amb un drap.

—Per a mi un cafè sol, sisplau —va dir l’Edmunds.

La Baxter no en volia. En Thomas se’n va tornar a la cuina.

—Tens res que em pugui ajudar? —va xiuxiuejar ella.

A l’Edmunds se’l veia incomodat. Amb la mirada fixa en la porta de la cuina oberta, va treure un sobre blanc de la butxaca de la jaqueta que tenia penjada al respatller de la cadira. El va deixar sobre la taula mentre intentava, per enèsima vegada, convèncer la Baxter que no l’agafés.

—Això no ho necessites.

La Baxter va allargar la mà per agafar-lo i ell l’hi va enretirar.

Ella va esbufegar.

—En Thomas és un bon home —va xiuxiuejar ell—. Pots confiar-hi.

—Tu ets l’única persona en qui confio.

—Si continues així, la vostra relació no serà mai autèntica.

Tots dos van mirar la porta mentre sentien de fons la repicadissa de tasses i plats de la cuina. La Baxter es va aixecar, li arrabassà el sobre de la mà i va seure al seu lloc abans que en Thomas entrés a la sala amb els cafès.

Poc després de les onze de la nit, l’Edmunds va despertar la Tia, que es va desfer en disculpes. Un cop a la porta de la casa, mentre en Thomas s’acomiadava de la Tia, l’Edmunds feia una abraçada a la Baxter.

—Fes-ho per tu. No l’obris —li va dir a cau d’orella.

Ella el va estrènyer entre els braços però no li va contestar.

Quan els convidats ja van ser fora, la Baxter va acabar de beure’s el vi i es va posar l’abric.

—No marxes, oi? —li va demanar en Thomas—. Si gairebé no ens hem vist.

—L’Eco deu estar mort de gana —va dir mentre es posava les botes.

—No et puc acompanyar amb el cotxe. He begut massa.

—Agafaré un taxi.

—Queda’t.

Amb la màxima cautela de mantenir els peus sobre l’estora de la porta per no embrutar el terra amb les botes molles, la Baxter va allargar el cos per acomiadar-se d’en Thomas amb un petó. Ell li va fer el petó i un somriure amarg.

—Bona nit.

Poc abans de la mitjanit, la Baxter va obrir la porta del seu pis. Com que no se sentia gens cansada, es va escarxofar al sofà amb una ampolla de vi negre. Va engegar el televisor, va fer zàping sense rumb fix pel menú de programes, i en veure que no feien res interessant va passar a la selecció de pel·lícules de Nadal que se li havien anat acumulant.

Finalment es va decidir per Sol a casa 2: Perdut a Nova York perquè tant li feia si s’adormia mentre la mirava. La primera era una de les seves pel·lícules preferides, però la segona era com una imitació poc inspirada en què havien caigut en la vella trampa de pensar que si traslladaven la mateixa història a Nova York, n’obtindrien una seqüela millorada.

Va abocar el cul de vi que li quedava a la copa mentre de reüll veia com en Macaulay Culkin feia una burlesca temptativa d’homicidi. La Baxter va recordar aleshores el sobre que s’havia ficat a la butxaca de l’abric, en va treure el paper doblegat mentre se li repetien al cap les paraules de l’Edmunds suplicant-li que no l’obrís.

Durant vuit mesos l’Edmunds havia posat en risc la seva carrera fent un ús abusiu de la seva posició a Antifrau. Pràcticament cada setmana havia facilitat a la Baxter un informe detallat dels moviments financers d’en Thomas, sotmetent els diversos comptes corrents que tenia a comprovacions rutinàries per activitat sospitosa i fraudulenta.

La Baxter sabia que li demanava massa. Sabia que l’Edmunds tenia en Thomas per amic i que sentia que el traïa. Però també sabia per què l’Edmunds li feia aquell favor i l’hi continuaria fent: la volia veure feliç. Des que ja no comptava amb en Wolf, la Baxter ja no confiava en ningú més; l’Edmunds sabia que ella renunciaria a un futur estable amb en Thomas si ell no li ratificava de tant en tant que l’advocat era una persona honrada.

Va deixar el sobre sense obrir sobre una tauleta auxiliar i va intentar concentrar-se mentre a un dels aspirants a lladre se li incendiava el cap amb un bufador de soldar. La Baxter podia sentir l’olor de carn rostida. Va recordar la rapidesa amb què es pot cremar la pell i arribar a morir, va reviure els crits de dolor mentre els extrems nerviosos es cremen…

L’home de la televisió va treure el cap de la tassa del vàter abans de continuar com si no hagués passat res.

Tot plegat era una farsa; realment, no es podia confiar en ningú.

Va acabar d’escurar la copa amb tres glops generosos i va obrir el sobre.