29

Diumenge, 20 de desembre de 2015

10.15 h

—I un colló de mico! —va exclamar la Baxter abans de penjar el telèfon a la Vanita.

La llevantada no havia donat ni un segon de treva en tot el matí i havia boicotejat les comunicacions mentre la Baxter intentava organitzar les quatre unitats especials d’intervenció que havien posat a disposició seva. Era a l’última planta d’un aparcament exterior que oferia a l’FBI una vista aèria de l’hotel. Va llançar-se gairebé al coll d’en Chase, que semblava més gros de l’habitual, tot i que aquesta vegada portava, amb motiu, una armilla antibales.

—Has fet fora el meu agent infiltrat? —el va escridassar imposant-se a la pluja.

En Chase se la va mirar amb cara de «i ara què vol aquesta».

—Sí. Ja no el necessitàvem —va dir amb menyspreu mentre se’n tornava a la unitat de vigilància mòbil—. Està tot sota control.

—Ei, que t’estic parlant! —va cridar la Baxter, darrere d’ell.

—Mira, aprecio que el Met hagi posat al nostre servei els seus efectius i els recursos, però aquesta operació la porta l’FBI, i, si no m’equivoco, segons la teva superior no hi ha cap motiu que justifiqui la teva presència aquí.

La Baxter va obrir la boca per replicar-li, però en Chase va continuar:

—Tranquil·la —li va dir ell—, que si trobem res important sobre en Green ja t’ho enviaré.

—Què vols dir que m’ho enviaràs? —va preguntar la Baxter.

Ja havien arribat a la furgoneta. La pluja s’intensificava i creava una capa de boira al sostre del vehicle quan les gotes impactaven contra la planxa metàl·lica. En Chase va obrir la porta lateral corredissa de la furgoneta i va pujar-hi. Tres pantalles mostraven les imatges que enviaven les càmeres de la sala de conferències.

La Baxter de sobte va entendre per què havien enviat a casa el seu agent infiltrat: en Chase i el seu equip s’havien saltat la seva ordre de no entrar a l’edifici fins al dia assenyalat.

—S’ha de ser fill de puta!

—Com t’he dit, està tot sota control —va dir en Chase sense ni un bri de disculpa mentre la Baxter girava cua i se n’anava feta una fera.

—Baxter! —la va cridar—. Si et veig a tu o a l’agent Rouche intentant interferir en la meva operació, els meus homes us interceptaran i us detindran!

La Baxter va sortir de l’aparcament i va córrer pel carrer fins al seu Audi. Va pujar-hi i va deixar anar un crit de ràbia i frustració amb totes les seves forces.

En Rouche, completament sec i endrapant una bossa de xocolatines, esperava educadament que la Baxter acabés.

—La Vanita ha permès que en Chase s’encarregui de l’operació. Han col·locat càmeres ocultes a la sala de conferències. Han fet fora en Mitchell. De fet, ens han fet fora a tots plegats.

—La Vanita ja sap que jo no treballo per a ella, oi? —va preguntar en Rouche mentre oferia una xocolatina a la Baxter per animar-la.

—No canvia res. En Chase m’ha amenaçat. M’ha dit que si interferim en el seu operatiu ens «interceptaran» i ens «detindran». I és tan fill de puta que estic convençuda que ho farà.

—I jo que em pensava que tots anàvem a l’una…

—D’on has tret aquesta idea? —va preguntar la Baxter, exasperada—. En Chase ha dit una cosa que no m’encaixa. Començo a tenir la impressió que l’FBI atraparà en Green i fotran el camp als Estats Units, i a nosaltres ens deixaran la feina bruta.

En Rouche assentia. Ell també s’ho ensumava.

Tots dos es van quedar mirant la pluja i el decebedor panorama que els esperava.

—Vint-i-vuit minuts i comencem —va sospirar en Rouche.

De sobte, van picar a la finestra de la Baxter. Es va girar d’un bot i es va trobar l’Edmunds amb un somriure a la cara.

—Què coi…?

L’Edmunds va fer el tomb a l’Audi i va obrir la porta del passatger. En Rouche se’l va quedar mirant fixament.

—Edmunds —va presentar-se l’agent d’Antifrau allargant-li la mà molla.

—Rouche —va dir l’enviat de la CIA acceptant fer una encaixada de mans—. Si em deixes… —va suggerir assenyalant el seient del darrere.

En Rouche va passar al darrere perquè l’Edmunds pogués aixoplugar-se de la pluja. Va enretirar al seient del costat unes vambes tronades, unes bosses velles i olioses de menjar xinès i una capsa quilomètrica de galetes Pim’s.

—Què hi fas aquí? —va preguntar la Baxter al seu amic.

—Ajudar —va dir l’Edmunds amb un somriure—. He pensat que potser em necessitaries.

—Ja no te’n recordes que et vaig dir que no necessitava ajuda?

—Ja no te’n recordes que abans sabies dir «sisplau» i «gràcies»?

—Ahà —va assentir en Rouche.

La Baxter es va girar i se’l va mirar amb foc als ulls.

—Ahàààà, què? —va etzibar-li.

—Doncs mira, que només ets amable quan dius mentides —es va defensar buscant amb la mirada la complicitat de l’Edmunds.

—Exacte —va avalar-lo l’Edmunds—. I t’has fixat que quan t’insulta després es diu que sí a ella mateixa, com si es felicités i pensés «Fote’t, t’he guanyat»?

En Rouche va riure enèrgicament.

—Hosti, tens raó. Sí que ho fa!

Tots dos van callar quan van adonar-se de la cara de circumstàncies que feia la Baxter.

—Com ens has trobat? —va preguntar-li amb les dents serrades.

—Encara tinc algun amic a Homicidis —va dir l’Edmunds.

—T’has fixat que quan dius una mentida, una ximpleria en tota regla, dius unes parides que no te les creus ni tu? —li va preguntar la Baxter, assentint lleugerament amb el cap—. No tens amics a Homicidis. Tothom t’odia.

—Bufa! —va dir l’Edmunds—. Entesos, no hi tinc amics, però en Finlay sí. Ell també sabia que avui hi havia sarau.

—Per l’amor de Déu, digue’m que no has arrossegat en Finlay!

L’Edmunds feia cara de culpabilitat.

—Ha anat a aparcar el cotxe.

—No m’ho puc creure!

—Però escolteu —va dir amb energia—, què hi fem aquí asseguts?

Es va sentir una remor al seient del darrere.

—L’FBI ens ha fotut fora —li va dir en Rouche amb la boca plena de galetes Pim’s—. Necessitem saber què passa allà dins, però han enviat a casa l’home de la Baxter i a nosaltres ens arrestaran si ens hi fiquem pel mig.

—Oh —va fer l’Edmunds, assimilant una crisi de mitja hora en uns segons—. Fem una cosa, doncs: estigueu pendents del mòbil —va dir abans de sortir del cotxe.

—Edmunds! On vas? Espera!

Es va sentir un cop de porta i la Baxter i en Rouche es van quedar mirant des del cotxe com l’Edmunds es dirigia sota la pluja a l’entrada de l’hotel.

En Rouche estava impressionat. Encara no havia vist ningú que sabés tractar la Baxter com ell.

—Saps què? Que m’ha caigut bé, el teu excap —li va dir, inconscient de la ficada de pota.

—El meu què? —va preguntar, i es va girar.

Es va escurar la gola.

—Queden vint-i-tres minuts.

L’Edmunds estava content d’haver pogut aixoplugar-se de la pluja, fins que va recordar que acabava d’entrar en un edifici infestat d’assassins i devots que s’esgarrinxaven la pell. Aviat arribaria l’hora i el vestíbul de l’hotel era un no parar d’entrades i sortides de gent. Va seguir la senyalització i, després de deixar una rastellera de petjades de fang a terra, va arribar a un passadís. Al final de tot hi havia una porta de doble batent oberta de bat a bat i una sala, a primer cop d’ull, buida.

L’Edmunds va agafar el mòbil i va trucar a la Baxter, fent veure que buscava a les butxaques la clau, per si de cas hi havia algú vigilant.

—Hi ha cap altra sala de conferències? —va preguntar parlant entre dents.

—No. Per què? —va preguntar la Baxter.

—Perquè des d’on jo soc ara sembla que no hi hagi ni Déu.

—I on ets?

—Al passadís. A deu metres.

—Encara falten vint minuts perquè comenci.

—I no s’hi a presentat ni tan sols una persona?

—Això no ho pots saber al cent per cent. Quina part veus de l’habitació?

L’Edmunds va fer unes passes endavant i anava mirant enrere per assegurar-se que estava sol.

—No gaire… M’hi acostaré més.

—No! Queda’t on ets! Si t’equivoques… Si a dins hi ha algú engegaràs a la merda tot l’operatiu.

Ell no li va fer cas i va continuar caminant cap a la sala silenciosa.

—No hi veig ningú —va informar l’Edmunds, que ara tenia un camp de visió més ampli.

—Edmunds!

—Hi entro.

—No!

Va travessar el llindar de la porta i es va trobar en una sala completament buida. Va donar un cop d’ull a banda i banda totalment perplex.

—Aquí no hi ha ni una ànima —va informar a la Baxter, preocupat i alhora més tranquil.

Va veure una nota enganxada amb cinta adhesiva a l’interior de la porta i s’hi va atansar per llegir-la, i aleshores va veure una càmera subtilment situada a la llinda; sens dubte estava enviant la seva imatge a alguna banda. I a la vegada uns altres ulls estaven constatant el que veia ell: la sala buida.

—Merda —va exclamar.

—Què passa? —va preguntar-li la Baxter.

—S’han traslladat.

—Què?

—Que han canviat la reunió de lloc… al City Oasis, a l’altre costat del carrer —va dir l’Edmunds, que ja corria cap a la sortida—. No és aquest edifici!