32

Diumenge, 20 de desembre de 2015

12.39 h

En Chase estava rabiós.

La seva operació fallida i la incapacitat de detenir ell mateix en Green havia revocat la petició de custòdia del sospitós per part de l’FBI, si més no temporalment. La Baxter sabia que aquella situació no duraria gaire, tenint en compte que la seva superior abans cediria a la pressió dels americans que a fer-li costat a ella. Per això, va interrogar en Green immediatament després d’arribar a la Unitat d’Homicidis i Crims Greus.

Als fidels els havien distribuït per les diferents comissaries locals basant-se en un complex algoritme, creat per un expert en informàtica, que calculava la càrrega de feina habitual en relació amb les necessitats operatives previstes. Un expert a qui, per una qüestió d’atzar, feia divuit mesos havien confós amb l’assassí del Ragdoll i l’havien deixat sense dinar. Els agents que s’encarregaven dels interrogatoris seguien uns qüestionaris que havia escrit i distribuït en Chase.

La Baxter comptava que en Green retardaria el procés exigint la presència d’un advocat; no obstant això, sorprenentment, no l’havia demanat, una decisió desencertada que ella va pensar que aprofitaria per treure’n rèdit. Amb en Rouche a l’hospital, havia fet un esforç sobrehumà per demanar a en Saunders la seva col·laboració. Malgrat que el considerava un vulgar i un cridaner, tenia tan mala bava que havia demostrat sobradament que era l’interrogador més eficaç de la unitat.

Van anar a la zona d’interrogatoris i el policia de guàrdia els va obrir la sala 1. (Només els nous utilitzaven la immaculada sala 2.) En Green seia tranquil·lament a la taula situada al centre de la sala. Els va rebre amb un somriure cordial.

—Aviam, per començar, ja pots deixar de fer aquesta cara de llepaculs —li etzibà en Saunders.

La Baxter no estava acostumada a fer de poli bona.

Per primera vegada, en Saunders semblava un professional de cap a peus. Encara duia l’uniforme de l’operatiu i portava un expedient ple de paperassa que va deixar caure amenaçadorament sobre la taula mentre agafava una cadira i seia. Evidentment, només era un exemplar de la revista Men’s Health que havia introduït a dins d’una funda de plàstic, però va pensar que era una bona manera de començar.

—Si us penseu que ens heu atrapat, us equivoqueu de mig a mig —els va advertir en Green mentre es posava els cabells darrere les orelles.

—Ah, sí? —va preguntar en Saunders—. Que estrany, perquè jo em pensava que havíem detingut tota la tropa de sonats que us segueixen. Ara mateix ho estan vomitant tot als nostres comp…

—Quants són?

—Tots.

—Però quina xifra exacta? —En Saunders no va respondre i en Green se’l va mirar sorneguerament abans d’acomodar-se a la cadira i continuar—: O sigui que si sumem els que s’han pogut escapar de la batuda patètica d’aquest matí amb tots els altres a qui vaig donar ordres de no venir, el resultat és que us hem… fotut.

Per guanyar uns minuts per pensar, en Saunders va agafar el dossier i el va fullejar per simular que estava buscant alguna cosa. Era, de fet, un altre article que explicava com aconseguir tenir uns bons abdominals en només sis setmanes, cosa que hauria significat la fi de la revista al cap d’un mes i mig, si algun d’aquells articles hagués arribat a funcionar.

L’únic que va aconseguir l’article era fer-lo sentir més gras, així que va tancar el dossier i es va mirar la Baxter amb una arronsada d’espatlles.

—De fet, tens raó —va dir en Saunders, abans d’endur-se la mà al front amb un gest dramàtic—. Saps què? He fet una bestiesa! He quedat amb aquella dona el dimarts. Com es deia?

—Maria —li va recordar la Baxter.

En Green es va posar tens.

—I no diries mai on hem quedat.

—No m’ho diguis: a la parada de metro de Piccadilly Circus? —La Baxter sacsejava el cap fent-se la consternada.

—Veus —va dir en Saunders, tornant a mirar en Green—, he pensat, com la teva germana, que ella coneixeria amics, excompanys i possiblement pacients teus. No passa res que l’hi hagi demanat, oi? Hi serà tot el dia.

El canvi d’humor d’en Green era la prova que l’estació de metro era un objectiu real.

—No m’importa la meva germana —va dir en Green arronsant les espatlles en un to bastant convincent.

—De debò? —va preguntar en Saunders—. Saps què? El dia que ens vam adonar que tu estaves darrere de tot això, jo la vaig interrogar.

—Algú de vosaltres em va interrogar —va recordar en Green, imposant-se a en Saunders, buscant la mirada de la Baxter—. A la presó. Sí. Una agent… Es deia Curtis, oi? Com li va la vida?

La Baxter va enrigidir l’esquena i va retenir els punys serrant-los.

En Saunders va continuar ràpidament:

—Vaig ser jo qui li va haver de dir que el seu germà en el fons era un merda. Primer no s’ho creia. Et defensava a capa i espasa. Era… commovedor veure com s’esmicolava la imatge que tenia de tu.

El comentari va tenir efecte.

En Green va mirar en Saunders abans de tornar a clavar la mirada en la Baxter.

—Tu la devies abandonar —va dir, mirant-se-la de més a prop—. Si ara mateix estàs asseguda aquí, vol dir que et vas salvar i per tant que la devies abandonar allà.

Els ulls de la Baxter es van aprimar i la respiració se li va accelerar.

En Saunders també la mirava. Si la Baxter s’abraonava contra en Green, ja podien donar per acabat l’interrogatori i al sospitós el protegiria la paperassa del Met i un exèrcit de buròcrates torracollons.

L’interrogatori entrava en una cursa per veure qui perdia abans els estreps.

—Sé que tu no ets com els altres —va dir en Saunders—. Que tu no hi creus, en aquesta farsa. Ho fas pels diners, oi?

L’elegant sospitós no afluixava la llengua.

—Pel que sé de les ferides de ganivet —va dir en Green mirant la Baxter—, poques vegades maten la víctima al moment.

La Baxter tenia les dents serrades i les mans tremoloses de ràbia.

—Aleshores, de què va això? —va cridar en Saunders—. De diners o del seu silenci? O espera. No deus ser un pedòfil o una cosa per l’estil, oi?

—No crec que ja fos morta quan la vas deixar allà. No era morta, oi? —va preguntar en Green amb un somriure de satisfacció i la clara intenció de burxar la Baxter.

Ella es va aixecar.

Veient que la seva tàctica no funcionava, en Saunders va canviar d’estratègia:

—Qui és l’Abby? —va preguntar—. Perdó, hauria d’haver preguntat qui era l’Abby?

Per una mil·lèsima de segon, els ulls d’en Green es van emocionar. Es va girar i es va tornar a adreçar a la Baxter, però ja era massa tard. En Saunders havia trobat el seu punt dèbil i anava a matar:

—Sí, la teva germana ens en va parlar. Va morir, oi? Què en pensaria ella, de tota aquesta història? No ho sé. Tu creus que l’Annie estaria orgullosa de tu? Creus que l’Annie…

—Abby! —el va escridassar en Green—. Es diu Abby!

En Saunders reia:

—Francament, nano, a mi me la pela. Annie, Abby… Ara, que… potser la vas matar tu! Aleshores, sí! Soc tot orelles.

—Com goses?! —li etzibà en Green amb les galtes enceses i unes traïdores arrugues al front que li afegien anys—. Sou uns malparits. Tot això ho faig per ella.

La Baxter i en Saunders van compartir una mirada fugissera, conscients del pes d’aquell reconeixement, però en Saunders encara no havia acabat:

—Aquesta merda de tribut a l’Amy em sembla molt bé però…

—Abby! —va tornar a cridar en Green, fora de si, escopint un raig de saliva a la taula.

—… però de debò creus que la gent es recordarà de tu o de la teva nòvia dels collons un cop esclati la bomba? —En Saunders va somriure amargament a la cara d’en Green—. Només ets una distracció, una rata de laboratori.

La Baxter i en Saunders van contenir l’alè, sabien que l’agent acabava de jugar la seva última carta.

Lentament, en Green es va acostar a en Saunders tant com l’hi van permetre les manilles. Quan finalment va parlar, ho va fer amb un xiuxiueig carregat de ràbia i odi:

—Vine a veure’m el dimarts, fill de la gran puta, perquè et prometo que recordaràs el seu nom: A-B-B-Y —va dir comptant les quatre lletres amb els dits abans de tornar a seure al seu lloc.

La Baxter i en Saunders es van mirar. Sense dir-se una paraula, es van aixecar i van sortir de la sala.

Ja tenien el que necessitaven.

—Aviam com s’ho fan ara els de l’MI5 per dir-nos que no hi ha cap amenaça d’atac —va dir la Baxter en un to reptador mentre creuaven l’oficina i convocaven tot l’equip a la sala de reunions—. I busqueu a veure què trobeu sobre la nòvia morta.

—Tenim un problema greu —va anunciar una inspectora quan la Baxter entrava per la porta.

—Llàstima! Ara que tot anava sobre rodes… —No aconseguia mai recordar com es deia la noia jove: Nichols? Nixon? Knuckles? Va decidir no jugar-se-la—: Endavant, inspectora.

—Hem acabat de confrontar la llista de sospitosos detinguts amb els missatges de text eliminats…

—Missatges suïcides! —va cridar l’Steve, el tècnic informàtic, des de sota d’un escriptori.

—Ens falten tretze titelles d’en Green.

—Tretze?

—I… —va continuar la dona amb veu de culpabilitat—, dels titelles processats fins ara, com a mínim n’hi ha cinc que no tenen antecedents clínics ni hi ha constància que hagin visitat cap psiquiatre, i encara menys un dels «nostres» psiquiatres. Això ens confirma que, com el cas de Nova York, aquest cas va més enllà d’en Green i els seus pacients. Ens hem estat centrant en una part molt petita d’un gran trencaclosques… He pensat que ho havia de saber.

La Baxter va emetre un soroll: la combinació de la desesperació, la decepció i la preocupació que es manifestava en un esgüell breu i tanmateix ridícul.

La jove inspectora va fer un somriure de disculpa i va seure.

—Ei —va mussitar en Saunders—. Què volia la Knuckles?

Es deia Knuckles!

—Bah, aixafar-nos la guitarra —va sospirar la Baxter mentre es dirigia al capdavant de la sala per parlar al seu equip.

En Blake va alçar la mà.

—No fotem, Blake —va cridar—. Tu creus que has d’aixecar la mà amb l’edat que tens? Vinga, parla.

—En Green ha confirmat realment la quantitat de bombes que posaran?

—És obvi: les mateixes que a Nova York. A més, en Saunders li ha estirat la llengua.

—Oh —va assentir en Blake sense demanar més explicacions.

En Chase se’ls va mirar a tots dos amb desconcert.

—Que l’ha fet xerrar —va explicar en Blake.

—I com va el reconeixement facial? —va preguntar la Baxter a la sala.

—El City Oasis ha enviat les gravacions de les càmeres —va dir un tècnic de l’FBI—. Estem comparant el vídeo amb el de l’altre hotel per assegurar-nos que no ens hem deixat ningú.

—I les altres persones que hi havia dalt de l’escenari amb en Green? —va preguntar la Baxter.

—A una la van matar d’un tret mentre fugia.

La Baxter va esbufegar.

—Em va amenaçar amb un ganivet! —va saltar a la defensiva un dels agents d’en Chase.

—Era la doctora Amber Ives —va continuar l’home—. També psiquiatra especialitzada en acompanyament al dol. Havia coincidit diverses vegades amb en Green: seminaris, coneixences mútues. —Va comprovar les notes—. Un altre dels ponents, que anava amb la doctora Ives, es va poder escapar.

Tothom va mirar condemnatòriament l’agent de l’FBI.

—Hi havia molta gent!

—I la tercera persona? —va preguntar la Baxter, que començava a perdre la paciència.

—Ara la porten cap aquí. Diu que vol fer un pacte.

—Bé, això és un pas —va dir la Baxter—. Però hem de partir de la idea que ens voldrà prendre el pèl. —Dit això, es va girar i va mirar en Saunders—: Has fet molt bona feina, et felicito! —Tot seguit es va dirigir a en Chase—: Nosaltres ja estem d’en Green. Si vols, ara ja el pots entregar als de l’MI5.

Per la finestra de l’habitació privada de l’hospital Saint Mary on havien ingressat en Rouche es veia com nevava intensament. La Baxter era a la porta i no sabia si entrar a visitar-lo. Per un segon, va tenir la sensació de tornar a ser a l’interior de l’església fosca i veure com una línia fina apareixia de través a la gola de la Curtis. Els insults d’en Green havien revifat els records…

En Rouche dormia i semblava un mort, amb el cap tombat damunt el pit, on les ferides supuraven i traspassaven l’embenatge. Tenia els braços posats en una posició artificiosa, tots dos connectats per unes vies intravenoses a la bossa d’un gota a gota. Un entramat de tubs enfilats a unes màquines li sobresortien del cos, si bé semblava que el tinguessin lligat al llit. L’agent va obrir sobtadament els ulls i va somriure sense esma.

La Baxter va foragitar la imatge de l’església del cap i li va llançar una bossa de mida familiar de Crunchie Rocks que havia comprat al quiosc del vestíbul; tot un detall, si bé el van esguerrar les limitacions de moviment d’en Rouche, que tenia els braços medicalitzats, i el fet que el projectil aterrés en ple embenatge tacat de sang.

—Hòstia, perdó! —va exclamar ella, que va córrer a recuperar la bossa i a desar-la a l’armariet de la tauleta auxiliar.

La Baxter va agafar el telecomandament per abaixar el volum del televisor. Feien un clàssic del Nadal, Harry Potter i el misteri del Príncep, encara que es va estimar més amagar que coneixia la saga. De fet, va veure algunes similituds entre la seva situació i la de la pel·lícula: quan l’Albus Dumbledore advertia seriosament als seus estudiants que ells mateixos eren la pitjor arma amb què comptava l’enemic.

—Què m’expliques? —va dir mentre seia al seu costat—. Quan et deixaran marxar?

—Demà al matí —va dir ell—. Mentrestant m’injectaran antibiòtic per les venes fins que, cito textualment, «no mori». Com a mínim ara ja torno a respirar.

La Baxter se’l va mirar com si no entengués res.

—Tinc una costella que em perfora el pulmó —va explicar—. Des de la presó.

—Ah. —La Baxter es va mirar amb sentiment de culpabilitat l’embenatge que li cobria el costellam.

—Per cert, ara quan vagi a la piscina tothom em mirarà al pit d’una manera estranya —va fer broma en Rouche.

—Potser hi poden fer alguna cosa —va dir la Baxter—. Un empelt de pell, per exemple.

—Sí, sí. Segur que sí —va dir sense gaire convenciment.

—Hi ha gent que transforma els tatuatges en altres coses. Que eliminen els noms d’exparelles i històries d’aquestes.

—Sí… —va fer en Rouche—. Podrien canviar «titella» per «cistella». Què et sembla?

—I «tetella»? —va suggerir la Baxter, seriosament, abans que tots dos esclatessin a riure davant d’una idea tan absurda.

En Rouche es va acostar la mà al pit, encara li feia mal.

—Què ha confessat, en Green?

La Baxter el va posar al corrent de l’interrogatori amb el pseudolíder i de tot el que havien pogut treure del doctor que havien atrapat, en Yannis Hoffman. El doctor els havia donat tots els detalls dels seus pacients, tres dels quals estaven entre els tretze titelles que encara corrien lliures. Era un metge especialitzat en càncer i cures pal·liatives, i l’havia contractat l’Alexei Green directament, a qui sempre havia considerat l’únic artífex de la massacre i els assassinats. Però el més important era que l’home, que havia aconseguit la reducció de la pena que buscava, els havia confirmat l’hora exacta de l’atemptat: les cinc de la tarda. Hora punta.

—I saps què? —va afegir—. A la nòvia d’en Green la van matar als atemptats de Noruega del 2011, a l’illa d’Utøya.

Si aquesta informació va afectar en Rouche, no ho va demostrar pas.

—I aquest és el mòbil?

—Aquest és el punt feble d’en Green i algú l’ha aprofitat.

—O sigui que tot plegat no té cap connexió amb el cas del Ragdoll?

—Només l’utilitzen per aconseguir-ne el ressò mundial —va dir la Baxter—. És una maniobra molt hàbil: utilitzen gent molt vulnerable per posar bombes molt grosses. Han fet servir la pitjor part de la humanitat contra la mateixa humanitat, perquè tots coneixem la set de sang que té la raça humana. I la gent no hi estava tan entusiasmada des del cas dels assassinats del Ragdoll. —La Baxter hi havia estat reflexionant molt d’ençà de l’interrogatori amb en Green—. És una obra mestra. És a dir, qui es gira per comprovar si el segueixen de prop quan estem massa distrets barallant-nos els uns amb els altres? Han aconseguit que ens matem entre nosaltres per assolir el seu objectiu.