27

Divendres, 18 de desembre de 2015

22.10 h

En Rouche va omplir el rentaplats mentre la Baxter acabava d’arreglar el llit a l’altra habitació. Li feia cosa tocar res en aquell pis on tot tenia el seu lloc i on s’estaria temporalment fins que el cas es resolgués o el reclamessin als Estats Units. Sentia com la Baxter renegava al final del passadís mentre intentava encabir en dues grans bosses d’esport totes les provisions per a un període indefinit. Al cap d’uns minuts, va sortir de l’habitació arrossegant les dues bosses embotides.

—Uff! —va sospirar, en veure la seva roba d’esport doblegada sobre la cinta de córrer. La va agafar i va trobar una butxaca exterior de la bossa on la va entatxonar—. Molt bé, ara sí que marxo. Agafa tot el que necessitis. Tu mateix. Si et fa falta un raspall i pasta de dents, a sota de la pica del lavabo hi trobaràs un kit de viatge amb una mica de tot…

—Caram! Ets molt previsora!

—Sí —va confirmar ella sense explicar-ne el motiu. El moment de les confessions ja havia passat. No li diria que guardava i que fins i tot de tant en tant renovava el kit de l’armari del lavabo. Era una altra faceta patètica d’ella, que encara tenia l’esperança que un dia tingués una utilitat—. Tu agafa el que vulguis, d’acord? Bona nit!

En Rouche no va caure fins més tard que l’hauria d’haver ajudat amb les bosses. Una ensopegada al passadís seguida d’un insult li va confirmar que li hauria anat bé. Però va decidir que potser valia més que fes com si no hagués sentit res i se’n va anar a l’habitació. A sota del llit hi havia amagada una col·lecció d’ossets de peluix que van arrencar-li un somriure.

Li resultava colpidor veure els grans esforços que feia la Baxter perquè se sentís bé a casa seva. En Rouche va encendre el llum de nit i va tancar el del sostre, així va aconseguir a l’instant un ambient més semblant al de l’habitació acollidora de l’Ellie. Va treure de la bossa les tres fotografies que tenia a casa seva a l’ampit de la finestra i va deixar que el pensament fluís uns minuts vers els seus records feliços. En acabat, va estirar el sac de dormir sobre la moqueta i es va posar el pijama.

La Baxter va arribar a casa d’en Thomas a les onze de la nit tocades. Va deixar les bosses a l’entrada i se’n va anar a la cuina, ja a les fosques, a servir-se una copa de vi. Encara amb un raconet de gana, per culpa de l’amo garrepa del fish and chips de l’avinguda Wimbledon, va assaltar la nevera buscant-hi unes postres. Quina mala sort, però, que a en Thomas li havia tornat a agafar la vena de fer una d’aquelles dietes seves i només tenia l’alternativa de menjar mitges llunes de fruita banyades amb xocolata baixa en calories o una ampolla amb un líquid sospitós de color verd que els Caçafantasmes haurien considerat una prova irrefutable de l’activitat paranormal.

—Ei, grumet! Ni el tastis! —va cridar en Thomas.

La Baxter va treure el cap per la porta de la nevera amb les celles arquejades. Ell anava en bòxers i unes sabatilles de quadres escocesos en forma de bota, i brandava una raqueta de bàdminton de manera amenaçadora. Quan la va reconèixer va sospirar d’alleujament.

—Oh, ets tu! Gràcies a Déu! Una mica més i… —en Thomas es va mirar l’arma ridícula que havia seleccionat—… i t’esclafo com una mosca amb un cop de raqueta.

La Baxter va agafar la copa i va somriure.

—Has dit «Ei, grumet!»? —va preguntar-li ella.

—L’adrenalina… —va contestar en Thomas a la defensiva—, que m’ha jugat una mala passada.

—Ja… —va fer la Baxter, rient amb la copa a la boca.

—Beu, beu, que t’anirà bé. Amb l’ensurt que t’he donat… —va dir en Thomas posant-li una mà a l’espatlla per tranquil·litzar-la.

La Baxter va esclafir a riure i el vi va sortir com una font.

En Thomas li va allargar el rotlle de paper de cuina:

—No sabia que vindries —va dir mentre ella s’eixugava les taques rosades de la brusa.

—Ni jo tampoc.

Ell li va enretirar els cabells de la cara i va veure les crostes més rebels que ja començaven a curar-se.

—Fas cara d’haver tingut un mal dia —va dir ell. La Baxter se’l va mirar de reüll—. Però continues tan guapa com sempre. —Això ja li va agradar més—. Va, digues, què passa?

—Em trasllado a viure amb tu.

—Ah, bé… Vull dir… que bé! Que bé! Quan?

—Aquesta nit.

—Ah, molt bé. Me n’alegro, però, per què així, de sobte?

—Al meu pis ara hi viu un home.

En Thomas va necessitar uns segons per entomar la notícia. Va arrufar les celles i va obrir la boca.

—En parlem, millor, demà? —va suggerir la Baxter—. És que avui estic rebentada.

—Sí, esclar. Va, vine a dormir.

La Baxter va deixar la copa encara mig plena a la pica i va seguir en Thomas.

—No t’havia dit que de moment hem emigrat a l’habitació dels convidats —la va informar mentre pujaven les escales—. Hi ha hagut una ocupació: les puces de l’Eco s’han instal·lat al nostre llit. Hi ha hagut una mena de batalla, però aquesta nit he llançat una segona bomba atòmica antipuces que en teoria no en deixarà ni una de viva.

En una altra època, en Thomas hauria plantejat la notícia enrabiat, però aquesta vegada se’l veia orgullós d’haver guanyat una guerra en format microscòpic amb un genocidi final. Allò de la bomba atòmica antipuces sonava tan absurd i ho havia dit en un to de persona tan refinada que la Baxter no podia parar de riure mentre ell l’acompanyava a dormir.

L’endemà al matí, la Baxter va entrar a la Unitat d’Homicidis i Crims Greus amb el pas una mica descompassat pels bòxers que li havia hagut de deixar en Thomas; quan va fer les bosses es va oblidar d’agafar la roba interior. Com que era molt d’hora per ser dissabte, no esperava topar ningú important, però va entrar al seu despatx i es va trobar la Vanita asseguda a la seva cadira i davant d’ella un home elegant d’uns cinquanta anys.

La Baxter no s’ho esperava.

—Hòstia. Perdó… Espera, em sembla que m’he equivo…

—No t’has equivocat, no —li va confirmar la Vanita—. Però a partir d’avui aquest despatx és meu fins que et puguis reincorporar a les tasques normals.

La Baxter s’havia quedat estupefacta.

—No et recorda res, això? —va preguntar la Vanita amb un to condescendent.

L’home que estava d’esquena a la Baxter es va escurar la gola i es va aixecar. Tot seguit es va agafar uns segons per cordar-se el botó superior del vestit elegant.

—Perdoni, Christian. No me’n recordava que no es coneixien —va dir la Vanita—. Li presento la inspectora en cap Baxter. Ell és en Christian Bellamy i és el nostre nou comissari des… d’ahir.

L’home empolainat tenia la pell morena i els cabells blancs, i duia un rellotge dels grossos, un Breitling; un detall que reforçava la impressió que tenia massa calés per interessar-se per una feina assalariada més enllà d’un dinar de treball de tant en tant o d’una roda de premsa. Tenia un somriure guanyador que deia «vota’m», i sens dubte havia fet bé la seva comesa.

Ell li va allargar la mà.

—Felicitats —va dir ella, i li va deixar anar la mà—. Tot i que ja veig per on va, vostè.

La Vanita va forçar un somriure.

—En Christian ve de Crim Organitzat i Econom…

—No em cal saber tot el seu currículum… —el va interrompre la Baxter—. Sense ofendre, eh?

—No, i ara —va somriure ell—. Aniré al gra: soc el nou comissari.

—Molt bé —va dir la Baxter mirant l’hora—. Doncs jo la inspectora en cap. Si em disculpa…

El sergent va arrencar a riure.

—No m’ha decebut, no! —li va dir ell, descordant-se la jaqueta per tornar a seure—. Supera les expectatives que em va donar en Finlay.

La Baxter es va aturar en sec.

—Coneix en Finlay? —li va preguntar ella amb incredulitat.

—Ui, només fa trenta-cinc anys que el conec. Vam treballar plegats a Robatoris i després un temps aquí, abans que les nostres carreres agafessin camins diferents.

La Baxter va veure en aquella frase una manera molt envanida de fingir ser discret. El sentiment de fons era que en Finlay s’havia quedat estancat en la mateixa posició mentre que ell, el seu amic, havia vist món i pujava els esglaons de quatre en quatre en una carrera meteòrica.

—Ahir al vespre vaig passar per casa d’en Finlay i la Maggie —va dir ell—. L’ampliació que han fet els ha quedat molt bé.

La Baxter va enxampar la Vanita amb una expressió de displicència:

—Jo encara no l’he vist —va dir—. He estat massa enfeinada.

—Esclar —va fer ell en un to de disculpa—. Ja he sentit que tenim una nova pista que promet.

—Ha sentit bé.

El comissari no va fer cas del to despectiu de la Baxter.

—Ah, doncs això és molt bona notícia —va dir—. Quan s’hagi acabat tot, però, els hauria d’anar a veure. No tinc cap dubte que els farà molta il·lusió veure-la. En Finlay estava molt preocupat.

La Baxter se sentia una mica incòmoda per la familiaritat que estava adquirint la conversa.

—Ja ha arribat el meu company. Me n’haig d’anar —va mentir. I va abandonar el despatx.

—Doni’ls records quan els vagi a veure de part meva —va cridar el comissari mentre ella es refugiava a la cuineta per preparar-se un cafè.

A mig matí d’un dissabte, la temperatura s’havia disparat fins als sis graus gràcies a l’espessa capa de núvols negres que semblaven no voler marxar gaire lluny de la capital. Miraculosament, la Baxter va aconseguir trobar un forat per aparcar al carrer. Estaven a cent metres de l’hotel Sycamore, a Marble Arch, on segons els missatges de text suïcides recuperats havia de tenir lloc la trobada final d’en Green.

—Oooh! Tenen una sala de projeccions —va exclamar en Rouche mentre consultava la pàgina web de l’hotel pel telèfon mòbil. Va observar l’edifici—. Tu creus que està vigilat?

—Segurament —va contestar la Baxter—. Si hem vingut aquí és per prendre nota dels accessos, les sortides d’emergència i els punts estratègics.

En Rouche va sospirar.

—Només hi ha una manera de saber-ho.

Va obrir la porta del cotxe per sortir, però la Baxter li va atrapar el braç.

—Què fas?

—Accessos, sortides d’emergència i punts estratègics… Des d’aquí no es veu res.

—Encara ens identificaran.

—A tu potser sí. A mi no. Per això t’he portat quatre coses per camuflar-te de casa.

—Dius «casa» com si fos casa teva —va esmenar-lo la Baxter.

—Bé, de casa teva. No et fa res, no?

Ell li va allargar la gorra de beisbol que havia trobat al penjador.

—És un camuflatge de tres parts —va explicar-li ell en veure que no se la veia del tot convençuda.

—I no se t’ha ocorregut portar res més de casa meva? —va preguntar ella amb les celles alçades.

Ell no entenia res.

—Res de res…? —insistí la Baxter.

—Ai sí, les calcetes! —va dir somrient mentre treia una bossa de plàstic plena a rebentar de roba interior.

Ella l’hi va arrabassar de les mans i la va llançar al seient del darrere abans de sortir al carrer.

—Segona part del camuflatge: estem enamorats —va deixar anar en Rouche agafant-li la mà.

—I la tercera part?

—Somriu i segur que aleshores ningú no et reconeixerà.

L’agent especial Chase no sabia com fer-ho per frenar el seu company.

—Per l’amor de Déu, Saunders —va cridar la Baxter—. Ets conscient de tota la paperassa que em generes cada vegada que reps a la cara?

Tots els agents que estava previst que participessin en l’operatiu policial de diumenge ocupaven la sala de reunions de la Unitat d’Homicidis i Crims Greus: l’equip d’inspectors de la Policia Metropolitana de Londres i els agents de la Unitat Antiterrorista, i els agents de l’FBI, encara mig abaltits pel jet-lag. La Baxter havia informat els diversos equips dels accessos externs a l’hotel. En general, la reunió es desenvolupava com era de preveure.

L’MI5 havia enviat un agent en representació seva, que havia rebut instruccions clares de no revelar cap informació, però en canvi de tornar amb detalls a fons del que s’havia parlat a la reunió. És a dir, es tractava de fer l’acte d’espionatge més descarat que s’hagués vist mai. En Rouche, l’únic representant de la CIA, intentava allargar discretament a la Baxter unes calcetes que li havien quedat al fons de la bossa.

Per sort ningú no se’n va adonar, excepte en Blake, que es va quedar de pasta de moniato.

—La sala de conferències a hores d’ara ja hauria d’estar punxada per càmeres pertot arreu —va dir en Chase a la sala.

Evidentment, els seus homes van assentir i van murmurar en absoluta connivència amb ell.

—I com sabem que no l’estan vigilant? —va preguntar la Baxter amb impaciència—. Com sabem que no buscaran càmeres per la sala o micros o els espavilats de l’FBI amagats darrere les cortines?

En Chase no es va immutar per les rialles que venien d’un costat.

—Estem parlant de gent que està sonada, i no d’espies.

L’agent de l’MI5 va alçar la mirada del seu portàtil com si algú acabés de dir el seu nom, la qual cosa confirmava la idea general que segurament era el pitjor agent secret del món.

—Poden estar sonats, però aquests sonats han aconseguit coordinar atacs a dos països diferents sense que ningú no hagi estat capaç d’aturar-los —va assenyalar la Baxter—. Només que n’espantem un… els podríem perdre tots. Ens hem de cenyir al nostre pla: vigilància passiva a les cinc entrades, programa de reconeixement facial instal·lat a les càmeres de vigilància de l’hotel. Posem un mosso o un recepcionista camuflat armat amb un micròfon de gran potència per si no podem infiltrar-hi ningú. Tan bon punt tinguem la confirmació que l’Alexei Green és a l’hotel, hi entrem.

—I si en Green no es presenta? —va plantejar en Chase.

—Es presentarà.

—Però, i si no ho fa?

«Aleshores —va pensar la Baxter— estarem ben fotuts». La Baxter va buscar el suport d’en Rouche:

—Si no hem pogut comprovar que en Green és a dins, esperarem fins a última hora —va dir en Rouche— i després entrarem a la sala tal com havíem previst. Si no el podem atrapar allà dins, l’atraparem interrogant tota una sala atapeïda de còmplices.

—Una pregunta —va intervenir en Blake amb el te a la mà—: quan has dit «per si no podem infiltrar-hi ningú», a què et referies?

—Necessitem la confirmació visual que en Green és a dins —va explicar en Rouche—. És l’home més buscat de l’FBI. Tothom ha vist la seva foto al diari. És molt probable que vagi tot tapat o que canviï d’aparença.

—Segurament, sí, però no pots pretendre que un de nosaltres entri a dins sense tenir cap idea del que passarà quan les portes es tanquin. No seurem enmig d’un públic format bàsicament per psicòpates assassins…

El silenci sepulcral va ser general a la sala.

En Rouche va mirar la Baxter bloquejat. Ben mirat, plantejat d’aquella manera, el pla no semblava el més atractiu.

—Algú té una idea millor? —es va limitar a preguntar ella a la sala.