Lineal

La claror s’adorm. La tarda baixa.

El brogit es torna més infant.

No hi ha vent a fora, ni basarda.

Un cotxe ha encès un mar de pols grisa.

Tens els llavis premuts. No pots dir

res. Et permets ara la indiferència

que mai no aculls. El món t’aclapara.

Moren les branques del pi, tolides.

Xiulejo aquella vella cançó.

Cloc els ulls. Pressenteixo. Escolto

uns passos, i la nit, i la vida,

calmoses, s’obren i m’engoleixen.

Amb la tristor dels ponis de fira, sense camins,

observo asseguda al damunt la cadira de boga,

els dits encongits, esmicolats, cenyint cada crit.

Han tallat a destralades somriures encetats

d’ahir vespre i els punys continuen tancats, amb la ràbia

d’un llop que esfereeix els torbs, cerclat sense sortida.

Als encargolats sota els ceps.

Em rento els ulls amb aigua bruta

per observar-nos les agreses;

des-situo les pautes vives

i esmolo les ungles dels dubtes.

L’escriptura, ombra, misteri

testimoniat en cada illa,

en cada plec de la pell corba,

—esclava dels crits— ens fa eteris.

Ens estreny a l’olor marina

dels llibres per sempre tancats.

(Fulls nascuts d’estances esquives).

Bescanvio, amb urc, nostre fat

i és ben tendra la mort que em mira.