Martí Rosselló

Per edat, vaig arribar tard a La Font del Cargol, perquè quan hi vaig contactar el grup ja s’havia desfet. Hi anava amb moltes ganes, però en arribar jo, la festa havia conclòs, coses de la vida.

Recordo especialment la definició que va donar-me en Valerià Pujol del grup: «Un autobús al qual s’enfilava gent molt diversa i que anava fent parades». Aquesta premissa no és un koan zen sinó la definició precisa d’un projecte cultural compartit, en els anys de la represa, d’una cultura silenciada per la dictadura, primer, i segrestada, abans, en paral·lel i després, al llarg dels anys, per una certa burgesia, la d’aquí, que se la volia apropiar per matar el temps que li sobrava; mentre, els fills del poble —els nostres avis, els nostres pares, alguns de nosaltres— treballaven, treballàvem, a les seves obscures fàbriques.

La clau de La Font del Cargol és essencialment agafar la literatura més propera i portar-la al lector, allunyada de la sacralització creada del fet d’escriure, acostar-nos textos que parlen de coses que entenem i dir-nos que nosaltres, els que estem a l’altra banda de la barrera del mainstream —la cultura principal determinada per erudits de pagament, per entendre’ns—, també podem ser autors, fer circular els nostres escrits i trobar lectors, fins i tot en una època de ciclostil i fotocòpia, aleshores, quan Internet era ciència ficció pura de l’Asimov.

A través d’en Valerià —que per cert em va llegar els seus exemplars de Fulls de La Font del Cargol poc abans de morir i que guardo amb suprema devoció laica—, vaig arribar a l’obra d’un bibliotecari i escriptor que es deia Martí Rosselló. La primera trobada cara a cara i parlant va ser en una caminada a Montserrat a peu —ell anava amb els de Premià de Mar i jo amb els de Vilassar de Mar—. A prop de Monistrol, en Martí, dominat per un dels mals que sempre el van acompanyar, l’al·lèrgia, es va «trencar» i va aturar la marxa, tot i que a aquella alçada, déu n’hi do el que havia fet.

En aquest punt de la carretera vam identificar-nos, compartint referències mútues i va ser el principi d’una gran amistat, en la qual es van entrellaçar moltes d’altres persones: Rafel Vallbona, Pep Bras, Jaume Cases, Adriana Pujol, Maria Antònia Grau, Pere Badia… i que gràcies als anys que vaig estar al capdavant de la llibreria Proa a Premià, vam poder mantenir amb una certa proximitat i amb alguns, amb una solidesa que ha aguantat el pas del temps.

Malgrat que l’obra d’en Martí passa intensament pel registre de la narrativa —els contes, la novel·la Anna K…—, jo sempre l’he considerat un poeta. Li vaig fer d’editor marginal de fulls, plaquets, llibrets, llibrots i revistes dispersos, mentre descobria una obra que a poc a poc anava creixent pels marges, però que acabaria arribant a ser de referència.

Els poemaris Filmonogràfic, Figures amb nom, L’amable abisme del record, Inventari parcial d’excuses per viure… són coordenades de la seva literatura circular, vivencial, existencial. En Martí caminava sobre si mateix i sobre el món amb curiositat, sorpresa, ironia, descobrint incerteses, amb un tendre cinisme, una actitud amable, tranquil·la, formant part del territori i del paisatge… motiu pel qual era altament apreciat i estimat.

La seva poesia era un autoreflex d’ell mateix: la vivència de la proximitat feta paraula —la famosa Sextina del lampista n’és un exemple—, la convicció que la llengua pròpia i l’escriptor comparteixen arrels, en un contracte de per vida; també la normalitat que esmentava al principi d’aquest text, de parlar del que tenim al davant, del que ens preocupa, del que afecta també als altres. Ah, «els altres»… on ens emmirallem!

A vegades el color gris pot ser el més brillant. I això és el que passava amb el que escrivia aquest bibliotecari, revolucionari silenciós i sense pretensions, disconforme amb un món que no entenia però al que deixava fer, demanant, sobretot només, que el deixessin en pau, com a màxima reivindicació de la seva vida i el seu treball.

Albert Calls i Xart

Ans les hores caminen calmes

del bracet amb el teatre;

i el somriure i el plor,

com dues màscares

sinceres i honrades,

ens mostren el carrer

de l’existència

amb aparadors de coloraines

com una fira d’estiu.

El deler de l’aventura

és la dansa embriagadora,

i a cada pas

encetem un bell obsequi

(Fragment de Silenci)

La Font del Cargol
Núm. 1 (desembre 1978)