Aquesta nit estranya

El que ara escric,

no ho torno a llegir;

ho llenço al vent com qualsevol espurna,

irresponsable i ben poc calculada;

amb molta lleugeresa, de vegades,

i a voltes, en contra del que crec.

Són una nit i un cel ben solitaris

i no puc creure pas en qui m’acull,

car, si estic sol, això no és pas possible.

Judico aquests papers com cada nit que em tempten

i en faig cordam ben fràgil i així els visc:

com si amb el fil s’hi gronxés l’existència.

Sóc religiós en temps de sacrifici

i així ofereixo uns instants al déu dels mots,

en la petita capella de les llànties

devot, combrego amb fulls de paper blanc.

És una boira estranya, el que m’envolta

com una boira estranya;

així m’envolta: com una boira,

aquesta nit estranya…

(de Faula de carn)

La Font del Cargol
Núm. 6 (febrer 1980)

Al cel retallat

li neixen estrelles

si el sol s’ha amagat

a tall de graelles.

Sol pel corredor

jugo a golf de llunes

i al clot dels fogons

hi brillen engrunes.

Si es desfés la llum

en un plat fet vespre

d’horitzons al lluny,

el cel em ve a rebre.

Si en caure la nit

el cel és de palla,

jo li llenço un crit

i la lluna calla.

L’horitzó es doblega

en vorejar uns arbres

i esberlar la terra

amb la falç dels astres.

És vespre i no dormo

sota el cel que em llaura.

Amb els mots deformo

tot el cel i l’aigua.

(de Desarrel)

La Font del Cargol
Núm. 6 (febrer 1980)

Filmonogràfic

Quaderns de La Font del Cargol, número 12. Any 1980

Paisatge

Cau la nit en dos colors

fets de cau de llop ferotge

i sol nocturn patró d’estels.

Dorm ben jove, lluna plena,

la càlida onada de sal

és del tot contemplativa.

Filtre mental

Un seguit inconcret

de filtres purifica

el llòbrec pensament

dels qui no s’ho resolen.

Pels qui pequen de pensament,

paraula, i d’obra no;

pels qui pequen ben sols, injustament;

per a tots ells, una oració.

Martí Rosselló

Al «Bestiari» no hi és,

i em sorprèn que en l’inventari,

l’home blanc, doll literari,

de la fauna em descomptés.

Pèndul

El pèndul desafia l’antiga veritat

sòlida i segura de la gravetat,

i alhora s’edifica amb voluntat

negant-se i rebel·lant-se al jou del pes

i fent-ne, mentre juga, oneig d’un bes.

Botó

Dansarà un fil gens amable,

com un amant saberut

que et clavarà a fons el sabre

i et cosirà resolut.

Tu no esperis cap miracle:

accepta el destí, ben mut.

Ja t’han ben tancat el cercle;

vell botó, tomba l’embut!

A veure:

m’he dit que en arribar

com sempre a casa meva

escriuria de cor,

sense saber-me,

com un destí que no proposa torna.

A veure:

ja fa molts dies que no escric

i no tinc, a hores d’ara,

cap ganes de llegir. Per tant,

escric amb el cervell en blanc

i construeixo, sorprenent-me,

un gran interrogant.

Primer de tot diré

que se m’ha incrustat un fragment

de fruit d’aquells del buit

a dins del prat cantellut d’un corc.

A còpia de bel·ligerància

em sortirà, rabiüt, del queixal.

Prou —pensava—,

i ara ho dic:

en escriure no parlaré de mi,

ni del queixal paradigmàtic,

o del jo, diguem-ne, moral.

A partir d’ara mateix,

de mi en sé poca cosa.

(Rescato mots al vol per tal de quedar bé. Alguns els he

arrencat del diccionari. Ara que ho veig, m’enduc versos sencers

dels llibres i me’ls faig meus a galta oberta).

Tampoc no parlaré del llòbrec espanyol

que defensava el drapet a cops de cadireta.

Llauraré la feixa de la ment

ben lúdic

més o menys calculant, com de vegades

simulant una arrel espontània

del vell militant deixondit,

malgrat tot, del secular exèrcit

dels qui, normalment, ben poc s’ho resolen.

Corregiré calmadament després

els fulls aprofitats del borrador

que em fa ser barroer. Ho deia:

de mi no en parlaré.

Voldria tenir una visita del tot inesperada;

aquella que enllà dels anys encara no ha volgut

dignar-se a tocar el timbre

que obre fidelment la meva porta.

Tot penja d’un fil, com un mòbil.

Pensaré amb qui ara mateix

—amb força desmesura—

quilometreja pell d’Helena.

Somnio cabells i picarols d’argent

i uns ulls d’una màgica espera, com coves;

el gest calculadíssim

que es gronxa i pren el sol en fusta vella.

Rectifico. Faré un esforç

i no hi pensaré gens.

Serà poc temps, ho juro.

La tieta imaginació

es lleva a raig de vent.

Tieta, on em vols dur?

A cops d’aigua i sabó,

de pinta i tovallola

s’obre el clos i els porticons

donen cabuda al cel

amb folls batecs de realitat,

amb ganes d’obrir el sol,

com una taronja immensa,

i beure-se’l sencer.

Bona tarda, tieta

—et lleves tard avui—,

o el pis dóna a ponent

( )*

com l’anhel d’un viatge. Desperta’t

de sota el matalàs de fulles de paper;

vessa’t per les parets i sense pluja,

regalima’t, amara’m. M’escrius?

Esquitxa el gas de llauna,

esquitxa com un tren

antic, de calendari.

Glop.

Les agulles de cap

subjecten de grat

una festa immortal:

remolí del meu parc.

No. No descriuré la paret que em fa front

com un clam de mirall tret del forn.

Serà un joc desfermat, simplement,

de saló (amb daus i tot),

serà un joc ben de nens

malgrat créixer a estrebades, com tots.

*aquí hi manca un vers.

Un full blanc és sempre temptador

quan els dits responen al repte

i al misteri del joc i el jeroglífic.

He estampat un castell. Jo en sóc el rei.

Provoco un magre bram de sol dentat

a l’hora en que el full ja sap parlar.

Tenso la superfície de qualsevol imatge:

desxifrar la pròpia creació. Sóc nouvingut

i no és gens fàcil saber-se tan distant.

Una, dues, tres vegades:

llegir, dic, i sense comptar-los

assumir tots els ritmes, com batecs.

Cal, en un moment, valorar el nadó. Decidir:

Aleshores em cal esquinçar el full,

que vull negar memòries.

O, millor, n’aprofito tot allò

que, a fragments, m’encomana quelcom.

Ho mitifico en fer-ho vostre. Me’n vaig.