M. Antònia Grau

Una vegada, per alguna referència, m’acosto a un mas amagat vora el cor del poble de Premià de Dalt. Traspasso hortes, gats entre les cames, veig un carro en un racó, una era, un til·ler… I entro i em reben un ulls i uns mots tebis, de mare, i una germana amatent rere d’unes ulleres i una cambra amb unes anelles penjants del sostre, sobre del llit, i llibres i els ulls més vius i penetrants que mai no he trobat… Se m’acull molt bé…

Des del raconet de la meva timidesa dels divuit i dinou anys sols escolto i escolto i aprenc —Déu meu com aprenc!…— La meva existència s’eixampla entre fulls ciclostilats, volums de poesia, de novel·les, de contes…

Les estacions ens acompanyen sota de l’emparrat, vora la llar de foc, des de la cambra d’en Valeri i també al rebedor i als bars, als cinemes, als teatres… Trencàvem esquemes massa anquilosats, estimàvem de veritat el mot LLIBERTAT (sense embrutar-lo, com ara…), des de la puresa més plena.

Tertúlies, les Jornades Poètiques, la Nit del Llibre, la col·lecció de La Font del Cargol, la Marxa per la Llibertat, l’Assemblea de Catalunya, la Campanya per l’Amnistia, els riures, la tendresa, la ràbia i la impotència; en Celdoni Fonoll i en Fuster, i en Ventura Ametlller i en Brossa i en Calders i en Tísner i l’Estellés i les visites a en Martí i Pol amb el bòlid del «Troglo»… i tantes emissores de ràdio i aquelles rialles vellutades que lliscaven amb els nostres cossos tan joves (oi Jordi Fayos?, oi Imma?, oi Martí estimadíssim i enyorat?, oi Pep?, oi Jaume?, oi Jordi Bilbeny…?) de la vànova del llit a les rajoles del terra.

Gràcies, VIDA, gràcies per haver-vos trobat…!

M. Antònia Grau Abadal