Rafel Vallbona

Una història normal

A finals dels setanta jo era un jove que començava la universitat, que volia ser escriptor i que llegia tot el que li queia a les mans, però que intuïa que tenia un futur tan negre com el país. Franco havia mort de vell i, a l’esclat lògic d’alegria, festa cívica i cultura, la classe política, des dels vells fatxes als joves eurocomunistes, ens estaven fent empassar tant si com no una transició que, donant impunitat a la dictadura, portava implícita la renúncia a construir un país nou, lliure, culte i ric. Però hi havia joves de llavors que llegíem Espriu, i, en lloc de marxar nord enllà, vam decidir quedar-nos i intentar aixecar, a contracorrent i sabent que en sortiríem escaldats, una societat nova i moderna capaç d’estar al nivell d’Europa.

En aquest projecte comú la llengua i la cultura n’eren objectes centrals, i assolir la normalització social de la creació en català l’objectiu final. Ara sé que vam fracassar, però llavors érem molt joves, inexperts i entusiastes. I ens vam posar a la feina amb cos i ànima: volíem ser escriptors i preteníem arribar-hi i viure’n fent-ho en català.

L’impagable mestratge d’en Valerià Pujol i l’incansable activisme del col·lectiu La Font del Cargol van ser el laboratori literari on aquells anhels van prendre forma. Nascuts a la taula d’un bar, el grup i els seus projectes (edició de fulls i llibres, nits literàries i jornades poètiques entre d’altres) van aportar els elements fonamentals perquè la idea germinés: vam aprendre les beceroles de la literatura, vam dotar-nos d’eines de difusió per a les nostres obres primerenques i vam obtenir visibilitat en el, llavors, intens i ric panorama literari català. No van ser pocs els escriptors reconeguts llavors, i alguns ara oblidats, que van publicar als quaderns i fulls, que van participar activament a les festes literàries, i que van col·laborar desinteressadament a empènyer els nostres projectes.

El dia que en Jaume Fuster ens va convidar a tots a participar en un encontre d’escriptors a Mallorca vam començar a tenir consciència que podríem participar en la construcció del país des de la creació literària més moderna (no només en llibres, sinó en TV, cinema… i el que vingués).

Avui sabem bé que la renúncia política dels setanta a aixecar un país normal i lliure ha pesat més que els immensos esforços que milers de persones, cadascú des del seu àmbit professional o ciutadà, vam fer perquè el somni d’Espriu fos possible. El naixement, triomf i mort de La font del Cargol no és una història extraordinària, és el relat comú d’aquest temps i d’aquest país.

Rafel Vallbona

Invoco l’absència d’uns ulls

a l’òrbita ingent de les hores.

Roig doll de sofre m’esquinça les paraules

Horitzó nu.

Se sent per la nit fugedissa

el vell fuet que sega la metzina,

letàrgica com les ones que enyora el mar

quan cossos i natges moren a la riba.

Només per això, dibuixo bombolles

a l’espai cal de la meva nuesa.

La Font del Cargol
Núm. 1 (desembre 1978)