Pep Bras

Crec que escriure poesia és molt fàcil i molt difícil.

Quan jo tenia setze anys era molt fàcil. A l’adolescència tots ens sentim una mica poetes, deu ser cosa de la inconsciència de les hormones o de les muses microscòpiques que ocultem a sota l’acné. Però la raó principal és que a l’Institut de Vilassar de Dalt (on jo estudiava BUP) tenia de professor de literatura un tal Valerià Pujol.

El Valeri.

Ell va ser qui em va enredar en tot això. No tan sols va aguantar amb una paciència infinita la lectura dels meus primers versots horribles, sinó que va saber dissimular els badalls (i això que, quan volia, el Valeri feia uns badalls enormes!!!!) Poc després, em va convidar a les reunions del grup literari de La Font del Cargol.

Punt i a part.

A La Font del Cargol vaig conèixer gent fantàstica amb qui vaig fer coses fantàstiques. No portàvem malles ni capa de superherois, però ens reuníem a l’Atalaya o a l’Ànec Groc els dissabtes a la tarda i parlàvem de les nostres cosetes, organitzàvem jornades de poesia, muntàvem exposicions de quadres del Joan Brossa o tertúlies amb el Quim Monzó i Pere Calders (no està mal, oi, per ser a Premià?) i, sobretot, ens ho passàvem la mar de bé fent el gamberro, defensant la nostra llengua i la nostra cultura, parodiant gales dels Oscars o fent una ràdio-novel·la en directe sobre l’alcalde Torrents.

Sí, als setze, disset, divuit i dinou anys escriure poesia era molt fàcil.

Després, a poc a poc, la vida es va anar complicant i, amb ella, la poesia.

Un dia vam descobrir que La Font del Cargol s’havia dissolt com un sucre en una camamilla.

Un dia ens va deixar el Valeri.

Després, el va seguir el Martí.

Ja fa temps que penso que escriure poesia és molt difícil. Tant, que ni tan sols ho intento.

Després d’aquell primer recull que vaig publicar amb disset o divuit anys («Escrivint amb els cent ulls de Laura») en vaig escriure un parell més que, per sort, continuen inèdits. Ni tan sols recordo els títols. Conservo els originals en una capsa al traster, just a sota l’arbre de nadal plegable.

És un record més d’una època que sempre evoco amb un somriure. De quan escriure poesia era molt fàcil.

I res més. Només espero que, aclarit això, em llegiu amb indulgència.

Pep Bras

M’he empassat suc de minut verge

en un vèrtex de cambra grana

És sublim

el meu silenci!!

Metàl·lic

el teu deliri…

No has vingut

Estimo

en el secret la teva alcova

mentre m’ofego

vençut i anacoreta

en un asquer de tabac ros.

Eco de venus

intoxicant el carrer.

M’imposo

no sortir

i

comprenc que em servirà

—orat bloqueig—

per a flairar

encara amb més inexpugnable afany

el teu cos brusc.

Cerco una cala

que estigui el meu velam erecte

La Font del Cargol
Núm. 2 (gener-febrer 1979)