Escrivint amb cent ulls de Laura

Quaderns de la Font del Cargol, número 10. Any 1980

En el ball de les cent ones moririen els diumenges amb les galtes arrugades

Ho recordo bé.

T’agradaven molt els jocs

de meuca

amb qualsevol música de fons,

en qualsevol racó

de papallones grises

i autoretrats de folls.

No ens podíem retrobar…

De fet, ara em pregunto

si tu i jo

no érem de segles diferents,

si els nostres orígens

eren signats

en una mateixa taca

o

era la vulgaritat

tota la nostra història

tota la nostra xacra.

Avui em fa por escriure

i parlar

de totes les nostres estones

i contagiar-me

en els mots

amb els espills del temps.

És més senzill deixar eixir lentament la follia

i esguardar el buit del miratge dens d’aquest meu segle

signant —avui sí— la natura d’un bell somni

de roselles i converses

amb el mar.

Callo el teu nom

als laberints del glaç.

Pel tacte sé

molt bé d’on véns

i cap a on et dirigeixes.

Has nascut entre solcs

de vaporosa terra

i et coneixo les sentors del cos

al mig de tot allò que és fèrtil.

De nit rosego les teves arrels

brutes de sorra

i esguardo absent

petites espurnes de lluna

entre el rovell dels vidres.

T’he mirat sorprès

i tu aleshores m’has mirat.

A voltes,

ens sorprenem d’ésser com som

i girem els ulls,

vers el mateix silenci.

Disseminàvem

de nit

credencials

indeclinables.

I ho fèiem

corrosivament,

com

si no importés

que

a l’endemà

se’ns deseixís

l a c r o s t a

i

mostrés

innocentment

tantes ferides…

f i n e s t r o n s

del cos

pels quals vivíem

i moríem

en aquells instants

com si fes temps que no existissin

p a u t e s

per gaudir-ne…

Tot allò que se’ns mostrava

a estones

tan mesell

i imperdurable.

La nit

inofensiva

sintetitza

estralls

i

ens els fa

més assequibles

graó a graó.