Fusta

Els marrecs juguen pel carrer.

Només tu trenques el silenci

petit d’aquesta casa humida.

La fusta s’envolta de blanc

i del roig de l’enrajolat.

Algun mot gerd, de tant en tant,

que torna la blavor a l’aire.

El crepuscle queda pintat,

així,

en la remor de les teves mans

expressant mots a cada caire.

Has decorat la mirada amb faust gust.

Com si poguessis construir la vida

amb un ferm desig fet de caobes,

t’has enarborat sense crueltat.

I tanmateix:

No has volgut rentar-te la boca amb calç.