Limito al Nord només amb el teu sexe

Quaderns de la Font del Cargol, número 14. Any 1981

Limito al nord només amb el teu sexe

obscurament encara

entre retalls de premsa

instants perduts entre un parany de dies

obscurament encara

entre els objectes

amb límits insalvables

insalvable el teu cos i el meu cos

a totes les arcades

a la presó dels éssers insalvables.

Podríem obrir lentament la finestra

i fer dels fils de llum cortines d’aram

mirar les petges molles a l’asfalt

i els crits de les sirenes

escoltar el foll batec dels grills i les formigues

com batega el teu cos

il·luminat de mi.

Comptaríem els llibres de la biblioteca

un a un

referíem els mots i els paràgrafs

passaríem els dits pels gravats

com si féssim l’amor amb cada lletra viva

i els camins

ens durien a l’ahir i a l’avui pel teixit del teu sexe

i la teva carn de molsa

i l’oblit i el record a cada cantonada de la cambra

amb l’ample llit cobert de roig i negre.

Som tot en tots

la taula parada amb restes de menjar

l’amor fet d’amagat i a corre-cuita

la victòria damunt dels gats mesquers

la contradicció tibant del pensar i el no-viure

el viure eternament

embriacs de destins

el cendrer amb la cigarreta apagada

el fum del tabac que es fa immens i invisible

i el mar el mar el mar

i la duresa de la pedra

i la mort i la vida comptada en cada cosa.

Em dónes un nou món

i el penjo com un pòster.

Serà com un espill per on s’escolarà la nostra història

aquesta història de boscos i de llibres

de ramats de vells i cotxes al carrer

d’imprescindible quietud i afanys indestructibles.

El mar ens donarà la veu

per dir de mica en mica els nostres noms

i confegir un versicle sense límits.

Limito al nord només amb el teu sexe

i el teu amor dibuixa a les parets

discursos i roselles

paràboles i mites

el destí d’Odisseu

els obrers a les fàbriques

aquells a qui acomiaden per fer l’amor en hores prohibides

els miracles

i la multiplicació dels sexes i dels pans.

Em trec la roba lentament

i fa niu al penja-robes.

Les fàbriques vestien estendards i banderes

i al llit del riu recercàvem llavors.

Teníem la certesa

del que podem gaudir i fer-ne flama

fins els ossos més tebis.

La incomparable possessió dels minuts i les hores.

M’explicaves

qualsevol fotesa transcendent

i et feia picor el pubis.

Aleshores era bo de sotjar

el dolç moviment

desplaçant-se del pany de paret de la dreta

a la tauleta de nit

i després al rellotge

igual com nosaltres

al llit del riu recercàvem llavors.

El gat novament miolava a la porta

missatger del qui sap.

Érem sords als oracles.

Vine pel roig apamant les banderes

pel negre el secret del teu sexe

farem festa plegats.

Vine al sandroll dels camins

a l’assalt al palau

a l’afany embriac

a la boira també de vegades

i a la boira també

a l’assalt

a l’afany.

Alcem la bandera

del pa i de les roses.

Si fa no fa

la lluna i el sol es fan petons

a quarts de set del capvespre

i els egipcis deien que els llagrimons són estrelles.

Anirem després de sopar

a collir rocs amb un sac fet de mitges de seda

al codolar dels tòtils.

Mira després de tres o quatre mossegades

ha deixat de cruspir-me aquest tebi encenall de ponts contradictoris.

No ho diguis pas a ningú

però a quatre passes de casa

hi ha un gegant de tres caps.

Després de tot és evident

que només pensa amb un

però nogensmenys fa molt d’efecte.

No ho diguis a ningú

i cruspeix-te les ungles.

Quan t’he estimat

—encara—

he fet un joc de mots:

tu en dius poema.

Quan he plorat grumolls de llet

he esgarrapat parets amb groc graffiti.

Quan he estat boig

he fet a tires odis amb paraules.

Quan he aixecat la fona

he escrit dicteris…

I ara ja ho saps:

guarda’m la poemosi.