L’hivern que s’apropa

Cinta Farnós Brull

És mitja tarda quan decideixo sortir a cercar-te, un dia més. La foscor que cau aquestes tardes d’hivern comença a intuir-se quan em poso l’abric ben gruixut i un mocador al coll. Ja ho deus saber, que, quan els anys cauen, el fred se sent diferent, els hiverns es fan més feixucs. Tu també ho deus haver notat. Potser és massa tard, avui, ara que hi penso. Potser has pensat que feia massa humitat per sortir per aquests carrers però em fa l’efecte que queden pocs dies d’aquest clar i jo et vull trobar abans que s’acabin.

Surto del portal i ja sóc a aquest carrer ple d’arbres i floritures, amb galeries i vidrieres acolorides que amaguen, ara i adés, ulls ansiosos de vida sobre els laberints vitals que conformen els carrers i els patis interiors, amors i somnis replegats darrere els vidres modernistes. A les vores, els fanals que abans t’il·luminaven en aquest carrer on m’esperaves, sempre amb la cigarreta als llavis, s’escampen intermitentment congelant el present en trossos d’imatges en blanc i negre, com fotogrames antics, només acolorits per aquestes pampallugues nadalenques tan molestes, ara presents a tot arreu. Al mig del carrer, taules i cadires amb poc gust ocupen ara les rajoles que xafàvem, riallers i despreocupats, presos de les mans mentre ens arraulíem l’un contra l’altre per evitar el vent d’aquell hivern que s’escolava pels cantons i ens movia a la seva voluntat mentre ens deixàvem portar, juganers i inconscients, apassionats i joves com érem, amb l’únic desig de passar la tarda.

I era per aquest mateix carrer, en què ara sento tant fred, per on els diumenges calorosos, silenciats pel primer sol del matí, baixàvem passejant fins a la platja, on ens estimàvem i arrebossàvem de sal i sorra, banyats per aquest Mediterrani assossegat i càlid, farcit de criatures i soroll, d’on eixíem plens de felicitat i goig, més bruns i, si es pot, més apassionats, abans de tornar a casa, retrobar-nos al llit i sortir-ne passada la mitja tarda, amb una gana feroç, que calmàvem menjant qualsevol cosa a la tauleta de la cuina.

I ara enfilo aquest que és el nostre carrer i m’arracono contra un portal, des d’on aixeco la vista cap a aquell balcó de baranes amb filagarses de ferro que encara hi ha, i cerco el nostre molinet de colors, que giravoltava amb la força del vent. No em costa intuir-m’hi, de bon matí, obrint els porticons blancs que grinyolen i sentint la primera glopada d’aire fresc d’un nou dia mentre tu encara jeus al llit, quiet i distant, probablement endormiscat, mentre albiro la ciutat en les primeres hores del nou dia. Em refaig d’aquesta imatge teva, que em comença a despertar el llagrimall, i continuo caminant, encara, per aquest carrer dels records. I el vent que abans voltejava el molinet del balcó i em revifava a primera hora del matí torna a aparèixer, m’empeny cap a la cantonada i desperta el record dels carrers tenyits de colors de tardor i fulles caigudes, del nostre passeig de cada dia entre la gentada que discorre amb presses pels carrers de la ciutat, ara una mica més apaivagada en caure la tarda. I en arribar a la rambla, ens imagino rient i xerrant, sempre del bracet, perdent-nos per aquests carrers del barri amb l’olfacte pudit i els sentits embafats de les olors que se’n desprenen i que ara sento encara amb una fortor reconfortant, ja que és el primer dels records que ha perdurat fins avui, inamovible amb el temps.

I és mentre refaig aquest camí, tantes vegades compartit, que ens cerco, perquè, valga’m Déu!, alguna cosa n’ha d’haver quedat, de nosaltres dos, impregnada a les llambordes poroses d’aquests carrerons i places convertits en escenaris d’altres que també els fan seus i que els voldran recordar quan ja no quedi ni una engruna del nosaltres de la seva història; quan un dels dos trobi a faltar els dies distesos i alegres entre els carrers d’aquesta ciutat que es van fer seva i que també fou nostra, i que ara és de molts altres més. I m’entristeix pensar que la ciutat no ens recorda, que les nostres passes i les nostres converses no l’han modificada, que els altres nosaltres continuaran tenint balcons amb molinets de colors que giravolten, que els carrers s’emplenaran d’amants que es creuran protagonistes d’aquest escenaris forjats a còpia d’anys i lluites, que la tardor continuarà apareixent per deixar enrere la sorra de la platja dels cossos dels amants i les fulles continuaran cobrint els carrers de la ciutat. Que la pudor del barri donarà lloc a dolces olors de caramels i gelats per a turistes que caminaran pels escenaris del nosaltres aliens a la nostres velles passes i al nostre destí. Potser, al cap i a la fi, tu i jo no som els primers a ser oblidats. Potser només formem part dels molts altres que ho han estat per deixar pas a altres. Potser, com l’olor que ha perdurat, només se’ns podrà intuir suaument, evaporats entre les aromes que ara conflueixen en aquests espais.

Però encara m’entristeix més que siguis tu qui no ens recordis, que siguis tu qui no hagis aparegut entre aquests carrers, on jo et cerco insistentment, que ens esbrino, que busco si queda alguna engruna de nosaltres i del que vam ser. D’aquella parella jove i bruna, apassionada i despreocupada, que ara no veig enlloc. I, de cop, m’entra una frescor com d’esgarrifança, com aquell fred dels primers dies de tardor que, encara afeblit, es cala a la pell a poc a poc. Potser una xocolata calenta em reconfortarà, com les que preníem tu i jo, te’n recordes? I, en agafar aquest got, és quan em fixo en les meves mans, rugoses i seques, i penso què en deu quedar, d’aquelles mans joves i perfilades amb què em tocaves i que entrellaçàvem tot passejant per aquests carrers, que ara m’han fatigat i m’han carregat de solitud.

Engoleixo aquesta xocolata, que ara sento més amarga que adés, i surto al fred del carrer, perquè ja he vist clar que avui tampoc no et trobaré, que potser sí que feia massa humitat per sortir a cercar-nos o que potser és cert que mai no tornaràs a aparèixer; que tu i jo no hem deixat empremta tret de la que hem deixat als nostres cossos. Amb aquest pensament em deixo emportar, carrer amunt, arrossegada pel vent que temps enllà ens mogué a tots dos, que ara m’espenteja, lleugera com em trobo, i em mou per aquest lloc que ara sento desconegut, sorollós i sufocant. I ja no et cerco a tu, sinó a mi, perquè ara sento que m’he perdut entre aquest mar de records i carrers compartits primer amb tu i ara amb el teu record.

Em sento lleugera, gairebé etèria; deu ser la munió de gent que em transporta de tornada per aquest carrer de façanes florejades i vidres de colors, que m’allibera i em converteix en res més que una dona amb un rumb, exonerada del pes dels records i de la feixuga càrrega de buscar-nos i recordar-nos.

Al cap i a la fi, potser no hauria de lluitar contra l’oblit. Potser em serà bo no recordar que hi va haver un tu i jo; o que fa temps va existir el nosaltres que es passejava per aquests carrers i que compartia un balcó de ferro forjat. Potser, a la fi, també em serà profitós que la ciutat no ens recordi i que no haguem estat res memorable per a tota aquesta gent que ara m’empeny, involuntària i vaporosa, carrer amunt. Potser aquesta lleugeresa que sento quan deixo de recordar-nos em faré bé que es converteixi en persistent amb la malaltia. Potser fins i tot oblidaré que la memòria se m’escola i deixaré, per fi, de sentir que hi ha alguna cosa que he de cercar abans no deixi de recordar, abans que l’hivern m’arribi del tot.