Converses de rial de la Coma d’en Sala

Rafel Mollar i Gumbau

Any Salvador Espriu

Sinera, febrer del 2013

Estratègicament camuflats, a la gatzoneta, entre canyes, hem sorprès aquesta amigable conversa. Només cal parar l’orella i, si tenim prou traça per destriar la fressa de les fulles que dansen agombolades pel lleuger oratge d’un altre soroll d’origen més pregon que cal anar a cercar en les tènues vibracions, talment com un allunyat bramul, esmorteït i greu, d’éssers animats desproveïts de tota mena d’aparell fònic, entendrem amb nitidesa què s’hi coïa. L’alzina centenària enraona distesament amb l’aloc en flor que, ufanós, es cria als mots del marge aixoplugat per l’ombra imponent de l’arbre i protegit d’aquest sol inclement d’agost. L’aloc li diu:

—Tu rai que portes aquí des de vés a saber. No com ara jo, que sóc de curta volada, passem i ens renovem. Just sabem l’enfilall d’històries que recordem perquè els que ens han precedit els ha vagat de contar-les. Aquestes i la mica que jo pisparé són les que, si no se me’n va abans el sant al cel, explicaré a la meva mainada.

—És clar, la cosa és així —respon, ponderada, l’alzina—. Jo sóc arbre que aquí m’enlairo enterc i tibat, encara abrivat, malgrat que tinc extremitats seques i cicatrius de mal tancar d’un llamp de mala tronada. No pensis que tot jo sóc flors i violes, molta tona de llenya, molta branca i fullaca. Sort que algun brot verd encara ve a acomboiar-me en la meva provecta senectut. Però, anem on anàvem. Te n’explicaré dues, d’històries, una de quan jo era tan tendre que, amb la maneta, un infant m’hauria pogut abastar la tija, i té a veure amb sarraïns i torres de guaita. En l’altra, ja de més granat, quasi es vessa sang aquí mateix al davant d’on som i, de fet, se’n va vessar pel mal fat que va portar el bandoler Plem en baixar la serralada.

A continuació transcrivim el monòleg de l’alzina fins allà on bonament els nostres rudimentaris coneixements en desxifrar aquests tipus de missatges ens ho han permès. Entrebanc afegit és constatar que, si bé la parla evoluciona, aquesta que l’alzina mastega va quedar encallada i perduda en temps remots, quan tenia esma per aprendre. Escoltar-la ara, amb oïdes martellejades per sons moderns, tragina una sensació d’època pretèrita i del tot desfasada. El soliloqui de l’arbrot anava, si fa no fa, així:

Ara que parlo de rierada, i mira que alguna de ben grossa he hagut de refrenar, un cop i, si la mesura és la vida d’una alzina, d’això no fa pas gaire, va passar un senyor amb pantalons de cama escanyada i americana. De negre elegant i antic, a joc amb ulleres de pasta una mica imponents. Amb sabates enxarolades i lluents que ben cert no fan el millor complement per trescar en aquests sorrals. Seriós, fins i tot a primeries, semblava malcarat, però al front portava escrit que no hi havia ni una engruna de cor ranci a dintre seu. Va aturar-se aquí, sí, aquí mateix!, i va apuntar a la llibreta de butxaca que va treure. Jo no en sé gaire, de lletra, però els anys una mica de discerniment sí que m’han atorgat. Vaig veure escrit rial i, vatua!, això va per mi, si no directament, de biaix. Vaig afinar tant com vaig poder tots els fotocaptors i ho vaig gravar a la memòria de fusta ennoblida que servo per a les grans ocasions. Parlava d’aquesta terra, de la desbocada força dels cavalls quan l’aigua de sobte baixa pels rials. Va passar, es va perdre rial avall, caminant lentament amb aplom de mitologia clàssica. No l’he tornat a veure però intueixo que ha deixat fonda petjada.

I abans que aquest senyor distingit de qui t’acabo de parlar, havia passat, no una ni dues sinó moltes vegades, la Trinquis, petitona, bruta i deixada. Les mitges rònegues i esfilagarsades, a mig garró. Aquí, pobrissona, trobava pau i recer. Al poble, la canalla li penjaven befa tant com volien i, fins i tot, algun cop de roc li encertava. Es feia acompanyar per un petaner a qui podies comptar les costelles. Tenia el costum de seure aquí al mot, sobre aquestes arrels endurides que m’han quedat descalçades. En un moment, tot el voltant tufejava. Treia l’ampolla de vi barat i li arriava bona solsida. De menjar, ni engruna, si de cas algun rosegó de pa dur que estovava amb les genives, perquè, de dents, em penso, anava molt mancada. I encara sort si el ca no aprofitava quan badava per emportar-se-li la teca de la mà. Ella escridassava, deixava anar un parell o tres de renecs però tampoc no feia gaires escarafalls. Si no hi mancava mam, rai, que això sí que li importava. Vaig deixar de veure-la i per sentides he sabut que una nevada —i mira que aquí la neu és escadussera— se l’emportà. Molt em temo que anava passada d’osques amb tanta vinassa i a prop de la via del tren caigué en un clot on va quedar colgada de neu. Va morir congelada però del cert que ni se n’adonà.

Podria, com aquestes, enfilar-ne dotzenes, però deixem-nos de rampoines i anem per la primera.

Ja et dic, jo aleshores era poc més que un garric. Veus estranyes al meu discerniment que s’atansaven de dalt en direcció a mar. Una colla de pell colrada, carregats de fato i mig arrossegant una jove d’ulls negres, agradables faccions, una mica salvatges per al meu gust, i cabellera també negra i esvalotada. Un li venta batzac perquè aviï el pas. El que sembla més manaire li branda la daga.

—No malmetis la mercaderia, tempera els impulsos o tampoc jo no sabré refrenar la mà que enlaira la simitarra.

—Ens fa endarrerir, la bagassa, i si hem tingut sort d’arribar sense ser vistos no forcem mals averanys trigant més del compte a arribar a la platja on espera la barca estibada. Els vilatans s’organitzaran en sometent i en un no res els tindrem a la carcanada.

—Aquesta està destinada a ser mare dels meus fills. Ho he sabut només de veure-li treure el cap pel badall de la porta quan altres testes rodolaven per haver gosat plantar-nos cara.

Així vaig capir que l’estol de sarraïns que al-Mansur capitanejava havien fet picossada a les masies dels Veïls i dels Vallalta. Havien arreplegat de tot i en farcells ho traginaven cap a la nau, excepte aquella preciosa penyora que moure’s per ella sola podia.

Amb el temps la noia va esdevenir princesa Zaraida. Va ser lluny d’aquesta terra, en països a l’altra riba de la mar que aquell dia la va veure salpar. Camins d’escuma trenats sobre onades que mai més no tindrien tornada.

M’ho ha explicat a cau d’orella el suau ventijol de migjorn. M’ha dit que després de tramuntar el pujol on atalaia el cementiri de Sinera, més enllà d’on contemplo serens xiprers arrenglerats a l’ample silenci del meu jardí, més enllà encara de l’atzavara, hi ha una torre. Jo no ho puc veure, aquest puntarró del Maltemps m’ho tapa, però diuen que és la torre que havia d’haver alertat de la presència d’al-Mansur i la seva trepa. Badaren i la moreria va campar a pleret. Per això és torre dels Encantats, no per l’encant del lloc, no per cap encanteri… encantats perquè es van encantar quan d’alertar es tractava.

La noia, què vols que et digui? No va fer mala jugada. Va canviar marit bròfec i estugós per un de jove, aventurer, de braç fibrós i pell d’olivera tendra. Jaç fred i llardós per catifa perfumada. De ben petita les famílies li havien decidit el fat. Un encantat dels de la torre li va forjar un encant de vida, una vida més encantada.

L’aloc no perdia detall, fotosensible de mena tot ell era un tremolí de tan endins com s’havia ficat en la història que el company arbori li xiuxiuejava. L’alzina, en veure’l tan lliurat, accentuava el posat histriònic i feia alguna breu estossegada, allà on la retòrica mana, ni més ni menys.

—Anem per l’altra, que me n’havies parlat de dues.

—Sí, sí… aquesta va ser jugada d’atzar d’alta volada. Fixa’t que per aquí passa ara un ara un altre i, entremig, molta estona que a tot estirar veus córrer el conill i la guilla que l’empaita. Doncs aquella tarda no dos, sinó tres van anar a raure aquí mateix. I per a més coincidència van anar a trobar-se dos que es tenien molta tírria. El tercer va resultar ser persona indicada en l’eventualitat que la mà del dimoni en aquest indret havia dissenyat.

—Quin goig als meus ulls tindre’t al davant quan poc m’ho esperava —va començar per dir en Perot, que era qui regentava la taverna del poble.

—Doncs si em volies trobar no és pas difícil, que poc que m’amago jo —va contestar, gallet com sempre, l’hereu de can Borda.

Les intencions eren tan diàfanes que en un moment van lluir fulles de navalla.

—Mira, Perot, que d’aixa sóc mestre però en navalla també hi tinc la mà trencada. L’últim petricó d’aiguardent o de mata-rates, que no sé què dimonis serveixes a la taverna, ja l’has despatxat al migdia, si no amanseixes les formes, acotes el cap i fas via com si de mi ni rastre haguessis entrellucat.

—Menys xerrameca que en un tres i no res t’enllestiré cap al sot i després, si fas via al cel, que molt m’estranyaria, o cap a l’infern, és problema teu. Jo hauré fet el fet de despatxar-te, pocs et planyeran i més d’un em raspallarà l’esquena.

—Paraules gruixudes les que he sentit —aquí entra Salom, el tercer en discòrdia, a cavall d’un rosí. Un bon home que, de fet, és Home de Bo o de Pau, com us plagui, de Sant Martí a Santa Maria—. Sort que la providència m’ha portat en aquest indret just en aquesta hora. Malament enllestiria la meva feina si no us exigís, ara mateix, que replegueu aquestes fulles esmolades i tanqueu la llengua, que la teniu molt més afilada. Si no ho feu, un perdrà la vida però l’altre perdrà més encara, la resta de la seva arrossegada existència a petar-la en una masmorra plena d’humitats que se li instal·laran a l’ossada. Feu-me cas, que no hi ha res que enraonant no es pugui adobar.

—És aquest, que em toca allò que no sona. En la mala hora vaig traspassar el llindar de ca seva a escurar la gola amb un glop de vi i pessigar quatre olives trencades.

—El que vas pessigar són les anques de la parenta i això no entra en la consumició. Tal fet no em mena a conferències sinó a empreses més expeditives.

—Que potser ja t’has preguntat si van anar els dits a la carn turgent que sota el teixit s’insinuava o la cosa va discórrer a l’inrevés?

—Ara et pelaré a tu i més tard posaré ordre a casa.

—He dit que prou. Res d’això no fareu! Tu, mestre, desfila cap a sota la vela, que hi tens escampades gúbies, aixes i escalopes, a més de taulons enganxosos de vesc. Allà és el teu lloc, a la mestrança, on t’espera el quillat estès a la platja. I tu, Perot, torna a servir taules i bescanvia feines amb la dona. Posa-la a recer rere el taulell i vés a fer tu el borinot de taula en taula. Segur que ningú no et pessigarà el calçot —el vell Salom aquí no va poder reprimir un espinguet sota el nas de maliciosa rialla.

—En van fer cas, alzina, o estaven massa encegats per veure-hi més enllà dels nassos? —va atrevir-se a explicitar l’aloc amb impulsos entretallats per l’emoció continguda i per una punta de prudència de no remoure més llenya de la necessària.

—Sí, sí, en van fer cas, quin un, el vell Salom, quan treia pit i, malgrat els anys, no havia perdut ni gota de coerció. Però, guaita!, que la cosa no ha acabat aquí. Els contendents un per cada banda van desfilar, mormolaven i remugaven però vés a saber si en el fons pel seu magí no despuntava que havien fet fortuna perquè en l’empresa en què s’havien emparrat la victòria hauria estat pírrica, hi havia poc a guanyar i a risc de perdre-ho tot. Els bergants van xuclar tota la sort i res no en va quedar per al bon Home de Bo, que, cofoi per la feina esmerçada, va cavalcar la muntura. L’animaló amb pas desmenjat i sense haver fet més que un bram en tota la disputa va prosseguir rial amunt que ja fosquejava. Al segon revolt van topar de cara amb dos que anaven amb cavalls i un altre amb somera. La mala ganya que gastaven al vell Salom li féu mala espinada. El van envoltar i el més baladrer es va presentar amb riure sorneguer i deixant veure dents esgrogueïdes i geniva fumada. Era el Plem, mala pell que pel Vallès campava. Li van estirar la bossa i van quedar ben despagats de trobar-hi només andròmines i xavalla.

—Teniu posat distingit i gasteu armilla i sabata. No em fareu creure que això del cabàs és tot el que bescanviareu amb mi per tenir salconduit fins a casa. On amagueu les unces? Digueu-ho prest i no m’acabeu del tot la paciència.

—Sóc Home de Bo i la meva dignitat em priva de rebaixar-me on la teva gosadia em voldria.

Poc avesats, els del pillatge, a arguments raonats i, encara menys, que ningú els plantés cara, li van fotre mal tanto.

—Anem, tornem a la serra. Repleguem-nos terra endins que bé que ens vam beure l’enteniment en prendre la decisió de baixar del Montnegre cap a aquesta banda. Tornem allà, que a les masies compten quirats i no com aquí, que fan tuf de sardina.

El rial va baixar en degotall de sang que de mica en mica de la testa oberta del vell regalimava. Si se li hagués salvat la vida o mai no se sabrà, ningú no passà a socórrer-lo, fins a l’endemà, que el van trobar com un pollet. L’ase, caparrut com solen ser aquestes bèsties, va passar la nit al seu costat i l’udol llunyà del llop i el vol arran del mussol només van aconseguir enxirinar-li les orelles i encara prou.

Per sentides ulteriors et faré avinent que el Plem va beure oli quan es va encaterinar d’una noia, la Maria del Roser. La jove, d’amagatotis dins la negra nit, va esmunyir-se de casa per anar a trobar-lo. Era sacrifici obligat, si volia estalviar mals majors a la hisenda familiar. El Plem, ja revingut en anys, va folgar i va fruir de carn batejada fins a defallir en la seva decadent lascívia. Després, amb el bergant ben adormit i exhaust, ella, destral en mà, li va capolar el coll i, com heroïna, va tornar a casa, això sí, amb la penyora de la llavor instal·lada a la panxa.

No gaire més lluït li pintà el destí a l’hereu de can Borda. Per tractes de faldilles amb Tonieta la Melera el va passar a navalla l’embriac Saragossa i després el va estimbar. Això sí, no hi van mancar cèntims per dir algunes misses per a la seva ànima, que en qüestió d’eternitat no és cosa d’estalviar.

Del taverner, què vols que et digui? En el pecat pagava la penitència. La tavernera l’amanyagava mentre amb altres lliurava ròssecs de conferències. Ell mig ho sabia o potser ho sabia del tot, però n’havia après i no era cosa de despatxar clientela cap al cementiri, més encara a risc de la pròpia integritat. El vessant enutjós, doncs… que cada cop li anava més difícil això de traginar entre taules sense topar.

La tarda era tranquil·la, el falcó s’enduia la claror per ponent, el suau oreig contribuïa a portar una mica de frescor al ramat d’aquell dia de xafogor inclement. L’olivera de fulla platejada, que, sense dir ni ase ni bèstia, no havia perdut pistonada, va fer un discret badall. No ens ha d’estranyar, doncs, que el tendre aloc, amanyagat per la suau i embolcalladora narració de l’alzina, hagués sucumbit a aquella passió de son que de mica en mica l’envaí.

Nosaltres, fet el safareig, també ens en vam anar amb discreció, sense enrenou, deixant al darrere el rial desert i els seus veritables pobladors. L’ample silenci que estenen els grills senyorejà l’ambient i només es veié parcialment violentat per la cridòria de pardals, mallerengues i la tórtora despistada que acudien al dens brancatge a preparar la joca per fer-hi nit.

En mancar-hi lluna, la volta negra del cel queda tota pigallada de fanalets pusil·lànimes de remots estels. Al cap d’un no-res, tot queda amansit. Demà serà un altre dia.