Manuscrit trobat a Montsegur

Ivan Carbonell i Iglesias

Quel cor ai tan felo
vas leis qu’anc mala fos,
quar per un comte ros
m’a gitat a bando,
bem par que Loba es;
quar ab comte s’empres
es part d’emperador,
qui a fag sa lauzor
qer tot lo mon saber:
mas qui men no ditz ver.

PÈIRE VIDAL

Forest, shady and solemn but not gloomy.
Rocky soil. A clearing in the centre.
On the left a path rises to the castle.
The background slopes down in the centre to a deep-set forest lake.

Parsifal, RICHARD WAGNER

Història de la Literatura Catalana I, pàg. 60.
MARTÍ DE RIQUER

La vaig veure per primera vegada vora la cisterna de la torrassa, a tocar del camí cap a les cavalleries. Duia el serrell desfet, les mans de gata, els ulls d’ametlla sobre el blau celest; aquella mescla de mel i de blau a la mirada.

Un rostre desconegut al castell de Montsegur. Vestia d’hostalera, però no feia ferum de lloc reclòs ni d’estable, sinó que me n’arribava una flaire com de nit de setí i no de palla seca; un lleu perfum d’almesc mesclat entre la pell. Em vaig quedar aclaparat sentint l’olor, mirant-la caminar encisadora vora el rostoll, tan jove i elegant, tan bella i amb el pas tan segur, amb un vestit senzill de verd cosit amb dues vetes color matí. Llençava un poal d’aigua bruta a la socada d’algun merlet, mentre entrenàvem els joves.

—Qui eres? —li vaig preguntar encuriosit.

—Lleva’t l’elm.

No va ser un desig, va ser una ordre. I jo, que he matat més de cent homes, me’l vaig llevar sense voler, obeint la veu d’aquella fada. Ella somrigué, arrufà el nas i desaparegué caminant pel pati d’armes sense cap pressa. I jo, cavaller derrotat, no vaig saber què fer. Un sabor de fulles mortes a la boca.

He pensat moltes nits en ella. Qui era? L’havia vista verament? Per què quan la vaig buscar a les cuines del poble i entre els palafrens de la quadra ningú no la coneixia? Un nom, em deien els servents. «Parlava oc?», em preguntaren al celler. Què podia dir-los quan el rostre és fugisser, quan gairebé no atens a la veu, sinó a la silueta cobejada: com es mou, com llença la brutícia, la cendra amb l’aigua, aquell lleixiu que en ella era perfum. Què es pot dir quan sols has parat esment a com recupera la corda del poal i a com et mira després tan segura, llevant-te l’esma, com contraataca la pregunta amb una ordre… Tant de bo volgueres donar-me’n més, d’ordres, fins que la nit ja no fos nit; seríem dos amants que fan l’assaig i no el superen, que desvestits es busquen deixant que el desig els vença i desespere… Sense nom i sense identitat, la soledat m’acaça al castell, com al ratolí l’acaça sempre la serp i al camell, la set. Sí, la soledat de la nit al castell pensant en ella és una incògnita fosca que s’amera de lluna perquè jo ja no sàpiga què és dormir, sinó tan sols somiar despert, evocar el seu brocat verd sobre el vestit, preguntar-me si realment algun dia, fada, és ver que t’he vist…

* * *

Els homes parlen d’una bruixa vella i arrugada que viu al bosc, camí ja de les gorges de la Frau. Hi ha ballesters que han baixat alguna nit perquè els llance les cartes i uns daus fets d’ossos, que agita en un gobelet i llança després amb la destresa del tafur. Té una catifa de llunes i de vèrtexs i diuen que endevina planetes i destins, si li ho preguntes. Li paguen amb sous i altres monedes però no es deixa veure el rostre, sempre cobert per un vel de color nit; tan sols li veuen les mans plenes de sécs i de durícies. De dia s’esfuma; no la troben mai al clar del bosc, ni al fons de les coves que poblen Montsegur, com clavegueres de roca i molsa. Si la trobaren, la penjarien recta i, perquè no obrira el ulls després de morta, la cremarien a la muralla més alta… Alguna nit he pensat a descendir al bosc per parlar amb ella. Potser siga la Lloba de qui parla la cançó, aquella bruixa càtara que deien que acompanyava infiltrada els croats. Diuen que tingué fills bessons d’un soldat croat alemany o d’un ric-hom de Torí. Diuen que es quedà sempre al bosc després de la croada i que alguna secreta venjança encara trama. Però ara ja fa una dècada d’això i no queda ja gaire de tot allò: ja no hi ha ballesters catalans, ni mercenaris del nord, ni faïdits heretges per cremar. Tan sols hi ha la meua host i les pedres d’aquest castell que des de fa poc se m’ha tornat desert. No, no deu ser la Lloba. Per què s’hi hauria d’haver quedat, la Lloba, al bosc? Per tan sols unes monedes de coure alguna nit mentre s’amaga amb l’ai al cor durant el dia? No, no pot ser la Lloba, però tanmateix he estat temptat d’anar a buscar-la, siga qui siga, perquè alguna cosa em diga de la jove del castell que ja no veig. Almenys, si no tinc més sort ni estels sobre el meu signe, que em diga el secret del seu nom, tot i que mai més no la veja. Que si en anar ella em demanara per dues síl·labes un cost de safirs i maragdes, de grat que el pagaria.

* * *

Avui he sentit uns soldats parlar d’ella vora la muralla ensorrada del reducte, on diuen que els perfectes custodiaven un dimoni o un àngel, una escudella de plata, un bací d’or, una safata sagrada de maragda o jo què sé quina paüra. Llegendes de la plebs. Feien guàrdia al davant de la muralla i, en passar pel meu costat per anar fins a la gran porta de l’accés nord, els he sentit.

—Era una donzella amb cara de gata, una meuca.

—T’equivoques de mig a mig; era una noble emmascarada.

—Què dius? No has vist com ens ha fugit, com ens ha esquivat? Maleïda gata maula. Es deu haver criat en clavegueres, de Poitiers a Llemotges!

—T’equivoques del tot, mon germà. Si l’hagueres mirada als ulls com jo, hagueres vist una princesa càtara.

He anat directe cap a un d’ells i l’he agafat de la cuirassa.

—On l’heu vista?

—A qui, senyor?

—La dama!

—A quina dama, senyor?

—La dama sobre la qual raoneu!

—No raonem sobre cap dama, senyor.

Potser estic perdent l’oremus i sent falòrnies que ningú no diu. El soldat em mirava astorat, alçat dos pams sobre el terreny i amb l’arnés que li queia. Llavors l’he vista perdre’s per la porta sud en direcció al camí que baixa la muntanya. Anava atrafegada amb unes pells, carregant sàrries i fardes, elegant, amb els cabells daurats foscos, com si descendís galant un camí de pols esdevingut de plata. Una fada, una dama d’aigua, una bruixa sense negre trasmudada… He deixat els soldats i me n’he anat corrents al seu darrere, però, sense que encara ho entenga, cada vegada la tenia més lluny del meu abast. Jo corria i ella caminava, però tot i així es feia més gran la distància i l’he deixada de veure vora l’arbreda. Sense adonar-me’n, ja havia penetrat el bosc i l’espessor. Abans de fer-se fonedissa entre savines i entre pins, arrossegant pells i estalzims, m’ha semblat que es girava. I abans de desaparèixer com si fóra encantada, he cregut veure entre els arbres dos ulls ben grossos, com de llop, que em miraven. I com una punxa que desespera el seny, els ulls es reien agudament de mi.

* * *

Fa un parell de nits no podia dormir i vaig eixir de les estances del fortí per passejar. El cel era una mar rasa, buit de núvols però també orfe d’estels. Un cel estrany. He jugat a imaginar constel·lacions, embolcallat en una pell, mentre sentia rondinar uns soldats de la guàrdia. Qui sap si no eren els dos soldats d’ahir. Un d’ells assenyalava envers el bosc, per la muralla d’orient.

—Els despenjaren per allí. Els templers els ajudaven, tothom ho sabia.

—Quants n’hi havia?

—Quatre. El més major no feia vuit anys, com sa germana, i els més caganius no devien tenir ni cinc anys. També eren germanet i germaneta, segons es diu.

—I s’escaparen tots?

—Els dos poncells càtars més menuts sí, els templers els empomaren, només tocaren terra i desaparegueren com si foren esperits. Els esperaven sobretot a ells dos, no pas els altres més majors.

—Què se’n féu, dels dos majors?

—El fill del marquès de Corbeil n’enfilà un amb la llança. L’altre s’escapà.

—El fill del marquès feia guàrdia?

—No ho sé, diuen que havia eixit a orinar aquella nit o a fer de ventre. Jo crec que simplement no podia dormir, sovint encara li passa. Per això va ser l’únic que va veure que despenjaven quatre feixos des del castell.

—I llavors dius que travessà un dels jovenets?

—Sí, el va trinxar com un ànec. Però l’altra criatura s’escapà.

—I si no eren els fills del Graal, qui eren?

—No se sap. Hi ha qui diu que eren fills de la Lloba.

—I per això ella encara és al bosc?

—Això diuen, que per allí vetlla la tomba del fill, al fons d’una cova.

He recordat aquella nit del setge, quan vaig eixir a passejar entre la fosca, com aquesta nit sense estels a Montsegur.

Va ser una llança, no pas una fletxa, però ja se sap que el poble exagera les gestes. A més, en vaig encertar una però el ben cert és que en vaig errar una altra. Disparava a les palpentes; no disparava envers l’embalum que feien descendir amb una corda, sinó contra els qui els esperaven a terra. Però no hi havia lluna i era com disparar a cegues. Després han dit que els conjurats eren un grup de templers amics dels càtars, però jo no ho tinc tan clar. Aquella nit sols vaig veure tres figures amb caputxa i robes fosques, armats, esperant que arribaren els embalums. Podria haver estat qualsevol partida de lladres. Sols vaig tenir temps de llançar aquelles dues fletxes abans de donar la veu d’alarma al campament. Els genets de seguida s’esfumaren al trot per entre el bosc. Mon pare em digué després que havia mort un infant càtar i em prohibí que li veiés el rostre. Deien que era molt bell, tot i després de mort, com si fóra un santet i fera olor de flors un cop ben mort. No vaig sentir remordiments ni em dugueren un clergue per fer confessió; eren fugitius. Alguns al campament em miraven amb recel, però després eren els mateixos que, quan un centenar o més d’heretges s’immolà al Camp dels Cremats, agafaren lloc a la primera filera. Hipòcrites. Sí, aquesta nit és com aquella i, si no vaig errat, avui fa deu anys exactes d’aquella altra. Potser cada deu anys les nits siguen idèntiques. No ho sé, llavors tenia quinze anys, sols pensava en gestes i no sabia què era l’amor. Ara que en tinc deu més ja he guanyat manta batalla, però fins fa uns dies continuava ignorant què és l’amor. Ara comence a creure que l’amor és una nit sense estels esperant que aparega algú que no té nom i vulga dir-te’l. Algú que et mena envers un llit de palla seca i amb tu es lliura a la batalla de la dolça gesta. Que l’amor és l’única guerra en què els ferits no degotegen pena.

* * *

Han passat dos dies i per fi avui l’he tornada a veure al poble, feinejant als cellers del casalot de la murada. L’he agafada de la mà abans que deixara de fer dissabte i poguera fugir de mi amb el somriure sorneguer. D’una bursada l’he obligada a mirar-me, per veure-li els ulls fascinants i aquell somrís felí.

—Qui eres, maleït siga el dimoni?

Ha somrigut amb les dents blanques. Amb un accent del sud que tacava la meua llengua d’oïl, m’ha parlat mirant amb els ulls color de margalides a l’estiu. Tenia una veu preciosa, com si Bafomet li inspirara una veu subtil; una manera de fer entrar el verí no per la sang sinó en allò oït. Els ulls del bosc m’han semblat ara més propers, severs, esguardant a un pam de mi.

—Sóc la fletxa que fallares aquella nit.

L’he deixada anar i ha corregut escales amunt amb una rialla que encara em persegueix. He entès que du un ganivet ocult entre els vestits, entre la pell de gata i els malucs de fada. Sé que em buscarà algun dia que jo baixe al poble o quan alguna nit passege vora el fortí, nocturn, al meu castell. No m’importarà, si vol buscar el cor que li pertany i fer-lo sang. Des de la primera vegada que la vaig veure, el meu cor ja era d’ella i ella ho sap… Plou avui a Montsegur, es fa de nit al Llenguadoc. El rebuig és una llança que trenca la cuirassa. La derrota té un sabor de fulles mortes. La mort és una jove bellíssima.