Un conte rus

Meritxell Guitart Andreu

És la meva granota, que ve dins la seva capseta.

Conte popular rus

Feia dies que girava pel món i em preguntava si tenia cap sentit, perquè no sabia exactament què buscava ni qui m’esperava al final del camí, quan vaig baixar del petit i atrotinat autobús. En aquell moment l’aigua s’havia apoderat de Suzdal, una de les joies de l’anomenat Anell d’Or rus, un conjunt de ciutats medievals del nord-est de Moscou que havia tingut un important paper en la història i la cultura del país. Plovia a bots i barrals i semblava que l’aigua volgués esborrar els carrers i els edificis d’una població que no aconseguia distingir entre la cortina d’aigua que em queia al damunt. Arrecerat sota la marquesina d’una església escrostonada, em va semblar sentir el rocroc d’una granota de conte. Una noia molt amable em va aconseguir un taxi que em va deixar just davant la porta del bed & breakfast que tenia reservat. Vaig deixar les sabates a l’escala, on ja n’hi havia una bona col·lecció, i una mestressa de galtes vermelles i somriure fàcil em va convidar a un te i a quatre galetes. Tan bon punt la pluja va amainar, vaig sortir a explorar la ciutat, que, curiosament, celebrava en aquells dies el Festival del Cogombre.

Des del carrer de casetes de fusta de tots els colors veia de lluny els bulbs de les cúpules de les esglésies i monestirs que, ja feia uns quants segles, havien convertit la ciutat de Suzdal en un centre religiós d’importància cabdal. Camina-va per la vora d’un carrer on de tant en tant hi havia alguna casa de fusta i no hi havia voreres. Un pontet travessava el riu verd de plantes aquàtiques i, darrere, el blanc de les parets d’un monestir o una església feia que semblés que havia entrat en una vila de conte de fades. Petites cúpules negres a una banda del carrer i el blau intens i les estrelles daurades de la cúpula del Kremlin, que treien el cap i tornaven a amagar-se de seguida rere els petits turons de la ciutat. De tant en tant, el rauc d’una granoteta trencava el silenci i jo em preguntava si era la mateixa granota que havia sentit cantar abans o potser era aquella de la rondalla que, atrapada per una fletxa màgica, s’havia casat per atzar amb el fill petit d’un tsar. La pluja ho havia deixat tot net com una patena i l’herba tornava a brillar amb els raigs de sol de nou recuperats.

A la mateixa plaça on m’havia aixoplugat quan havia baixat de l’autobús, un mercat d’artesanies havia aparegut després de la pluja. Hi havia molta gent i el més interessant eren les petites parades de les senyores que venien tota mena de cogombres, raves, pastanagues, alls, cebes i fruites vermelles. Hi havia cogombres grossos i cogombres petits encabits en pots de vidre o olles soperes i conservats en vinagre. Cistells, balances que semblaven d’altres temps i dones amb mocadors al cap que anunciaven els productes de l’hort s’agrupaven ran de l’església blanca amb el campanar escantellat de cúpula platejada i davant les arcades comercials construïdes a començaments del segle XIX.

Seguia la gent que s’entretenia mirant i comprant a les parades. Caminava cap allà on semblava que hi havia la festa i aviat em vaig trobar més jardins, més esglésies i una filera de carruatges decorats que acabaven de convidar-me a entrar en una mena d’àlbum il·lustrat dels que havia llegit de petit i explicaven històries de prínceps que vivien en països coberts per la neu i havien de rescatar de la mort princeses convertides en granotes. De seguida, a més, van aparèixer una altra vegada, ara clares i belles, les cúpules blaves amb estrelles daurades del Kremlin, construït al segle XI, que havia acollit els grans prínceps de Suzdal i Vladimir. Just al darrere, a més, vaig descobrir una església de fusta que contrastava amb el blanc de les parets del Kremlin i amb el verd dels prats i turons que amagaven el poble.

El sol anava baixant i m’oferia una imatge bucòlica de l’indret. El paisatge era preciós. El riu, la verdor, el blau, el blanc, la fusta marró encara molla, les cúpules daurades, blaves, negres; els campanars blancs, vermellosos i grocs… Tot plegat, una aquarel·la en el meu àlbum il·lustrat. L’aigua s’havia dissolt en milers de pigments i em retornava vestida de colors i sons de granotes raucant al capvespre.

A mesura que el sol es diluïa entre el paisatge rural, els paradistes de la festa del cogombre anaven recollint i entaforant tot allò que no havien pogut vendre dins de cotxes i furgonetes una mica atrotinats. Semblava, però, que la festa no s’havia acabat del tot, perquè encara sentia música a l’altra banda del riu Kamenka. Vaig traspassar per una passarel·la de fusta que acabava de convertir l’indret en una antiga faula russa. L’aigua a penes es movia, reflectia el campanar i la cúpula d’una de les moltes esglésies de la població i gronxava nenúfars grocs que anaven a la deriva. La cúpula blava i estrellada del Kremlin quedava ara a l’altra banda del riu i la música m’arribava cada vegada amb més força a les orelles.

Seguia el riu i la música fins que em vaig trobar una placeta guarnida amb banderoles de colors i potents altaveus. Ningú, però, no ballava, tret d’un nen d’uns deu anys. Talment un saltimbanqui, era aplaudit per tots els qui ens el miràvem. M’hi vaig quedar una estona, però després vaig seguir riu enllà per tornar al centre d’esglésies i cases baixes. Pel camí em van sorprendre els crits d’un grup d’amics que es llançaven al riu agafats d’una corda igual que russos tarzans esblanqueïts. L’aigua devia ser freda, si tenim en compte els crits que feien quan hi queien fent un gran patatxap.

De tant en tant, rere un recolze del camí, tornava a aparèixer el Kremlin, sempre magnífic, alçant-se contra la fosca, que anava esborrant els encontorns de les cases i el paisatge. A les vuit vaig entrar a sopar en un petit restaurant del centre. Era acollidor i ple de gent que ja feia les postres. Vaig demanar un tall de porc amb formatge i prunes. Me’l van servir acompanyat d’amanida de col i de patates al forn. Havent sopat, vaig agafar el camí de tornada a casa. Era lluny i la foscor i el silenci havien convertit Suzdal en una mena de laberint. Vaig fer unes quantes voltes per carrers de casetes de colors sense trobar la meva. Dotze mil habitants s’amagaven en un espai rural sense trencar-ne l’harmonia, la qual cosa jugava en contra de la lògica urbanística. Finalment, però, vaig acabar trobant la casa blava que buscava.

L’endemà es va llevar plovent amb un cel que semblava que m’hagués de caure al damunt. Per esmorzar, la mestressa em va fer uns blinis boníssims acompanyats amb smetana, una mena de nata agra. També em va servir tomàquets i cogombres del seu hort. Mentre esmorzava, ella continuava fent un blinis rere l’altre en una paella que els donava la forma rodona que els antics precristians associaven al sol que arribava després d’un hivern de neu i fred. Encantat mirant per la finestra, on hi havia quinze o vint gotes que assenyalaven que a fora plovia, em va semblar veure saltar una granoteta verda que brillava com devia fer-ho la princesa Basilissa quan va aparèixer al sopar que el tsar organitzava per als seus fills i les seves nores. Aquell dia havia abandonat la forma de granota i no es presentava dins una capseta, sinó en un carruatge, com corresponia a una bella i jove dama.

No plovia gaire fort quan vaig sortir per anar al monestir de Sant Eutimi, una de les joies de Suzdal. No era gaire lluny, però havia de travessar altra vegada el riu Kamenka i enfilar-me cap a les parets emmurallades del recinte religiós construït al segle XIV. El riu era ple de nenúfars, les gotes feien dibuixos a l’aigua i una família d’ànecs reposava sobre un tronc i pretenia confondre’s amb el paisatge. El roc-roc d’una granota tornava a explicar-me la rondalla d’aquella princesa llesta i bonica a qui el seu marit havia llançat el vestit de granota al foc. Les muralles i les torres de maó vermell havien estat erigides al segle XVII per protegir una de les entrades de la ciutat i també datava d’aquesta època la catedral de la Transfiguració del Salvador, que treia el cap i retallava el perfil de les seves sis cúpules verdes i una de daurada en el gris d’aquell dia de pluja.

El monestir de Sant Eutimi, que forma part del complex declarat Patrimoni de la Humanitat anomenat Monuments Blancs de Vladimir i Suzdal, està format per diversos edificis que contenen col·leccions de llibres antics, joies i ornaments religiosos, a més de les habituals icones de fusta. Anava fent ruixats de forma intermitent i havia d’anar entrant i sortint dels edificis per resguardar-me una mica de la pluja. Els jardins eren plens de flors, les cúpules donaven color a tanta grisor i aviat va començar a sonar el campanar de la catedral, un edifici blanc i vermellós que s’alçava amb una forma rectangular uns quants metres davant de la catedral. Eren les onze en punt i un grup de turistes russos amb paraigües de tots colors es va aturar just al costat de la torre per escoltar el concert de carilló que cada hora el monestir oferia a la ciutat. Vaig continuar resseguint les muralles i em vaig topar amb un fantàstic espai verd tot vestit de pomers carregats de pomes encara verdes i un petit hort d’herbes aromàtiques.

Des del turonet on hi havia el monestir de Sant Eutimi es veia el convent de la Intercessió. Fundat l’any 1364, va ser concebut com el lloc d’exili de les mullers repudiades pels tsars. Plovia fort quan vaig travessar de nou el petit riu Kamenka, però ja amainava en el moment en què vaig creuar els murs blancs del convent. El jardí estava molt ben cuidat i es mostrava florit als pocs visitants que hi passejàvem. L’església em va semblar més bonica de fora, amb les seves cúpules i bulbs, que de dins. El recinte es completava amb tot de casetes de fusta, que eren les estances de les monges, que ara feia uns quants anys havien tornat, un cop deixat enrere el període soviètic.

Aquelles flors, ara molles de pluja i que intentaven canviar els colors d’un dia gris, eren parentes d’aquelles que havien vist com es passejava per aquest mateix indret Solomònia Saburova, la primera esposa de Basili III. L’any 1520 la seva suposada infertilitat la va tancar entre aquestes parets. La història, però, explica que finalment va quedar embarassada, però ja era massa tard i el divorci ja estava en marxa. Tement les rivalitats que el fill podia patir dels germans que Basili pogués tenir amb la seva nova muller, Solomònia va fer creure a tothom que el nen havia nascut mort i va celebrar fins i tot un enterrament fals. Segurament, l’hereu va fer sort essent adoptat i allunyat de la vida a palau, si tenim en compte que el seu germà va ser el conegut com Ivan el Terrible. Les parets poc fortificades del convent deixaven veure la silueta d’altres edificis religiosos en el gris d’aquell matí i jo pensava en la fina línia que separa la història de la llegenda. Feia pocs dies havia llegit que l’any 1934 la petita tomba del costat de la de Solomònia havia estat excavada i havien aparegut unes robetes de criatura del segle XVI farcides de llana, però sense cap os que justifiqués que allà s’hi hagués enterrat mai ningú. Suzdal tenia, doncs, els seus secrets i els mantenia tancats en pany i clau en una cripta de l’església del convent de la Intercessió que no es podia visitar. Qui sap si Solomònia havia arribat un dia de pluja i coneixia el conte del fill d’un tsar que havia estat condemnat a errar pel món calçant botes de ferro fins a recuperar la seva estimada, que havia fugit per la finestra transformada ara en un cigne blanc.

El cel es va anar enfosquint i aviat va ser tan negre com el so dels trons que s’acostaven. Les primeres gotes, només tres o quatre, van quedar dibuixades a l’asfalt del carrer just abans que esclatés una tempesta tan o més forta que la del dia abans. Els carrers es van anar enfangant i omplint de bassals que emmirallaven la meva estada a Suzdal. I entre l’estrèpit d’aquells núvols foscos i la música dels milers de gotes xocant contra el terra, em va semblar sentir el raucar d’una granoteta de pluja que m’encoratjava a seguir girant pel món fins a haver fet servir almenys tres parells de botes de ferro.