Cosins llunyans

Pau Berenguer Soriano

GUANYADOR DEL 17È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

La comitiva del príncep Von Kraft s’encaminà cap al centre del camp, on els esperava el baró Della Spinola, súbdit de l’emperador austríac Josep II, juntament amb els seus insignes lloctinents. Amb solemnitat, arribaren al trot els nobles prussians, coberts amb tricornis pomposos i calçant botes de muntar enormes. Els botons daurats de les casaques blaves brillaven sota el sol primaveral. El mateix Von Kraft portava una cuirassa lluenta i els seus mostatxos poblats incrementaven encara més el seu gest seriós, a part de la seua impassible expressió marcial.

Una vegada front a front, se saludaren amb molta cortesia descobrint-se el cap des de dalt dels seus corsers, i un i altre presentaren els seus acompanyants, cosa que produí un intercanvi llarg de cognoms i títols ostentosos. Della Spinola fou el primer a encetar la conversa:

—El mateix príncep Von Kraft, mariscal de camp de Sa Majestat Frederic de Prússia! —exclamà amb admiració.

—Correcte —confirmà aquell, una mica sorprès per la sobtada felicitat de l’enemic.

A espatles dels respectius militars, quedaven els quadres d’infanteria i cavalleria, formats amb disciplina exemplar sota l’ombra de les banderes dels diferents regiments i batallons. Oficials a cavall i sergents a peu anaven d’un costat a altre per tal d’acabar de desplegar les unitats al llarg de la formació. Tothom expectava la decisió dels comandants que s’havien reunit amb l’adversari a fi de discutir els detalls de l’enfrontament, com també si era possible evitar tal extrem amb la retirada d’un dels dos amb les garanties degudes.

—Un dia bell per a una batalla —digué l’italià assenyalant el cel blau.

—Perfecte —va convindre Von Kraft, animat davant l’actitud afable del general de les forces austríaques—. Sembla que siga estiu.

Els lloctinents somrigueren cortesament davant el comentari.

—Fins i tot el vent sembla moderat, cosa inusual a les planes de Silèsia.

—Sí, això sembla, baró.

—Si em permet —continuà parlant el general de nom italià—, m’agradaria felicitar-lo per l’elecció del camp de batalla. És un lloc meravellós per a fer la guerra.

—Com diu, baró? Sa senyoria no em donà cap altra opció d’avançar cap al sud.

—Sa Excel·lència ja coneix aquest ofici, sempre forçant la marxa. Per cert, un exèrcit impecable, el seu!

—Sí, i més nombrós que el de vostra mercè, la qual cosa em recorda que he de comminar-lo a retirar les seues forces del camp i permetre’m avançar cap a Viena.

L’italià alçà la vista i confirmà aquesta dada.

—Ja ho veig! I per si fos poc, disposem només d’un exèrcit de lleva, del qual ben poca cosa es pot esperar. Hem comptat més de cinquanta desercions en menys de dos mesos. Ja sap, grangers i camperols…

—Dels llauradors gairebé no es pot esperar res: indolents i dropos! —se solidaritzà l’adust mariscal amb el simpàtic rival.

—Sempre queixant-se de tot!

—És lamentable la seua mancança de comprensió cap als grans assumptes d’Estat. Les nostres corones s’hi juguen molt més que les rutinàries fretures d’aquests grangers.

—No cal que ho diga, mariscal. He de disculpar-me per no haver-me presentat amb una força a la mida de la seua.

—No es desanime, car, si no m’equivoque, hom pot apreciar una potència artillera gens menyspreable. Fins i tot, jo diria més potent que la nostra.

—Ah, bravo, bravissimo! —va riure Della Spinola—. Sa Excel·lència té una vista molt acurada!

—Oh, no! Són els anys d’experiència, no la meua vista cansada. En qualsevol cas, la batalla estarà igualada, que és el que importa.

—No hi podria estar més d’acord. És l’única cosa que m’interessa ara. Per cert, Von Kraft, des que m’assabentí que Sa Excel·lència marxava sobre Silèsia, no m’ha deixat de barrinar una pregunta: és sa mare la comtessa de Rheinburg?

—No, és la meua tia, germana de ma mare. Per què?

L’italià va rumiar alguna cosa detingudament.

—Perquè ella està casada amb el germà de la meua àvia materna, il marchese Francesco de Bassaroda. I en eixe cas, tots dos som familiars.

—Com diu, baró? M’ho podria explicar una altra vegada?

Aleshores, Della Spinola li ho va explicar amb tot detall genealògic fins a confirmar que els dos caps militars eren cosins llunyans. Von Kraft, ara més receptiu que abans, li va fer tot tipus de preguntes sobre familiars comuns que compartien a la Llombardia, content de descobrir un parent de forma tan fortuïta i en circumstàncies tan especials.

—El seu oncle, Francesco de Bassaroda, cosí de mon pare, en posar-se al servei del príncep de Saxònia, deixà Bassaroda al càrrec dels seus fills, que liquidaren el seu patrimoni en pocs anys.

—Calamitós! Alguna cosa ja n’havia sentit jo… No comprenc què li passa, a la joventut. Hui dia són incapaços de conservar res.

A les seues espatles, els respectius lloctinents, impacients, intercanviaven esguards de desconcert. Però per als dos comandants, lluny de fer-se eterns, els preliminars de la batalla resultaven d’allò més interessants. El rostre seriós i aspre del mariscal prussià havia cedit davant la jovialitat italiana del general de les forces austríaques, i havia esdevingut un gest més amistós i obert.

El riure ronc del príncep interrompé la graciosa descripció que el baró feia de Francesco de Bassaroda, oncle de Von Kraft, que els dos recordaven de la infantesa.

—Com és que sa senyoria no participà en la darrera campanya? —canvià de tema, el mariscal prussià—. També aleshores tinguí ocasió de trobar-me amb un parent, el meu cunyat, el comte Watwick.

—Watwick? Quin home, quin home tan formidabile e maestoso! Està casat amb la meua cosina Leonora, la filla del meu oncle Rudolf, cosí de ma mare, que és austríaca. Per descomptat, aleshores em trobava en missió diplomàtica a París. Em perdí una bonica campanya a les muntanyes bavareses.

—Un lloc bellíssim —va confirmar Von Kraft—. Per cert, ho oblidava… Em tem que he sigut descortès en no preguntar-li per l’estat de Sa Majestat Imperial. He sentit que no gaudeix de bona salut últimament.

—Això fou a l’hivern, ara ja està recuperat i molt més animat. L’òpera, és un entusiasta de l’òpera. La música el reconforta. I què me’n diu, de Sa Majestat el rei de Prússia?

—Bé, malgrat l’edat avançada… ja no és el soldat d’abans, però aquest hivern tinguí l’oportunitat d’eixir de cacera amb ell i donà mostres d’una salut excel·lent.

—Fa goig d’escoltar que la reialesa gaudeix de bona salut. És el sosteniment de la monarquia, la pau i els bons costums de la nostra civilització.

—Ehem… —tossí un comandant prussià. Von Kraft el reprovà amb una mirada. Però en tornar a dirigir l’atenció cap a l’italià, ambdós canviaren d’expressió per una de més marcial.

—En fi —digué l’alemany de grans mostatxos—, em sembla que és hora d’ocupar-nos del nostre ofici. He de presumir que cap dels dos té la intenció de retirar-se del camp. Nogensmenys, és la meua obligació informar-lo que encara és a temps de…

—És clar —el va interrompre—. Les formes ho són tot en l’ofici de les armes. Per descomptat, romandrem ací per tal de gaudir d’aquest gran esdeveniment —s’adreçà a l’estat major de manera quasi còmica—. Ens hi quedem, veritat? —va riure.

Des de lluny, la primera línia d’infanteria austríaca tractava d’afinar la mirada per descobrir què succeïa allà davant, al bell mig del camp.

—Negocien una retirada? —preguntà un infant.

—Impossible, deuen parlar de les seues coses.

—Quina merda més grossa!

—Silenci! —ordenà un sergent, armat amb una pica amb la qual empentava per tal de mantindre la formació ben recta—. Mantingueu la línia!

I aquesta ordre es va repetir al llarg dels nou quadres que formaven el centre, l’ala esquerra i la dreta de l’exèrcit austríac. La cavalleria, emplaçada als intervals, començava també a inquietar-se. Les muntures ja estaven fartes del pes dels cuirassers i hússars. I una sensació de congoixa recorregué els quadres d’infants uniformats amb polaines negres i casaques blanques de mànegues roges.

—Per favor, insistisc! —demanava Della Spinola al seu rival—. Tinga la bondat d’iniciar les hostilitats. És el mínim que puc fer com a admirador de Sa Excel·lència.

—De cap de les maneres, li cedisc l’honor.

—M’hi negue, ja li ho he dit —replicà amb rotunditat—. La meua superioritat artillera trencaria les seues línies des del començament.

—Cert; en canvi, li recorde que el supere en cavalleria i infanteria.

—Oh, per amore di Dio! Em farà quedar malament davant el meu estat major…

—Està bé, està bé… Sa senyoria és molt obstinada. Tindré l’honor d’iniciar les hostilitats. Després, vostres mercès i que Déu faça vencedor el més meritori.

—Eccellente! Per cert, en cas de resultar nosaltres vencedors, ens encantaria que ens honressen amb la seua presència al nostre campament per tal de gaudir d’una àgape, si les circumstàncies ho permeten. He portat una mostra magnífica de vins toscans.

—Baró, sa senyoria és d’una cortesia incomparable. Però tem que el meu rei mai no em perdonaria confraternitzar amb l’enemic després d’una derrota. No obstant això, li ho agraïsc. I com jo no li puc correspondre de la mateixa manera en cas d’obtindre la victòria, Déu ho vulga, li faré arribar al més prompte possible una còpia del meu últim tractat militar: Disposicions per a l’artilleria de campanya.

—Li ho agrairé infinitament!

I per fi, després d’haver departit durant trenta llargs minuts, els respectius comandants regressaren a les formacions, sense deixar de compartir amb els seus lloctinents les excel·lències del seu entreparent.

Repartides les últimes ordres, pujaren dalt d’un promontori des d’on es podia atalaiar el camp de batalla i cadascun dels regiments i batallons que componien els exèrcits. De sobte, una andanada d’artilleria prussiana va ocultar amb un fum espès de pólvora la formació. Tres o quatre segons més tard, els projectils explotaren sobre la primera línia austríaca amb precisió admirable i ocasionaren, com a resultat, més de cent cinquanta baixes, entre morts i ferits, que gemegaven, suplicaven ajuda i s’arrossegaven per terra buscant refugi. Els imperials feren el mateix amb les seues bateries, i uns i altres intercanviaren canonades durant minuts, mentre la pesada boira de fum blanc s’espargia pel camp i ocultava les evolucions de les diferents ales i batallons. Per sota el soroll de les explosions i andanades de mosqueteria, se sentien les veus febles dels oficials que s’esforçaven a ser escoltats:

—Primer batalló: pas d’atac!

—Bateries dos i tres, blanc a l’esquerra!

—Regiment d’hússars, primer i segon esquadrons, a la càrrega!