Joc de reis

Toni Arencón i Arias

La vida és una mena de joc d’escacs.

BENJAMIN FRANKLIN

Segurament cap exhibició d’aquesta classe ha despertat mai una atenció tan general com el jugador d’escacs de Maelzel. On sigui que ha estat vist, ha sigut objecte d’una intensa curiositat per totes les persones pensants. Això no obstant, la qüestió del seu modus operandi resta encara indeterminada. Res no s’ha escrit sobre aquest tema que pugui considerar-se decisiu i, en conseqüència, trobem a tot arreu homes de geni mecànic, agudesa general i un enteniment discriminatori, que no paren escrúpols a declarar que l’autòmat és una simple màquina, desconnectada de tota acció humana en els seus moviments i, en conseqüència, més enllà de qualsevol comparació, la més sorprenent invenció de la humanitat.

El jugador d’escacs de Maelzel

EDGAR ALLAN POE

Diuen els cronistes que, una tarda grisa i melancòlica, el Turc, el més famós autòmat de la història, havia estat portat al Café de la Régence de París, situat a la Place du Palais-Royal i considerat com el principal lloc de reunió dels millors jugadors d’escacs d’Europa. Allà havien jugat, i jugaven, els grans mestres i les ments més il·lustrades del continent: Voltaire, Jean-Jacques Rousseau, Louis François Armand de Vignerot, Nicolas Chamfort, Jean François Marmontel, Friedrich Melchior Grimm…

L’enginy, magistral invenció de Wolfgang von Kempelen, un noble nat a Bratislava, era capaç de jugar partides amb una extraordinària habilitat. Considerat pràcticament invencible, estava format per una figura de forma humana, que es mostrava al públic guarnida amb exòtiques vestidures otomanes, asseguda, amb les cames creuades i cobrint-se el cap amb un turbant, i per un cofre de cent vint centímetres de llarg, seixanta de profunditat i vuitanta d’alt, on es col·locava el tauler.

Amb el local ple d’espectadors, l’autòmat va jugar una partida magistral contra el polític i científic Benjamin Franklin, al qual derrotà amb claredat i suficiència. Franklin, impressionat i gratant-se la blanca perruca empolsada amb midó d’arròs, va declarar: «Redéu! Aquest enginy és invencible!».

Aquella mateixa tarda, François-André Danican Philidor, el compositor francès al qual hom reconeixia com el millor jugador mundial, sentint aquelles paraules i tocat a l’orgull, també es va decidir a enfrontar-se amb la màquina. Abans, però, al cafè s’havien d’exhibir tres autòmats més construïts pel suís Pierre Jaquet-Droz: el Dibuixant, l’Escriptor i Júlia, la Pianista.

Philidor va esperar, pacient, durant l’actuació del primer, el qual, amb la forma d’un nen assegut en un pupitre, realitzava diferents dibuixos al llapis. I també ho va fer durant l’exhibició del segon, que era capaç d’escriure poemes d’amor en llengua anglesa i francesa. Frisant de desig per enfrontar-se amb l’autòmat que jugava als escacs, no va esperar a veure activar-se la tercera de les creacions i demanà que comencés d’una vegada per totes, sense més demora, la partida. Així, al mateix temps que Philidor movia la primera peça, a l’altre extrem del local, Júlia, la Pianista, una bellíssima figura amb forma de donzella, que tocava l’orgue prement les tecles amb els dits, respirant, movent els ulls i inclinant i aixecant el cos al ritme de la música, iniciava la interpretació de la Simfonia número 38 Praga en re major de Wolfgang Amadeus Mozart.

Aquella tarda, cometent tot un seguit d’errors de principiant maldestre, el Turc va perdre contra Philidor. L’autòmat, reconeixent la derrota, va arronsar les espatlles i saludà esportivament el seu adversari.

Napoleó Bonaparte, aleshores un adolescent de quinze anys que es formava acadèmicament a l’École Royale Militaire de París, encuriosit, sorprès i emocionat, es trobava entre el públic, prenent cafè en una tasseta de porcellana. Mai no es va oblidar d’aquell enginy i d’aquella jornada. I, passats els anys, no va dubtar a enfrontar-se amb l’autòmat si tenia aquesta oportunitat.

L’ocasió es va presentar l’any 1809, quan s’allotjava al palau de Schönbrunn, durant la campanya de la batalla de Wagram, i mentre sentia com el foc de l’artilleria de l’exèrcit francès aixafava la resistència austríaca.

Amb la mort de l’inventor, l’autòmat havia passat a ser propietat de Johann Nepomuk Maelzel, mecànic i inventor, que n’havia perfeccionat la maquinària. El mateix Maelzel, abans d’iniciar-se la partida, va obrir les portes del cofre perquè l’emperador pogués comprovar que ningú no s’amagava a l’interior i per mostrar-li les entranyes del complicat mecanisme. També va alçar les robes de l’autòmat per demostrar que dintre seu no hi havia res —ni ningú— sospitós.

Napoleó, entusiasta dels escacs —«És un joc sense parió, regi i imperial», havia manifestat diverses vegades—, posseïa un notable sentit de l’estratègia i de la sorpresa, però, malauradament, es deixava portar pel seu temperament enèrgic.

Durant la partida que el va enfrontar amb l’autòmat, l’emperador va iniciar el joc avançant un peó central, la reina i l’alfil-rei, per apuntar el punt feble de la casella f7. Somreia, seduït per la victòria, assaborint i anticipant el previsible mat del pastor, car restava convençut de la limitació de la capacitat d’anàlisi de la màquina. El Turc, però, va avançar els cavalls, per evitar la mort sobtada. Napoleó, disgustat, va enrocar el rei i es va quedar sorprès en veure com la màquina atacava agressivament la seva dama, li capturava un cavall i feia escac al rei, per tornar a assetjar la reina i el flanc reial. L’emperador, defensant-se sense gaire pena ni glòria, havia començat a suar… A la cara, un color li venia i un altre li marxava. Pressionat pel joc de la màquina, va realitzar un moviment incorrecte; adés a causa dels nervis o, tal vegada, per comprovar el grau de perfecció de l’enteniment de l’autòmat. El Turc va efectuar una reverència, inclinant el cos i el cap, i va retirar la figura de Napoleó a la posició inicial per rectificar-li la jugada il·legal. Els seus ulls de trapella van brillar durant un instant fugaç.

Poc després, el Turc va moure, amb la mà esquerra, el cavall negre a la casella h3, i li féu escac, sense que cap peça li atorgués protecció i exposant-se a l’abast posterior de les figures de l’emperador, el qual no va poder resistir l’esquer: «Estúpida màquina! —va pensar interiorment—. Quina llàstima! T’havia sobrevalorat!».

No s’imaginava que tot responia a una estratègia planificada. Dotze moviments més tard, l’alfil negre de l’autòmat capturava el cavall rival i, davant de la sorpresa de Napoleó, en la jugada posterior, de l’interior de la màquina sorgia un so metàl·lic, xiuxiuejant, activat per una manxa oculta, que l’emperador va sentir amb claredat, nitidesa i neguit: «Escac i mat».

Bonaparte, furiós per la derrota, volia destrossar la màquina. Únicament va refrenar la seva ira quan Maelzel se li va apropar i li xiuxiuejà, a cau d’orella, unes paraules que ningú més no va poder sentir. Diuen que era el secret del funcionament de l’enginy.

* * *

Ai! Vet aquí, però, que els temps i les glòries també es capgiren! Els anys havien passat. Vençut i desterrat a l’illa de Santa Elena, a l’Atlàntic sud i a gairebé dos mil quilòmetres de la costa africana més propera, Napoleó continuava jugant als escacs, especialment després de dinar. Allà havia rebut un magnífic joc; amb el tauler, les figures i les caixes tallades en ivori xinès. No era un simple joc d’escacs. Dedins, s’amagava un pla detallat perquè Bonaparte pogués fugir d’aquella illa presó. Malauradament, consumit per una vida excessiva, esgotat i malalt, l’emperador ja no disposava de l’energia necessària per executar l’arriscat pla.

Oblidant-se de l’afer, va col·locar les peces sobre el tauler, repetint de memòria la partida contra el Turc. Feia anys que la repetia. De cop, els seus ulls es van il·luminar: acabava de descobrir el moment exacte en el qual havia atorgat l’avantatge decisiu a la màquina!

«Et tinc! Ara ja sí que et tinc!», va exclamar en veu alta.

Davant de la mirada intrigada de Louis Joseph Marchand, el seu servent més lleial, el captiu va referir: «Ja ho veus, estimat: la raó es fa adulta i envelleix, però el cor continua sempre essent un infant».

En morir, l’any 1821, durant l’autòpsia, els metges van dipositar el seu cor a la capseta d’escacs tallada en ivori.

Per la seva part, el Turc va viatjar d’un cap a l’altre d’Europa i dels Estats Units d’Amèrica, on va acabar destruït, amb vuitanta-cinc anys, durant un incendi a la ciutat de Filadèlfia, l’any 1854.

Durant la seva existència havia generat enceses polèmiques, inspirat molts escrits i derrotat il·lustres competidors. Un jove Edgar Allan Poe, després de presenciar una de les magistrals exhibicions, li va dedicar l’assaig «El jugador d’escacs de Maelzel», en què refutava la naturalesa mecànica de l’enlluernador invent i intentava demostrar que la màquina no actuava per si sola, sinó que estava dirigida per alguna persona que s’aprofitava de la credulitat de la gent.

Igual que Poe, molts homes havien intentat deduir, esbrinar o assabentar-se del secret del funcionament de l’autòmat. Ningú, però, no ho havia pogut verificar amb certesa. Digueren, després, que el Turc era només una farsa, una gran farsa. Que un operador —un nan… o un nen… o un home petit i prim…— s’introduïa dedins del cofre, estès d’esquena. Que cada peça del tauler contenia un imant i, així, l’home podia conèixer quina era la peça que es desplaçava i el moviment dels contrincants. Que, en realitzar les jugades, des de la part inferior, s’accionava un complex sistema d’engranatges, ressorts, politges i rodes, que executava fidelment el moviment escollit. Que, en passar de mans en mans la màquina, també havien variat els diferents operadors que a l’interior s’ubicaven. Que, en morir l’últim d’ells, va ser abandonat en un racó ombrívol del magatzem del Museu Peale de Filadèlfia. Que quan les flames es van estendre al lloc on restava oblidat, l’autòmat va emetre un so metàl·lic i xiuxiuejant: «Escac i mat».

I que, quan les flames van començar a cremar-li les robes, el cofre, el tauler, les peces i la maquinària interior… i quan la pintura de colors ja es desfeia… el Turc va tornar a emetre un altre sospir… més profund… més definitiu… més humà: Júlia… Júlia… la Pianista.

L’única certesa concreta de l’autòmat, en una vida en què els homes únicament reproduïen —interminablement, inexorablement, inconscientment…— la mateixa partida d’escacs.

Júlia…

Júlia… la meva amada Júlia… la meva petita Júlia…

La resta, i potser també el preludi, és únicament una llegenda.