La butaca

Xavier Serra Guasch

La Paquita s’arrepapa a la seva butaca, al costat de la finestra, a través de la qual el sol d’horabaixa envaeix la saleta. Uns geranis que reclamen aigua i una mica de poda s’arrengleren a la barana, en testos mig esberlats i suports de ferro rovellat. Ella ara no té forces per aixecar-se i regar-los. La seva osteoporosi, la seva artritis, la pròtesi de maluc i mitja dotzena més d’osis, itis i àlgies acumulades en els darrers anys la tenen pràcticament prostrada. Però com diu ella mateixa, el mal que l’ha rematada és la falta del seu marit. I aquest, ni es cura, ni s’atenua amb cap medicament.

Pocs mesos després de la seva mort, la butaca de vímet s’ha convertit en el centre del seu univers i els geranis, que a poc a poc es marceixen, en el mirall del seu interior. Una tele perennement encesa exerceix de fil musical dels seus dies. De ben poc serveix que la Yurani, una viva i xerraire equatoriana, li intenti animar les tardes amb les seves històries i, en algun moment de desesperació, li arribi a dir «pero señora Paquita, usted no tiene que llorar por ningún hombre, no plori més que se me secará», i la Paquita, que li contesta que ella no plora pas per un home, sinó que plora pel seu i que potser ella, que n’ha tingut tants, no ho pot entendre, i es fa l’ofesa i hi ha una estona de silenci, i encara té la sensació que en Damià apareixerà al llindar, amb la seva corbata de nus impecable i l’armilla de punt, amb La Vanguardia sota el braç, i que potser li dirà que avui ha guanyat al dòmino i li explicarà que en una partida ell tenia quatre pitos i en Floren els altres tres, i que que bé que s’hi juga, amb en Floren, que ens entenem amb la mirada, i que no et moguis, cuida’t el maluc que ja faig jo la truiteta. Com si ell no s’hagués de cuidar el genoll malmès, i ell, que deia, «potser hauríem de dir a la noia que ajuda la veïna que vingui unes quantes hores, ja m’estaré d’algun carajillo i del diari».

I la noia que abans ajudava la veïna, pobra, que intenta ara amb tota la seva verbositat transatlàntica animar la Paquita, que es va consumint com una espelma. Perquè no hi ha més cera que la que crema i ella confessa que si «deunostrussenyor» l’havia de dur al costat d’en Damià es llençaria avui mateix per aquesta finestra i «perdona que te lo diga así», i «¡ay!, señora, no me diga eso nomás, que uno no es dueño de su propia vida, vinga, mujer, vamos a regar estos geranis». Però no l’hi diu amb retret de la blasfèmia pecaminosa, sinó que s’acosta a la butaca per darrere i li acarona la galta arrugada, regada amb una nova llàgrima.

Sopen precisament truita amb una mena de pa de blat de moro que es veu que fa l’actual xicot de la Yurani. Primer fa morros perquè a ella, el pa, li agrada el d’aquí, i a tot estirar el de sègol. Però, en tastar-lo, mormola que, per a un dia, no està pas tan malament. Escolta per enèsima vegada els drames familiars de la seva cuidadora. Necessita cada cèntim que guanya per poder-lo enviar a la seva família a Guayaquil. Per un moment la Paquita pensa que, si ella també faltés, la Yurani no tindria feina, i la cosa està molt fotuda per trobar-ne una altra. És aquest el primer vestigi de desig de viure que experimenta des que en Damià va morir. És una càrrega per a tothom: per als fills, per als veïns i per a moltes altres consciències, però d’una manera indirecta la seva supervivència millora la vida d’una família sencera, encara que sigui a l’altra punta del món.

A part d’aquest sentiment d’utilitat, una de les coses que més la reconforta de la companyia de la Yurani és que no la compadeix. Tothom li diu que en Damià se n’ha anat, o que falta, o que no hi és: eufemismes que volen atenuar la feixuga càrrega que comporta el pes de la paraula mort i la seva absoluta immobilitat. Després hi ha els qui li recomanen que miri endavant, com si això fos una manera intel·ligent de sobreviure. Si mira endavant només veurà la seva pròpia mort, una cerimònia quasi calcada a la d’en Damià, encara que, de ben segur, amb força menys gent. I és que ell era molt popular al Casinet i molt apreciat ja des de l’època en què jugava a les caramboles, que va haver de substituir pel dòmino després de l’operació de genoll.

En Floren s’havia acostat compungit a la sala de vetlla, visiblement afectat per la pèrdua. Duia una petita capsa que la Paquita va reconèixer de seguida com la del joc de dòmino amb peces d’ivori que van comprar en un basar de Marràqueix, en un dels pocs viatges que van fer. Recordava quan, acabats de casar, es jugaven al dòmino qui fregava els plats i com acabaven l’un al costat de l’altre, jo ensabono i tu esbandeixes, i com li agradava veure el seu home amb el davantal i la camisa arremangada, i com se’n sentia d’orgullosa que fos tan modern i servicial.

—En representació dels companys, Paquita, et volem fer entrega d’aquest joc de peces d’ivori, que en Damià reservava per als campionats. Solia dir que li donava sort pensar que li havies regalat tu —i es fonen en una abraçada les dues persones que probablement sentiran un enyor més profund i punyent. Entre els seus braços flota la pèrdua d’aquella càlida veu de baríton.

Així doncs, de la butaca estant, renuncia a les passejades que la Yurani li proposa i perd la mirada a través dels geranis. A vegades se centra en el brogit del barri, ara que just al costat han remodelat l’antic mercat i l’activitat al carrer s’ha revifat. Però prefereix mirar enrere, rebobinar els seus records i fer balanç dels temps passats. La vida fins ara l’havia respectada complint les seves lleis, que estableixen que hem de sobreviure els nostres progenitors i finar abans que els nostres descendents. Però, pel que fa al cònjuge, no hi juguen aquestes lleis de la vida, sinó que intervenen les de l’atzar i l’estadística, més capcioses i imprevisibles. Així, la vida li ha ofert un home que l’ha estimada sense condicions durant més de cinquanta anys i que li ha donat quatre fills que la sobreviuran i li seguiran donant néts i besnéts, que potser serà a temps de conèixer. Ara aquests fats de l’atzar li han arrabassat en Damià.

I així passa les hores a la butaca, rebent alguna trucada culpable de tant en tant i la visita esporàdica del fill petit i del nét gran, que tracten amb suficiència burgesa la Yurani, si hi coincideixen, i se’ls posen els ulls guerxos de mirar-li l’escot.

A les tardes, després d’un te amb herbes, sol fer una becaina a la butaca. Cada cop que s’adorm, mirant sense gaire interès la telesèrie de sobretaula, pensa que potser ja no es tornarà a despertar i això, lluny d’anguniejar-la, fa que s’adormi com un angelet, sota l’atenta mirada de la Yurani, a qui li agrada molt veure com l’octogenària té un rictus relaxat i quasi feliç quan fa la migdiada.