El meu Djimas

Ester Farran Nacher

El meu Petit, esquifit i debilitat, em somriu innocent des de fora la rotllana, assegut amb les cames plegades sobre el terra polsós amb els altres nens. Em fa oblidar el dolor de l’home que el xaman ha escollit per a mi en aquesta cerimònia del menjar i es fica dins del meu ventre prenyat. Desitjo que acabi, però amb força, per tal que els déus el sentin cridar i, després de quatre estacions de sol calent, ens proporcionin, per fi, carn humana per enfortir els nostres esperits extenuats.

Alguns homes ja bramen i es desplomen extasiats sobre els pits de les dones entregades. Jo vaig deixar de sentir-me entregada després que la Gran Tempesta, que ens va prendre aquells qui devoràvem del poblat veí, també em va prendre el meu Djimas. Se’l va endur mentre m’esperava al riu, per unir-nos en la nostra pròpia cerimònia secreta com tantes altres vegades. No vaig ser a temps d’ofegar-me amb ell: em trobava al poblat parint el meu Petit. Burun, el va anomenar el xaman, per haver nascut durant la Gran Tempesta. Jo sabia, però, que els déus havien traspassat l’ànima del meu Djimas, que moria, al meu Petit, que naixia. Petit Djimas, l’anomeno jo, perquè és qui és.

L’home que s’uneix a mi crida i em cau sobre el bony de la panxa. El meu Petit s’aixeca, ve corrents i, d’una empenta, em treu del damunt el mascle, que llisca amb un grunyit i queda estès panxa enlaire sobre la grava.

Em costa bellugar-me amb el ventre voluminós i dolorit, i el Petit Djimas m’ajuda a incorporar-me. Se m’asseu als genolls i em pentina la melena amb els dits. Me’l miro perplexa, per la manera com es manifesta en ell l’ànima del meu Djimas: les mans primes, que m’acaronen amb la mateixa tendresa; la boca carnosa, que em xucla els mugrons amb força idèntica; el remolí enmig del serrell… Li passo la mà pels cabells i em torna a somriure, innocent. El dia que el seu somriure deixi de ser innocent, haurà esdevingut del tot el meu Djimas i podrem tornar a unir-nos en secret al riu. Però com ho aconseguirem sense homes per menjar?

Com si m’hagués llegit els pensaments, deixa de pentinar-me i joguineja distret amb l’urpa d’escorxar humans que porto penjada del coll. No l’ha pogut fer servir mai. L’abraço: faria el que fos per tal que no s’hagués d’alimentar només d’aus sense ànima, perquè pogués créixer amb l’ajuda de les entranyes humanes, que li enfortissin l’esperit; i la carn d’home, que li enfortís el cos.

Un estrèpit provinent del cel atura la cerimònia. Alcem les mans espantats assenyalant un immens ocell de foc que travessa els núvols amb un rugit, desapareix rere els arbres i cau al mar.

El xaman surt de la seva femella i, dempeus, xiscla amb els braços en creu: el senyal dels déus. Ens alcem embogits d’alegria i correm cap al bosc. Jo quedo enrere, avanço pesada sostenint-me la panxa. Els nens que he parit m’avancen, el Petit Djimas fa per seguir-los, però li agafo la mà i es queda amb mi.

Tots ens aturem rere la filera d’arbres abans no comença la platja. Esguardem en silenci i satisfacció. Peces de l’ocell de foc s’apaguen a l’aigua i homes, dones i nens, amb la pell del color de la sorra i els cabells del color del sol, xipollegen i arriben a la platja a quatre grapes, estosseguen i es desplomen esgotats. Amb el crit del xaman tots els nostres mascles surten a la cacera. Capturen les preses amb facilitat; a poques els queden forces per oposar resistència; les lliguen amb corda de palmera i, carregades a les espatlles, les porten al poblat.

Els homes arrengleren els captius al voltant d’un foc, mentre les dones i els nens criden amb impaciència per tal que el xaman acabi el discurs d’agraïment als déus. Les preses ploren i es retorcen com cucs dins les cordes que els subjecten. El cor em batega amb ànsia i estrenyo la mà del meu Petit, que per fi podré convertir en el meu Djimas.

El xaman pronuncia les últimes paraules i, tots aquells homes formats en l’art d’escorxar, s’agenollen enfront de les preses, es despengen les urpes dels colls i comencen a tallar panxes, amb cura de mantenir l’aliment viu i amb l’ànima durant més temps. Les vísceres sucoses brollen amb suavitat, els plors esdevenen xiscles de paraules desconegudes, i cap de nosaltres pot controlar l’excitació. Sense esperar el permís del xaman, ens abraonem cap als farcells lligats i tremolosos. Les dones ensorren els caps dins dels talls oberts i empassen de pressa el que hi troben abans l’àpat no mori; els nens les imiten i rellepen la sang que els regalima de la boca; els homes mosseguen la carn de cames i peus.

Tot i els dolors del ventre que de tant en tant em ceguen, engrapo una presa pels cabells i l’arrossego amb penes i treballs cap a la porta de la nostra cabana. Amb el meu Petit seiem a banda i banda de l’àpat d’ulls desorbitats. Somric en veure com el Petit Djimas observa encuriosit l’interior de la presa, allarga el dit amb indecisió i en descobreix el tacte suau i calent. Em despenjo l’urpa del coll i li mostro com esquinçar un bocí de fetge; l’hi poso a la boca i el mastega lentament, assaborint-lo, de la mateixa manera delicada que ho feia el meu Djimas. Empassa i riu feliç, amb les dents blanques tacades de vermell. Li torno la rialla i, plegats, ensorrem les mans en l’àpat, ja gairebé quiet: tallem, arranquem, ens taquem els cossos satisfets i mengem, fins que el ventre em fa esclatar de dolor. Inevitablement el baix se m’obre i el bram del fill que em neix es barreja amb els brams lànguids d’algunes preses.

Aprofitant la meva feblesa, unes dones embogides s’emporten la peça encetada que el meu Petit degustava. El nen plora indefens amb els braços estesos vers el cadàver que li prenen. Faig un esforç per acabar d’escopir el nadó i m’abraono, regalimosa, contra les usurpadores. Amb una empenta n’hi ha prou per fer caure el meu cos castigat. M’arrossego fins a la porta de la nostra cabana i miro desesperada el Petit Djimas, plorant.

El nadó xiscla a terra, arrebossat de sang i pols. Ha nascut en el moment en què moria la presa que menjàvem; somric alleugerida fitant les lladres; així que l’ànima d’aquell home segueix sent nostra.

Col·loco el nounat on abans es retorçava la presa, el subjecto i, amb el tallador, li escorxo la diminuta panxa: el bram es torna un ofec. Abans el cos diminut no s’apagui del tot, en tallo un budell i l’ofereixo al Petit Djimas. Em somriu, menys innocent, tal com ho feia abans de la Gran Tempesta.