Foc creuat

Josep M. Palau i Garrabou

[…]
Inútil desesper del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.

BARTOMEU ROSSELL-PORCEL

Tot haurà acabat d’aquí a deu minuts, potser menys. La sobtada certesa d’aquest desenllaç immediat t’ha vingut al cap com una fiblada, que s’ha escampat fins als límits del teu cos i s’ha estès per la trinxera com si tot l’escamot fos un únic ésser connectat per una invisible teranyina de por.

És estranya la facilitat amb què t’acostumes a passar gana i fred, a l’avorriment tens de les hores que es fan dies, i als dies grisos que esdevenen nits de guàrdia plenes de malsons. La quotidianitat està feta del so sibilant dels trets i els obusos, de l’esclat proper de les bombes seguit pels crits d’angoixa i els renecs dels ferits. Podrien ser els teus, però són els dels altres. El cor se t’accelera, però després del desori i la cridòria es fa un silenci feixuc i t’adones que segueixes viu. Et mires amb angúnia el pit, les cames i els braços. El fang i la brutícia habiten entre l’uniforme atrotinat, però no hi ha sang. I reneix en tu una felicitat inconscient i salvatge de seguir viu sobre la terra aspra.

Ara és diferent, però. L’atac és imminent. Abandonaràs la relativa seguretat de la teva posició i avançaràs a camp obert vers l’enemic. Que una bala o una granada es creui en el teu camí és més que probable i aquesta constatació demolidora et paralitza. Penses «moriré» i, de cop, tot és confús i urgent. Ja només tens cinc minuts per endreçar idees i pensaments, per entendre quin sentit ha tingut la vida que has viscut, per comprendre com i per què has arribat aquí i per assumir la negació de totes les coses que la mort representa.

És una tasca immensa i desproporcionada per dur-la a terme en aquest clot entollat, sota aquest sol de primavera que, per a tu, qui sap si mai tornarà a resseguir la volta del cel. Potser era abans que havies d’haver pensat en tot això, però només la urgència del moment ha desencallat aquest mecanisme de resposta intern. Sempre havies pensat que la mort era un lloc fosc i fred. I ara t’envien a primera línia de foc a ple dia, amb la pell vibrant d’una lluminosa calidesa. La contradicció et fa fer una ganyota, un assaig de mig somriure. Les coses mai no passen com les havies imaginat. Però ara no tens temps per a això. L’agulla dels segons d’un rellotge inexistent —fa dies que el vas canviar per unes botes quasi noves— avança inexorable en el teu cap.

Quatre minuts. Mires endavant: la fina línia recta i ocràcia que s’ajeu sota un turó a escassos tres-cents metres davant teu. És la trinxera enemiga. Però l’enemic no existeix perquè la distància i les barricades impedeixen que en distingeixis cossos i rostres. L’enemic és tan sols un segon horitzó imprecís, definit per aquella ferida rectilínia a la terra erma on potser algun dia tornaran a brotar llavors i esperances. D’alguna manera tu també estàs en aquell altre parapet, sotjant incerteses.

Si fossis allà estaries vigilant amb recança, escrutant cada pam de la terra de ningú que et separa de l’adversari. El sol t’enlluernaria i et dificultaria la tasca. Un calfred et recorreria l’espinada perquè no sabries quan ni com l’enemic t’assetjaria. És pitjor aquesta incertesa. Et situa en un estat d’alerta permanent que et fatiga l’ànim i t’exalta els nervis. Voldries fugir però t’has de mantenir en la teva posició. És una ordre. Si la desobeeixes et faran un consell de guerra i t’afusellaran. Et fa gràcia aquesta reflexió: com si aquí on ets no haguessis vingut a morir. Ja has vist caure massa companys per ignorar la presència ubiqua de la mort saltironejant pel camp de batalla, recreant-se en la lenta agonia dels ferits. «Millor mort que malferit», et repeteixes en un xiuxiueig. Tens ganes d’alçar el cap vers el cel i assajar una pregària que et salvi en el darrer moment, però desisteixes en constatar que, tot d’una, desconeixes les paraules precises i adequades per obrar aquest sortilegi.

No et pots concentrar en res. Se suposa que hauries de reflexionar sobre qüestions transcendents però no saps com fixar les idees, com verbalitzar els pensaments que se t’agombolen al cervell com onades en un mar agitat, gestant-se i desfent-se a cada moment. Tres minuts. El món continuarà existint sense tu. La teva família, la teva casa, seran. I tu no seràs. T’adones de com n’arriba a ser d’estúpid utilitzar els pronoms possessius amb els éssers i els objectes. Com si t’arribessin a pertànyer mai de veritat. No són teus i existiran més enllà o, més ben dit, amb independència de tu. És una sensació rara i inèdita que s’instal·la amb vehemència dintre teu i et fa anar a la latrina. Hi ha cua, i acabes orinant en un racó perquè estàs en temps de descompte i no vols distreure l’escàs espai vital que et queda amb necessitats fisiològiques.

Dos minuts. T’acomiades apressat, sense paraules, de tot i tothom, en un inventari caòtic d’imatges fugisseres. Aquell estiu a la costa, fa mil anys, quan tot era possible. La novel·la a mig llegir. Els ulls d’aquella desconeguda a l’estació, no fa ni cinc dies, que per un instant es van creuar amb els teus. El poema que no li escriuràs. La paret esgrogueïda d’aquella habitació on vas fer l’amor per primera vegada. Les albades i els capvespres. El fill que mai no tindràs. Les mans de la teva mare, quan eres petit i el món era un lloc dolç i segur…

Perceps el vertigen en els cossos dels companys que l’atzar ha posat al teu costat. Hi ha un únic batec immens que s’escampa com una marea creixent i inunda la trinxera de neguitosa espera.

Un minut. No pots deixar de pensar que no saps de quin color eren els ulls d’aquella desconeguda. Recordes amb tota nitidesa com es van fixar en els teus per un instant, allí a l’andana, però era massa lluny per distingir-ne els detalls. Ara ja no hi ha temps i has decidit que els seus ulls eren negres, que t’estan observant… i que la vols besar amb els teus llavis d’adolescent abans d’escalar el parapet…

Trenta segons. El sergent és molt a prop teu. Està a punt de donar l’ordre. Transcorre una eternitat en què unes minúscules gotes de suor li resten aturades al front fins que el llavi inferior li tremola… El crit sec retruny al teu cervell i després ja no sents res més… Tu també voldries cridar, però ni un mot et surt de la boca. Només un esglai somort, una alenada que s’atura en sec en el moment precís que t’enfiles pel terraplè…