Magma

Assum Guardiola i Pujol

Quan vaig saber que la teva mare havia mort, em sap greu, Mar, però l’última cosa que se’m va acudir va ser que quin greu, que ho devies passar malament. Quan el missatger em va tornar el puf i em va comentar que li havies dit que tornés un altre dia, que se t’havia mort la mare, vaig pensar: una excusa perfecta per tornar-la a veure.

Mar. No em puc desprendre de la teva imatge asseguda al puf vermell. Reposes els braços a cada costat i obres les cames. Recolzes el clatell cap enrere. I em mires. Dius, és aquest!

I després et van venir a buscar. Aquella noia dels ulls negres, baixeta i robusta. I jo no la vaig quasi ni mirar, Mar. Jo només veia el solc que el teu cos havia deixat al puf.

Em fa passar, li faig dos petons i li dono el condol. S’escampa els cabells amb els dits. Haig d’abaixar la mirada. Els seus ulls són dues gotes de mel.

El passadís és llarg, com d’hospital. Flairo olor de pàtxuli. És difícil saber què cal dir. Un gat de llana grisa, molt gros, se’m refrega per les cames i m’ensuma.

—Es diu Llum —l’engrapa per entre la panxa i les potes del darrere—. Llum! Aquesta és la Roser.

L’amanyago. Quan passo pel rebedor, em fixo en un pòster penjat en un clau tort. Representa una família alternativa: una mona i un gos que són parella asseguts en un sofà.

—És de Berlín. Hi vam anar amb la Lali abans que la mare es posés malalta.

Lali. La seva xicota es diu Lali. M’assenyala un punt, buit, en un racó, entre la tele i el sofà.

—El racó del puf!

M’agafa de bracet, vol preparar-me un te amb pastes que «deus estar cansada», em diu. Des de la finestra de la cuina, de marc de fusta mig podrit i repintat unes quantes vegades, segur, ara de color blau, trec el cap i miro el riu. Quina fortor de peix. Gairebé al mateix temps diem que demà plourà. Em tira les estovalles i em diu «apa!, fuig i para taula, que aquí no hi cabem totes dues». Passo els dits per les fulles d’un potos gegant penjat a la cantonada del menjador amb la cuina. «Me’l va regalar la mare», em diu.

Exposa una safata farcida de croissants minúsculs. Pel finestral del menjador veig com el sol es va tornant vermell. Cel rogent, o pluja o vent. Mossego un dels croissants, el de xocolata.

—Mar, em tens aquí per al que calgui.

—Roser, no feia falta que vinguessis.

Doncs sí que feia falta que vingués, Mar, sí. Perquè aquell dia que et vas presentar a la botiga i et vaig veure després de tants anys no vaig poder tornar a casa, saps? Vaig haver de dir a en Jaume i les nenes que una amiga estava fatal i que me n’havia anat a passar la nit amb ella. I saps què em vaig regalar? El que feia anys que desitjava però no sabia ni com plantejar-ho. I, al final, mira, una mentida i llestos. Si tornava a casa, en Jaume em veuria l’ànima. Vaig anar a dormir en una habitació d’hotel. I no un hotel qualsevol. Un dels millors de la ciutat, en una habitació amb un llit ample com un sofà de deu places.

A casa sempre dormo amb camisa de dormir. Dins aquell llit em vaig embolcallar, nua, amb els llençols de xocolata. Ostres, Mar, tu saps el que em va costar sepultar tots aquells records? I véns un dia a la botiga, així, per casualitat, em mires i el meu cos petri s’esmicola com si fos de sorra. I allà, a l’hotel, la llum de la lluna, que s’escolava per la finestra, projectava ombres al sostre i jo els donava la teva forma i la meva. Tu i jo en un llit de molles estret. Olor de mar. Ets la meva gateta pigallada, em dius. M’enfonses els mugrons i amb els llavis me’ls succiones perquè tornin a sortir. La gateta ets tu, que tens una llengua que rasca, et dic. Tu i jo arrebossant-nos a la platja. Ulls de mel calenta. Et beso les parpelles. Vindràs a viure amb mi quan tornem? I, d’en Jaume, què en faig? Em bufes el serrell. Com si així esfumessis en Jaume de la meva memòria. I em fregues l’interior de les cuixes amb la punta dels dits. I no saps que en Jaume no sap tocar-me. I no saps que els dits d’en Jaume no em fan fondre com cera l’entrecuix. Però no t’ho puc dir. Perquè la de Lanzarote no sóc jo. Sóc un somni de sal, de mar i de magma taronja i groc.

I allà, a l’habitació de l’hotel, Mar, els teus dits, que eren els meus dits, em van fer sentir un plaer antic, que em retornava quinze anys després.

—Només és una hora de tren. No és pas tant. —Què li haig de contestar? Que me n’hauria polit quatre, d’hores de tren?

La Llum puja a la taula d’un bot, em clava els ulls verds, m’ensenya el cul i frega el cap contra el mentó de la Mar.

—De seguida que pugui us vindré a buscar el puf.

—No he pas vingut perquè vinguessis a buscar el puf. Tenim espai de sobra. Quan vulguis, te’l portem. No hi ha pressa.

Em veu com un puf. Per a ella ara jo sóc la que ven pufs i sofàs. Sóc la Roser, dona d’en Jaume, mare de dues nenes, que aixeca cada dia la persiana a les nou en punt del matí. La Roser que ha acumulat greix a la panxa i a les anques. Que de tant en tant es fa la permanent i que demana el tallat molt curt de cafè. La Roser que va a buscar les seves filles al col·le i tragina les seves motxilles florejades. Que cada any contrau més el nas quan somriu.

—Com et va amb en Jaume?

La pregunta. Què pensa quan m’ho pregunta?

—Anem fent. —Vol una altra resposta? No ho crec.

Agafo un altre croissant. Són boníssims. La Mar embelleix tot el que passa per les seves mans. El te se’m refreda. El cel ara és un foc ardent. Si em faig senyora de les preguntes, serà ella qui haurà de respondre.

—I així, dissenyes cobertes de llibres? Està molt bé, no?

Ho he vist. He vist que ha sotjat el rellotge que penja damunt del meu cap, a la paret ocre del meu darrere. S’esborrifa els cabells i mira al buit. Com si jo no hi fos.

—Bé, sí… Entre altres coses. Però com que la Lali és lectora d’una editorial, em fa d’enllaç… Els va agradar un proposta per a un llibre en concret. No hi ha res com tenir un contacte, és clar.

I riu. Estira els ulls i se li enfonsen els clotets i se li veuen les dents. Tens les dents petites com puntetes de petxina. I tu la pell pigallada com la Pippi Langstrump. Petó salat. Mossega un croissant i se li enganxa xocolata a les comissures dels llavis. Ara ric jo. Trec la punta de la llengua i li assenyalo els punts on la xocolata se li arrapa.

I riem totes dues.

Em vaig despertar amb les dues mans entre les cuixes i el llit de xocolata desfet. I hi vaig tornar, Mar, vaig tornar a tocar-me com si els meus dits fossin els teus dits. Però és que no havia de fer res. Només recordar. Ho entens? Em sentia com si el meu cos estigués fet de membranes. Una sobre de l’altra. I jo havia furgat fins a tocar-me la de més endins. Saps, Mar? Si t’hi obstines, pots aconseguir fer desaparèixer el cos. Jo ja no me’n recordava, del meu. Fins que vas obrir la porta de la botiga, va sonar el timbre i et vaig veure entrar, un punt de color en una fotografia en blanc i negre.

Vaig baixar a esmorzar. L’àvia de cabells de seda i d’ulls transparents agafava la tasseta i em contemplava per damunt de les ulleres de muntura daurada. L’avi de l’americana de quadres es llepava la punta dels dits per fer passar les pàgines del diari. Dos homes amb les vores dels pantalons ben planxades repassaven uns papers i només bevien cafè. I, Mar, dues noies, una amb els cabells rapats de color gris, cara angulosa i ulls verds, i l’altra amb unes ulleres de pasta de color vermell, es miraven i somreien. Només es miraven i somreien. Jo vaig sentir una punxada sota el melic tan forta que m’hi vaig haver de posar totes dues mans. No vaig tastar res. Vaig deixar les claus a la recepció i vaig fugir com una lladre.

Voldria creure que amb aquest riure simultani hem engolit quinze anys de paraules no dites. Sento que jo sóc aquesta. La Roser asseguda en un cadira de fusta envernissada, assaborint miniatures de croissants i contemplant els llavis amb xocolata presa de la Mar. El sol es pon i va tenyint l’escena de vermell.

—Què penses?

Torna a fitar el rellotge de sobre el meu cap. Però no cal que contesti res perquè, com en les pel·lícules, la salva el soroll d’una clau que giravolta al pany. Jo ja no hi sóc: la Mar no em mira. Ella i la Llum s’aixequen d’un bot i corren cap a la porta. La Lali entra acompanyada de l’olor del capvespre. Uns braços l’enllacen. Uns llavis la besen. I una gata de llana li acaricia les cames. Però ella em veu. I recorda.

—Hola! Ah! Ets la dels sofàs, oi?

La Mar s’afanya.

—Sí. És la Roser.

La Lali se m’acosta i m’estampa dos petons.

—Et quedes a sopar?

La que ven sofàs s’ajup i acaricia la gata. I agafa l’abric i recull la bossa.

—No… Gràcies! Jo, de fet, ja me n’anava. Tinc dues nenes petites i…

—Oh! Sí! La Mar em va dir que ets mare de dues nenes!

La que ven sofàs i mare de dues nenes somriu amb la boca però no pas amb els ulls. I es pregunta què més li ha explicat la Mar.

—Ens podríem veure més sovint! —la Mar em posa una mà al damunt de l’espatlla—. Ara… Em sento una mica perduda… Tot això de la mare… Però… Bé… Hauràs de tornar a venir a portar-me el puf, no? Ah! És clar! Vindrà aquell home que em va trucar, no?

En tota l’estona que hem estat soles no ha parlat tant.

—Vindré jo.

L’abraço. Tanco els ulls i la retinc una estona. Sorra blanca, sal, lava negra i magma taronja. I d’en Jaume, què en faràs? L’hi diràs quan tornem, oi? Carreteres com artèries i tu i jo dins el panda de color blau. Olor de mar, pell torrada. Sóc una dona que abraça una dona mentre una altra dona ens mira.

Vaig marxar de casa teva com aquell matí de l’hotel: com si em perseguís la policia. Vaig arribar amb més de mitja hora d’antelació a l’estació. Asseguda en un banc de ferro de l’andana, contemplava passar els trens, un rere l’altre. Primer sentia el tremolor de la via. I després, l’aire que m’esvalotava els cabells. Quan va arribar el que jo esperava, em vaig agafar fort a la barana freda i brillant i vaig pujar.

I com el dia de l’hotel, arribaria a casa i faria un petó cansat a en Jaume. Ell obriria la nevera i m’explicaria la jornada mentre picaria unes olives directament de la llauna. Jo obriria una bossa de patates. I apareixerien la Júlia i la Maria. «Mama, mama! Saps què!? Hem bufat globus i hem decorat l’entrada del col·le!». Se m’arraparien totes dues a les anques. En Jaume n’agafaria una per sota les aixelles i la faria giravoltar. «Papa, papa! Jo també!». I prepararia el sopar mentre veuria amagar-se el sol a través de la finestra de la cuina. En Jaume pararia la taula i les nenes el voldrien ajudar. I jo esperaria, pacient, que el dia s’acabés. Apagaria el llum de la tauleta del meu costat, tancaria molt fort els ulls i em giraria cap a la paret. I em despertaria molt aviat. I assaboriria el te mentre el dia s’aixecaria. Sola.

Faria cercles amb el dit al capdamunt de la tassa.