El passejant de Schönbrunn

Eduard Batlle Pomar

S’escampa un so brillant i metàl·lic: el dring d’una campaneta. El ressò s’esvaeix per l’aire. Com les volutes de fum que emana la pipa d’un fumador assegut en un banc que el solell de primavera escalfa lleugerament, com si no gosés destorbar-lo. L’home no s’immuta pel so de la campaneta. Sap perfectament de què es tracta i de quin lloc prové, ja que en alguna ocasió ell mateix ha pogut recórrer l’embull de passadissos i atzucacs que conformen el gran laberint, que premia els aventurers que el resolen amb el privilegi de trencar l’harmoniós silenci que impera als jardins del palau de Schönbrunn.

Tanmateix, n’hi ha hagut prou amb la burxa del so perquè l’home abandoni la reflexió en què es trobava capficat. Així, decideix estirar les cames i passejar per la gran avinguda que travessa els jardins, en direcció a la sumptuosa Gloriette. A dreta i esquerra, els parterres es mostren ufanosos i plens. Si l’home pogués enlairar-se com un ocell, percebria que l’entramat de camins que delimiten el contorn dels parterres formen el perfil d’una estrella. I somriuria. Però els ulls no poden anar més amunt del metre setanta-tres d’alçada des d’on són capaços d’observar la força de la vida que impulsa de sota terra cada flor, tots i cadascun dels brins d’herba. Les fileres de begònies i pensaments dibuixen filigranes precises: geometries lineals, simetries compostes per l’alternança equilibrada dels colors vermell i blanc, que remeten a l’estirp nobiliària dels Habsburg. L’home considera que el valor fonamental que inspira la configuració d’aquests jardins és la magnificència, que no és res més que una expressió moral i estètica de la grandesa del poder aristocràtic. Tot transmet puixança vital, començant per la pròpia energia de la naturalesa quan arriba la primavera. Aquesta puixança s’alia amb les dimensions de les fonts, les construccions i la infinita prodigalitat d’espècies botàniques. La grandesa, conclou l’home, podria ser un bon tema per escriure un poema.

Habitualment, l’home no continua el passeig per l’àmplia avinguda terrosa on s’agombolen les multituds els dies de festa, sinó que es dirigeix a la font de Neptú fent marrada per un sender ombrívol, que parteix d’una de les fonts de les Nàiades. El caminet és gairebé cobert per les branques enllaçades dels xiprers que el conformen. Quan avança, a poc a poc, sota la volta fosca, sent la placidesa dels solitaris quan tenen la certesa que no són observats. A mesura que camina, la claror de la sortida va esvaint l’estat de reserva, d’absència de pertorbació de l’home, que, finalment, desemboca als peus d’un obelisc dret i rígid. Tot observant-lo, li ha agafat per pensar que no creu gens ni mica en la psicoanàlisi, que sembla que porti tothom de corcoll a Viena. L’home pensa que el tal doctor Freud fa l’aspecte d’un quincallaire de fira, un xerraire entabanador que distreu el poble de la realitat bàsica, sempre material, de la vida. No obstant això, no pot deixar de sentir-se intrigat per saber què en diria, l’home de moda a la ciutat, de la impressió que sempre li causa la imatge de l’obelisc.

La font de Neptú està encapçalada per una escultura que representa aquest déu de la mitologia grega: enarbora un trident amb el braç dret, mentre regeix un carro tirat per dofins que solca les onades, de les quals sorgeixen éssers fantàstics, com tritons, nimfes i sirenes. A l’home li agrada el poder i la força que transmet l’escultura del déu. El borbolleig dels brolladors de la font emet una simfonia regular i monòtona. Parelles joves resten meravellades davant el magnífic conjunt. N’hi ha que juguen a esquitxar-se. D’altres, assegudes als bancs propers, s’acaronen i es besen. L’home sent una certa repulsió per l’amor romàntic. El considera un producte burgès. Però no pot deixar de pensar que l’amor que sentia per la seva Kàtia era ben autèntic. Qui sap si no serien com aquelles parelles ensucrades, si ella no hagués mort tan jove! L’home decideix aturar la pressió que comença a notar al pit, i enfila un corriol que zigzagueja i mena al capdamunt del pujolet on hi ha l’edifici de la Gloriette.

Quan hi ha arribat, no l’ha sorprès gens ni mica la sensació contradictòria que l’envaeix. No pot evitar deixar-se endur per l’abassegament de la construcció, de la riquesa que representa. L’embriaga la perspectiva que des del cim de l’escalinata s’obté del palau de Schönbrunn, en primer pla, i de la ciutat de Viena, estesa al fons. És una escenografia en què predominen les línies horitzontals amb la breu espurna d’algun campanar o la torratxa d’un palauet. Però també és cert que la Gloriette, amb l’àliga bicèfala que l’encimbella, les balustrades barroques i els grans finestrals, és la màxima expressió de la repressió a què una minoria propietària històricament ha sotmès la majoria del poble treballador. La part racional i calculadora del jove rebutja profundament les expressions de la burgesia i l’aristocràcia. Però aquesta part conviu amb una altra d’emocional i irracional que se sent atreta pel magnetisme estrany que irradia el conjunt de Schönbrunn. Per això l’home, que de moment considera el seu conflicte intern irresoluble, ha trobat en els passejos pels jardins imperials un estímul per a la reflexió intel·lectual, alhora que un gaudi estètic que actua com a bàlsam per apaivagar l’angúnia de l’exili.

Seguidament, l’home descendeix del monticle per un viarany vorejat de prímules grogues i blanques, en direcció al jardí botànic. Algú com ell, a qui entusiasmen les flors i plantes, difícilment pot imaginar res de més bell que el jardí botànic de Schönbrunn a la primavera. Si fos creient, estaria temptat de comparar el jardí amb el paradís que els espera, als bons fidels. Però no n’és pas, de creient. El paradís són aquelles peònies concretes, els iris i crisantems, liles i malves que s’ofereixen pertot arreu. Pensa que, per desgràcia, ningú no pot triar on vol néixer, ni quan, ni de qui. Si ell pogués, hauria escollit un país càlid, ric en vegetació i aigua, una família que no l’hagués maltractat, un pare sensible i atent, en lloc d’un sabater alcohòlic que purgava les frustracions d’una vida mísera picant l’esquena del petit Iossif amb una vara d’avellaner. Si els temps fossin uns altres, hauria estat jardiner o hauria estudiat per botànic. Hauria navegat als mars del sud, a la recerca d’espècies vegetals desconegudes, les quals batejaria amb el seu nom. La realitat, però, imposa temps de lluita i clandestinitat, el repte gegantí de bastir un món nou un cop sigui enderrocat el vell i decrèpit ordre.

L’home dóna per finalitzat el seu passeig. Decideix que tornarà al pis llòbrec i tosc, on és acollit per bons compatriotes, i dedicarà el vespre a revisar l’esborrany de l’obra que ha anat escrivint al llarg dels darrers mesos. De camí a la porta de Hietzinger, passa vora l’imponent hivernacle de la Casa de les Palmeres, on encara creix la palmera de l’emperadriu Sissí. L’home creu que l’admiració que susciten les nissagues aristocràtiques no és res més que una manifestació de l’alienació del poble. La desgràcia vital de la jove emperadriu mai no ha generat en l’esperit del passejant cap mena de compassió. ¿I com podria ser, quan totes les cases reials es tracten com a germanes, incloent-hi també els Romanov, els botxins del poble rus, i formen aliances i s’ajuden per sufocar i aixafar la lluita obrera per la justícia i la igualtat a tot Europa? No. Definitivament, un nou ordre haurà de ser instaurat, en què els aristòcrates siguin només un record tenebrós del passat. I ell sap que el seu sacrifici en forma d’exili, de viure en fugida perpètua, serà compensat en els anys que han de venir, quan el seu nom s’inscrigui en lletres daurades en els llibres d’història.

Amb pas decidit, saluda amb un breu toc de l’ala del barret un jove escardalenc curt de bigotis, amb qui ha coincidit altres vegades davant la Casa de les Palmeres. En els ulls del noi s’endevina una personalitat forta. Mai no s’han dit res, encara. És l’habitud de trobar-se al mateix lloc la que imposa la formalitat de la breu salutació. L’home pensa que un dia es decidirà a parlar-hi, buscant qualsevol excusa, algun comentari elogiós de les aquarel·les que aquell xicot compon. Però no avui, perquè, tot observant l’estructura d’acer i vidre del gran hivernacle, ha pres una decisió important. Ha resolt que el seu nom no constarà com a signatura del llibre que enllesteix. A partir d’aquesta primavera del 1913, ha decidit donar-se a conèixer amb un pseudònim que transmeti la determinació i fermesa de la seva voluntat. A partir d’ara el passejant de Schönbrunn es farà dir com l’acer, Stalin.