Llacuna

Daniel Recasens Salvador

Fa massa estona que camines i la maleïda estació de metro continua sense aparèixer. La tempesta del segle ha triat per presentar-se justament avui i, de rebot, un vent cruel converteix el teu paraigua en un objecte del tot inútil. La ciutat és un bassal sense baranes i no trobes enlloc el cartell vermell que et salvaria. No et veus amb cor d’aturar un vianant a l’atzar, importunar-li la pressa demanant per «llacuna» precisament el dia que —miris on miris— no hi pot haver més aigua. Ha de ser aquí, tombant el cantó a tot estirar. D’altra banda, si no t’espaviles, el tren se n’anirà sense tu i aleshores sí que plourà sobre mullat. Hauries d’haver agafat un taxi, com fa tothom. Al capdavall, que no paga la universitat? Però no, t’havia de sortir la vena lògica i racional, la mateixa vena absurda que aquest matí t’ha fet triar aquestes sabates i no unes altres.

Perquè t’estàs congelant, és evident. Els teus peus no estan fets per suportar un fred com aquest. Ara mateix hauries de ser a casa, reposant davant d’una pel·lícula fastigosament dolça. Les mans que tu saps amanyagant-te els talons, el tou dels dits, fent girar els turmells ara cap a un costat, ara cap a l’altre. La nena banyada i dormint. La taula parada amb la truita de patata i el vi a la temperatura justa. Qui sap si abans de sopar, una cosa podria dur-ne una altra. Deixa-ho córrer, la torre Agbar et recorda que pot ser molt cruel confondre els desitjos amb la realitat i, tens raó, aquest sorollet empipadorament insistent és el teu mòbil. Fa estona que sona, però vés a saber on para, a hores d’ara. Prou feina tens a protegir el teu paraigua del diluvi. Si el semàfor es posa verd, ho trobaràs de seguida, et dius.

Però continua tan vermell que li treus la llengua, t’hi gires d’esquena i decideixes seguir per Pujades. Darrere el quiosc. Premi. Quatre milions d’escales després, la pantalla t’avisa que valdrà més que seguis a esperar que arribi el comboi, i et distreus amb els regalims que juguen a empaitar-se fins que cauen a les vies. L’andana és plena, però tampoc no tant. Se sent un acordió que ve de l’est i la música impertinent que surt de les orelles de qui s’espera assegut al teu costat. Així es quedi sord. De tota aquesta gent, algú podria haver nascut el mateix dia que tu. Quants deuen parlar la teva mateixa llengua? Qui els deu esperar a casa? Hauran de sortir a treure a passejar un gos trapella? Amb qui es deuen anar a trobar? De tota aquesta gent, algú podria morir el mateix dia que tu. Busques el telèfon. Missatges per contestar. Potser després.

És tardíssim, no arribaràs a temps a Gràcia. El mocador negre t’ofega el coll. La bossa et fa nosa. Saps que, si et treus la jaqueta, serà el moment exacte que el metro escollirà per arribar. Si no ho fas, ja no sabràs si vas xopa de suor o de la pluja. L’enrenou s’apropa i el personal es mobilitza. Obren les portes. Va ple, però no en surt ningú. Quina angúnia. Com és que sempre tries les pitjors hores? Claves els peus a terra, t’agafes a la barra amb totes dues mans i, per un moment —res prou llarg—, t’imagines enfilada, fent un d’aquells espectacles picants amb el conjunt negre que no has estrenat. Quina cara faria, ell? Ets àgil, sempre ho has estat. I flexible. Se t’escapa un somriure. Et prendran per boja. Just quan tanquen les portes veus una noia que venia a corre-cuita empenyent un cotxet. Massa tard. La coneixes. L’havies coneguda, vaja.

Compartíeu pis a Badal. Perquè quan estudiaves la carrera, deu fer una eternitat o dues, havies viscut en aquesta ciutat. Et creies tan gran, tan adulta, tota una dona. I ara mires enrere i costa de comptar els dies que han passat, els estranys giravolts que ha dibuixat la teva vida des d’aleshores. Que potser te’n queda, encara, d’aquella innocència? Ben mirat, ets conscient que hi ha desitjos que són exactament al mateix lloc on eren, però, de tota manera, decideixes que és millor no estirar aquest fil i, a canvi, permets que uns quants records se t’escolin per la memòria: els veïns pesats, aquell sopar d’abril, el brou congelat, les tandes per a les dutxes, converses de pijama. Urquinaona. Potser encara hi seràs a temps. Et promets que la trucaràs i parlareu de les vostres filles. Era una nena o bé era un nen? Com es deia aquell xicot que tenia? Per fi, Gràcia.

No estàs feta per córrer. Segur que tens una caputxeta a les galtes. Sents que anuncien el tren i ja comences a esverar-te. És normal no trobar mai el bitllet si el guardes sempre exactament al mateix lloc? Baixes les escales tan ràpid com pots. El genoll no va tornar a ser el mateix. Què tenies, tretze anys? I tanmateix arribes just a temps per enfilar-te la primera i se t’escapa un mig somriure satisfet. Trobes lloc de seguida al costat de la finestra i en el sentit de la marxa. El vagó va prou buit per l’hora que és. Al final resultarà que no es pot jutjar un dia fins que està a punt d’expirar, i encara. Et desfàs del que et feia nosa i et permets un respir. No descartes que hagis tancat els ulls i tot. Treus l’ampolleta d’aigua i frueixes d’un darrer glop. Amb l’excusa de mirar l’hora, treus el mòbil i ressegueixes els missatges que fa estona que et demanen a crits.

Poca bateria, no gaire cobertura i unes quantes paraules que són només teves, només per a tu. Quan sortiu dels túnels és tan fosc que el vidre et parla cara a cara. Et recordaves diferent, però, en realitat, et sabies de memòria. Encara plou. La setmana passada li vau treure els bolquers. Si haguessis après a conduir, ara ja series a casa, et retreus. Buscant aparcament, et repliques. Tothom diu que és igual que el seu pare, i tu no expliques a ningú que també has trobat les teves traces en els seus trets, perquè, de fet, no cal que se t’assembli. En tens prou de veure com corre cap a tu, se t’enfila al coll i reposa el seu cap a la teva espatlla. Encaixos. Ets conscient que arribarà el moment que no t’hauran de pertànyer els seus somriures, però ara seu a la teva vora i, quan els seus dits cerquen els teus, saps que les vostres pells són dues peces de la mateixa tela.

Sovint els seus missatges et fan pensar en ella, en tu mateixa quan eres petita. D’una manera estranya, les seves frases s’acaben convertint en cadenes de pensament inversemblants que se t’escapen i que no gosaries explicar. Et poses les ulleres —ulleres, sí, passa res?— i tecleges mitja ratlla, potser menys. Te la mires com si ja no hi fos i l’envies esperant la torna. Fa estona que esteu aturats a la mateixa estació. Les portes són obertes i fora és tan fosc que podríeu ser a qualsevol lloc. El vent i l’aigua es barallen per entretenir l’espera, però una remor de queixa continguda comença a esbravar-se entre els viatgers. Si te n’haguessis recordat, ara podries aïllar-te en la música en comptes d’amagar-te en aquest dossier avorrit que hauries d’haver llegit fa un segle. La cara del revisor no presagia bones notícies.

Entre crits i renecs us han fet baixar a l’andana d’aquesta ciutat invisible i el rafal no és prou generós per aixoplugar tothom. Tremoles. Enviat. El focus de la màquina mostra impúdicament la blanesa d’un cos que ha esquitxat les vies. Al teu voltant, s’ha congriat un plor com una revolta que no vols compartir sinó amb les tecles del teu mòbil. El cafè va deixar un rodal sobre la tauleta del menjador que ja no se’n vol anar. Arriba un altre ferrocarril que s’atura al costat del vostre. Potser festegen. Enviat. Han disposat una plataforma rudimentària que comunica tots dos trens i us fan passar a tots, a poc a poc, de l’un a l’altre embolicats de presses i empentes. Quan et toca a tu, tens temps de veure l’horror esbocinat i, més que anguniejar-te, t’omple d’una pena estèril que no vols analitzar. Costa que la gent s’assegui. Fan fotos i fumen abocats a les finestres.

Encara us han tingut aturats molta estona abans de reprendre la marxa en la direcció oposada. Les informacions contradictòries que van i vénen impossibiliten altra certesa que el fet que fa tres quarts que hauríeu de ser a lloc. Has avisat a casa i cerques la rutina prenent altra volta aquell dossier tebi. Les converses han tornat a lloc. Una senyora gran amanyaga el vailet que se li ha adormit als braços. La música dels mòbils compartida per força. La parella de sempre es menja a petons. Et sorprens observant-los. Una dona l’espera cada dia, puntual. Es besen i ell li passa el braç per l’espatlla mentre l’altra somriu animadament. Ella, en canvi, baixa dues parades abans i no se’n va fins que el tren no arrenca i ell li fa adéu amb la mà. Temps afegit que la tempesta els ha regalat, et dius. Prens el telèfon i escrius alguna cosa que no envies. Ja no plou.

No estàs acostumada a mesurar les paraules però t’hi veus abocada. Potser el sentit del que vols dir es perd al mateix lloc que tots els accents que no escrius. De vegades t’amagues rere una emoticona, mentre d’altres ho fas en el soroll d’una frase feta o potser un clixé —d’aquells que tant odies en els altres—. Al capdavall, et dius, les paraules són molt menys útils del que semblen. Bé que us enteneu tu i la petita, i ella tot just ha après a fer anar uns quants mots senzills. No has estat mai una experta en les mirades i els silencis. O potser sí. Quants cops de tecla caldrien per dir allò que voldries? No gaires, de fet. T’agradava pintar, però vas deixar que els olis es fessin malbé, secs a la seva capsa. Eres massa jove i no tenies res per explicar. Ha de ser això. Et vols convèncer que ara sabries trobar els colors escaients. Uns mitjons liles. Un jersei fosc.

Repasses la conversa sense saber del cert què busques. Fas anar el dit amunt i avall de la pantalla fins que la bateria es fon definitivament. Aleshores una buidor se t’arrapa a la boca de l’estómac i et sents tan sola que mires al voltant com si el sol gest demanés auxili per a tu. És només un instant. La meitat d’un instant. Acarones encara l’aparell un moment més, i el deses. No pots ser tu, aquesta. Recordes l’últim cop que vas plorar. Abans, hi va haver un temps que el teu plor fou de domini públic i et van omplir de planys, compliments i discursos que odiaves. Odiaves fins i tot la companyia i, tanmateix, no podies deixar de plorar. Després, les hores i els dies es van anar compassant, és clar. Ara no et fa res plorar per qualsevol cosa. Ahir mateix, veient una pel·lícula. La gran lleugeresa de la ficció. Ja no la trobaràs desperta, avui.

Per fi un paisatge conegut. Potser sí que aquest viatge tindrà un final. Les platges desertes, a la nit. La festa de llums de la zona industrial. La darrera pàgina d’aquest dossier i les pedres mil·lenàries en repòs. El tren s’atura. S’acomiaden els amants. Ella espera a baix el gest de la seva mà. I altra volta el sotragueig i la fosca. Per què has pensat que el cos de la via era el d’una suïcida? No has llegit mai Anna Karènina. Podria ser la sang de qualsevol. D’un home. Potser un accident. No ploris, no podia ser el cos d’una criatura. No l’era. Ho veus? Això mateix, somriu. Aquestes cases no t’enganyen, ja ets a la teva ciutat. Desa els papers i les ulleres. Posa’t el mocador, corda’t l’abric. Gairebé ets a casa, sents el vent? La dona l’espera, es besen, li passa el braç per l’espatlla. I tu? Tu coneixes aquest cotxe. Ell ha vingut. És aquí. Ara. A l’altra banda de la llacuna.