La súplica

Núria Curcoll Vallès

Aquell setembre, mentre el sol s’allunyava cada dia una mica més i als vespres la gelor premia contra els vidres de les finestres, jo vaig anar oblidant, de mica en mica. Una vida anterior s’anava desfent al meu darrere, i només em quedava de mi, com per encantament, el que realment m’importava, allò que estava escrit, el que era real, vertader, tot allò que només se sosté per l’arrel ficada al cor.

A la tarda, quan fosquejava tenyint-ho tot del blau homogeni que fa difícil distingir les coses, la Cloe encenia la làmpada de l’escriptori antic del menjador i tot passava a ser de color taronja. Amb sort, hi havia alguna xocolatina a la capsa metàl·lica per acompanyar el te i mentre jo oblidava, la sucava i veia com es fonia, me la posava a la boca i l’amargor em venia sota les orelles.

Aquest hivern ha estat un dels més freds, però ara ja és gairebé estiu i la Cloe va amb samarreta de tirants per casa i canta animadament alguna cançó. Surto a passejar cada dia, ben bé una hora. I penso, penso molt, reflexiono sobre el que ha quedat a la memòria, allò tan essencial: la bogeria que vaig fer, el viatge que vaig emprendre, l’adulteri que vaig cometre amb tant plaer a qui era la meva dona i als que van ser els meus principis. Reviso cada un dels passatges que he viscut, i que t’he fet viure: el que està escrit ho conec de memòria. Cada coma al seu lloc, cada respiració quan toca, i els diàlegs puc recitar-los com un bon actor recitaria una peça de teatre. Conec de cor tot el que s’enllaça en aquesta història meva, cada element que forma aquest teixit miraculós que l’autor va escriure. Sé cada capítol de què va, i entenc qualsevol possible interpretació de tot això, tantes com n’hi hagi. Em conec millor que el meu autor, fins i tot, perquè em veig amb els ulls de tots els qui, com tu, m’han acompanyat en el viatge.

I, no obstant això, arribats a aquest punt, no sé mai per on tirar. Intento evitar l’inevitable de totes les maneres possibles, i cada una fracassa darrere l’altra. Voldria que almenys tu guardessis allò que jo oblido, el que no està escrit i que tu has llegit entre línies durant vint-i-tres capítols ben calculats i estructurats, que el meu escriptor ha dissenyat com el millor dels arquitectes i construït com el millor artista que ha sabut ser.

Ell va crear. Però va cometre un error, no va poder ser perfecte com pretenia. Quan arriba aquest moment sempre es repeteix l’error i ressona el seu eco entre les pàgines del llibre, i jo t’intento convèncer, però tu no fas mai el que et demano. Sé que aquesta vegada serà igual, però no puc deixar-ho d’intentar. Per què?

Perquè potser m’equivoco. La Cloe va dir-me, a la pàgina sis-centes tretze (ho recordes perfectament), que sovint el que volem arriba quan no ens ho esperem. Doncs ara tornaré a provar-ho, no fos cas que aquest cop sí que tingués èxit:

Tornaré a demanar-te —de genolls, ja em veus— que no acabis de llegir.

Per favor, lector, no aturis els ulls. Jo, per la meva banda, et juro que busco què més puc explicar-te perquè això et resulti entretingut: saps que l’últim que voldria és fer-me pesat. Però ja no se m’acut res, i el creador m’ha deixat sol en el moment més inoportú. La Cloe va per casa amb samarreta de tirants i jo surto cada dia una hora a passejar, per pensar què més, què més puc fer, què podria oferir-te perquè et quedessis llegint aquí on ets, i no cometessis, tu com tots, la crueltat de tancar el llibre i sospirar, dedicar-hi un segon de pausa per valorar si t’ha fet el pes o si bé t’ha decebut i, després, sense miraments, deixar-lo altre cop a la prestatgeria, o tornar-lo a l’amic que te l’havia recomanat (amb més o menys fortuna), o potser tornar-lo a la biblioteca, no fos cas que se t’acabés el termini de préstec.

Per una vegada a la vida podries pensar una mica més en mi. Jo he estat aquí, pàgina rere pàgina, per tu. Acceptant cada pausa de lectura, entomant cada batzegada dins la teva bossa de mà o la teva motxilla, i aguantant, durant les llargues estones que no t’ha vingut de gust llegir, la capa de pols que m’ha cobert sobre la tauleta de nit. Saps molt bé que sóc al·lèrgic als àcars. Tant t’és que jo, o la Cloe, o qualsevol dels altres personatges patim. T’ha sigut igual deixar-nos penjats en els moments difícils perquè havies d’anar al lavabo, o perquè algú et trucava, o perquè tenies son, o perquè ja havies arribat a l’estació de metro de casa teva, o perquè havies quedat per sopar i havies de començar a arreglar-te. Et sembla altruista per part teva?

Espera, espera! D’acord, ho sé!… m’he passat. No tanquis el llibre. Em sap greu, si us plau, llegeix-me; no tanquis encara, deixa’m, ni que sigui un moment per disculpar-me. Tampoc no es tracta d’acabar malament, no? Després de confiar-te tot el que t’he confiat, em sabria greu quedar-me amb mal gust de boca. Perdona’m. La ràbia se m’ha endut, he dit coses que no penso. Sol passar. Entén-me: quan tu tanquis el llibre jo quedaré atrapat. Les pàgines s’aixafaran les unes contra les altres, i em quedaré immòbil, passejant i pensant en aquests camins, i la Cloe tornarà a cristal·litzar-se amb la samarreta groga de tirants pel menjador, cantant a tot drap com només tu i jo sabem que sol fer. I d’aquí ja no ens mourà ningú. Quedarem separats en quietuds diferents, congelats, encantats. Només tu tens potestat sobre nosaltres, tu pots seguir llegint. Ja veig que no aconsegueixo convèncer-te. Tens coses a fer i salvar-me no n’és una.

Després de més de vuit-centes pàgines potser és normal que ja no em quedi res a dir (potser has notat que les últimes dues-centes eren inútils, innecessàries, palla; els crítics el deuen haver deixat ben verd). Si com a mínim poguéssim establir un diàleg com Déu mana! Almenys sabria quin tipus de final donar-te, si em diguessis quins t’agraden. Un final obert, un de pessimista, feliç o imprevisible. A la merda, l’autor creador dels collons! Jo escriuria el meu propi final. Almenys seria un final digne, jo n’hauria sigut l’amo. Ni tan sols tu tindries importància.

Reconeguem-ho: l’autor hauria pogut tenir el detall de matar-me. Hauria estat desagradable, m’imagino. Però, com a mínim, seria millor. Coneixent-me és evident que jo tot sol no tinc el valor de suïcidar-me. Podria haver fet que la meva exdona vingués amb un revòlver i em disparés per l’esquena. Dic per l’esquena no pas perquè sigui covarda, pobra Rose, al contrari: sempre ha actuat d’una manera estrictament coratjosa, durant tota la novel·la. Però preferiria que em disparés per l’esquena perquè d’aquesta manera jo no sabria mai qui em mata. Moriria, i quedaria sumit en la mort, en espera que la següent persona que es decidís a llegir el llibre l’agafés i tornés a començar tot, i jo em tornaria a trobar en aquella escena de la primera pàgina, en què la Rose m’allarga la clau del cotxe i em diu «decideix», amb aquell to que la fa segura d’ella mateixa. I jo he de prendre la decisió més important de la meva vida.

També podria haver fet que morís en un accident. Ofegat al llac; un tall de digestió. Que un pescador em trobés flotant, amb la cara dins l’aigua i la samarreta inflada com un globus. O que ningú no em trobés, així estalviem patiment: la Rose segueix pensant que sóc un fill de puta i la Cloe encara creu que estic a punt d’arribar a casa. Final del llibre i tornem a començar. «Decideix», va dir-me la Rose amb aquell to que la fa segura d’ella mateixa, mentre m’allargava la clau del cotxe i jo tenia la mà tremolosa.

Fet i fet, això del llac és tètric. L’autor hauria pogut, si no, acabar la maleïda història amb una frase del tipus «i van passar els anys, tots van envellir, el temps s’acumulava dins les arrugues de les seves cares i, un dia, el vell va morir dolçament, a la seva butaca, amb una xocolatina a mig desfer a la boca». Fi.

Potser no t’hauria agradat aquest final insípid, però deu estar bé morir dolçament, no necessito extravagàncies. Però, què hi farem? La realitat és una altra: ara tu tancaràs el llibre i jo a dins. Com si m’enterressis en vida. És esgarrifós.

Quedaré pensant eternament per aquests camins mentre la Cloe canta infinitament dins de casa. El creador hauria pogut, almenys, estalviar-se el detall de fer-me pensar mentre passejo. Pensar és cansat, sovint, inútil, i molts cops, dolorós; jo preferiria limitar-me a cantar, com ella. Però suposo que encara li hauria d’estar agraït per haver escrit que avui faci sol i s’acosti l’estiu. Aquesta mateixa situació, una nit plujosa d’hivern, seria inaguantable.

Espera! Ja plegues? No… Queda’t una mica més. Llegeix-me més. No vols rellegir la novel·la? No t’ha agradat prou, massa empallegosa, creus? Potser podries repassar alguna escena, per corroborar la teva opinió. Només un passatge de no res, algun diàleg que et fes gràcia!

Està bé. Almenys m’has llegit fins aquí. Sé què faràs.

No ets una mala persona. No pateixis. T’ho posaré fàcil, sé acceptar una derrota, fins i tot puc dir-te que hi tinc la mà trencada. Seguiré caminant tranquil·lament cap allà, per aquest camí. Miraré l’horitzó i avançaré lentament, així, ho veus? M’agafo les mans darrere l’esquena i reflexiono sobre la meva vida, el poc que me’n queda, tot el que ha estat escrit, mentre espero el punt final que s’acosta. Les herbes em fan pessigolles als turmells, duc uns mitjons que se m’escorren dins les sabates, com si tinguessin fred o com si les sabates tinguessin gana, i ja he deixat d’estirar-me’ls amunt. Miro enlaire perquè la brisa pugui fregar-me el coll i, de passada, veig el cel blau brillant sobre meu. Només un núvol blanc, que de tan blanc em fa estrènyer els ulls en una ganyota, trenca aquest color del cel. Té una forma allargassada, el núvol, i alhora una textura arrodonida. Tot i que no canvia gaire de forma, perquè no deu bufar-hi el vent, a poc a poc va adoptant el contorn d’un conill gegant o, si més no, el que jo em figuro que és un conill, perquè, en realitat, l’únic que faig buscant forma al núvol és mirar de desviar el meu pensament. Ara fins i tot puc veure com un solc ombrívol li fa d’ull.