La residència

Marta Salinas

Mentre busca els filtres de la cafetera, la Raquel topa amb els diners. Són dins d’un sobre rebregat, més groc que blanc. Abans d’obrir-lo, ja sap què conté. Per l’olor. L’olor dels bitllets és com la de les castanyes. Mira l’Hèctor. Segueix ajagut, amb els ulls clucs i el televisor ben alt.

—De seguida li porto el cafè, Hèctor.

L’obre i els compta. 30.000 euros. Deixa el sobre on l’ha trobat, col·loca el filtre i prem l’interruptor de la Melitta. Comença a regalimar el cafè aigualit.

—Hi poso sucre?

—Millor, un pessic.

Prenen junts el cafè.

—Quan acabi d’esmorzar, el banyaré. Avui li tallaré les ungles, que les té molt llargues.

La Raquel torna a la cuina. Obre l’armari un parell de vegades per comprovar que, efectivament, el sobre existeix. El besa. Li cauen unes llàgrimes. Es moca. El vell continua endormiscat.

—Aixequi’s i vagi al lavabo, que ara el banyaré.

D’un rampell, la Raquel col·loca el sobre dins d’una cassola oxidada. Després, el posa a la tetera. Finalment, va a parar a l’interior d’un tàper que amaga al congelador. Amb el trasllat, la Raquel s’embutxaca 500 euros. Sufocada, es dirigeix al lavabo. L’Hèctor tot just arriba. Camina amb bastó, inclinat com un escaire. La Raquel li treu delicadament els pantalons, els mitjons i els calçotets. Aparta el cap en retirar el bolquer.

—No es pot queixar, que de ventre va la mar de bé.

L’home somriu confús. La Raquel l’acaba de despullar, es corda una bata impermeable i obre l’aixeta. Quan l’aigua fumeja, el mulla.

—Ja veurà que relaxat que es quedarà.

Aboca sabó damunt l’esponja i el comença a fregar fent petits cercles: el coll, les espatlles, els braços, les aixelles…

—No té pessigolles, vostè.

Continua el recorregut: els plecs del pit i la panxa, els engonals… La Raquel deixa caure l’esponja, es posa sabó a la mà i li neteja a consciència l’entrecuix amb la tranquil·litat que uns genitals de 95 anys no s’alteren ja per a res.

—Li agrada banyar-se, eh, Hèctor? Vostè és molt net.

A l’Hèctor li brillen els ulls.

Després de tallar-li les ungles, dedica l’hora que li queda a endreçar el pis, a penes trenta metres quadrats, i a preparar el dinar.

—Als fogons li he deixat un estofat. Vol que li faci alguna altra cosa?

Silenci.

—Sap? De tots els avis que cuido vostè és el meu preferit.

Abans de marxar, l’infla a petons. L’Hèctor li mira les cames quan ella es gira. Duu mitges.

Són les dotze i pocs minuts quan la Raquel tanca la porta. En aquest moment, l’Hèctor canvia de canal i s’adorm.

Quan es desperta, camina fins a la calaixera on guarda les estovalles de fil, que fa segles que no treu. A sota, hi ha una revista. No sap d’on ha sortit, un bon dia va aparèixer allà. Ara és el seu tresor. Torna a la butaca, i es col·loca les ulleres i la dentadura. La revista és molt antiga. Les cobertes s’aguanten amb cinta adhesiva, i algunes pàgines estan soltes de tant grapejar-les. Hi surten dones mig nues. L’Hèctor s’acosta a les pàgines i les passa a poc a poc. En alguna plana, s’atura i mira amb atenció. Quan arriba al final, la dentadura se li ha mogut i d’una comissura dels llavis li raja saliva. Desa les dents sobre la taula i es posa la mà entre les cuixes. S’adona que duu bolquer.

El televisor continua encès; just ara fan notícies. L’apaga. Amb molta dificultat, es desplaça fins a la cuina. Obre la cassola, l’ensuma i la tapa de seguida, amb cara de disgust. Es fa un altre cafè i agafa una pasta resseca d’un dels calaixos.

Obre l’armari de les olles i remena. Les coses li van caient. Quan ha buidat un armari, i el del costat, i el de sota, i pràcticament tots els objectes són fora, està suant i el cos li tremola. Se serveix un got de vi i se’l beu de cop. Li entra pixera. Pocs centímetres abans d’arribar al lavabo, nota com se li escapa.

Assegut al menjador, es deixa acaronar pel sol que es filtra per la finestra, fins que entra un home amb bata d’infermer. És l’Ivan, l’encarregat del centre. Se saluden. L’Ivan li posa la caixa de píndoles damunt de l’hule i li porta un got d’aigua. L’Hèctor se les pren, set en total.

L’encarregat s’asseu amb ell.

—Què, com va?

—Bé.

—Ha vingut la Raquel, avui?

—Sí.

—Està content amb la Raquel, eh?

Un altre cop sol, l’Hèctor estira el braç i agafa la petaca de conyac que guarda sota la butaca. Se’n serveix un parell de dits, col·loca una canya al got i aspira. S’eixuga els llavis amb el puny de la camisa. Uns segons més tard, eructa.

Molt a poc a poc, avança fins a la prestatgeria. Un a un, obre els llibres i aboca tot el que amaguen: un full de calendari de l’any 1963, una postal de color sèpia, una felicitació d’aniversari, la fulla seca d’un eucaliptus, tres-cents euros en bitllets de cinquanta, un paperet amb un número de telèfon i el seu DNI de fa trenta anys. Ho endreça com pot, engega la tele i es delecta contemplant una noia amb una faldilla curta que canta. Es torna a quedar adormit.

A quarts de set, arriba la Raquel. Porta unes sabates de taló alt.

—Li agrada el que m’han fet, Hèctor? Vinc de la perruqueria!

Es gira perquè l’observi millor. L’Hèctor eixampla la boca i deixa entreveure la dentadura. Els ulls se li empetiteixen.

—Et podies haver comprat també un vestit.

—Si amb prou feines puc anar a la perruqueria!

—Si necessites diners, només me n’has demanar.

—El que ha de fer vostè és guardar-los. Si no, se’n quedarà sense.

—Quan se m’acaben, vaig al banc i en compro més.

La Raquel va a la cuina i, desconcertada, observa el rebombori: cassoles, olles, paelles… tot per terra. Ràpidament obre el congelador i respira alleujada en veure els 29.500 euros dins del tàper. Amb les mans tremoloses, agafa el sobre i el guarda discretament a la bossa. Torna al costat del vell.

—Veig que no ha menjat res, que no li agrada el que faig?

—No tinc gana.

—Si vol, podem sopar junts. Avui el meu marit plegarà tard.

L’Hèctor para taula. Posa les estovalles de fil i amaga la revista al calaix de sota. Després, agafa una ampolla de vi, un bordeus que guarda amb molt de zel en un dels armaris, i treu les copes. Davant d’un mirall, es pentina amb colònia, es canvia la camisa i es posa una corbata. La Raquel l’enxampa mentre es vesteix i li acaba de fer el nus.

La Raquel serveix crema de verdura i l’estofat del migdia. L’Hèctor omple les copes. El braç li tremola. Estan asseguts l’un davant de l’altre. La Raquel demana música, però l’Hèctor no té tocadiscos ni res que s’hi assembli.

—Si vols, posem la tele.

Ho deixen estar.

La camisa de l’Hèctor és un poema un quart d’hora després d’haver començat, però a la Raquel, que està molt riallera, no sembla importar-li. De tant en tant, s’apropa fins a ell, li talla un tros de carn o li serveix més menjar.

Quan acaben de sopar, ella es treu el jersei. A sota, porta una samarreta de màniga curta ajustada que deixa entreveure la forma i el color dels sostenidors. L’Hèctor li clava els ulls damunt del pitram. Ella se n’adona i s’hi acosta.

Delicadament, li agafa la mà i la posa damunt d’un pit.

—Toqui, si vol.

L’Hèctor li acarona un pit amb les mans dubtoses i després l’altre. Li demana que es tregui la samarreta i els sostenidors per veure’ls millor. Estan caiguts i una mica arrugats, però són generosos.

—Faci, Hèctor.

L’Hèctor s’entrega a aquells pits.

Després, la Raquel es posa la samarreta i torna al seu lloc.

—Em sembla que avui hem begut massa, vostè i jo.

La Raquel prepara cafè. Per a ell, descafeïnat. Se’l prenen en silenci. Són les deu de la nit. Ella s’afanya a recollir els plats.

—Ara sí que me n’he d’anar.

L’Hèctor treu del moneder un bitllet de 100 euros i estira el braç.

—Té, per al taxi.

Ella l’agafa amb un somriure, li fa un petó al front i desapareix.

Quan es queda sol, se serveix un últim conyac.

L’Hèctor agafa altre cop la revista i se l’enduu al llit. Obre el calaix de la tauleta de nit i allà, al costat dels mocadors, troba el que busca: una petita píndola que l’Ivan li ha dit que fa miracles. Se l’empassa de cop i tanca els ulls. Un parell de minuts més tard, s’estira al llit, s’abaixa els pantalons i el bolquer, i mira la revista. Nota una erecció i se sobresalta. Es toca cada vegada amb més vehemència. Deixa la revista a terra i es concentra en el seu cos. Els braços i les cames comencen a tremolar. Fa un petit esgarip abans de caure.

A les dotze de la nit, passa l’encarregat per comprovar que tot està en ordre. Encén els llums i troba l’Hèctor a terra, amb els pantalons abaixats i una revista eròtica oberta. A pocs centímetres, un bassal de bava i la dentadura, esclafada per una mosca. L’encarregat copeja l’Hèctor amb el peu, però el vell no reacciona. Li busca el pols, i s’adona que el cor no batega.

L’Ivan se serveix una copa de bordeus i repassa la casa. Amagats dins d’un llibre, troba 300 euros en bitllets de cinquanta i, dins d’un moneder, 1.400 més. Avisa l’ambulància.

L’endemà al matí, el cos de l’Hèctor reposa en una cambra frigorífica.

Dos dies després del funeral, la Raquel es reincorpora a la feina. L’encarregat li ordena dedicació exclusiva a un altre vell, el senyor Gaspar:

—Està carregat de diners i tampoc no té família.

El primer dia que la Raquel va a casa del Gaspar, li deixa, sense que se n’adoni, una revista eròtica a sota les estovalles.