Porpra

Eduard Vidal

Primer va ser la paraula, no sé si exactament el que aquesta vol dir, el que significa; és difícil de saber, quan es tracta de símbols… Després, un temps després (i aquí, parlar de temps se’m fa… deshonest, si més no), el sentit, una definició aproximada, que no és a cap diccionari.

He parlat de temps, tímidament, he fet servir aquesta paraula, potser sense saber tampoc què vol dir. Em passa sovint, aquesta sensació que no sé el que dic, o millor, el que volia dir, encara que en tingui presents els mots, allò que aquests apunten amb el seu significat. Però bé havia d’anomenar aquesta impressió com d’un lapse, d’un transcurs… I això és el que potser em capfica més. Perquè sé que, entre una cosa i l’altra —primer, abans; segon, després—, rau la qüestió en què habita aquesta nostàlgia meva per no poder dir el que de debò ha passat…

Però, anem a pams (per dir realment alguna cosa, es veu que has de renunciar manifestament a fer-ho, i en aquest cas, anar a pams sembla que vol dir això). Porpra, aquesta va ser la paraula. I immediatament, el seu sentit.

Ara bé, i mentrestant, què? Mentre jo m’estava allà astorat, commocionat, què? Què passa mentre fem temps, mentre dura el relat del que s’ha esdevingut? Passa el que és ara, el present. Però el present és inenarrable. El present, aquest temps en què s’esdevenen pròpiament els fets, és incomunicable perquè és inaferrable. Així doncs, en contra del que pot semblar, cal temps per entendre el present, cal que el temps passi. Vet-ho aquí.

Ens havíem llevat un mica endormiscats. Tot i que eren ja les nou tocades, la llum, en obrir les persianes, semblava com si no volgués entrar, com si renunciés a manifestar-se. Aquesta va ser la meva impressió, era així. Però, novament, el temps, el lapse que s’allargassa… Tan endormiscats estàvem, que vam jugar encara una estona entre els llençols —la mandra, l’escalforeta, la son—, fins que ens vam llevar, finalment. L’absència de llum a les finestres semblava que ens convidés a restar al llit. Prou que sabíem que fèiem tard, però és que ens agradava tant demorar-nos en les coses…

Ara em ve present una noia, una nena, que vam veure passant per Montbrió… No, va ser just abans de passar-hi: seia culivada a la vora de la carretera. Duia un xandall vermell amb franges blanques… Deia que em venia present, però és obvi que no entenc tampoc el sentit d’aquestes paraules, per més conscient que sigui del seu significat usual, de manual o de diccionari. És ara que hi penso, naturalment, si bé és ara també que sé que, d’això, en fa ja uns quants dies… La vam passar ràpid, la noia, la nena. No teníem previst parar a Montbrió, perquè dúiem pa de sobres… Recordo (perquè es tracta de fer temps, això de recordar —no sé mentre fem què, mentre faig què, Déu meu, alguna cosa que voldria oblidar, sempre és així, potser el fet d’haver de viure—) que, només de veure-la fugaçment —el cotxe passà rabent—, vaig pensar (suposo que en puc dir així, que no vull dir simplement que manejava paraules) que aquella nena, la seva petita cua negra fuetejada pel vent, els colzes clavats als genolls, que aguantaven el cap cot, vaig pensar que això sol, el sol fet que fos allí culivada, esperant vestida amb un xandall, podia ser una bona història, el motiu per tornar a escriure, per què no, després de tant de temps viscut com un sol jorn infernal, la impossibilitat, la impotència, les ganes de dir alguna cosa per fi, Marta, si no, hauré de marxar, anar-me’n ben lluny, no hi faig res aquí, potser em fa falta saber de què sóc capaç, si passo gana, si abandono les comoditats i me’n vaig a viure a un altre lloc, a l’estranger, no sé, començar de nou i de zero, crear a partir del no-res necessari perquè tot s’esdevingui…

«D’acord, ho decidirem al mas aquest cap de setmana, et sembla bé?», em va dir. I això no sé pas si ho recordo, me n’han fet parlar ja abans, no sé qui. Em sembla que els ho he dit, tot i que a vegades em costa saber-ho del cert, perquè he oblidat el que significa. Però crec, sovint he de creure que he dit efectivament el que sabia. Ella es llevava sempre primer, els seus peus nus fent xip-xap sobre el terra fred. Ara també va anar així, em ve present, per més que sàpiga que d’això en fa dies, però és aquesta la paraula, present, perquè sempre és primer la paraula, abans que el sentit, el significat i la manca d’honestedat amb què diem les coses. S’estava hores al bany, mentre jo m’aixecava, endormiscat, i apujava les persianes, incrèdul, pensant És fosc, era fosc, recordo, i deia Quin temps que fa, com si no l’estigués veient aleshores, sinó ara. Dubtava si dir-li res, no creia que fos el moment, pensava deixar-la, però no m’havia decidit encara.

Ara m’adono que potser ella n’estava més convençuda que no pas jo. No volia ser un entrebanc. «Si necessites canviar d’aires per escriure, aleshores, fes-ho, vés-te’n; però si creus que allò que t’impedeix fer-ho sóc jo, digue-m’ho, si us plau, ho podré entendre, me’n faré càrrec». Però no eres tu. Com se t’acudí pensar-ho, dir-ho? Era jo. Sóc jo. És el meu cap. No trobo la forma, potser allò que visc i de què vull parlar no es pot anomenar, passar-ho a símbols o a paraules, sinó més aviat presentar-ho tot contant, mirant de fregar amb els mots les consciències mentre llegeixen, perquè se n’enduguin no ja una imatge, sinó la sensació d’allò que s’esdevé en ells ara, durant la lectura.

Tot això no ha calgut dir-ho a ningú, no era necessari. Però sí que va ser suficient perquè, finalment, a quarts d’onze, sortíssim amb el cotxe, l’equipatge d’hivern carregat al maleter, els queviures indispensables per passar dos dies a la muntanya, el pa del dia anterior al cistell, així no caldrà que ens aturem a comprar-ne… Ara sé que és mentre espero que entri algú aquí que em conto això. M’ho conto a mi mateix per enèsima vegada, però és que estic segur que no ho he dit tot encara, que, d’alguna manera, no ha passat…

De la noia, de la nena, he dit (i això, més que poca memòria, vol dir poca imaginació) que seia a la vora de la carretera, sobre la bossa d’esport. Potser he dit alguna cosa de la seva cua. Li ho vaig comentar, li ho estava comentant, de fet, a la Marta, mentrestant: «He vist un esdeveniment que podria inspirar un conte (i potser no va ser aleshores, sinó que és ara que ho veig així), un conte que fins i tot podria justificar una vida malbaratada com la meva, un conte que escriuré aquest cap de setmana al mas, i pel qual ja no caldrà que me’n vagi enlloc a buscar nous motius, perquè em salvarà de la ruïna espiritual…», li deia, enjogassat, un cop passada la noia, la nena, present aleshores, si bé només en les paraules, no pas en la memòria, encara.

Potser és ara pròpiament que puc dir que es troba en el meu record. Novament el lapse, el temps durant el qual s’esdevé el relat; tota obra literària no tracta sinó d’allò que ens passa mentre la llegim, del joc dels significats. Però jo no en tinc, de nom, per a allò que es demora tot passant, no n’hi ha, em sembla. I si és ara que em ve present el dolç, sorneguer somriure de la Marta —«Vols dir, artista? Has trobat la inspiració en una nena? I jo què, que no t’he inspirat res, jo, en quatre anys?»—, els seus ulls —«Vine aquí. Besa’m, ruc, i digue’m de què es tracta»—, si és ara, doncs així ho he d’explicar, talment com va ser, o millor, tal com és-ara-encara-present en mi.

—No siguis boja, dona. T’estimo, sé que ho saps, t’ho he dit mil cops. Però aquella nena m’ha fet pensar, vols creure que he tingut una revelació? No em cal res per escriure, per tornar a escriure. No és necessari que me’n vagi. Sé que hi estàs disposada, que em deixaries anar, però no és això, no es tracta d’això. Tu no hi tens res a veure, ningú no hi té res a veure, sinó jo. I jo no puc fugir enlloc on no m’hi trobi.

—Aleshores, aquesta escapada al mas serà inútil.

—No pas si ha servit per a això.

—Sí, però, m’estimes més ara?

—T’estimo millor, perquè m’estimo més bé a mi.

I la Marta riu, riu i em torna a mirar, els seus ulls, vine aquí, ruc, t’estimo, vés amb compte, passarem el cap de setmana més inútil de la nostra vida, per a no res, com a no res necessari perquè tot s’esdevingui de nou, perquè ens estimem, la carretera, i això vol dir que tindrem tot el temps del món per inventar el temps junts, no has vist el camió, no redueixes mentre, durant el petó, som bojos, si ens veiessin, tota la vida recordaré aquella nena, el xandall roig, la cua negra com la teva, petita Marta, vull dir que la teva brusa s’ha tornat tota vermella, amor, què et passa, digues alguna cosa, i és ara, primer, la paraula: porpra.

Prosaic és allò que pren sentit en el relat, és a dir, allò que només el temps revela. No sé si als diccionaris hi consta, això. Fa molt que no els consulto. Encara no ha vingut ningú aquí, l’interrogatori no ha començat. Sé que ara sóc a comissaria, que estic sol. Recordo novament el que s’ha esdevingut, i crec que per fi puc dir què ha passat… Porpra és el color de la mort. Aquest és, ara ho veig, el sentit. Però abans havia estat la paraula, el xoc del dolor. Primer de tot. Copsar-ne el significat, adonar-se del pas del temps: tot això ha vingut després. Ha estat veient la sang de la Marta quan he copsat el vertader sentit de la vida, que ens empeny sempre vers la mort. Sé —puc pensar i mentir-me— que hi degué haver un abans i un després, però ara tot se m’ajunta —la nena, el petó, la sang— en aquest sol mot.