ELS QUE SOMIEN
EN AQUEST LLIBRE

DÈDAL. Arquitecte i primer aviador, potser és un somni nostre.

PUBLI OVIDI NASÓ. Va néixer a Sumona el 42 aC. Va créixer a Roma, on va estudiar retòrica i on va exercir diversos càrrecs públics. Va ser un gran poeta, dotat d’una exquisida cultura hel·lenística, i a les Metamorfosis va cantar l’apoteosi d’August descrivint-ne la transformació en astre. Però la seva carrera, potser a causa d’un escàndol de cort en què estava implicat, es va veure interrompuda per un decret imperial que el va relegar a Tomis, al Mar Negre. I a Tomis Ovidi va morir, en solitud, el 18 dC, a desgrat de les súpliques que havia enviat a August i al seu successor Tiberi.

LUCI APULEU. 125-180 dC. Nascut a Madaura, al nord d’Àfrica, va estudiar retòrica a Cartago, a Roma i a Atenes, i es va iniciar en els cultes mistèrics. Casat amb la viuda Prudentil·la, els pares d’ella el van acusar d’haver-la empès al matrimoni amb arts diabòliques per apropiar-se’n el dot. Els seus llibres ens revelen un home misteriós, amb tirada a la mística, inclinat a l’esoterisme. El seu llibre més conegut, L’ase d’or, és una mena de biografia iniciàtica que narra les peripècies del jove Luci, transformat per màgia en un ase, que al final recupera l’aspecte humà.

CECCO ANGIOLIERI. Siena, 1260-1310. Va ser un toscà iracund i blasfemador. Va patir multes i processos, va dilapidar l’herència paterna, va morir miserablement. Mentre la poesia del seu temps celebrava la dona angelical, ell va compondre les lloances de la tosca filla d’un assaonador. Va conrear el vituperi i l’improperi, va cantar el joc, el vi, els diners, l’odi pel seu progenitor i la maledicció del món.

FRANÇOIS VILLON. Va néixer el 1431 i és incerta la data de la seva mort. Es deia François de Montcorbier, i va adoptar el nom del tutor que li havia fet de pare. Va ser un home de vida desordenada i tèrbola, va matar un sacerdot en una disputa, va participar en furts i en rapinyes, va rebre una condemna a mort que després va quedar transformada en exili. En les seves balades va celebrar l’argot de la gent de mala vida que freqüentava; amb «Le Testament» va cantar l’amor i la mort, l’odi, la pobresa, la fam, la mala vida i el penediment.

FRANÇOIS RABELAIS. 1494-1533. Va ser frare dominic, va penjar els hàbits i es va convertir en un metge famós de l’hospital de Lió. Però no va abandonar mai les rutines de la vida monàstica. Era un llatinista culte i les autoritats del seu temps van avorrir-lo a causa de les seves idees progressistes. Potser per sublimar els dejunis que li imposaven les seves regles monàstiques va escriure un llibre que es va fer famós, inventant-se dos gegants, Gargantua i Pantagruel, que són els més grans golafres i vividors de tota la literatura occidental.

MICHELANGELO MERISI DIT EL CARAVAGGIO. Caravaggio, 1573 - Porto Ercole, 1610. Va traslladar-se del seu poble natal a Roma, on va viure en trista misèria fins que va acollir-lo el Cavaller d’Arpino, que li va encomanar els primers treballs. Després de mesurar-se amb les natures mortes, va començar a pintar les seves grans teles dramàtiques i religioses, amb el seu inimitable clarobscur. La Vocació de sant Mateu és tal vegada la seva obra mestra. Va ser un home de litigis i de navalla. Havent comès un homicidi en una disputa, va fugir a Nàpols i després a Malta, on va ser empresonat i d’on va aconseguir escapar-se. Perseguit per sicaris, desfigurat el rostre, va fer cap a Porto Ercole, on va morir de febres.

FRANCISCO GOYA Y LUCIENTES. Fuentetodo (Saragossa), 1746 - Bordeus 1828. Va néixer pobre i va morir pobre. Va estudiar pintura a Madrid, va fer un viatge a Itàlia i hi va visitar Roma i Venècia. Va conèixer favors i desgràcies, triomfs galants i amargueses punyents a la cort d’Espanya. Va protegir-lo la duquessa d’Alba, que ell va immortalitzar en els seus quadres. Va visitar-lo una bogeria esporàdica. Els seus Caprichos, dibuixats el 1799, li van costar un procés davant la Inquisició. Va retratar les visions terrorífiques, els desastres de la guerra i les dissorts dels homes.

SAMUEL TAYLOR COLERIDGE. 1772-1834. Va estudiar a Cambridge, però no va arribar a llicenciar-se. Per una decepció amorosa va enrolar-se en un regiment de cavalleria, amb el nom fals de Silas Tomkyn Comberbacke, i van rescatar-lo els diners del seu germà. Va ser un home travessat per l’anhel de la utopia: va ser unitari de religió i fundador de la «pantisocràcia», un projecte comunista que pretenia rescatar els homes de la desigualtat. Amb l’opi, que l’havia atret, va conèixer els paradisos artificials, però al revés que el seu amic De Quincey no va vantar-se mai del seu vici i va viure’l en soledat. Visionari, somiador i metafísic, ens ha deixat, entre altres coses, un potent deliri en forma de balada, «The rime of the Ancient Mariner».

GIACOMO LEOPARDI. Recanati, 1798 - Nàpols, 1837. Va néixer de família noble, va estudiar amb voracitat, a la biblioteca paterna, ciències, filosofia i llengües clàssiques, va créixer infeliç de cos i d’esperit. Va detestar la presó provincial en què havia crescut, va odiar la gasiveria i la mesquinesa, va estimar l’art, la ciència, el pensament il·luminat i la passió civil. Va ser un filòleg insigne, un filòsof amarg i un altíssim poeta. Va cantar l’amor, el temps que fuig, la infelicitat dels homes, l’infinit i la lluna.

CARLO COLLODI. Es deia Cario Lorenzini, va néixer a Collodi, a la Toscana, el 1826 i va morir a Florència el 1890. Va ser un home de fervents idees mazzinianes, va prendre part en les campanyes militars del Risorgimento, va estimar la llibertat i la independència i en canvi li va tocar de treballar com a censor teatral per compte del govern toscà des del 1859. Era un home esquerp, solitari, que estimava els excessos de la teca i del vi. Van perseguir-lo els reumatismes, les manies i l’insomni. Va donar vida immortal a un titella de fusta.

ROBERT LOUIS STEVENSON. Va néixer a Edimburg el 1850. De salut precària, la seva joventut va estar marcada per llargues malalties i convalescències interminables. Patia dels pulmons i va morir de tisi. Va viatjar per Europa, pels Estats Units i pel Pacífic. Villa del tresor és el seu llibre més cèlebre. Per morir va triar una illa remota, Upolu, a les illes Samoa. El van enterrar en una gruta de la muntanya. Tenia quaranta-quatre anys.

ARTHUR RIMBAUD. Charleville, 1845 - Marsella, 1891. Nascut en una família opressiva, beata i conservadora, als setze anys va escapar-se a París per prendre part en la Comuna i va començar la seva vida inquieta i desordenada, feta de vagabundeigs i aventures. Com un meteorit va travessar la poesia francesa, deixant versos visionaris i d’un lirisme misteriós. Va estimar el poeta Paul Verlaine, que en una baralla el va ferir a trets de revòlver. Va conèixer la infàmia i l’hospital. Va vagar per Europa en companyia d’un circ. Abandonada la poesia, va anar a Abissínia com a contrabandista. Va tornar a França per un tumor en un genoll, va patir l’amputació d’una cama i va morir a l’hospital de Marsella.

ANTON PÀVLOVITX TXÈKHOV. 1860-1904. Escriptor i dramaturg rus. Va ser metge, però només va exercir la professió en temps de destret i d’epidèmies. Estava malalt de tisi. El 1890 va travessar Sibèria per arribar a l’illa remota de Sakhalin, seu d’una colònia penitenciària, i va escriure un llibre sobre les terribles condicions dels forçats. Va estimar una actriu de teatre. Va escriure contes, drames i comèdies. Va parlar de la quotidianitat, de la gent normal, dels pobres, dels nens, de les petites grans coses de la vida.

CLAUDE-ACHILLE DEBUSSY. Saint-Germain-en-Laye, 1862 - París, 1918. Va estudiar amb els professors Marmontel i Guiraud, va guanyar el Prix de Rome i va viure tres anys a Villa Medici, va entusiasmar-se de bona hora per la música de Wagner i després va perdre l’entusiasme. Va descobrir la música oriental, que va influenciar-lo, a l’Exposició Universal de París. Va estimar els simbolistes, els impressionistes i els decadentistes. Va fer una vida elegant i apartada, dedicat només a la música i a l’art.

HENRI DE TOULOUSE-LAUTREC. Albí, 1864 - Malromé, 1901. D’una antiga i noble família francesa, va ser pintor, dibuixant i litògraf. Deforme de cos, va portar una existència inquieta, infeliç i desordenada a París, freqüentant els balls, els music halls i les cases de tolerància. Va odiar les escoles i les acadèmies. Va pintar els pallassos, els actors, les ballarines, els borratxos, les prostitutes, el vici, la misèria i la soledat.

FERNANDO PESSOA. Lisboa, 1888-1935. Va quedar orfe de pare de menut, van educar-lo a Sud-àfrica, on el seu padrastre era cònsol de Portugal, va tenir sempre consciència de ser un geni i por de tornar-se boig com la seva àvia paterna. Sabia que era plural, i va acceptar aquest fet en l’escriptura i en la vida, donant veu a molts poetes diversos, els seus heterònims, el mestre dels quals era Alberto Caeiro, un home de salut delicada que vivia amb una vella bestia en una casa de camp al Ribatejo. Va passar la seva existència com a empleat en empreses d’importació i exportació, traduint cartes comercials. Va viure la major part del temps en modestes habitacions de lloguer. En la seva vida va tenir un sol amor, breu i intens, amb Ophélia Queiroz, empleada com a dactilògrafa en una de les empreses en què treballava. El «dia triomfal» de la seva vida va ser el 8 de març del 1914, quan els poetes que l’habitaven van començar a escriure per mà d’ell.

VLADÍMIR MAIAKOVSKI. Nascut en un poble de Geòrgia el 1893, va estudiar pintura, arquitectura i escultura. De ben jove va entrar al partit bolxevic, clandestí, i va conèixer la presó. Conquistat per les idees de la modernitat, ben aviat va convertir-se en el corifeu del Futurisme i va emprendre una tournée en locomotora a través de Rússia vestit amb una camisa ataronjada. Va adherir-se entusiàsticament a la revolució bolxevic i va ocupar càrrecs importants en els quadres artístics revolucionaris. Va ser organitzador, propagandista, dibuixant de cartells i autor de versos furibunds i heroics. El 1925 va publicar un poemet infeliç celebrant la figura de Lenin. Però al seu país els temps s’anaven tornant difícils per als artistes d’avantguarda. Decebut i espantat, el va colpir una forma greu de neurosi obsessiva. Es rentava contínuament les mans, i sortia de casa amb una pastilla de sabó a la butxaca. La versió oficial sosté que el 1930 es va suïcidar d’un tret de pistola.

FEDERICO GARCÍA LORCA. Nascut a la província de Granada el 1898, va estudiar a Madrid i va ser amic dels més grans artistes de la seva generació. Va ser poeta, però també músic, pintor i dramaturg. El 1932 el govern de la República espanyola li va confiar l’encàrrec de crear un grup teatral que donés a conèixer els clàssics entre el poble. Així va néixer La Barraca, una companyia ambulant amb què Lorca va voltar per tot Espanya. El 1936 va fundar l’associació d’intel·lectuals antifeixistes. En Cante jondo i quasi en tota la seva poesia va celebrar les tradicions dels gitanos d’Andalusia, els seus cants i les seves passions. El 1936 va ser assassinat prop de Granada per les tropes «nacionals».

SIGMUND FREUD. Freiberg, 1856 - Londres, 1939. Era un neuròleg. Primer va estudiar la histèria i l’hipnotisme de Charcot, després va interpretar els somnis dels homes (La interpretació dels somnis, 1900), amb la intenció de remuntar-se des dels somnis fins a la infelicitat que ens persegueix. Va sostenir que l’home, a dins, té un grumoll obscur que ell va dir-ne l’Inconscient. Els seus Casos clínics es poden llegir com novel·les enginyoses. Allò, Jo i Super-Jo són la seva Trinitat. I encara, potser, la nostra.