SOMNI D’HENRI DE TOULOUSE’LAUTREC
PINTOR I HOME INFELIÇ

UNA NIT DE MARÇ DEL 1890, en un bordell de París, després de pintar un cartell per a una ballarina que estimava sense ser correspost, Henri de Toulouse-Lautrec, pintor i home infeliç, va tenir un somni. Va somiar que era als camps de la seva Albí, i que era a l’estiu. Ell es trobava sota un cirerer ple de cireres i hauria volgut collir-ne alguna, però les seves cametes curtes i deformes no li permetien d’abastar la primera branca plena de fruit. Aleshores es va posar de puntetes i, com si fos la cosa més natural del món, les cames van començar a allargar-se-li fins que van atènyer una llargada normal. Després que va haver collit les cireres les cames van començar a escurçar-se-li de nou i Henri de Toulouse-Lautrec es va tornar a trobar a la seva alçada de nanet.

Vaja, va exclamar, així que puc créixer al meu gust. I es va sentir feliç. Va començar a travessar un camp de blat. Les espigues el sobrepassaven i el seu cap obria un solc entre les messes. Li semblava que era en un bosc estrany en què avançava a cegues. Al final del camp hi havia un rierol. Henri de Toulouse-Lautrec s’hi va mirar i va veure un nan lleig de cames deformes vestit amb uns pantalons a quadros i amb un barret al cap. Aleshores es va posar de puntetes i les cames se li van allargar gentilment, es va convertir en un home normal i l’aigua li va tornar la imatge d’un jove elegant i ben plantat. Henri de Toulouse-Lautrec va tornar-se a escurçar, es va despullar i es va ficar al rierol per refrescar-se. Quan va acabar el bany es va eixugar al sol, es va tornar a vestir i es va posar en camí. Queia la nit, i al fons de la plana va veure una corona de llums. S’hi va dirigir cabriolant sobre les cametes curtes i en arribar-hi es va adonar que era a París. Era l’edifici del Moulin Rouge, amb les pales del molí il·luminades que giraven al sostre. Una gentada empenyia a l’entrada, i prop de la taquilla un gran cartell de colors cridaners anunciava l’espectacle de la vetlla, un cancan. El cartell reproduïa una ballarina que ballava a l’escenari, aixecant-se la faldilla, just davant de les làmpares de gas. Henri de Toulouse-Lautrec es va sentir complagut, perquè aquell cartell l’havia pintat ell. Després va evitar de barrejar-se amb la gentada i va entrar per l’entrada secundària, va recórrer un petit passadís mal il·luminat i va arribar entre bastidors. L’espectacle acabava de començar. La música era estrident i Jane Avril, a l’escenari, ballava com endimoniada. Henri de Toulouse-Lautrec va sentir un desig ferotge de sortir també ell a l’escenari i agafar Jane Avril de la mà per ballar amb ella. Es va posar de puntetes i les cames van allargar-se-li a l’acte. Aleshores va llançar-se amb ímpetu a la dansa, el barret de copa li va rodolar cap a un costat i ell va deixar-se endur en el remolí del cancan. Jane Avril no semblava gens sorpresa que ell s’hagués tornat d’estatura normal, ballava i cantava i l’abraçava, i era feliç. Aleshores va caure el teló, l’escenari va desaparèixer i Henri de Toulouse-Lautrec es va trobar amb la seva Jane Avril als camps d’Albí. Ara tornava a ser al migdia i les cigales xerricaven com embogides. Jane Avril, exhausta per la calor i per la dansa, es va deixar caure sota una alzina i es va apujar les faldilles fins als genolls. Llavors va allargar-li els braços i Henri de Toulouse-Lautrec s’hi va deixar caure amb voluptat. Jane Avril se’l va estrènyer al pit i el va bressar com es bressa un nen. A mi també m’agradaves amb les cames curtes, li va xiuxiuejar a l’orella, però ara que t’han crescut les cames encara m’agrades més. Henri de Toulouse-Lautrec va somriure i va abraçar-la al seu torn, i estrenyent el coixí va girar-se d’esquena i va continuar somiant.