SOMNI DE FERNANDO PESSOA
POETA I FINGIDOR

LA NIT DEL SET DE MARÇ DEL 1914, Fernando Pessoa, poeta i fingidor, va somiar que es despertava. Va prendre cafè a la seva habitacioneta de lloguer, es va fer la barba i es va vestir amb elegància. Es va posar l’impermeable, perquè a fora plovia. Quan va sortir eren tres quarts menys cinc de vuit, i a les vuit en punt era a l’estació central, a l’andana del tren amb direcció a Santarém. El tren va sortir amb la màxima puntualitat, a les 8.05. Fernando Pessoa va agafar lloc en un compartiment en què hi havia asseguda una senyora d’una edat aparent de cinquanta anys, que llegia. Era la seva mare però no era la seva mare, i estava immersa en la lectura. Fernando Pessoa també es va posar a llegir. Aquell dia havia de llegir dues cartes que li havien arribat de Sud-àfrica i que li parlaven d’una infantesa llunyana.

Vaig ser com herba i no em van arrencar, va dir tot d’un plegat la senyora d’una edat aparent de cinquanta anys. La frase va agradar a Fernando Pessoa, que va apuntar-la en una llibreteta. Mentrestant, davant d’ells, passava el paisatge pla del Ribatejo, amb arrossars i prades.

Quan van arribar a Santarém, Fernando Pessoa va agafar una carrossa. ¿Vostè sap on hi ha una casa sola emblanquinada amb calç?, va preguntar al cotxer. El cotxer era un homenet tirant a gras, amb el nas envermellit per l’alcohol. Es clar, va dir, és la casa del senyor Caeiro, la conec bé. I va fustigar el cavall. El cavall va començar a trotar pel camí ral flanquejat de palmes. Als camps es veien cabanes de palla amb algun negre a la porta.

Però, ¿on som?, va preguntar Pessoa al cotxer, ¿on em porta?

Som a Sud-àfrica, va contestar el cotxer, i el porto a casa el senyor Caeiro.

Pessoa es va sentir reconfortat i es va repenjar al respatller del seient. Ah, així que era a Sud-àfrica, era just el que volia. Va encreuar les cames amb satisfacció i es va veure els turmells nus, dintre d’uns pantalons de mariner. Va comprendre que era un nen i això el va posar molt content. Era bonic ser un nen que viatjava per Sud-àfrica. Va treure un paquet de cigarrets i se’n va encendre un amb voluptat. També va oferir-ne un al cotxer, que va acceptar àvidament.

Queia el crepuscle quan van arribar a la vista d’una casa blanca que estava dalt d’un turó puntejat de xiprers. Era una típica casa ribatejana, llarga i baixa, amb les teules roges degotant. La carrossa va enfilar la senda de xiprers, la grava va cruixir sota les rodes, un gos va bordar pels camps.

A la porta de la casa hi havia una velleta amb ulleres i una còfia blanca. Pessoa va entendre de seguida que es tractava de la bestia d’Alberto Caeiro, i posant-se de puntetes li va fer petons a les galtes.

No em faci cansar massa el meu Alberto, va dir la velleta, és tan delicat de salut.

Es va apartar i Pessoa va entrar a la casa. Era una sala àmplia, arreglada amb senzillesa. Hi havia una petita llar de foc, una llibrerieta, una vitrina plena de plats, un sofà i dues butaques. Alberto Caeiro seia en una butaca i tenia el cap reclinat enrere. Era el Headmaster Nicholas, el seu professor de la High School.

No sabia que Caeiro fos vostè, va dir Fernando Pessoa, i va fer una petita inclinació. Alberto Caeiro li va adreçar un senyal cansat perquè avancés. Passi, passi, estimat Pessoa, va dir, l’he convocat aquí perquè volia que sabés la veritat.

Mentrestant va arribar la bestia amb una safata en què hi havia te i pastes. Caeiro i Pessoa es van servir i van agafar les tasses. Pessoa es va recordar de no aixecar el dit petit, perquè no era elegant. Es va posar bé la solapa del vestit de mariner i es va encendre un cigarret. Vostè és el meu mestre, va dir.

Caeiro va sospirar, i després va somriure. Es una història llarga, va dir, però no val la pena que l’hi expliqui fil per randa, vostè és intel·ligent i ho entendrà encara que em salti algun passatge. Sàpiga només això, que jo sóc vostè.

Expliqui’s millor, va dir Pessoa.

Sóc la part més profunda de vostè, va dir Caeiro, la seva part fosca. Per això sóc el seu mestre.

Un campanar, al poble proper, va tocar l’hora.

I jo, ¿què haig de fer?, va preguntar Pessoa.

Vostè ha de seguir la meva veu, va dir Caeiro, m’escoltarà en la vigília i en el son, de vegades el molestaré, altres vegades no em voldrà sentir. Però m’haurà d’escoltar, haurà de tenir el coratge d’escoltar aquesta veu, si vol ser un gran poeta.

Ho faré, va dir Pessoa, ho prometo.

Es va aixecar i va acomiadar-se. La carrossa l’esperava a la porta. Ara s’havia convertit un altre cop en un adult i li havia crescut el bigoti. ¿On l’haig de portar?, va preguntar el cotxer. Porti’m cap al final del somni, va dir Pessoa, avui és el dia triomfal de la meva vida.

Era el vuit de març, i per la finestra de Pessoa es filtrava un sol tímid.