SOMNI DE LUCI APULEU
ESCRIPTOR I MAG

UNA NIT D’OCTUBRE DEL 165 DESPRÉS DE CRIST, a la ciutat de Cartago, Luci Apuleu, escriptor i mag, va tenir un somni. Va somiar que es trobava en una ciutadella de Numídia, era el vespre d’un tòrrid estiu africà, passejava prop de la porta principal de la ciutat quan es va sentir atret per rialles i cridòries. Va travessar la porta i va veure que prop de les muralles roges d’argila hi havia un grup de saltimbanquis que feien un espectacle. Un acròbata mig despullat, amb el cos tenyit de blanquet, es remenava fent equilibris dalt d’una corda, fent veure que estava a punt de caure. La gent reia i tenia por, i els gossos bordaven. Llavors l’acròbata va perdre l’equilibri, però es va aferrar a la corda amb una mà i va quedar penjat. La gent va esclafir un crit d’espant i després va aplaudir contenta. Els saltimbanquis van girar un argue que mantenia la corda tibant i l’acròbata va baixar a terra fent mil ganyotes. Un pifrener va avançar pel cercle de terra batuda il·luminada per les resplendors dels focs i va començar a tocar una música orientalitzant. D’una carrossa, aleshores, en va sortir una dona de pits abundants, recoberta de vels, que duia un fuet a la mà. La dona va avançar fuetejant l’aire i es va embolicar el cos amb les xurriaques. Era una dona de cabellera morena i de profundes ulleres, i el coloret de la cara, a causa de la suor, li relliscava galtes avall.

Apuleu hauria volgut anar-se’n, però una força misteriosa l’obligava a quedar-se, a mantenir els ulls fits en aquella dona. Els tambors van començar a tocar, primer lentament i després amb frenesí, i en aquell moment, de sota el teló on hi havia els animals, van sortir quatre majestuosos cavalls blancs i un pobre ase cansat. La ballarina va fer petar el fuet i els cavalls es van encabritar per donar inici a un ràpid carrusel. L’ase es va ajaçar en un cantó, prop de les gàbies dels micos, i amb la cua, lentament, es va posar a espantar-se les mosques. La ballarina va fer petar altre cop el fuet i els cavalls es van aturar i es van posar de genolls, emetent llargs renills. Aleshores la dona, amb una agilitat insospitada per la seva corpulència, va fer un bot i, amb un peu sobre un cavall i un peu sobre l’altre, va començar a cavalcar dos animals mantenint-se ben dreta amb les cames obertes sobre les gropes. I, cavalcant, sacsejava obscenament el mànec del fuet davant del seu ventre, mentre la gent murmurava per l’entreteniment. Aleshores els tambors van deixar de tocar i l’ase cansat, com si obeís una ordre invisible, es va girar sobre l’esquena, de potes enlaire, i va exhibir al públic el seu fal·lus erecte. La dona, voltant amunt i avall, cridava que a la continuació de l’espectacle només s’hi podien quedar els que paguessin amb monedes comptants, i dos saltimbanquis vestits de guàrdies, proveïts de fuets, van fer fora els nens i els captaires.

Apuleu es va trobar sol, en el cercle dels pocs. Va treure dues monedes de plata de la bossa, va pagar i es va posar a mirar l’espectacle. La dona va agafar el fal·lus de l’ase i refregant-se’l pel ventre amb luxúria va començar a ballar una dansa lànguida, apartant els vels per ensenyar les seves gràcies. Apuleu s’hi va acostar i va alçar una mà, i aleshores l’ase va obrir la boca però en comptes de bramar va emetre paraules humanes.

Sóc Luci, va dir, ¿no em reconeixes?

¿Quin Luci?, va preguntar Apuleu.

El teu Luci, va dir l’ase, el de les teves aventures, el teu amic Luci.

Apuleu va mirar al voltant convençut que la veu devia venir d’allí a la vora, però la porta de les muralles ja estava tancada, els sentinelles dormien i darrere d’ell respirava silenciosa la profunda nit africana.

Aquesta bruixa m’ha fet un malefici, va dir l’ase, m’ha empresonat dins d’aquesta aparença, només tu em pots alliberar, tu que ets escriptor i mag.

Apuleu va saltar cap al foc i va aferrar una teia encesa, va traçar uns signes a l’aire, va pronunciar les paraules que sabia que havia de pronunciar. La dona va cridar, se li va dibuixar una ganyota de disgust a la boca i el rostre va començar a corrugar-se-li, assumint les faccions d’una vella. Aleshores, com per encant, la dona es va dissoldre en l’aire, i van desaparèixer amb ella els saltimbanquis, el recinte de les muralles, la nit africana. De sobte s’havia fet de dia: era un dia esplèndid de claror, a Roma, Apuleu passejava pel Fòrum i l’amic Luci passejava al seu costat. Passejant, xerraven, i mentrestant miraven les esclaves més boniques que voltaven pel mercat. Tot d’un plegat, Apuleu es va aturar, va mirar Luci als ulls, retenint-lo per la túnica, i va dir: Aquesta nit he tingut un somni.