SOMNI D’ANTON TXÈKHOV
ESCRIPTOR I METGE

UNA NIT DEL 1890, mentre es trobava a l’illa de Sakhalin, on havia anat a visitar els detinguts, Anton Txèkhov, escriptor i metge, va tenir un somni. Va somiar que era en una sala d’hospital i que li havien posat una camisa de força. Tenia al costat dos vells decrèpits que recitaven la pròpia bogeria. Ell estava despert, lúcid, segur, i volia escriure la història d’un cavall. Va arribar un doctor vestit de blanc i Anton Txèkhov va demanar-li paper i llapis.

Vostè no pot escriure perquè té massa teorètica, va dir el doctor, vostè no passa de ser un pobre moralista, i els bojos no s’ho poden permetre.

¿Com es diu, vostè?, va preguntar-li Anton Txèkhov.

No puc dir-li el meu nom, va contestar el doctor, però sàpiga que odio els que escriuen, sobretot si tenen massa teorètica. La teorètica arruïna el món.

Anton Txèkhov va sentir desig de bufetejar-lo, però en l’endemig el doctor havia tret el pintallavis i s’estava arreglant el maquillatge. Després va posar-se una perruca i va dir: Sóc la seva infermera, però vostè no pot escriure perquè té massa teorètica, vostè no passa de ser un moralista, i a Sakhalin hi ha vingut en bata. I mentre deia això va alliberar-li els braços.

Vostè és un pobre diable, va dir Anton Txèkhov, però ni tan sols sap què són els cavalls.

¿Per què hauria de conèixer els cavalls?, va preguntar el doctor, jo només conec el director del meu hospital.

El seu director és un ase, va dir Anton Txèkhov, no és un cavall, és una bèstia de càrrega, n’ha suportat moltes a la vida. I després va afegir: Deixi’m escriure.

Vostè no pot escriure, va dir el doctor, perquè vostè és un boig.

Els vells que eren al seu costat van regirar-se al llit i un d’ells es va aixecar per orinar a la gibrelleta.

Tant se val, va dir Anton Txèkhov, li regalaré un punyal perquè se’l pugui posar entre les dents; i amb el punyal a la boca farà un petó al director de la seva clínica i intercanviaran un petó d’acer.

I després es va girar de costat i va començar a pensar en un cavall. I en un cotxer. I el cotxer era infeliç, perquè volia explicar a algú la mort del seu fill mascle. Però ningú l’escoltava, perquè la gent no tenia temps i consideraven que era un plom. I aleshores el cotxer ho explicava al seu cavall, que era una bèstia pacient. Era un cavall vell que tenia ulls humans.

I en aquell moment van arribar al galop dos cavalls alats muntats per dues dones que Anton Txèkhov coneixia. Eren dues actrius, i duien a la mà una branca de cirerer florit. El cotxer va enganxar els cavalls al seu landó, Anton Txèkhov es va instal·lar al seient i la carrossa va aixecar el vol a la sala de l’hospital, va enfilar un dels finestrons i va llançar-se cel enllà. I mentre volaven entre els núvols veien el doctor amb la perruca que feia gestos de ràbia i renegava contra ells. Les dues actrius van deixar caure dos pètals de flor de cirerer i el cotxer va somriure dient: Voldria explicar una història, és una història trista, però crec que vós em podeu entendre, estimat Anton Txèkhov.

Anton Txèkhov va repenjar-se al respatller, va enrotllar-se una bufanda al voltant del coll i va dir: Tinc tot el temps del món, sóc molt pacient i m’agraden les històries de la gent.