SOMNI DE GIACOMO LEOPARDI
POETA I LLUNÀTIC

UNA NIT DE PRIMERS DE DESEMBRE DEL 1827, a la bella ciutat de Pisa, al carrer de la Faggiola, dormint entre dos matalassos per protegir-se del fred terrible que oprimia la ciutat, Giacomo Leopardi, poeta i llunàtic, va tenir un somni. Va somiar que es trobava en un desert, i que era un pastor. Però, en comptes de tenir un ramat que el seguia, estava còmodament assegut en una calessa tirada per quatre ovelles blanques, i aquelles quatre ovelles eren el seu ramat.

El desert, i els turons que l’orlaven, eren d’una finíssima sorra de plata que relluïa com la llum de les lluernes. Era de nit però no feia fred, més aviat semblava una bona nit d’entrada la primavera, de manera que Leopardi es va treure el gavany amb què anava tapat i el va repenjar al braçal de la calessa.

¿On em porteu, estimades ovelles?, va preguntar.

Et portem a fer un tomb, van contestar les quatre ovelles, som ovelletes vagabundes.

Però, ¿quin lloc és aquest?, va preguntar Leopardi, ¿on som?

Ja ho descobriràs més endavant, van contestar les ovelletes, quan hagis trobat la persona que t’espera.

¿Qui és aquesta persona?, va preguntar Leopardi, de debò que ho voldria saber.

Eh eh, van riure les ovelletes mirant-se entre elles, això no t’ho podem dir, ha de ser una sorpresa.

Leopardi tenia gana, i li hauria vingut de gust menjar un dolç; un bon pastís de pinyons era el que de debò li venia de gust.

Voldria un dolç, va dir, ¿no hi ha cap lloc en què es pugui comprar un dolç, en aquest desert?

Just darrere d’aquell turó, van contestar les ovelletes, tingues una mica de paciència.

Van arribar al final del desert i van voltar el turó, als peus del qual hi havia una botiga. Era una pastisseria tota de cristall i espurnejava amb una llum de plata. Leopardi es va posar a mirar l’aparador, indecís sobre què escollir. A primera fila hi havia els pastissos, de tots els colors i de totes les dimensions: pastissos verds de pistatxo, pastissos vermells de gerds, pastissos grocs de llimona, pastissos roses de maduixa. Després hi havia els massapans, de formes estranyes o apetitoses: fets amb poma i taronja, fets amb cirera, o en forma d’animals. I finalment venien les merengues, cremoses i denses, amb una ametlla al damunt. Leopardi va cridar el pastisser i va comprar tres dolços: un pastisset de maduixa, un massapà i una merenga. El pastisser era un homenet tot de plata, amb els cabells blancs i els ulls blaus, que li va donar els pastissos i, per torna, una capsa de xocolatines. Leopardi va tornar a pujar a la calessa i mentre les ovelletes reprenien el camí va posar-se a degustar les exquisideses que havia comprat. La carretera havia començat a pujar, i ara s’enfilava al turó. I, que estrany, aquell terreny també relluïa, era translúcid i emetia una resplendor de plata. Les ovelletes es van aturar davant d’una caseta que espurnejava en la nit. Leopardi va baixar perquè va comprendre que havia arribat, va agafar la capsa de xocolatines i va entrar a la casa. A dins hi havia una noia asseguda en una cadira que brodava en un petit tambor.

Entra, t’esperava, va dir la noia. Es va girar i li va somriure, i Leopardi la va reconèixer. Era Sílvia. Només que ara era tota de plata, tenia les mateixes faccions que anys enrere, però era de plata.

Sílvia, estimada Sílvia, va dir Leopardi mentre li agafava les mans, que dolç que és tornar-te a veure, però, ¿per què ets tota de plata?

Perquè sóc una selenita, va contestar Sílvia, quan et mors véns a la lluna i et tornes així.

Però, ¿com és que jo també sóc aquí?, va preguntar Leopardi, ¿que estic mort?

Aquest no ets tu, va contestar Sílvia, només és la teva idea, tu encara ets a la terra.

I des d’aquí, ¿es pot veure la terra?, va preguntar Leopardi.

Sílvia va conduir-lo a una finestra on hi havia una ullera de llarga vista. Leopardi va acostar l’ull a la lent i de sobte va veure un palau. El va reconèixer: era el seu palau. Encara hi havia una finestra encesa, Leopardi va mirar-hi a dins i va veure el seu pare, amb la camisa de dormir i la gibrelleta a la mà, que se n’anava al llit. Va sentir una punxada al cor i va desviar la ullera de llarga vista. Va veure una torre inclinada sobre un gran prat i, a prop, una carretera tortuosa amb un palau en què hi havia una llum dèbil. Va esforçar-se a mirar dintre la finestra i va veure una habitació modesta, amb una calaixera i una taula sobre la qual hi havia una llibreta al costat d’un cul d’espelma que es consumia. Dins del llit s’hi va veure a ell mateix, que dormia entre dos matalassos.

¿Estic mort?, va preguntar a Sílvia.

No, va dir Sílvia, només estàs dormint i somies la lluna.